TOLERÀNCIA ZERO CONTRA LA INTOLERÀNCIA

MARIBEL NOGUE i FELIP

L’ atac a la seu de Charlie Hebdo a París i els posteriors incidents violents són terribles i totalment injustificables, diu la declaració de Unitat Contra el Feixisme i el Racisme a Catalunya. Tristament formen part d’una sèrie de tràgics esdeveniments (tant a Occident i a l’Orient Mitjà com a arreu del món) que –al llarg dels darreres anys- s’han cobrat centenars de milers de vides. Costarà resoldre tota aquesta dinàmica d’odi i matances – afirmen- però bé hem de ser capaços de fer-hi front.

El perill de la islamofòbia

En aquest sentit fa temps venim advertint del greu risc que representa la islamofòbia que s’està desencadenant al nostre entorn i que pot posar en perill la normal convivència que hem de tenir amb els qui són avui els nostres veïns al barri o a les ciutats degut a aquest món globalitzat.

La unitat del poble no és la unitat dels governants

Després de l’atac a París, vaig saludar molt positivament la mobilització popular que es va donar a la França ferida (que no és el mateix que la concentració de representants del poder artífexs de la situació social que provoca les desigualtats i el ressentiment de les víctimes front el poder), així com els comunicats que varen començar a emetre diverses comunitats musulmanes d’arreu, com també el posicionament de la mesquita d’Igualada que ha volgut mostrar el seu rebuig a aquest atac defensant l’Islam com una creença que vetlla per la convivència pacífica entre les persones i que en cap cas promou la violència, doncs –afirmen- en el veritable Islam no existeix la violència ni el terrorisme.

La comunitat musulmana es manifesta i desmarca públicament

Per altra banda, la Comunitat musulmana de València es va afanyar a dir que res justifica aquest atac, que és quelcom mesquí i repugnant i que no es poden emparar a cap religió o creença per ser comesos aquests actes. Són fets incompatibles amb la naturalesa pacífica de l’Islam i amb les seves aspiracions de bondat i justícia per tothom, i demanen al conjunt de la societat que no es deixi confondre pels actes d’uns criminals i que -amb ells- s’assenyali tot el col·lectiu de musulmans i musulmanes que no hi tenen res a veure. Són temps difícils per tothom, musulmans o no, i si pel col·lectiu musulmà de qualsevol societat on és minoria ja resulta dur combatre a diari els prejudicis i la creixent islamofòbia, cal afegir-hi ara l’immens dolor de la pèrdua d’unes vides humanes d’una manera tan absurda i demencial.

La hipocresia de la llibertat d’expressió

A tot això cal afegir-hi,  com ens recorda la periodista i amiga Nazanin Amirian, que la gran hipocresia del món occidental que s’esquinça les vestidures defensant la “Llibertat d’Expressió” varen callar, per exemple, quan el cámara José Couso va ser mort per soldats dels EUA a la guerra de l’Irak, o quan varen ser bombardejades les estacions de la TV pública de Bagdad, Belgrad i Tripoli. Molta “llibertat d’expressió” però s’encobreixen notícies, per exemple, sobre les decapitacions i cops de fuet a l’Aràbia Saudí, diu, (però com que són els seus socis per sostenir el poder econòmic...).

Les llums de la Nazanin

Darrere l’atemptat de París sembla que ens vulguin advertir del perill de la islamofòbia, diu la Nazanin; alguns per protegir el sector més vulnerable de la societat con són els immigrants i d’altres. Han trobat en el recolzament a l’Islam (que no s’ha d’identificar amb els immigrants musulmans) com un contrapès. A la “religió”, així com a la “nació”, no els interessen les bretxes entre rics i pobres, entre els gèneres ni entre els grups ètnics-religiosos. És cert que l’odi vers l’Islam és pels fanàtics, com l’antisemitisme ho és per la ultradreta israelí; és com l’aigua beneïda, la seva raó de ser. Però és igualment perillós subratllar la filiació religiosa dels immigrants i tractar-los com a “comunitat musulmana”, perquè separa la població “nacional” de la “intrusa” per raons de la seva fe, i després divideix els propis “intrusos” per raons del seu credo... Aquest fet, diu la Nazanín, tira per terra tot l’esforç de les forces progressistes dels països musulmans per fer que la religió es separi del poder polític.

L’amenaça del feixisme

Com varem veure els anys 30, qui realment amenaça la civilització són els feixistes. Llavors, el principal boc expiatori va ser la gent jueva, ara promouen la islamofòbia sense abandonar l’antisemitisme, la gitano fòbia, el refús de les orientacions sexuals diferents de les seves i tota la resta. Igual que abans amenacen qualsevol persona que no pensi com ells.

Unitat contra el feixisme i el racisme més que mai

Per això, diu el comunicat d’UCFR, els moviments socials i l’esquerra no podem ser neutrals davant la islamofòbia, ni molt menys fomentar-la. L’hem de combatre com qualsevol altra forma de racisme. No hem de permetre que els feixistes i els racistes ens divideixin. Ens recomana, i comparteixo, que ens unim sense importar les diferències de religió, d’origen, de gènere, de color a la pell, d’idioma, d’orientació sexual, etc...

La convivència, l’únic antídot

La convivència és d’un valor incalculable i un patrimoni de les forces progressistes, i no hem de permetre que esquerdin el que és l’autèntica vacuna-antídot per barrar el feixisme que vol tornar a obrir-se pas entre nosaltres. Feixisme mai més. Tolerància zero a la intolerància!!!

UNA IL·LUSIÓ PER A CADA INFANT

Anem a repartir il·lusió, em va dir un acompanyant del seguici del Patge Faruk quan varen venir a veure una família que ens havia permès, des del seu balcó de primer pis, contemplar –de forma privilegiada- la tradicional Cavalcada de Reis d’ Igualada. És que, certament, la paraula il·lusió és una de les claus de la màgia que es produeix cada any la nit del cinc de gener. Fa dies que, petits i grans, han esperat amb ànsia, la màgia tan especial d’ aquesta nit de la il·lusió, una il·lusió que ha precedit tot el calendari de festes que embolcallen el solstici d’ hivern.

Tothom acut a la cita

Després d’uns dies de mobilització, on nombrosos voluntaris i voluntàries s’han lliurat voluntàriament a la organització d’aquest esperat esdeveniment, arriba aquell moment en què la màgia es fa realitat, i des de primera hora de la tarda famílies senceres ja s’han posat en marxa per fer possible una nodrida participació de patges i patgesses que col·laboraran amb SS.MM. amb l’àrdua tasca de repartir tota la munió de joguines -i d’altres regals- que entraran a les llars igualadines.

Tots els preparatius en marxa

Poc abans de l’hora assenyalada, tot l’entorn ja es posa en marxa. Les proves de so, els músics de les diferents bandes que proven els seus instruments, l’estrella, les carrosses, els jeeps -i els camions amb joguines de la zona per on ha de passar la cavalcada- avisen de que tot està a punt i tothom al seu lloc. La mateixa il·lusió de la festa els motiva i fan el miracle de que tot sigui possible i surti impecable.

A l’altra cantó de la pròpia infantesa

Quan ja està gairebé tot a punt arriben, lluint les seves millors gales, el prop del miler de patges i patgesses reflectint aquella brillantor especial als ulls. Per a molts d’ells aquesta és la primera vegada que poden viure la festa de la il·lusió des de l’altra cantó de la pròpia infantesa, i es nota amb el lliurament i la generositat que van atenent el constant reclam de les famílies perquè saludin els més menuts que escolten –embadalits- que els diguin unes paraules, els donin caramels i s’hi puguin fer la corresponent foto per la posteritat.

Camions carregats d’il·lusió

La màgia d’aquesta nit continua, després, a les cases. Els camions replets de joguines i regals es despleguen per tots els racons de la ciutat per tal de fer realitat el somni de la il·lusió. A cada llar s’hi espera l’arribada d’un o més patges i o patgesses amb paquets destinats a tota la família.

Una festa a cada llar, sense exclusió

És llavors quan la festa arriba al seu punt culminant doncs són les llars, veritables protagonistes de la festa, viuen l’emoció de l’esforç que l’ha precedit. I és aquí on ha calgut ser especialment sensible socialment per maldar que cap infant es quedi sense joguina. A aquest efecte, ja fa anys que diverses organitzacions organitzen sengles campanyes solidàries per tal de què la il·lusió arribi a cada infant, sigui quina sigui la condició social o econòmica de la seva família o sigui quina sigui la cultura d’origen que tinguin els seus progenitors.

Una campanya emmetzinada amb odi

Per això m’ha resultat especialment ofensiva la recollida selectiva de joguines que els feixistes de Plataforma x Catalunya (PxC), amb amarga presència a massa Ajuntaments democràtics, han dut a terme. Una campanya emmetzinada d’odi que no té res a veure amb els millors sentiments que, des del fons del cor i des de la bonhomia que portem dintre, en aquesta nit som capaços d’aflorar. Els sentiments més nítids i sincers que suren emoció a cada mirada palesa el fet de que, per damunt del materialisme de les festes i els regals, el que es traspua és el sentiment més genuí de la humanitat, i això és absolutament incompatible amb la discriminació, sobretot entre els infants.

Il·lusions per cada dia i tot l’any

Potser hauríem de maldar perquè la il·lusió i la màgia de cada cinc de gener es pugui perpetuar la resta de l’any i eradicar –així- tot sentiment d’odi entre diferents cultures i bastir una societat més humana i solidària on els valors humans siguin els que presideixen la nostra raó de ser, de viure i de conviure.   

ELS CONTRASTS D'AQUESTES FESTES

Certament, la commemoració d’ aquestes festes no deixa ningú indiferent, sembla ser que els fasts de la llum al carrer i l’ ambient nadalenc ho són per a tothom i no ha de deixar ningú exclòs, o sí?. Ens pot agradar més o menys l’ ambient dels carrers enllumenats per incentivar l’ activitat econòmica del comerç; és clar que també podem passejar pel centre de la ciutat sota els primers freds i trobar-nos amb els amics i coneguts mentre anem de bòlit per trobar aquell regal adient per cadascuna de les persones, família o no, que hi hem de tenir relació aquests dies. Tot plegat, no obstant, amaga més d’un contrasentit.

A les fosques enmig de la lluminària

Qui més qui menys sabem de moltes llars que ja no poden posar la calefacció, potser sols els dies més fred, però moltes altres llars ni tant sols aquests dies. La anomenada pobresa energètica ens arriba a gent que tenim molt a prop. Des de sempre que hem tingut cura de no deixar llums encesos o aixetes obertes, però ara hi haurà molta gent que tindrà dificultats per pagar una factura que cada vegada inclou més conceptes que el propi consum. És el que penso quan veig aquest consum energètic extraordinari amb l’objectiu d’estimular el comerç de proximitat, l’economia de consum, vaja. Penso també en els que han perdut fins i tot la seva llar perquè el banc els ha desnonat per no poder fer front a una hipoteca signada en moments on es donaven tota mena de facilitats i –qui més qui menys- tenia feina i/o ingressos estables.

S’exclouen altres cultures però s’ importen negocis

Els canvis en les tradicions tenen també un altre contrasentit. Per una banda, la nostra societat continua tractant de ciutadans de segona les persones migrades que conviuen entre nosaltres, mentre que importem i fem nostre algunes costums d’ altres països. Està clar: l’ avet, el Papa Noel o Santa Claus no venen pas d’ un sud empobrit per la voracitat del poder capitalista que s’ ha instal·lat també al nord. I la pista de gel és un element absolutament importat únicament en clau de consum, una atracció per qui ho pugui pagar. Qualsevol diria que el cagatió, el pessebre amb el típic caganer, els pastorets o la nostra Festa de Reis no tenen prou entitat o arrelament entre nosaltres... I em pregunto: hem convidat els nostres veïns i veïnes, per exemple, a fer cagar el tió? o bé han de celebrar les seves tradicions entre la seva gent sense compartir-les?. És que nosaltres no som també la seva gent?.

Paral·lelismes

Cada cosa té el seu significat i estic segur que ens entendríem. Per exemple, més enllà del símbol religiós del pessebre, tenim present que Josep i Maria emigraven d’ Egipte i, rebutjats per tothom, varen haver d’infantar en un pessebre? (ara les dones que emigren del sud infanten en pasteres...). Els regals i ofrenes que va rebre el nadó de l’ establia no eren dels mateixos pastors? (la gent senzilla d’ aquell indret...). I els Mags, no eren uns savis que postraren símbols de riquesa material als peus d’ un infant recent nascut en la més extrema pobresa?. És que no som capaços de llegir aquest missatge?.

El valor més genuí de la humanitat

Són valors de senzillesa i bons desitjos que tenim oblidats malgrat -aquests dies- els verbalitzem a dojo en forma de desitjos. Jo em quedo amb el sentit més pur i genuí de la  humanitat, una humanitat despullada de cobdícia i maldat, la que sols traspua bondat i compromís amb la vida que ens ha estat donada per fer prevaler allò que és noble i just; amb una mirada al futur de la societat des de l’ ànima mateixa de cada esser humà, una mirada orientada cap a un horitzó diferent, una utopia on no existeixin les injustícies, on els corruptes siguin expulsats del paradís de la pau i l’ amor perquè no hi tinguin cabuda. Però sobretot on aquells qui malden per confrontar-nos els uns amb els altres per raons d’ origen, de llengua, de cultura, d’ orientació sexual o de religió tinguin que marxar amb la cua entre cames com ho fa el dimoni dels nostres Pastorets.

Per una Festa de Reis inclusiva en la diversitat

Vull veure gent de tots els colors al carrer la tarda-vespre de cada cinc de gener. Vull veure com els patges i patgesses (que es suposa no discriminen ningú per raons de color a la pell) es dirigeixen a tots els infants sense distinció, tant els que ja els esperen d’ altres anys com aquells que potser és la primera vegada que els veuen; que els donin dolços i els diguin paraules amables. Que s’ interessin per si tindran joguines..... Cal que cap infant –sense distinció de cap tipus- es quedi sense la seva joguina.

Desitjos tant nets com el somriure de cada infant

Alhora desitjo, des del més pregon, que cap infant – de qualsevol indret del món- pugui mostrar-nos  el seu natural somriure. I també en aquest entorn de contrasts, desitjo a les persones que sé em són fidels lectors i lectores que gaudeixin d’ aquest dies amb aquella pau a l’ ànima i netedat de cor que caracteritza la pròpia humanitat.

Que tinguem tots plegats un any nou que faci possible els nostres anhels.

MENTRESTANT...

MARIBEL NOGUÉ i FELIP

Números y més números per especular quina serà la millor fórmula per proclamar la DUI que tan anhelen els nombrosos i creixents independentistes d’ aquest país: que sí una llista única de tots els qui defensen posicionaments independentistes, que si cadascú pel seu compte s’assolirien més diputats per convertir unes eleccions en un referèndum encobert, que si és millor anticipar-les o bé esgotar el mandat... Tot són especulacions i polaritzen l’atenció informativa de la política gairebé de forma exclusiva.

Una qüestió de diners que se’n van per les goteres del sistema

Sí, ja sé que és una qüestió de números, també d’uns números que han de quadrar els pressupostos de la Generalitat i que, si poguéssim disposar de la totalitat dels recursos que generem i no haguéssim de dependre dels que passen per Madrid -aquells que diuen arriben però no tornen-, segur que podríem donar solucions a tantes mancances com tenim, perquè de mancances en tenim, segur, com ara la manifesta manca d’inversions en infraestructures que, quan es fan, no es fan bé i amb prou garanties. El discurs de reclamar competències en les infraestructures que tenim al territori sense tenir-ne les competències és fàcil, sobretot per l’estat d’abandonament que ens tenen amb el transport de rodalies, per exemple. Però no tot és el fet de reclamar més diners de fora, que també, sinó que hauríem de mirar també on tenim les fuites per on se’n van els diners a la mesura que ens arriben, i això vol dir qüestionar les polítiques s’apliquen, és a dir, quins programes de govern defensen els qui ens pretenen governar.

D’aqui un any i mig ja no quedaran serveis públics per salvar

Perquè, mentre ens tenen ben entretinguts amb el debat independentista, s’estan desmantellant els serveis públics que hauria de garantir qualsevol estat concebut des de la democràcia. Posarem com a exemple els serveis destinats a la salut de la ciutadania, un sistema que CIU defensa com a un model emblemàtic de Catalunya, exportable a d’altres indrets, i que va començar tan bon punt el Pujolisme va endegar la seva singladura partidista per construir un país a la seva mesura.

El full de ruta privatitzador de CIU

Després de fer fora Ramón Espasa, qui fou Conseller de Sanitat i Assistència Social de la primera Generalitat de Catalunya, amb l’excusa de crear un model propi tot aprofitant molts Hospitals que teníem a Catalunya (procedents molts d’ells de donacions amb finalitats d’atendre els més necessitats i a mans, més o menys indirectament dels propis municipis) CIU va endegar el desmantellament de tot el sistema de salut públic que hi havia per implantar la moda de les concertacions econòmiques a centres que impartien serveis de salut, primer semi públics però mica en mica descaradament privats.

Les glòries de la gestió privada

Ens volien fer creure que la gestió privada era millor que la pública, que era més flexible (sobretot pel que fa a poder acomiadar personal) però sobretot en el tema de compres i gestió econòmica en general (ja es sap, allò públic sempre és molt feixuc, complicat...). És així com es va estendre, a partir de la pròpia Conselleria de Salut, tota una xarxa de gestors que farien possible el que en diuen externalització de serveis, però que no és altra cosa que promoure el benefici econòmic dels adjudicataris de serveis per damunt de l’atenció a la salut de la població.

De la qualitat assistencial a la qualitat dels acabats de construcció

Varen substituir el concepte de qualitat del servei que es donava, per exemple, a l’Hospital de Bellvitge (que es convertia en un punt de referència per afrontar de forma reeixida pels usuaris situacions molt complicades) per edificis luxosos i amb ostentació de maquinària d’última generació, on s’hi accedia per la derivació dels mateixos centres públics que, al mateix temps, s’anaven desassistint de renovació de maquinària o de consolidació de plantilles professionals. Les pòlisses privades d’assistència sanitària eren promogudes per qui es volia assegurar l’atenció sanitària en un futur...

Trames de negoci trenades des del Servei Català de la Salut

Recentment han sortit a la llum noms i cognoms de les diverses trames de negoci trenades entorn la concertació de serveis a partir dels recursos públics de la Conselleria de Salut. De fet, el mateix Conseller Boi Ruiz era el representant de la patronal privada del sector, per tant, el govern dels “millors” havia posat “la guineu a guardar les gallines”... Una de les darreres trames descobertes ha estat la adjudicació del servei de rehabilitació i logopèdia que l’ Hospital del Sagrat Cor ha fet a l’ empresa COBI. Així, amb un sobrecost del 32 %, una empresa que ni tan sols forma part de les que estan reconegudes per llei per tal de ser adjudicatàries de serveis concertats del Servei Català de la Salut, donarà serveis a 250.000 pacients.

Els Consorcis, l’instrument ideal per substituir la gestió pública

La moda dels Consorcis ja ha mostrat el seu veritable rostre: números públics que cada vegada són més opacs, llistes d’espera que sols es poden escapçar si tens una pòlissa privada o en pots pagar el seu cost íntegrament (això està passant a Igualada, aportant a la privada uns recursos públics que ens costen mots d’esforços i un model que ens va suposar moltes lluites i alguna claudicació). De la mà del govern d’Artur Mas s’està imposant la consolidació d’un model de serveis destinats a qui pugui pagar-los, relegant a qui no pugui pagar-los a la exclusió.

Una Marea blanca també a Catalunya

Per fortuna ja se’ls hi ha vist el plomall i a Catalunya desperta una Marea Blanca per impedir que es continuï privatitzant els serveis públics. Dissabte passat a Lleida, i sota la pluja, molta gent procedent de diversos indrets de Catalunya feien pinya amb la població de Lleida per impedir la implantació d’un Consorci Sanitari que, ara ja ho sabem i ningú en dubta, suposa el desmantellament del sistema públic de salut.

Sí, volem i necessitem un canvi, però també hem de canviar la direcció d’algunes coses...

UNA MARXA DE TORXES CONTRA LA VIOLÈNCIA

Una marxa de torxes ha recorregut els carrers més cèntrics d’Igualada per commemorar el 25 de Novembre coma Dia Internacional per l’eradicació de la violència vers les dones. Sortíem de l’Ateneu Igualadí, on s’havia dut a terme la Conferència sobre “Mites i realitats sobre l’assetjament sexual i l’assetjament per raó de sexe en l’àmbit laboral”, l’acte institucional organitzat per la Mancomunitat Internacional de la Conca d’ Òdena (MICOD) per commemorar aquest 25-N. Prop d’un centenar de persones, majoritàriament dones però exclusivament, iniciarem llavors una marxa de torxes darrere una pancarta on s’hi podia llegir: el masclisme mata i les dones diem prou!.

En el decurs del trajecte fins arribar a la Plaça de l’Ajuntament es proferiren crits com ara: “Ni víctimes ni passives: dones combatives”, “NO és NO”, “Cuidar i fregar, també és treballar”, “Jo pareixo, jo decideixo”, “Parir és un dret, no una imposició”, “Avortament lliure i gratuït”, “fora rosaris dels nostres ovaris”, o “Visca, visca, visca, la lluita feminista”.

Per a moltes dones grans i joves, participants a manifestacions semblants a Barcelona, era un orgull poder viure una manifestació feminista pels carrers d’Igualada. La tradicional concentració amb encesa d’espelmes d’altres anys va donar pas al relleu de la torxa generacional, així –diuen les joves- passem del victimisme de les espelmes a l’actitud de plantar cara a la violència amb la força de la flama de les torxes, perquè aquesta era –en tot moment- la actitud que acompanyava la marxa a través del seu recorregut. 

En arribar a la Plaça de l’Ajuntament, com cada any, s’ha llegit –entre diverses participants- el manifest de la Xarxa de Dones Feministes contra la violència amb el títol “Contra la Violència i la indiferència: Subversió i Autodefensa feminista”. S’hi denunciava, entre d’altres causes “la globalització de les violències masclistes contra les dones i les nenes; la falta de voluntat política per donar compliment a la legislació vigent; la manca de dotació dels recursos econòmics i humans necessaris per l’eradicació de la violència masclista i la desigualtat; la violència estructural i simbòlica que acullen i donen força a totes les expressions de violència vers les dones; la constant No credibilitat de la paraula de les dones; la culpabilització de les dones quan desisteixen de seguir els processos judicials i denunciem la victimització que aquests processos generen a les dones que decideixen continuar-los; la reducció de les ordres de protecció per a les dones; la violència provocada i sostinguda per les retallades, amb l’excusa de la crisi; la invisibilització i menysvaloració de les tasques de cura i civilització, realitzades majoritàriament per les dones, enfront la hipocresia d’incloure al PIB de l’estat el producte econòmic de la prostitució, entre d’altres.

Perquè “Seguim i seguirem” denunciant, recordant, expressant, cridant, clamant, avui i sempre, que la violència és responsabilitat de qui l’exerceix, no de qui la pateix; seguim i seguirem validant l’experiència de les dones sobrevivents a la violència; validant la nostra paraula davant la injustícia de la justícia que se’ns ofereix; i seguim i seguirem lliures, insubmises, rebels i amoroses, lluitadores pacífiques, diverses, riques, valentes... Dones a la fi”.

Per part de les dones joves també es va llegir el seu propi manifest, cloent així una reeixida Marxa de Torxes convençudes que TOTES, JUNTES I LLIURES, SEGUIM I SEGUIREM TRAÇANT EL CAMÍ DE LA PAU. 

LA VIOLÈNCIA QUOTIDIANA

MARIBEL NOGUÉ i FELIP

En pocs dies hem viscut noves morts víctimes de la violència masclista, unes morts que passen a formar part de la llarga llista de dones que han perdut la vida a mans de les seves parelles sentimentals. Després dels fets, però, cal afrontar-ne les conseqüències: quina és la actuació policial adient per trobar culpables i posar-los a mans de la justícia, o veure a qui es delega la cura dels infants menors que han deixat enrere quan n’hi ha. El que les lleis no tindran en compte és l’autèntic calvari viscut per aquestes dones -des de la solitud i el patiment callat- enmig d’unes parets pensades per donar l’escalf propi d’una llar, però que tan sols han acollit els plors i la por -des del desesper i la impotència- tot tement un desenllaç anunciat a partir de les constants amenaces rebudes per l’agressor.

Un altre 25-N per eradicar la violència masclista

Cada any, amb motiu de la commemoració del 25 de novembre, Dia Internacional per l’eradicació de la violència vers les dones, servem uns moments per la memòria de les víctimes de la violència masclista, i assenyalem aquests fets -com a delicte que són – apel·lant a la justícia, que és el que toca. Cada any també, però, denunciem les causes que provoquen aquesta epidèmia i en vindiquem la implicació dels poders públics per tal que duguin a terme aquelles polítiques que permetin afrontar aquesta xacra social des de la prevenció.

 Situacions flagrants que ens queden lluny

Amb la globalització de la informació ens arriben molts cassos extrems i flagrants que es donen –i que sempre s’han donat- a molts indrets del món: violacions, menors obligades a casar-se amb adults, segrests de dones i nenes com a botí de guerra, aplicacions d’antigues costums tribals com ara les lapidacions o les ablacions, etc...  Tots aquests fets reals ens indignen i ens remouen la nostra consciència fins al fons, i potser pensem que ens queden lluny, però hauríem de ser conscients de que, potser més sofisticat, la discriminació i la violència masclista ens envaeix constantment en el nostre dia a dia també aquí.

Situacions més subtils que tenim a prop

Enguany, des de la MICOD (Mancomunitat Intermunicipal de la Conca d’Òdena), s’ha endegat una campanya publicitària adreçada majoritàriament als joves donat que és quan es comencen a donar comportaments que reprodueixen vells esquemes de dominació vers la dona sota el paraigua de l’amor (el meravellós prínceps blaus dels contes). Als cartells s’hi contemplen moltes situacions quotidianes que denoten un comportament masclista, conté una diagnosi i s’hi dóna una resposta per tal de fer-hi front. Així tenim, per exemple, que: “Exigir a la parella tenir relacions sexuals i, a més a més, sense usar preservatiu, és una imposició i una irresponsabilitat”; o bé que “T’he esborrat els contactes dels teus ex... No els vols per a res...”, perquè no es té en compte que hi ha coses que són d’una mateixa i a ningú més li importa; o bé que “Rebre constantment missatges al mòbil preguntant què estàs fent, o bé on ets? vol dir que la relació no està basada en la confiança i que no es respecta el propi espai ni la intimitat”. Quan diuen “Massa curta la faldilla, que vols que els meus amics et mirin el cul?, es nega el fet que -ningú més que una mateixa- decideix sobre el seu propi cos; o bé que “Tocar el cul a alguna persona aprofitant la foscor de les discoteca, el carrer o el transport públic és un abús i no s’ha de permetre”, cosa que passa sovint entre adults.

Una campanya que ens interpel·la en el dia a dia

El denominador comú d’aquesta campanya és una apel·lació a cadascuna de nosaltres (i a cadascun també) a fer front al que, malgrat se’ns presenti dintre la normalitat i d’hàbits de sempre, encobreixen un llenguatge i comportaments masclistes. En les converses de cada dia, ja sigui en relacions de treball, d’escola, d’anar a comprar, de relacions socials o d’amistat, no és poden admetre comentaris masclistes ni sexistes. Fins i tot quan tenim un enuig -i ens quedaríem alleugerats insultant qui ens ha ofès- fent servir els tacos de sempre –tacos que hem emprat fins i tot les dones- i no tenim en compte que són improperis pensats per humiliar i degradar les mateixes dones per la seva condició sexual i/o de maternitat. 

Canalitzar el nostre enuig sense insults sexistes 

Potser caldrà fer anar l’enginy i trobar noves frases que puguin descarregar impulsivament els nostres ànims ofesos (a fe de món que –tant a nivell individual com a nivell col·lectiu de país- més d’una vegada els deixaríem anar perquè algunes ofenses són de l’alçada d’un campanar i a un nivell sofisticat de grolleria barroera).

 El Manifest de la Xarxa Feminista

Entre d’altres situacions, en el manifest feminista d’aquest 25 de novembre es denuncia la globalització de les violències masclistes contra les dones i les nenes: “denunciem i manifestem el nostre rebuig a la manca de reacció social i política front els assassinats de les dones, uns assassinats que no s’aturen any rere any; denunciem la No credibilitat de la paraula de les dones; denunciem la reducció de les ordres de protecció per a les dones; denunciem la impunitat de les expressions i comportaments neomasclistes que envaeixen els discursos públics generant confusió i propagant creences enganyoses sobre la violència masclista; o denunciem la invisibilització i menysvaloració de les tasques de cura i civilització realitzades majoritàriament per les dones, enfront la hipocresia d’incloure al PIB de l’estat el producte econòmic de la prostitució...

Som tan valuoses que no tenim preu

I afirma, entre altres conclusions, que “seguim i seguirem lliures, insubmises, rebels i amoroses, lluitadores pacífiques, diverses riques, valentes”. Perquè som tan valuoses, que malgrat se’ns vulgui integrar a la economia de mercat, les dones no tenim preu.

REFLEXIONS EN FEMENÍ

Despullada d'un model de societat que ens ignora,
de-contaminada d'una educació rebuda que no és ni masculina, 
he vist el monstre del patriarcat
i he descobert la meva indiscutible identitat de dona.
Ara ja puc fer front al monstre.

Igualada, 2 de juliol de 2003.