Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -
Hem entrat ja a la
recta final de la campanya electoral i sabrem qui guanya aquesta cursa, una
cursa que no dura pas el temps especificat oficialment sinó que es desenvolupa,
gairebé sense pausa, entre una i altra cita a les urnes. Estan en joc molts
interessos, segur, ara bé: a qui poden beneficiar, quines expectatives tenen els
candidats que aspiren a regentar un lloc en l’estructura del poder municipal,
de l’administració de l’erari públic com és un Ajuntament?. Diferents són els
perfils i les intencions que es manifesten dur a terme en els seus programes electorals...
Preguntem-nos, es podran complir totes?, a qui beneficiaran?.
L’interès comú, el
primer
Les eleccions són un
instrument per donar participació a la administració dels pressupostos públics,
més o menys importants depèn de cada ciutat i del seu nombre d’habitants, un
paràmetre que en regula també el nombre de regidors a escollir, tot i que sols
hi podran participar els qui consten al cens electoral. N’hi ha que s’hi
presenten, i així s’ofereixen, com un compromís basat en una actitud de servir
la comunitat, l’interès comú, amb una sensibilitat major o menor pel que les
seves decisions puguin repercutir en
millorar la qualitat de vida dels seus conciutadans i conciutadanes. Això
és el que bonament pensa molta gent, sobretot aquella generació que vàrem
conquerir les llibertats en aquest país després de 40 anys de dictadura i
repressió i tenim present en què consistia l’esperit democràtic que va presidir
la transició.
La corrupció, el
càncer de la democràcia
Però també, dissortadament-
hem vist qui s’ha aprofitat d’aquest sistema democràtic per servir-se d’aquest
càrrec en benefici propi, ja sigui convertint-lo en el seu mitjà de vida o
-molt més malèvol encara- per aprofitar-se i enriquir-se d’uns diners que no
són propis, però que -en remenar pressupostos molt més alts que les minses economies
privades- pensen que se’n poden escapolir per algun lloc o altre en benefici
propi. La corrupció és el càncer de la nostra democràcia, per això -i
aprofitant que en elegir els càrrecs municipals podem conèixer millor qui s’hi
presenta, hem de discernir entre els que ofereixen un veritable compromís
social, avalat per la seva trajectòria, dels que sols hi pretenen un modus
vivendi i així solucionar el problema de manca de llocs de treball adients.
Una professió?
Soc partidària de que
els càrrecs públics estiguin remunerats com cal, perquè sinó sols els podríen
exercir-los persones de professió liberal, es a dir, que els qui depenen d’un
sou els seria impossible desenvolupar -en igualtat de condicions- una
responsabilitat pública. Ara bé, potser per això crec que aquests càrrecs,
aquesta dedicació, ha de ser temporal i limitada, i que-en acabar el mandat- es
pugui retornar a l'ocupació habitual. Així és pot considerar com un parèntesi de
servei a la ciutadania justificat, però no és pas un endoll que et pot
condicionar la resta de la vida fent-ne una professió i, per tant, esdevenir
dependents d’alguns interessos foscos que sempre s’amaguen darrera els
pressupostos públics i la seva magnitud. Una altra cosa seria ponderar si els
sous són o no massa elevats. Potser l’explicació la trobaríem en la manca de
finançament dels partits polítics i la pràctica habitual de donar part del sou
assignat en la representació institucional a la formació política que li dona suport.
N’hi ha que només
parlen d’Igualada com a futur, com si s’hagués d’inventar de bell nou, talment
com qui vol enlluernar els seus amb projectes desmesurats o poc pràctics, com
un pare ric que promet comprar unes joguines de luxe inabastables als
pressupostos familiars, si es porten bé, a costa de dotar-los d’uns serveis bàsics
que encara resten pendents i que ara haurien pogut presentar com a tribut pel
fet d’haver ostentat el mandat per espai de 12 anys. N’hi ha altres que
ofereixen propostes concretes per millorar les condicions de vida de la gent, maldant
per un millor futur per a tots i cadascun dels membres que conformen la ciutadania,
sense exclusions. I n’hi ha també que, sobretot als mitjans de comunicació més
generals, es dediquen a fer demagògia per desqualificar l’adversari perquè sí, aquell
“ves-te’n tu que m’hi posaré jo”, com si la solució fos un simple recanvi entre
rivals, això sí, a favor de la persona que ho pregona...
Un canvi no és un
recanvi. Ho diu fins i tot la dreta que ja prepara, per si guanya les properes
eleccions, un decret òmnibus per derogar totes les lleis i drets assolits en
els darrers anys (la reforma de la llei laboral, el salari mínim, major
protecció social a les treballadores de la llar, regular les condicions de
treball dels “riders”, canalització els conflictes per la mediació social, etc...)
i revertir la tímida aposta per la recuperació de serveis bàsics com ara la
salut pública, l’ensenyament públic o els drets de les dones, afrontar unes
polítiques d’habitatge que ho són tot (financera i especulativament parlant) menys
resoldre l’habitat necessari per a tota persona humana.
El canvi, en el cas d’Igualada,
ha de suposar sobretot tenir en compte el contingut i la direcció de les
propostes que s’ofereixen. Els recursos públics han de servir per invertir en
millorar les condicions de vida de la majoria de la ciutadania, sense
exclusions, no poden ser mai per engreixar i continuar mantenint les prebendes
d’aquells que sempre s’han beneficiat de les decisions que han pres els qui
manen en clau interessos privats. Aquesta és la diferència entre els qui es
presenten amb una actitud de servir la ciutadania de la d’aquells que vol
ostentar un càrrec de representació institucional simplement per assolir un
lloc de treball que els resolgui el seu mitja de vida, i servir-se d’aquesta
situació per a beneficiar-se un mateix. Efectivament, a l’hora de votar hem de
tenir present de no és el mateix qui es presenta des d’un compromís de servir del
qui pretén un càrrec tan sols per servir-se’n. Jo ho tinc molt clar i m’agradaria
un acord entre les diferents forces que es reclamen de l’esquerra, treballant
en equip sense presumpcions jeràrquiques ni personalismes excloents. Ens hi
juguem també la mateixa credibilitat del nostre sistema democràtic. Obrem en
consciència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada