PIERA HA OMPLERT ELS SEUS CARRERS CONTRA L'ODI

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Tal i com es demanava a la convocatòria, centenars de persones varen omplir divendres passat els carrers de Piera per palesar el rebuig al greu atac d’haver cremat la mesquita, que la comunitat musulmana havia construït des del voluntariat. Un acte inacceptable que no pot quedar en silenci.

Concentració a Gall Mullat

Mica en mica s’anaven concentrant al Parc del Gall Mullat nombroses persones de totes les edats i condició que ultimaven els seus cartells i pancartes, preparades amb compromís.

Les proclames

Arrencava la manifestació pels carrers de Piera fins arribar on hi ha la mesquita cremada. Durant la marxa es sentien diverses proclames com ara: Mesquita sí, odi no; no va ser un incendi, va ser un crim d’odi; ens varen cremar la mesquita però no la dignitat; omplim els carrers contra l’odi i la desinformació; fora feixistes dels nostres barris; diversitat és riquesa; som veïns, som diversitat...

La intervenció de Yahya Mokhtari

En arribar a la Mesquita, els manifestants eren rebuts amb una ampolla d’aigua, un gest d’hospitalitat que -després d’una caminada de tarda en ple juliol- s’agraïa.  Tot seguit es varen fer alguns parlaments. En primer lloc, el president de la Comunitat islàmica de Piera Yahya MoKhtari Nifa va llegir un comunicat on agraïen les mostres de suport rebudes, tant per part del teixit social com també l’Institucional, però va afirmar que no s’havien pas trobat sols sinó que es sentien molt acompanyat per les associacions i entitats que conformen la vila de Piera, perquè ells també en formen part. També que aquest fet no els havia fet enrere pel que fa a la seva religió, cultura, fe i esperança, defensant els valors de la convivència des de la pluralitat de confessions religioses o identitats culturals. Són, va dir, camins compartits.

Chaimae Mokhtari (UCFR – Piera)

Per la seva banda Chaimae Mokhtari va llegir el comunitat de la UCFR de Piera (constituïda recentment) en el que denunciava que els problemes que patim com a societat són estructurals i no pas culpa de cap comunitat, que assenyalar els més vulnerables només divideix i empitjora la convivència. Es va referir a la ofensiva mediàtica de divulgació del discurs de l’odi fent present els fets que s’han donat aquests dies a Torre Pacheco (Múrcia).

El testimoni de Sara él Messari

La portaveu de la UCFR de Piera Sara él Messari, després d’afirmar que no deixarem que la por ens guanyi, com a filla de pares immigrants, va voler dedicar unes paraules molt especials a aquelles mares i pares de famílies musulmanes que ja fa quaranta anys varen prendre la decisió de deixar-ho tot enrere per venir a viure a Piera, a la recerca d’un millor futur: “Soc plenament conscient del que suposa créixer i viure entre dues cultures, del pes que suposa sostenir la seva identitat entre dues llengües, dues maneres de viure, dues mirades... Per això, les vostres filles i fills també lluitarem, lluitarem per la convivència, respecte i justícia social, i ho farem aquí, a Piera, perquè també és casa nostra, perquè la nostra identitat no és una amenaça, és una riquesa.

Un minut de silenci molt eloqüent

Com a cloenda es va dur a terme un minut de silenci contra l’odi, la violència, el racisme, feixisme i la intolerància. Va ser un silenci compacte, un moment compartit on el respecte en la diversitat es va fer palès més enllà de les paraules.

maribelanoia@gmail.com

 

 

CAL FER FRONT AL RACISME I LA XENOFÒBIA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -  

El passat 21 de març es va celebrar del Dia contra l’Eliminació de la Discriminació Racial i, amb aquest motiu, el Consell Comarcal de l’Anoia ha donat a conèixer els resultats del procés de diagnosi de les discriminacions, realitzat l’any 2022. En concret, el treball posa de manifest que les discriminacions racistes i xenòfobes a l’Anoia es manifesten en diversos àmbits (serveis públics, educació i formació, àmbit laboral, habitatge i espai públic) i de múltiples formes (barreres d’accés, manca de reconeixement/respecte, manca de representació, segregació/explotació, agressions físiques o verbals, discurs d’odi i desigualtat de tracte). Aquesta no és una situació exclusiva d’aquí, sinó que més aviat és un fenomen que travessa la societat catalana actual i, per tant, s’han de continuar generant polítiques públiques i accions comunitàries per tal d’abordar i promoure la igualtat de tracte i la convivència.

Una taula d’igualtat de tracte i no discriminació

Amb motiu de l’aprovació de la nova Llei 19/2020, l’any 2021 es va crear la Taula d’Igualtat de Tracte i No-Discriminació de l’Anoia, composada per diferents agents tant de l’administració pública i serveis i organismes públics, com a entitats socials del territori. L’activitat de la Taula està centrada, inicialment, al voltant d’aquelles discriminacions que es donen per raó d’origen territorial o nacional i xenofòbia, raça, origen ètnic o color de la pell, i qualsevulla altra forma de racisme llengua o identitat cultural o conviccions religioses. Tot i així, la seva orientació és molt transversal i té en compte d’altres eixos de discriminació, com ara per sexe, gènere o identitat sexual entre d’altres.

Informe diagnosi

D’aquí en va sortir un informe-diagnosi quins resultats indiquen que, malgrat que hi ha un treball des de les diferents administracions públiques i algunes entitats socials privades per fer-hi front, aquestes discriminacions en el dia a dia continuen estan presents, i ho estan en diversos àmbits com ara serveis públics, educació i formació, àmbit laboral, habitatge i espai públic, així com a través de múltiples barreres d’accés, manca de reconeixement/respecte, manca de representació, una certa segregació més que res perquè també van associades a temes de precarietat i/o pobresa, i existeix un cert rebuig i/o por al diferent.

Que podem fer ja ara?

Més enllà de dissenyar propostes d’actuació que han de ser desplegades els propers anys en el Pla de ciutadania i Convivència a l’Anoia, ens podríem preguntar, què ens correspon a cadascun de nosaltres que podem anar fent ja.

Una ciutat de portes obertes

Perquè si volem erradicar el racisme i la xenofòbia que hi ha en la nostra vida de cada dia, hem de començar amb la nostra actitud front a cada espai de convivència. Per exemple: a l’hora d’oferir algun tipus de feina (com ara la de cuidar malalts o gent gran), o de llogar un habitatge que puguem tenir disponible i que tenim tancat i abandonat. La nostra actitud seria no discriminar qui el pugui necessitar, tan se val que es digui Joan, Pepita, Mohamed, Guadalupe o Fàtima. La mateixa actitud que hem de tenir a l’hora d’acollir els nous veïns o veïnes que passen a formar part de la comunitat de veïns, o fer-los partícips de les nostres festes, perquè tots plegats formem part de la mateixa ciutat.

Conviure en espais compartits

Els nostres fills i filles comparteixen escola amb els que potser ja no son nouvinguts sinó que -fins i tot- han nascut aquí. Qui ens impedeix compartir jocs, berenars, aniversaris o -simplement- obrir-nos a les seves famílies, les que ens trobem cada dia a la sortida d’escola?. O quan estem en una sala d’espera del CAP o l’Hospital, uns moments on hi ha preocupacions i patiment, com poder-nos palesar una empatia mútua, de suport, de solidaritat compartida?. El mateix quan ens trobem a la cua d’un supermercat o d’algun servei públic. El nostre respecte a la diversitat cultural ha de conseqüent amb el compromís per una igualtat de drets a tota la ciutadania.

La diversitat un valor

Sí, és cert, de mal educats n’hi ha a tots els llocs i de totes les cultures, però la línia que distingeix els incívics de la gent educada i social no passa ni pel color de la pell, ni per vestir diferent ni per  parlar una llengua que no sigui la pròpia. Els indesitjables ho seran sempre, a les seves famílies i també al carrer. De bona gent -sortosament- encara n’hi ha a tot arreu. I la diversitat, en sí, és un valor per construir una societat plural i rica en cultura i humanitat.

Un cordo sanitari, una línia vermella al discurs de l’odi

Més ai, estem embolcallats -cada vegada més- dels efectes d’un discurs de l’odi promulgat per determinats personatges als que se’ls ha donat altaveu als mitjans de comunicació. En aquest aspecte no hem de donar ni un pas enrere i hem d’establir el nostre propi cordó sanitari per aïllar-los i marcar una indiscutible línia vermella per no blanquejar un discurs que ens volen fer creure que és cosa d’un passat que ja no tornarà.

Cap feixista a les nostres institucions

Ens cal tenir memòria, són els ous de la serpent que pensen que no tenim memòria i que tenen veu i es pensen que tenen -fins i tot- camí obert de nou. Fins i tot cara a les properes eleccions municipals. No els podem donar cap espai per promoure’s a ser representants de la nostra ciutadania perquè -simplement- la societat està formada de bona gent, potser amb idees diferents, però bona gent en definitiva. Ells només venen a corrompre la pau i la sana convivència entre nosaltres. Hem de saber dir ben alt que NO!!!. NO VOLEM NI RACISME, NI XENOFOBIA, NI FEIXISME ENLLOC, NI AL CARRER NI A LES NOSTRES INSTITUCIONS.

maribelanoia@gmail.com

QUE VE EL LLOP

 Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Em ve al cap aquella antiga rondalla d’ Esopo, la que quan el pastor mentider avisava tothom que venia el llop i mobilitzava en fals la seva gent, i que quan el llop va venir de veritat a menjar-se les ovelles, ningú se’l creia i -a sobre- es mofaven d’ell.

Drets humans com a rebuig a les atrocitats

Per molt que haguem entrat de ple ja en el segle XXI no hem d’oblidar la dissortada experiència que vàrem viure la humanitat amb dues guerres mundials i el genocidi i extermini de milions de persones. Quan, després de la Segona Guerra Mundial es varen conèixer a tot el món les atrocitats comeses pels nazis durant el Tercer Reich, va haver-hi un consens entre la comunitat internacional sobre els drets de les persones. D’aquí en va sorgir la Carta de la Declaració dels Drets humans del desembre de 1948, amb el ressorgiment a Europa de l’anomenat Estat del Benestar que ens ha permès de respirar una mica ( al nostre país vàrem haver d’esperar que el dictador morís al llit després de patir la privació de drets durant els 40 llargs anys de la dictadura franquista).  Alguns nouvinguts a la democràcia es creuen que aquests drets varen venir per quedar-se. La veritat és que res d’això, l’amenaça de retrocés i tornar als temps foscos és més que real, i no podem baixar la guàrdia, a la fi els drets sempre s’han conquerit al carrer.

Realitat i reialesa

Parlo de perill real, real de realitat, no de la reialesa com ara hem vist amb els sumptuosos i costosos fasts que s’han dut a terme a Anglaterra per donar el comiat a qui estat la seva reina durant més de 70 anys. Aquests dies hem pogut constatar en què consisteix la monarquia: drets hereditaris amb llicència per acumular riquesa a costa de l’erari públic i legitimitat per espoliar els pobles (les antigues colònies).

Tot el poder mundial en un funeral

Per altra banda, hem constatat com s’hi ha reunit uns 500 mandataris de tot el món, amb la presència dels responsables de les polítiques econòmiques i de limitacions de drets que practiquen a nivell mundial, per molt que ens omplim la boca de sistemes democràtics. Alguns ni contemplen els drets humans en les seves lleis més bàsiques.

Continuen espoliant el món

Avui no són colònies, però els grans poders econòmics condiciones les polítiques de tots els governs (àdhuc els que es diuen democràtics i tinguin els drets humans com a base de les seves constitucions) continuant amb les seves polítiques d’usurpació de recursos naturals de països empobrits mentre treuen beneficis multimilionaris de la seva explotació sense tenir en compte les necessitats ni primàries de la seva població, abandonant-los a la seva sort, millor dit, a la dissort d’antics cabdills de tribu que mantenen un poder que no contempla els drets de la seva gent, on molts d’ells -sobretot els més joves- decideixen emigrar a països on hi ha més drets que als seus.

Cal fer front a l’amenaça real del feixisme

Amb aquest fet torna el discurs de l’odi propi del feixisme: criminalitzar les persones que han hagut d’emigrar del seu país i han optat per una supervivència a una Europa molt lluny de l’aixopluc solidari i d’exili que havia estat. Ara és l’Europa fortificada que filtra l’acolliment d’immigrants segons els països de procedència. Una discriminació de caire no tan racista sinó més aviat classista, perquè a cap xeic ni cap multimilionari rus se’ls hi veta l’entrada per fer-hi els seus negocis.

Es fa visible, sense pudor, la misogínia, l’odi a les dones

Per altra banda, arreu del món s’intensifiquen les mesures contra els drets assolits per les dones després de llargs segles de lluita. Volen tornar a negar-nos els nostres drets fiscalitzant fins i tot la forma en què hem de vestir. Tenir present, per exemple, com a l’Iran varen detenir a Mahsa perquè -segons el criteri del govern no portava el vel prou ben posat. La varen castigar i donar no sé quin tipus de lliçons a la força que varen acabar amb la seva vida. Les dones d’Iran, però, han reaccionat contra aquest règim medieval i, continuant amb una antiga tradició que es duia a terme en senyal d’ira o de dol, han començat a tallar-se el cabell en públic i ja és el 4rt dia que, a les grans ciutats, les dones han muntat fogueres per cremar els seus vels, i els homes les recolzen.

Desemmascarar el discurs feixista

A casa nostra ja fa temps que els mitjans de comunicació estan blanquejant -amb normalitat- el discurs de VOX, un discurs que va contra els immigrants per sistema (des d’un verí racista i classista) i contra els drets de les dones i també de la llibertat sexual. Recordem com vàrem viure en temps que ens creiem ja passats: el model tradicional, relacions únicament per procrear i la dona al servei de l’home (prioritari a la mateixa família).

El feixisme també es cola a les urnes

Aquest diumenge hi ha eleccions a Itàlia i l’escenari que ens dibuixa fa por. Dissortadament el feixisme s’ha fet amb un discurs públic, de desqualificació de tota acció de progrés, emprant insults, inventant-se delictes per judicialitzar la política, treure-la de la seva llera de regular la convivència democràtica, en uns temps on la crisi del capitalisme castiga fort les condicions de vida de la gent, amb l’encariment dels aliments bàsics i serveis com ara l’energia, és un perill de veritat.

Una societat entrellaçada de diversitat

Podem combatre aquest discurs enverinat amb la nostra actitud: fent front comú a fer front als qui impedeixen que s’aprovin mesures legals per compensar l’encariment dels productes, no girar el cap o mirar diferent les persones que tenen una aparença diferent, no discriminar-los a l’hora de llogar un pis o una habitació, no mirar cap un altre cantó quan tenim coneixement de les seves dificultats, obrir les portes de la ciutat i les nostres mans per construir una societat entrellaçada de diversitat, on els drets humans no siguin una part de la història del segle XX sinó el camí a seguir per aquest segle XXI i els que vindran. Per a tot això ens hem de creure de veritat que ve el llop.

maribelanoia@gmail.com

 

VIURE SENSE PAPERS

 Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

La setmana passada es feien públiques unes dades esfereïdores. El CITE (Centre d’Informació del Treballadors Estrangers) de les CCOO de l’Anoia alertava sobre la precarietat i indefensió de les persones estrangeres que conviuen entre nosaltres, manifestant que el nombre d’atencions realitzades duran l’any 2021 va incrementar notablement en un context molt condicionat per la pandèmia del COVID19.

Nouvinguts

Més enllà de les xifres, que han recollit alguns mitjans, hi ha la realitat en la que viuen, o millor dit, malviuen moltes persones de cases nostra perquè -per començar- el fet de no tenir la documentació en regla, els obstacles per aconseguir els seus somnis de poder llaurar-se un futur aquí, a partir del propi treball, se’ls hi complica notablement perquè, quins recursos tenen els que acaben d’arribar?.

El primer, un habitatge

El primer problema és l’habitatge. Possiblement, per necessitat no pas per gust, comparteixen habitatge amb algú que els acull, però tard o d’hora han de poder emancipar-se per tal de poder llogar encara que sigui una habitació, i topen de front amb el rebuig social pel seu aspecte, com si hi hagués algun patró vàlid amb qui poder qualificar ningú per si és igual o diferent...

L’empadronament

D’entrada, el primer requisit que és la veritable porta d’entrada a tot el paperam, és l’empadronament. Sembla senzill però no és tan fàcil, primer perquè si han tingut sort i els ha acollit algú del seu entorn, si poden els empadronen amb ells, doncs són molt solidaris entre ells mateixos, però això els pot portar problemes perquè -per exemple- si estan a l’atur o tenen dret a algun ajut, el nombre de persones que conviuen a la mateixa llar posa en risc aquest ajut perquè, per atorgar-los- es calculen abans els recursos necessaris segons l’economia d’aquest nucli familiar. Aquest límit ha comportat un dels primers abusos en que es troben els qui acaben d’arribar: hi ha qui els empadrona, sí, cedint a la demanda com si fes un favor, però també hi ha qui el cobra per fer-ho, i aquests no són professionals, sinó aprofitats d’una situació de desesper...  

Mínim tres anys sense permís de treball

Necessiten treballar, però sense permís de residència  ningú els pot fer un contracte. Tan sols troben feinetes per una mínima supervivència, sense Seguretat Social, per suposat, i amb preus abusius de qui s’aprofita d’aquesta mà d’obra barata... Han de passar tres anys d’empadronament per començar a fer els primers tràmits del permís de residència i tenir el NIE, però continuen sense poder treballar perquè el NIE no ve amb permís de treball, sols de residència. La única forma que poden treballar legalment és si algú els fa una oferta de treball per jornada complerta, que cal presentar-la com a precontracte a la Administració i, si té sort, al cap d’un temps ja tindrà NIE i es fot fer efectiu el contracte.

Un precontracte difícil de trobar

Però el mercat laboral està com està, i és molt difícil que algú ofereixi aquest contracte a no ser que sigui gairebé com un favor, que no obstant té les seves obligacions laborals i costos socials. I aquí entra de nou la picaresca d’aprofitar-se de la seva vulnerabilitat. Per això, alguns treballadors estrangers estan disposats a pagar-se els costos socials perquè no li suposi cap càrrega a l’empresa que li ha de fer aquest precontracte...

Primer pagar

A banda, pel primer permís de residència ja haurà pagat 60 euros de taxes administratives, per la renovació per dos anys en pagarà uns 260, i així per cada tràmit que faci. A banda, com tothom, ha de fer front a les despeses d’habitatge, d’alimentació, de subministres o taxes municipals (escombraries).

Lluny de la família, fins i tot per compartir un dol

Mentrestant encara haurà hagut d’ajudar algú altre que està pitjor que ell, o enviar diners a la família que va deixar enrere, els ho va prometre i ho necessiten, una família que -mentre no ha pogut tenir NIE- no ha pogut ni anar a veure perquè -si se’n va- té problemes per tornar a venir. Ell acabava d’arribar, se li va morir el pare, i no va poder per acomiadar-se’n. Ara, la seva mare està hospitalitzada i ho ha de viure i patir la incertesa d’estar lluny i sense documentació que li garanteixi continuar buscant-se la vida aquí, on un dia va decidir venir. A la solitud de viure en un altre país i ciutat, s’hi afegeix dols i llàgrimes en solitari... La burocràcia no té entranyes i les lleis, que haurien d’estar pensades per les persones, es converteixen en papers, uns papers que no són accessibles per tothom i que en comptes d’humanitzar les condicions de vida de les persones el que fan es que la seva vida sigui un viacrucis darrera els maleïts papers.

Refugiats de primera i de segona...

Ara sí, ara obrirem portes per acollir els refugiats que fugen de la guerra i els facilitarem la documentació que calgui perquè tinguin un mínim de drets de ciutadania, però les més de 600.000 persones amb una situació de documentació irregular continuaran passant el calvari de poder tenir papers mentre treballen en condicions d’esclavatge (és a dir, treballar sense drets), continuen sense poder-se regularitzar malgrat conviuen amb nosaltres ja fa uns quants anys.

                Jo també sóc d'Igualada, al Mercat de  La Masuca el 07.06.2014

La regularització impedirà els abusos de qui se’n aprofita

S’estan recollint signatures per una ILP que permeti de regularitzar aquestes persones que viuen aquí i que mal viuen treballant en condicions infrahumanes. Tothom tenim dret a aspirar a poder viure del propi treball i en condicions de dignitat. Sabem que són uns temps difícils per tothom, però no ens podem permetre que convisqui amb nosaltres ningú sense drets, perquè: CAP PERSONA ÉS IL·LEGAL.

maribelanoia@gmail.com

EL RACISME DE CADA DIA

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

No m’agrada parlar de racisme perquè suposa, d’antuvi, establir una diferència simplement per la pigmentació a la pell dels éssers humans, tot i que soc conscient que aquest és un aspecte que discrimina les persones per aquesta raó. La veritat és que la discriminació ve donada per la por a l’altre, simplement per aspectes físics diferents, però no mirem per igual qualsevol xeic dels emirats que una persona que ha fugit de la misèria i la guerra per buscar un futur millor.

L’odi al diferent

El racisme -amb formes específiques com ara la islamofòbia, l’antisemitisme i l’antigitanisme i altres, s’agreuja per tot arreu. Com a resultat estem davant d’un augment preocupant de crims d’odi. L’auge del racisme i l’extrema dreta són una amenaça per a la gran majoria de la població. Si permetem que ataquin impunement un col·lectiu avui, una part de la població, demà serà una altra, i l’endemà una altra més.

Quan el masclisme s’uneix al racisme

Dimarts vàrem commemorar el 8 de març i el feminisme va sortir al carrer per defensar els drets de les dones, de totes les dones sense excepció, amb la diversitat que això implica. I quan el masclisme s’uneix al racisme, les dones racialitzades diuen prou i s’apunten a la lluita feminista. El que passa és que sovint ens en oblidem i acabem prioritzant o visibilitzant molt més els drets de les dones no racialitzades, deixant la seva veu en el seu silenci permanent.

Segregació fins i tot per sortir del propi país en guerra

Per exemple, la policia alemanya separa als refugiats d’Ucraïna que arriben en trens en dos grups: ucraïnesos i refugiats negres, que es porten a l’estació de la policia; i a les portes d’Ucraïna els proxenetes ofereixen futur a les dones que fugen de la guerra i les seleccionen pel seu aspecte físic, rosses amb ulls blaus, joves...

Hi ha racisme a Igualada?

I ens podríem preguntar: hi ha racisme a Igualada?, i espontàniament diríem: no, i ara?. Però la realitat és una altra. M’explicava una amiga que ja s’havien acostumat a que no sols se’ls miressin amb cara de fàstic sinó que -fins i tot- els tractin diferent als altres conveïns i veïnes, però que ho troben tan normal que ja no es sorprenien perquè no ho consideraven cap novetat...

També aporofòbia

Com quan de vegades despistem la nostra mirada vers un altra cantó quan veiem algú diferent a nosaltres en creuar-nos com a veïns/veïnes, al súper, quan anem a l’Hospital o en sortir de l’escola. És una por al diferent que en podríem també anomenar aporofòbia, el rebuig al pobre...

Racisme en l’oci nocturn

Molts infants i joves procedents de famílies d’un altre país han nascut ja aquí, i aquí han cursat els seus estudis compartint aules i amistats. Més enllà de trobar-se de front amb l’atur o la precarietat laboral de forma generalitzada, han de fer front també al rebuig pel seu aspecte físic. I no parlem de si volen sortir a espais nocturns d’oci, els nois són sospitosos d’entrada, i les noies...., ai!, les noies, sempre són mercaderia en potència...

Racisme per accedir a un habitatge

El mateix els passa als joves que han aconseguit una feina i es volen casar o -simplement- emancipar. Les agències immobiliàries són una autèntica frontera difícil de salvar. Diuen que no hi ha pisos disponibles quan s’ha comprovat que, una altra parella jove que no es digui, per exemple, Mohamed o Fàtima, s’han pogut quedar el pis pel que s’hi havia interessat i se’ls hi va dir que no. És el que ens demanen els propietaris del pisos que posem a lloguer, diuen... però ningú fa res per convèncer els qui tenen un pis per llogar que hi ha persones que necessiten habitatge com un dret fonamental.

Els maleïts papers

Per no parlar de les nombroses persones que no poden treballar perquè encara no han pogut assolir el permís de treball. Feina han tingut ja per tenir el permís de residència i un NIE. És un temps que es veuen obligats a malviure i a treballar en negre, una circumstància que sempre hi ha qui se’n aprofita. A mi m’ha costat de creure la brutal discriminació que suposa aquest tràmit tant bàsic. Si no fos perquè ho he viscut de prop amb les amistats o veïns i veïnes que han de passar el sedàs de la burocràcia que suposa la Llei d’Estrangeria, em seria difícil d’imaginar-me la quantitat de traves que hi ha i els diners que han pagar, a priori. Sovint han d’avantposar altres necessitats familiars per assolir els maleïts papers... No és que siguin persones il·legals, és que són persones amb problemes de documentació, que no és el mateix.

Acollim i regularitzem

Des de Brussel·les s’ha obert la porta a que puguem acollir les persones que fugen de la guerra d’Ucraïna sense els límits que hi havia quan clamàvem al carrer que volíem acollir els refugiat de la guerra de Síria, bona part dels quals han permès que el mar se’ls hagi engolit. Donem suport ja a la ILP (Iniciativa Legislativa Popular) per la regularització que s’intenta fer per tal de que les més de 600.000 persones que hi ha a l’Estat Espanyol en situació irregular administrativa, puguin tenir accés a drets.

Ens sorprendrà si obrim els nostres cors al diferent

Són coses d’altes volades que cal fer qui en tingui les competències, però el que sí depèn de nosaltres és obrir els nostres cors al diferent, al que potser no té les mateixes vivències i costums però que té uns altres valors, i compartir-ho -en un intercanvi- ens pot enriquir mútuament com a persones i -sobretot- millorar la nostra convivència.

maribelanoia@gmail.com

NAWAL AL-SAADAWI, UN LLEGAT QUE TAMBÉ HA DEIXAT PETJADA A IGUALADA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Als seus 89 anys, ens ha deixat l’escriptora egípcia Nawal al-Saadawi. La notícia m’ha colpit particularment i m’ha remés a la implicació que l’any 2003 va tenir amb Igualada, pel recolzament que tant la llavors Federació d’Associacions de Dones de l’Anoia com el propi Ajuntament d’Igualada (que en va aprovar una moció), vàrem donar  a la seva candidatura per al XV Premi Internacional Catalunya, un guardó que se li va atorgar l’any 2003.

Amb Nawal el 9 de maig del 2003

Nawal el Saadawi, doctora en medicina, i l’any 1972 va ser cessada com a directora de Salut Pública d’Egipte arran del llibre “Dona i sexualitat”, un estudi sobre el tracte vexatori que reben les dones al món àrab. Aquesta escriptora egípcia ha estat una incansable lluitadora pels drets de les dones. Combativa contra el patriarcat, fins i tot sota amenaces de mort per part de diferents organitzacions d’islamistes fanàtics, fins haver-se d’exiliar. No obstant, va continuar aixecant la seva veu per denunciar les injustícies i les desigualtats i ha estat la pensadora més destacada del segle passat a Egipte.

Ella coneixia Catalunya on hi va participar en diverses activitats feministes i mobilitzacions antiglobalitzadores. Ha estat també un referent per a moltes dones de la cultura occidental, on des de la influència de l’entorn ens arriba una versió tergiversada del que es l’islam i els drets de les dones. El patriarcat i les seves estructures impregnen la societat de totes les cultures, també la nostra. Moltes dones en som víctimes de la seva violència estructural aquí i arreu, per això hem de llegir i escoltar la veu d’aquelles dones que han hagut d’afrontar dures adversitats per fer-se valer i ser escoltades.

La diferència aparent de les diferents cultures sovint només és això, aparent. A la que li treus una mica la informació intoxicada i els prejudicis amb que ens volen diferenciar, sols hi trobem les persones, i d’elles, moltes dones amb uns valors indiscutibles basats en els drets humans.

El llegat de Nawal al-Saadawi continuarà essent un referent per aquelles dones del món àrab que no s’identifiquen amb les posicions integristes que, en nom de l’islam, apliquen alguns grups extremistes promovent el terrorisme. Moltes d’elles, no pas a tot el món sinó també prop nostre a les que tinc per amigues, es desmarquen d’aquesta visió tan nociva de l’islam i en defensen una altra interpretació basada en la pau i la vida, també -i sobretot- la de les dones.

És que totes les dones hem hagut de fer un procés per redescobrir-nos com a dones sota una educació social masclista pròpia del patriarcat. Per sort, moltes de nosaltres hem anat deixant enrere el llast de la influència social rebuda i, per això, ens donem la mà i practiquem les unes amb les altres aquella relació entre dones que ens és pròpia: la sororitat, la que ens permetrà no sentir-nos soles i fer-nos fortes per fer front al monstre del terror i la opressió.

maribelanoia@gmail.com

NORMALITZAR LA INCLUSIÓ A LA VIDA QUOTIDIANA

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip

La diversitat cultural de la societat que tenim és un fet. Potser, en un primer moment, vivíem aïllats els uns dels altres i cadascú podia mantenir les seves costums i tradicions a casa seva, amb els seus. Arriba un moment -però-  en què -per sort- la barreja és inevitable. Al veïnat primer, i a l’escola després, els infants comparteixen l’aprenentatge lectiu però -sobretot- l’aprenentatge de la vida, perquè per damunt de tot, a les escoles s’educa per la vida, o no?.

Aprendre de memòria i obeir

Eren uns temps que creiem passats quan se’ns impartien lliçons per aprendre de memòria i tot s’havia de fer obeint la autoritat del mestre o de la pròpia escola. També i -amb major o menor grau dependent de la família on havies nascut- hi havia alhora una imposició religiosa. Sovint eren dos mons diferents, començant per la llengua. A casa es parlava català i a l’escola ens ensenyaven en castellà. El mateix que passa ara moltes famílies de casa nostra, una llengua a casa i una altra a l’ escola.

El català llengua vehicular

La immersió lingüística a Catalunya ha estat una extraordinària eina per vehicular una mateixa educació a tots els alumnes per igual, i els que encara anomenem nouvinguts malgrat fins i tot hagin nascut aquí, parlen un català que -d’entrada- els és molt útil a casa quan han de llegir papers de la administració o parlar amb el metge o metgessa de capçalera, per exemple.

Particularitats quotidianes

Però aquesta barreja natural no s’ha donat igual en el funcionament més oficial de la societat. Així, per exemple, ens ha costat adonar-nos que als menjadors escolars o -recentment també a l’Hospital- cal adaptar alguns menús que han de ser particulars per tal de respectar les diferents opcions alimentàries que hi ha a a realitat, tan se val si obeeixen a raons de salut (diabètics, celíacs...), de forma de vida (vegetariana o vegana, per exemple...) o també religioses (halal)... No pot ser que, pel fet d’existir aquestes particularitats, no es puguin tenir en compte a l’hora dels menús i suposin una o discriminació de tracte en un mateix centre. Incorporar-ho és educar també en la diversitat.

Expulsada per no voler treure’s el mocador

Ara ens hem trobat que una noia, estudiant d’infermeria a la Universitat de Lleida, ha denunciat que ha estat expulsada d’un centre sociosanitari privat d’Igualada per negar-se a treure’s el mocador islàmic que porta habitualment i li van dir que, segons les normes del centre, se’l havia de treure com havien fet altres noies musulmanes que ja hi treballaven. Es veu que tenien parlat amb la Universitat de Lleida que -a les noies en pràctiques- no les tractarien com a alumnes sinó com a treballadores i que, per tant, havien d’acollir-se a la normativa interna del centre que prohibia portar el vel islàmic o pintar-se les ungles, entre altres particularitats.

Normes desfasades

Hi ha normes antigues, contradictòries i caduques, perquè -per exemple- les mateixes normes d’obligat compliment per als/les alumnes en pràctiques  d’infermeria de la Universitat de Lleida ja parlen, entre d’altres aspectes,  “que el cabell es portarà recollit”...

Preceptiu per uns, prohibit per altres

No ens ha de sorprendre perquè es tracta -sobretot- d’una mesura per raons d’higiene. Bé és preceptiu en els cuiners/es i personal de cuina, llavors, perquè la prohibició de portar el mocador islàmic?.

Una situació denunciable

La Hajar va decidir armar-se de valor i denunciar la situació perquè no volia que la patís ningú més. I així va ser, altres dones musulmanes van decidir apoderar-se i compartir la seva situació i experiència de discriminació per raons religioses.

Drets reconeguts

La pròpia Universitat de Lleida ha manifestat públicament el seu suport a l’alumna donat que, efectivament, l’ús d’aquesta peça de vestir forma part dels seus drets i que, en tot cas, els requeriments exigibles per la roba de treball no havien de contradir-lo, i cenyir-se a fer-la compatible amb les tasques encomanades manifestant, com no pot ser d’altra manera, que aquest ens públic defensa la diversitat i les creences de cadascú, i vetlla pel respecte als drets i llibertats fonamentals. Finalment, el centre privat d’Igualada ha reconegut que ha d’adaptar les seves normes internes a aquests requisits i ha anunciat que hi farà els canvis necessaris.
Una correcció justa

Amb la seva actitud valenta, la Hajar ha ajudat a corregir una situació d’injustícia flagrant per ella, per les treballadores musulmanes del centre que s’havien vist obligades a treure’s el mocador islàmic i, de retruc, a que es prenguin les mesures que calguin, a tots els nivells dels serveis públics de la ciutat, i la mateixa societat.

Trenquem barreres
A mesura que convivim amb les persones que tenim més a prop, que ens anem barrejant, o millor dit, combinant per compartir les diferents costums, trencarem barreres artificials i naturalitzarem una convivència que sols els estereotips, els prejudicis i el discurs de l’odi pretenen mantenir. Prou que n’estem amenaçats, trenquem barreres, no cal que els alimentem...
maribelanoia@gmail.com