VIVÈNCIES DE DUES DONES ALS INICIS DEL BARRI DE MONTSERRAT (2a PART)

Ciutadana dempeus               Maribel Nogué i Felip

Una missa a l'aire lliure (Foto: Arxiu Fotogràfic d'Igualada)

(continúa)

Les condicions laborals

La Maria va treballar primer –i durant 30 anys- a Manufactures Sabaté, una fàbrica de guants que estava al mateix barri. L’empresari li permetia adaptar el seu horari perquè pogués compatibilitzar la feina amb la cura del nadó, el que avui en diem la conciliació familiar. Tenia d’entrar a les 7,30 però entrava a les 8,30 per poder portar el nen a la guarderia (encara que plegava una hora més tard per recuperar aquesta hora). I si necessitava anar al metge per ella o el seu fill, li feien un paper i no li treien res, ni tampoc quan havia de portar al seu marit a Barcelona quan l’havien d’operar del maluc....

Compatibilitat amb l’alletament matern

Un altre temporada feia torn de matí, entrava a 2/4 de sis i es llevava a les 4 per marxar havent alletat ja el seu fill, que havia tingut a casa mateix assistit per la Consol llevadora. Una vegada, com que per anar a treballar havia de travessar uns camps on encara no hi havia llum, va caure i –com que estava embarassada- gairebé no la podien aixecar... Més tard va treballar a la fàbrica de Can Baliu, feia rodets. Ho va fer durant 13 anys i, per poder donar el pit al seu segon fill, podia anar a casa a les 11 del matí, tenia una hora.

Protegida ahir, acomiadada avui

Dels caps de l’empresa de guants o dels encarregats que va tenir a Cal Baliu (els empresaris eren de Barcelona però l’encarregat Josep Flo vivia a Igualada) en guarda molt bon record, doncs tant per aquesta funció maternal com per anar al metge, uns i altres, li donaven tota mena de facilitats: a aquesta gent jo els besaria els peus, i això que són catalans... Encara avui, si es troben pel carrer, es saluden, es sent estimada per uns i altres, i diu que al seu temps, la dona que treballava i tenia fills estava protegida, mentre que avui -ja pel fet d’estar embarassada o en risc e quedar-s’hi- és acomiadada o ja ni tan sols es contracta.

Arrelament malgrat els contratemps

Que diferent d’avui que el meu fill gran va perdre la feina per estar malalt. Va ser ara fa sis anys, li va sortir una cosa a la pell tot dutxant-se i va haver de seguir tractament de radioteràpia a Barcelona – dia sí i dia no-. Però malgrat portar més de 30 anys de planxador a l’empresa (m’havia rellevat a mi), el varen acomiadar. Li donaven una misèria d’indemnització i varem haver de posar-se a mans d’advocats i tot. Llavors ens varem poder comprar una casa al poble, però sols hi anàvem a l’estiu. Tenia clar que volia viure aquí, la prova està en que –finalment- ens la varem vendre i només hi anem per veure la família.

Amb respecte l’emigració d’ahir, sense respecte la d’avui

Pensa que ahir, a la gent que venien de fora, els miraven amb respecte mentre que ara, a la gent que forma part de la nova emigració, se la mira sense respecte... A nosaltres mateixos ens costa acceptar-ho, potser per un sentiment corporativista, és a dir, potser perquè pensem que no hi ha treball per tots... Llavors els nostres fills tenien feina, mentre que –ara- les nostres nétes no.

La única dona a la junta

L’Anna, que era la presidenta de l’Associació de Pares de família i la única dona de la Junta,  recorda com va haver d’explicar a tots els veïns i veïnes del Barri, reunits a la Plaça de l’Església, que degut a un problema estructural de les clavegueres que estaven mal fetes, les famílies que vivien als baixos dels blocs de pisos (entre els que hi havia els seus pares) varen haver d’anar a viure a un altre lloc mentre duraven les obres de reparació integral, i que aquestes varen durar temps i temps, no s’acabaven mai, diu, doncs les coses es complicaven molt i molt, fins i tot va sortir aluminosi als pisos.

Sentien que els volien prendre pla plaça i l’església

Potser per això, perquè amb el seu esforç i la seva suor els veïns del Barri se l’havien fet seu, quan amb el temps es va urbanitzar i omplir el que avui és el Barri de les Flors, i volien integrar a les noves edificacions la seva Església i la seva Plaça, s’hi varen negar. Des de la ja Associació de Veïns –llavors-, varen parlar i gestionar amb el capellà (el mateix que encara hi ha avui) que no els la prenguessin, doncs aquesta va ser la sensació que varen tenir, talment com han tingut ara en veure desaparèixer la guarderia per ubicar-hi un Centre de Dia per la gent gran. Varen comprar una creu ben gran per la Plaça i hi varen posar un rètol per fer memòria que aquella església l’havien aixecat els veïns el barri. Té massa història com perquè es dilueixi en nom del progrés... per això porta el nom de Plaça de la Solidaritat.

La història també té veu de dona

Potser és necessari conèixer aquestes i tantes històries dels veïns i veïnes que també són protagonistes de la història, una història que –sovint- només s’escriu a conveniència dels qui manen oblidant que, sense el dia a dia, no hi ha ni societat ni país que es pugui desenvolupar.

Potser, per exemple en relació a l’emigració, ens ajudarien a entendre que és un fet sovint forçat per les circumstàncies de la vida i que, depèn de com la societat d’acolliment ho tracti, pot esdevenir integrador o marginal. Això també depèn una mica també de tots plegats, de la nostra consciència i compromís humà perquè tots i totes tenim la mateixa condició de persones.

maribelanoia@gmail.com

VIVÈNCIES DE DUES DONES ALS INICIS DEL BARRI DE MONTSERRAT (1a PART)

CIUTADANA DEMPEUS             MARIBEL NOGUÉ i FELIP

Era el 12 de desembre passat, amb motiu de la jornada de portes obertes que havia organitzat l’Ajuntament d’Igualada per donar a conèixer el nou Centre de Dia per a la gent gran. La Maria i l’Anna -així com moltes altres persones presents- varen retrobar-se després de molts anys i, amb els ulls amarats de llàgrimes, recordaven la lluita que varen viure als inicis dels anys seixanta per aconseguir llavors la guarderia, una guarderia que es va obrir a l’església que els mateixos veïns havien construït. També recordaven com varen haver de bregar per tenir -per exemple- el gas. Parlem avui amb elles, uns testimonis de primera mà.

Maria Sutil Alcalde (1933) i Anna Ribé Josa (1941)

Els inicis de l’emigració

La Maria havia nascut a Jaén. Ella va venir l’any 1952 ja casada i amb un fill de 6 mesos. El seu marit treballava a la pedrera, de guixaire. Hi va treballar durant 20 anys. Inicialment durant un any aproximadament, hi feien vida i tot; més tard, per espai de 3 o 4 anys, visqueren al Carrer de Sant Magí. Va ser l’encarregat de la pedrera qui els va apuntar perquè els hi adjudiquessin un dels pisos de la promoció d’habitatges que s’havia fet al barri. Els el van donar i hi van venir a viure, fins avui.

Sense els serveis més bàsics

Quan va venir al barri només hi havia les cases, tan sols estava fet el carrer central, on hi havien els blocs. Tan sols  hi havia aigua i llum, no hi havia gas i es cuinava amb carbó de coc, el que en deien la cuina econòmica. El carbó el portava la Senyora Teresa amb el carretó. També ens portaven el pa (el Senyor Torras que tenia un forn al Carrer Òdena). També els hi portaven el vi (d’una bodega que hi havia al capdamunt de la Carretera de Manresa). Es posaven en un punt del barri i així la gent es podia proveir. Però no va ser fins els anys 1956-1957 que va haver-hi la primera botiga al barri, i va ser la de la senyora Teresa i el seu marit, que en posaren una de comestibles.

Es varen haver de pagar l’enllumenat públic

Pel que fa a l’enllumenat públic no n’hi havia. Amb el terra enfangat i sense llum, els carrers eren un perill. Per això ens varem posar en contacte amb l’Ajuntament i, al cap de poc, teníem l’enllumenat públic que varem haver de pagar nosaltres íntegrament: encara guardo el rebut, diu la Maria... En preguntar-li qui era l’alcalde llavors em diu que sols recorda que li deien el “xicote” i que era andalús, diu... (per l’època que descriu, l’alcalde havia de ser García Urgelés).

Una església d’autoconstrucció

Per no tenir no teníem ni església. Va ser un capellà, li sembla que era Mn. Còdol, que va moure papers perquè poguéssim tenir el terreny. Llavors, els dissabtes i diumenges els homes del barri, que llavors eren joves, la varen aixecar El seu marit també, i quan ja va estar feta l’estructura, s’hi va posar una pantalla i els dissabtes  i diumenges s’hi feia cinema que servia per recollir diners per comprar el material que feia falta per acabar l’església (la mà d’obra era gratuïta), afirma. Jo hi anava amb el meu fill els dissabtes a la tarda, i el diumenge a la nit hi anàvem els tres. A banda, recollíem diners d’altres veïns...

La primera guarderia

El que sí recorda és quan es va fer la guarderia al pis de dalt de l’església. Hi portaven els seus fills a partir dels 3 o 4 anys. La primera educadora es deia Neus i era una bella persona pels infants. A la guarderia hi varen anar tant l’Emilio com la Mari Carmen (fills de la Maria i l’Anna respectivament).

Inauguració de la guarderia de l'església (anys seixanta)

L’Escola Bressol La Ginesta

Més tard, el 27 d’abril de 1980, es va inaugurar el que ha estat fins fa poc l’Escola Bressol La Ginesta, que no sols va ser una guarderia sinó que fins i tot hi va haver aules d’escola abans de que hi hagués el Col·legi Gabriel Castellà. La Maria ho recorda bé perquè hi havia portat els seus fills: l’Emilio i el Manolo, així com les seves nétes, per això -el dia que sortint de la gimnàstica que va al centre Cívic- en veure com la tiraven a terra, se li negaren els ulls de llàgrimes i va plorar. Va tenir la sensació que li prenien bocins de vida...

Lluitar per portar el gas

L’Anna, que va ser la Presidenta de l’Associació de Pares de Família (llavors, no hi havia encara les associacions de veïns), recorda bé totes les gestions que varen haver de fer per tal de portar el gas al barri. Vídua als 37 anys i amb dues filles petites, treballava de perruquera i, posant la gasolina de la seva butxaca, foren molts els viatges que varen fer a Barcelona per tal de poder portar el gas al barri. La María, que també era de la junta, ho recorda prou bé. Amb tot, tan sols varen poder posar el gas a la cuina, perquè per la calefacció no hi havia prou diners... Abans, venia el Gibert (el dels autobusos) i, en comptes de petroli, ens venia un líquid (recorda que li deien “firpe” o alguna cosa així) que fèien servir com a combustible pels fogons.

Uns temps de grats records

Li pregunto pels records que té d’aquest temps i em diu que molt bons, que hi havia molt bona relació de veïns i que entre tots es portaven bé. Fins i tot, davant del que era casa la Marcelina, hi va venir un capellà que era grassonet. No es recorda del seu nom però si d’ ell, era basc i ros. Venia amb els de la “estudiantina” i feien molta tabola... Era tant alegre i vital com generós, doncs davant tanta gent necessitada, ell els hi portava matalassos de borra i d’altres coses.

Orgull de barri

La Maria està orgullosa d’haver viscut al barri, diu que hi està molt a gust. Es sent també molt orgullosa d’haver portat els seus fills a la guarderia, tant a la de l’església com la que ara és el Centre de Dia, on també les seves nétes hi ha anat a escola. Està molt agraïda perquè, gràcies a aquest pis, han pogut fer alguns calerets (i perquè varen treballar molt i molt, hi afegeixo jo).

(continuarà)

 maribelanoia@gmail.com

EL DRAMA DELS REFUGIATS I LA RESPONSABILITAT D'OCCIDENT

Ciutadana dempeus                                  Maribel Nogué i Felip

La que la mateixa ONU qualifica com la pitjor crisi humanitària dels darrers 70 anys, està passant ara mateix davant els nostres ulls i la vivim, entre l’ astorament i la incredulitat, des d’un sentiment d’ indignació, de ràbia i d’ impotència. Potser ens tenen acostumats a l’horror de les guerres, als escenaris d’enfrontament i a les seqüeles de la destrucció. Potser per això, pensem que aquest drama humà no va amb nosaltres i centrem la nostra atenció a la informació que gira entorn el joc polític establert entre les altes potències mundials, que no pretenen altra cosa que disputar-se el poder amb el control dels recursos naturals i energètics, com si únicament importés qui -d’ entre els contrincants- s’erigirà en el guanyador per poder així continuar amb el domini del món i mantenir els inconfessables interessos de promoure i mantenir el negoci de la guerra.

Crims de guerra que no poden quedar impunes

Aquests dies hem vist com hi ha hagut un atac deliberat contra instal·lacions sanitàries, hospitals o bé indrets ocupats per malalts i ferits, així com unitats mèdiques de Creu Roja i Mitja Lluna Roja. Segons la ONU, aquests fets, d’acord amb el dret humanitari internacional, constitueixen un crim de guerra. I això què vol dir?, on és la resposta que necessiten els damnificats?, qui es fa càrrec de les seqüeles de la destrucció i els irreparables danys humans que ha generat la seva guerra?.

Fugint de l’horror

Des de l’ inici del 2015 més de 350.000 persones s’han jugat la vida creuant el Mediterrani per arribar a les costes de la Unió Europea. El flux de candidats a ser reconeguts com a refugiats no ha parat de créixer d’ençà que el març del 2011, ara farà cinc anys, Síria va caure en una guerra civil que ha provocat 12 milions de refugiats i desplaçats que fugen de la violència sectària de totes les faccions enfrontades. A banda dels sirians, però, l’Organització Internacional per a les Migracions adverteix que també continuen marxant dels seus països eritreus o afganesos.

Gests de solidaritat interessats

Ja fa dies que se’ns va mostrar la fotografia d’Allan, aquell nen de 3 anys ofegat en una platja de Turquia i que va servir perquè a Londres, Berlín i París ja es parlés de bombardejar Síria, talment com –a partir de l’atrocitat dels talibans vers les dones- se’ns va justificar la invasió a l’Afganistan, després a Iraq i així fins a Síria.. Fins i tot Angela Merkel, que havia fet plorar una nena palestina perquè es negava a acollir la seva família de cinc membres, va decidir acollir ciutadans siris. Hipòcrites: fins el juliol de 2015, alemanya havia guanyat 7,9 milions d’euros per la venda d’armes als xeics àrabs, mentre que amaguen al món les imatges de milers d’infants i adults del Iemen assassinats per les bombes d’ EE.UU i Aràbia, que a més han destruït dipòsits d’aigua, aliments, centrals elèctriques i hospitals matant desenes de milers de persones civils de fam, malalties i de les ferides de la guerra.

Fugida endavant a la recerca d’asil

Però com l’Allan, cada dia milers i milers de persones fugen del terror i arrisquen les seves vides. Els que arriben a Itàlia i Grècia prefereixen pagar i jugar-se-la per creuar els Balcans, doncs tant a Itàlia com a Grècia s’havia alertat que es crearien instal·lacions per atendre immigrants, però la realitat és que aquests centres estan més que al límit i no tenen garantits pas els serveis bàsics. A més el temps d’espera per saber si se’ls concedeix l’asil és tan llarg que molts prefereixen posar-se a mercè de les màfies i endinsar-se a d’altres països de la vella Europa.

Lliurar com a tribut les minses pertinències

I heus aquí que ens hem trobat amb una sorpresa d’allò més humiliant, doncs com sigui que molts dels refugiats que han pogut fugir de l’horror s’han endut tot allò que tenien (sols els que tenien alguna cosa, perquè els que no tenen res no han pogut fugir), però quan arriben a algun país d’ acollida es veuen obligats a deixar part de les seves pertinences. Em recorda a situació dels jueus quan entraven als camps de concentració nazi i eren despullats de totes les seves pertinences abans d’anar als forns crematoris després d’haver viscut un calvari als camps.

Els governs cobren, la ciutadania acull

Dinamarca ja està requisant part dels béns als refugiats que arriben a les seves fronteres. El seu parlament ha aprovat aquesta mesura que ha aixecat una encesa controvèrsia a Europa, doncs tan sols fa un any, hauria estat impensable. També Suïssa obliga els peticionaris d’asil a eixugar el cost de la seva acollida amb els seus actius. A Alemanya també és legal confiscar béns als refugiats, tot i que –de moment- sols ho fan els estats de Baviera, Hesse i Baden-Württemberg. Sortosament, aquest fet contrasta amb la rebuda solidària de la ciutadania d’alemanya, que va rebre 15.000 refugiats en dos dies facilitant-los menjar i estris.

Ón és aquella Europa baluard dels drets humans?

La veritat és que cap de les potències mundials assumeix el que seria la seva responsabilitat deixant, com sempre, a mans de les organitzacions humanitàries i el voluntariat la conveniència d’atendre l’ingent nombre de refugiats que fugen del terror de la destrucció i pal·liar les situacions més urgents i dramàtiques que s’han produït. On és la solidaritat i la generositat d’asil d’aquella Europa que s’enfrontava al feixisme i on tothom s’hi emmirallava pels valors humans i solidaris que tenia com a baluard?.

Negocis de guerra i d’exili en nom de la pau

Això sí, cal tenir present que, quan s’assoleixi l’objectiu de que hi hagi un govern fidel als interessos del poder, s’haurà de reconstruir el que ells mateixos han destruït i –damunt- els seus responsables encara faran negoci aixecant els països devastats... I tot en nom de la Pau: hipòcrites!!!

maribelanoia@gmail.com

UN CANVI QUE NO ÉS SINÓ UN RECANVI

Els fets que s’ han esdevingut els darrers dies són d’ una intensitat tal que és difícil abstenir-se de manifestar la pròpia opinió conscient de que no sols pot ser minoritària sinó que -fins i tot- pot patir d’ incomprensió, però és obligació d’aquesta ciutadana aportar el propi gra de sorra en el debat que s’ ha suscitat perquè, al meu entendre, l’ escenari que tenim davant no té res d’ idíl·lic, si més no pel que jo respecto com a legítimes aspiracions de la ciutadania.

Foto: Dempeus per la Salut Pública

Un desenllaç sobtat per evitar noves eleccions

A tothom va sorprendre el desenllaç d’un bloqueig governamental que es feia insostenible no ja per algunes decisions de govern sinó per la necessària estabilitat parlamentària en que suposadament s’ha de sustentar qualsevol acció de govern. L’escenari d’haver d’afrontar unes noves eleccions no oferia massa bones perspectives pels respectius agents que havien de negociar l’acord en qüestió. Una de les enquestes que va arribar a mans d’Artur Mas deia que –en cas de suposades eleccions al mes de març- CDC  es quedaria a tan sols 20 diputats i, amb una CUP dividida que també perdria vots i escons, ERC s’alçaria amb el triomf capitalitzant el discurs independentista sense cap esgarranxada.

Una situació inacceptable pels interessos de CDC

Aquest seria una situació inacceptable per les aspiracions de poder econòmic del sector que representa Artur Mas, per la seva voracitat de treure profit de tots els recursos que generen les estructures d’estat, com ho han fet amb els pressupostos que han de regular els serveis públics per garantir drets universals com ara la educació o la salut dels que la Generalitat té plenes competències.

L’aplicació de programes socials, una incògnita

És cert que ERC té, en el seu programa, propostes de tipus més social, però també és cert que –per la seva actitud de suport parlamentari- ha estat poc bel·ligerant amb els casos de corrupció sistemàtica –per exemple- d’alguns gestors significats del sistema sanitari català o davant les decisions polítiques preses per un govern que no ha respectat ni tan sols aquests tres mesos “en funcions” per tirar endavant els seus plans de privatització o mesures de gran calat com ara la signatura d’un conveni per promoure el turisme sanitari a Barcelona, “una destinació d’excel·lència en turisme mèdic i salut” amb recursos públics per la promoció de la sanitat privada, sense que l’Ajuntament de la Ciutat Comtal ni tan sols en sabés res, oi més tenint en compte especialment l’actual context de retallades i necessitats sanitàries que té la ciutadania de Catalunya, i en particular la de Barcelona.

La supeditació al poder econòmic un veritable fre

ERC té diverses conselleries sí, però ja sabem que el maridatge d’interessos establerts per Mas i els seus amb les polítiques d’austeritat, retallades i privatitzacions que representen, pesa molt i serà un fre per les seves aspiracions. El poder, s’ha demostrat a bastament, té poderoses armes per fagocitar certa oposició, i em sap greu que la “pastanaga” hagi estat un dels drets inalienables que tenen tots els pobles com és el dret d’autodeterminació. Perquè, malgrat es varem plantejar les eleccions del 27-S com un plebiscit, el resultat d’aquesta contesa no ha assolit la majoria de vots de la ciutadania. Aconseguir amb escons i negociació allò que no van aconseguir a les urnes, com ha dit Artur Mas, no és sinó un insult a la mateixa democràcia entesa com la d’una persona, un vot.

L’excusa del victimisme i les solucions exigides

Si, ja sé, no ens deixen fer el referèndum i els del govern de l’Estat són uns impresentables; i que l’excusa d’haver d’aplicar retallades és que no ens donen els diners que ens toquen i tal... Perquè aquest és un dels arguments poderosos que s’ha esgrimit davant la gent i que ha fet sumar molts adeptes a la causa independentista. I la gent, farta de greuges i d’injustícies, ha sortit al carrer dient “prou” i exigint un canvi.

Estructures d’estat en quina direcció?

I em pregunto: quin tipus d’ estructures d’ estat es forjaran en aquests divuit mesos bolcats en constituir nous ens i agències públiques sense que es puguin aplicar les mesures socials tan necessàries? (aquests tres mesos no ha estat possible ni realitzar un Ple Extraordinari per aprovar mesures re rescat social urgent i necessàries per la ciutadania). És més, em continuo preguntant: qui realment mana està disposat a aplicar aquestes mesures o bé ho vol aprofitar per consolidar un sistema on aquestes estructures alternatives estiguin plenament al servei del poder econòmic i no al servei de la ciutadania?.

Un candidat prototip de les mateixes maneres

Tothom és conscient que Carles Puigdemont ha estat proposat a dit per Artur Mas com a nou President de la Generalitat. L’ha votat el Parlament, sí, en una majoria absoluta negociada “in extremis” i a un preu molt alt, gairebé d’humiliació i promesa de submissió. Però en la seva carrera política ja se li coneixen actuacions polítiques molt pròpies de la Convergència de les privatitzacions i el 3 %.

Caldrà continuar exigint el canvi

Revertir aquestes polítiques sols és possible amb el recolzament del carrer, on espero continuar coincidint amb els mateixos ciutadans i ciutadanes que estan compromesos amb els moviments socials, que l’alt preu que els han fet pagar no els desencisi de la convicció d’un gir social, perquè –segur- ens haurem de rearmar de nou per continuar fent valer la nostra veu: la gent ha demanat un canvi, però no un recanvi.

maribelanoia@gmail.com

QÜESTIONS D'ESTAT

CIUTADANA DEMPEUS                     MARIBEL NOGUÉ i FELIP

Més enllà d’ on es volen posar les fronteres o delimitacions territorials per governar-se els països, a mi el que em preocupa és quines prioritats donaran els seus governs per donar resposta a les necessitats de la ciutadania, i quines seran les seves prioritats i/o línies d’ actuació. A tall d’ exemple només uns apunts:

Una despesa militar per fer la guerra

L’ informe Delàs ha presentat el seu darrer informe per denunciar el pes de la despesa militar en uns pressupostos del Partit Popular marcats per l’ austeritat i per les retallades socials. Mentre que les dades facilitades pel Ministeri de Defensa sobre el desenvolupament del pressupost d’aquest any 2015 ja mostren que la despesa militar amb data de juliol va superar un 121 % el que s’havia aprovat inicialment, algunes pràctiques ens porten a la conclusió de que, per al 2016, la despesa militar total final és tres vegades superior a la del Ministeri de Defensa i representa un 1,6 % del PIB espanyol. És que les directrius de la OTAN marquen com s’ha de fer el càlcul de la despesa militar i que inclouen totes les partides militars, com ara els organismes autònoms de defensa o les repartides per altres ministeris (R+D militar que sorgeix des del Ministeri d’ Indústria, les classes passives militars (Seguretat Social), les despeses en organismes com l’ OTAN que depenen del Ministeri d’ Exteriors, la Mútua militar ISFAS i la Guàrdia Civil (Ministeri del Interior), així com el del CNI (el seu cap és militar i el 60 % del seu personal té funcions militars).

Per no parlar de definir-se sobre el model d’estat pel que fa a la monarquia, què ens costa mantenir-la tant a nivell econòmic com de llast arcaic que representa quan parlem de democràcia.

La guardiola de les pensions ha servit per pagar el rescat bancari

Les pensions de la Seguretat Social és una altra de les competències estatals, sigui quin sigui l’àmbit d’un estat, però el que a mi m’importa és quines polítiques hi poden dur a terme els qui ens governin. Fa quatre dies, l’eminent professor Vicenç Navarro explicava el mecanisme que ha fet servir el PP per pagar -amb la guardiola de les pensions i via deute públic- el rescat bancari que va dur a terme el PP i que ens han imposat de pagar entre tots els contribuents.

La precarietat laboral, un atac a la protecció social

És veritat que hi ha dades estadístiques sobre la piràmide poblacional, però també és veritat que –amb la transformació liberal del mercat de treball- gairebé tots els costos de la Seguretat Social són assumits pel sofert contribuent, donat que les grans empreses (que el nodrien de forma important) han escapolit les seves aportacions amb la atomització dels seus centres productius, tendint a la individualització contributiva (per exemple amb la generalització d’uns autònoms que també estan precaritzats laboralment, així com la gradual privatització dels serveis públics (una altre font important que nodreix els pressupostos de la S. Social). Per altra banda, en el seu darrer article, el professor Navarro ens alerta sobre el què s’amaga darrera la proposta de “contracte únic” que proclama un candidat de dretes camuflat de marca blanca del PP com és Albert Rivera de Ciutadans, i que –a la pràctica- deixaria inexistents els indefinits, els temporals i altres...

Adéu a la universalització de l’assistència sanitària

El dret a l’assistència sanitària universal i gratuïta de què hem fet palès en aquest país des de fa molts i molts anys, ha quedat fet miques a mesura que s’ha anat posat preu a tot per fer-ho compatible amb els serveis privats que han entrat al mercat des de criteris de competència i rendibilitat econòmica: s’han exclòs medicaments de la cobertura farmacèutica de la Seguretat Social; els pensionistes han de pagar part d’alguns medicaments que abans eren de prescripció gratuïta; i s’ha permès dibuixar un model d’assistència sanitària de primera i de segona, perquè per accedir a determinades especialitats, cal suportar llargues llistes d’espera (a no ser que tinguis una pòlissa d’assistència privada o en puguis pagar la intervenció, cosa que anticiparia la intervenció en el mateix centre públic que –de no ser així- et fan esperar mesos i mesos -fins i tot- anys...).

Apartheid sanitari pels sense papers

Però, en tota aquesta disbauxa, encara hi ha a qui se li nega la targeta sanitària: són les persones immigrants que –malgrat conviuen entre nosaltres- no tenen encara tots els papers per ser considerats ciutadans i ciutadanes de ple dret. La líder de Ciutadans a Catalunya Inés Arrimadas va dir fa poc que “en cap s’ha d’equiparar el dret a l’assistència dels immigrants que tenen residència legal amb els que no la tenen, i que –en aquest cas- sols cal garantir el que diu la Organització Mundial de la Salut que cal donar cobertura total únicament als infants i a les dones embarassades, i també en cas de malalties greus, d’urgències o en el cas que posin en perill la salut pública”. Sols li faltava dir perquè són uns apestats... Si més no, aquest és l’Apartheid sanitari que ha imposat –de fet- el govern de Rajoy.

Sí als immigrants rics, no als pobres

Fins fa poc, venien molts estrangers a operar-se als nostres centres públics pel prestigi qualitatiu que havien assolit, i venien fent-se passar per turistes o –si podien- fins i tot pagant. És una gran hipocresia que la qualitat dels nostres serveis públics faci una distinció entre els immigrants amb diners i els pobres. Si les persones que no tenen regularitzada la seva residència necessiten algun altre tipus d’atenció l’han de pagar el servei o subscriure un conveni amb la Seguretat Social (que és com una pòlissa de  les mútues però pública).     

Un vot conscient i de ruptura democràtica

Per tot plegat, el dia 20 tindré molt en compte el sentit del meu vot, impedint que surti cap govern que continuï malbaratant els recursos públics destinats a garantir el benestar de la seva ciutadania per alimentar negocis vergonyants de venda d’armes, drogues o tràfic de persones). Tan me fa si el timó de l’estat està a Catalunya o no, però sí que m’importa un canvi possible per eradicar la corrupció del sistema i unes prebendes o privilegis que van, des del concordat amb la Santa Seu signat l’any 1953 fins els temes que varen quedar al calaix amb les negociacions de la transició, aspectes de “reforma” i de no “ruptura” amb la dictadura que permet avui encara privilegis i expansió de les idees feixistes.

A voltes amb la constitució

Menys el PP tothom parla de reformar la constitució de 1978. N’hi ha que tan sols ho volen fer pel tema territorial, n’hi ha que volen fer-ho per “corregir” lo de la descendència monàrquica (que pugui regnar encara que sigui una dona), però no es qüestionen per a res ni la monarquia, amb la despesa i el llast antidemocràtic que suposa, ni les servituds al poder financer internacional.

Un canvi de fons és possible

I n’hi ha que, d’ençà del 15-M del 2011, exigeixen un canvi a fons en la direcció indiscutible d’ una ruptura democràtica, i aquesta ha de ser sense grisos, en tot cas per garantir i millorar algunes premisses sobre els drets humans i socials que varen ser arrencats a la dictadura després de durs i llargs anys de lluita.. Que no es pot?. Ja ho crec que –si ens ho proposem- es pot!.

maribelanoia@gmail.com

CAP SILENCI IMPOSAT OFEGARÀ EL NOSTRE CRIT

CIUTADANA DEMPEUS                                                            MARIBEL NOGUÉ I FELIP
Aquests dies, enmig d’un desplegament policial inèdit, Brussel·les ha viscut el confinament dels seus habitants a les cases, amb les escoles i serveis públics tancats. El cor de la vella Europa ha estat ocupat per una Unió Europea que prioritza els interessos financers per damunt de les necessitats dels seus conciutadans i que, per raons de seguretat en clau de guerra- han viscut una notable alteració de la seva vida quotidiana.

El terrorisme del poder

A partir dels primers indicis trobats enmig dels terroristes immolats a París, i després del setge i assalt a l’habitatge de Saint Denis, havien d’avortar la possibilitat de nous atemptats. Res a dir, cal fer front al terrorisme com a crim organitzat que és, però no puc deixar de preguntar-me si els qui provoquen les guerres per ambició de poder i control dels recursos naturals d’uns països que prèviament han condemnat a la inanició, no són també una macro-organització del crim organitzat que exporta armament i -amb el poder d’aquestes armes- també el terror.

Víctimes també

Els brutals atemptats de París varen irrompre en les nostres vides amb un impacte preocupant, sí. Els 128 morts de ciutadans i ciutadanes de la societat civil ens varen colpir profundament. Simultàniament va haver-hi també un atac terrorista a Beirut amb desenes de mort, així com a Àfrica i a altres indrets del món.

França, un dels actius de la guerra

D’ençà que França forma part de la coalició anti - ISIS (Estat Islàmic), liderada per Washington, i malgrat es suposa que els bombardeigs que pateix Síria des del juny de 2014 sols pretén “eradicar” els terroristes, són milers els civils innocents que han mort a causa d’aquests bombardeigs. Metges Sense Fronteres ha denunciat que, en aquest període, han mort 35 pacients siris i personal mèdic provocant la pèrdua de 125000 vides. Davant tanta destrucció, qui s’estranya que la gent fugi de l’horror i busqui empara a una Europa que sempre havia estat baluard de les llibertats, el dret d’asil i l’acolliment als refugiats?. No hi ha víctimes de primera ni de segona, com tampoc es pot afirmar que els atacs de represàlia estan fets en enclavament militar i no afecten la població civil. Mentida.

Un mur de sospita vers el diferent

Després dels atemptats de Paris s’ha volgut instaurar un clima de terror entre la població així com establir mesures de restricció de llibertats. El que és més greu és que es pretén aixecar un mur de sospita i odi entre la gent esquerdant la vida en comú i amenaçant la normal convivència entre les persones que, des d’una diversitat cultural que no ha de ser sinó enriquidora.

El risc d’una espiral de dolor

Si busquem culpables entre els nostres veïns i veïnes pel simple fet de vestir o pensar diferent, si criminalitzem qui fuig –precisament- d’aquest horror, llavors estarem contribuint a apuntalar els mateixos murs que el fanatisme vol crear; i si al dolor per les víctimes innocents es respon provocant més dolor a d’altres persones també innocents, l’espiral no es podrà aturar. Finalment, si donar resposta a aquesta barbàrie ha de suposar retallar drets i llibertats i fa que ens quedem a casa, la victòria del terrorisme serà total: això no ho podem permetre.

Més que mai no podem callar

Des del convenciment de que –en aquests moments- la ciutadania no s’ha d’amagar sinó que ha de ser protagonista i liderar la resposta contra el terror, diferents col·lectius i personalitats han convocat per aquest proper dissabte una mobilització com les que es varen originar amb el “No a la Guerra” després que el trio de les Açores  acordés envair Irak. Cal mostrar la nostra repulsa als atacs terroristes de Paris i el Líban, la nostra repulsa als bombardeigs contra la població civil de Síria, el nostre rebuig al retall de drets democràtics amb la suposada excusa de garanties de seguretat per ineficaces, així com el nostre desacord a la política exterior bel·licista iniciada per Bush-Blair-Aznar.

No podem ser ostatges de l’odi

El fanatisme terrorista de ISIS és funcional i retroalimenta el fanatisme racista europeu. El fonamentalisme islàmic s’utilitza per justificar la guerra contra el terrrorisme. L’odi fanàtic d’uns no es pot esgrimir com a justificació per a nous odis. Ens neguem a ser ostatges de l’odi, del terror i de la intolerància. Això seria claudicar al terrorisme.

No es pot comerciar amb la pau

És el seu terrorisme, la seva islamofòbia i les seves guerres, mentre que la gent de pau creiem en els Drets Humans, i aspirem a una pau que sigui justa. Aquesta pau no pot pas ser ni un mitjà ni una moneda de canvi de res.

Són les seves guerres. Són els nostres morts. NO EN EL MEU NOM!!!

.maribelanoia@gmail.com

NO MORIM, ENS MATEN

CIUTADANA DEMPEUS    MARIBEL NOGUÉ i FELIP

Gairebé mig milió de persones, majoritàriament dones, omplien els carrers de Madrid aquest dissabte passat. Fartes ja de suportar totes les violències masclistes que ens ofeguen i maltracten dia a dia, deixant-hi sovint la pròpia vida, el moviment feminista d’arreu de l’Estat va convocar aquesta marxa per exigir la implicació dels estats i eradicar aquesta xacra social que és la vergonya de qualsevol societat que es reclami avançada (en democràcia i drets humans, està clar). 
Una realitat que continua amagada

Sense comptar les dones assassinades els darrers dies, del 1995 ençà -data d’ on parteixen les estadístiques més recents- s’enregistren 1378 dones mortes a mans de les seves parelles sentimentals. En el que portem d’any ja s’han comptabilitzat 70 feminicidis i, tan sols aquest estiu, han estat assassinades 37 dones i 8 menors a mans de les seves parelles, pares o parelles de les seves mares. Dones i menors que pateixen la violència patriarcal en les seves múltiples formes. Aquesta realitat és tan sols la punta del iceberg d’un problema que roman amagat enmig del nostre entorn més immediat.

No són crims passionals

Abans es deia que sempre n’hi havia hagut del que se’n deia “crims passionals”, aquells que ocupaven les portades de les revistes sensacionalistes, però ara ja no estem disposades a callar per més temps doncs hem assumit que és una anormalitat social per molt que cada setmana es repeteixin nous casos de dones mortes per causa de la violència masclista.

Desvaloritzades i cosificades

El moviment feminista considera que les violències que vivim en diferents àmbits es succeeixen en una societat que tolera la desigualtat i, amb ella, resta credibilitat i autoritat a les dones. El masclisme alimenta, per una banda, la nostra desvalorització i -per l’altra- la cosificació dels nostres cossos amb la manca de respecte a les nostres decisions. Tanmateix, aquestes agressions són inseparables de les que pateixen les persones que no responen a la masculinitat hegemònica.

Una divisió de rols atàvica

És la mateixa estructura de la societat la que ofega i condiciona el dret a la vida i al desenvolupament humà de les mateixes dones. Són raons que venen de lluny i que estableix una divisió atàvica dels rols assignats als homes i a les dones; uns rols que associats a un model econòmic on preval el diner, determina que el treball dels homes és el productiu, el que se li reconeix un rendiment i es remunera, mentre que el de les dones gira entorn del treball reproductiu de les persones, que no té remuneració i –si la vol o la necessita- ha de fer –amés a més- el mateix treball productiu assignat als homes sovint en pitjors condicions i menys remunerat.  Aquest context de la relació entre els homes i les dones està carregat d’història, de cultura i –per tant- de creences, símbols i conceptes que poden explicar perquè –a voltes- s’ha naturalitzat el fet de la violència.

Totes les violències a casa mateix

La violència econòmica no és la que –encara avui- no reconeix el mateix salari pel mateix treball, sinó que en l’àmbit familiar es posa de manifest, en particular, en el cas de separació o divorci, doncs les dones –de forma majoritària- es queden amb les criatures i no sempre l’home assumeix el cost d’una pensió d’aliments i/o compensatòria justa. Tothom coneixem famílies monomarentals que han de fer front, en solitari, a les càrregues familiars amb les dificultats afegides de la manca de feina i que –en el cas de trobar-ne- són treballs en precari i amb uns salaris molt baixos (en aquest sentit sabem de moltes àvies i avis que assumeixen unes despeses que ja no els pertanyen).

Volem viure sense risc d’assetjament

És violència també no poder anar pels carrers amb seguretat, la por a ser assetjades al carrer o també en els llocs de treball és un atac a la nostra llibertat. No ens pensem pas que els maltractaments i els abusos és un tema del passat i que avui amb les joves ja no passa. És mentida: en la relació entre joves es reprodueixen vells esquemes de control sobre les dones, control sobre la forma de vestir, sobre amb qui es relaciona, controlant mòbils, etc... No és pas un tema superat i es produeixen en totes les edats.

Els integrismes, un perill real per les dones

És impensable que, en una democràcia que consagra els principis dels drets humans a la seva Carta Magna tinguin tan poder d’influència els integrismes que -de la mà de les institucions religioses releguen la dignitat de les dones a la seva maternitat, negant totes les potestats socials que tenen com subjectes de dret. La radicalització dels integrismes ens podria dur a que, d’ aquí a res, puguem veure com a les dones se’ns relega a la situació del segle IV quan encara no teníem ànima...

Vendre el propi cos, una esclavitud

Tant de culte com es dóna al cos i sovint les dones estan abocades a subsistir venent el propi cos, és l’esclavitud del segle XXI, doncs el tràfic humà és un dels negocis il·lícits globals que més ha crescut en els darrers temps: ocupa el tercer lloc, després de la venda d’armament i del comerç de drogues. És difícil quantificar el volum de negoci d’aquesta explotació sexual de les dones per ser una activitat que es duu a terme al marge de la llei. No obstant –segons informes de la ONU- s’estima que la xifra és superior als 32.000 milions de dòlars.

El sistema patriarcal i el masclisme maten

Les dones denunciem la omnipresència del masclisme en una estructura patriarcal que ens ofega. No és que morim a pessics per la duresa de la vida i les repercussions en la nostra salut, sinó que amb aquesta violència masclista que ens envaeix, a les dones ens maten!!!.

maribelanoia@gmail.com