Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip-
Aquest diumenge, acompanyada d’un grup d’amics i
amigues, vaig participar de la Jornada de Portes Obertes que el centre Islàmic
d’Igualada havia organitzat a la seva Mesquita, una jornada amb el propòsit de
facilitar un apropament mutu, conèixer la seva cultura així com les seves
instal·lacions.
De visita
Una munió de mainada esperava el seu torn per
gaudir de les atraccions inflables que hi havia al carrer, davant mateix de la
Mesquita. Les seves mares ens rebien dintre
-a l’ombra i amb una ampolla d’aigua- perquè queia un sol de justícia, amb
un gest obert, hospitalari. Era fàcil compartir, no té res d’estrany, són
ciutadanes i veïnes nostres de de fa ja molt de temps. Es notava un tracte
familiar, com el que deuen tenir amb algunes mestres o personal sanitari que
coincidíem a la visita, però també -per extensió- a totes les altres persones
que ens hi apropàvem.
El té sempre apunt
Dalt, a la sala principal, hi havia llargues
taules amb beures i cosetes per picar, dels que no podien faltar els seus
dolços tan típics. A un altre cantó de la sala hi havia una altra taula amb
aquelles teteres tan tradicionals per oferir-te un got de té sempre apunt, i
calent, com cal per fer passar la set, per compartir la seva hospitalitat.
Resar a les hores
La Miriam ens va acompanyar fins al rellotge que indica
les hores dels resos que marquen el pas tant del dia com de la nit. Ara que, si
estàs treballant, pots recuperar els resos a la nit, quan arribes a casa, ens
explicava... Més enllà d’una lectura estrictament religiosa hi veig una disciplina
de vida, unes obligacions quotidianes que vetllen per l’acompliment dels
preceptes que orienten les seves creences: la bonhomia o ser bona persona, la honestedat,
l’estima a la família, el respecte als altres... Són valors que s’atribueixen a
la religió, però són valors universals que traspuen qualsevol frontera que es vulgui
posar entre la gent provinent de diferents cultures i que, convivint, formen ja
part de la nostra societat, una ciutadania que esdevé plural i diversa aportant
el seu valor en positiu també a la nostra ciutat.
Indicadors de desigualtat
Potser aquesta ciutat no els hi ha obert les
portes de bat a bat tal i com hi tenen dret, i no perquè ja faci temps que hi viuen
o fins i tot hi hagin nascut aquí els seus fills, sinó pel simple fet d’haver
decidit viure i conviure entre nosaltres, tan se val el temps que faci (a l’hora
de pagar impostos no se’ls obliga pas al cap d’un temps, sinó des del primer dia...).
No obstant, potser la ciutat no ofereix prou espais per a una normal integració
a la seva vida social, potser la dinàmica quotidiana els obliga a relacionar-se
entre ells al marge i ens han de convidar ells a entrar al seu món...
Ítems preocupants
Les escoles o els centres mèdics són serveis universals
i no haurien d’entendre de discriminació, tot i que potser ens cal corregir
alguns ítems per evitar tractaments diferenciats, uns ítems que tal volta ens
poden passar desapercebuts -potser com un tel invisible- però que hi són...
Escolta, t’escolto
M’agrada quan em trobo pel carrer els meus veïns i
veïnes i ens preguntem com estem, com ens van les coses... M’agrada compartir
la vida dels meus semblants, sigui quina sigui la seva cultura o professió
religiosa si en té, però m’enfada constatar com encara hi ha qui rep un
tractament de ciutadania de segona, per les dificultats d’assolir la
documentació necessària que li permeti accedir a un lloc de treball encara que
sigui precari com tothom avui, tothom qui vol viure del seu propi treball. I m’enfada
perquè estimo la meva ciutat i la gent
que hi viu, però -sobretot- em preocupa la situació de la gent vulnerable i susceptible
de ser exclosa.
La nostra actitud pot trencar barreres
Molts són els tòpics i prejudicis que hem de fer
front perquè així ens ho han disposat. Sortosament -però- la nostra actitud ens
pot canviar els esquemes. Sols ens cal estar predisposats a escoltar, les ganes
de comunicar-nos -en dues direccions- hi són, llavors qui ens ho impedeix?.
Ja ho dic jo: el discurs de l’odi que s’imposa
cada dia més a prop, un discurs que pregona la homofòbia, l’odi al diferent, i
que té la inhumanitat de deixar morir persones al mar negant permisos a qui les
vol auxiliar.
Com deia en Raimon: no, jo dic no, nosaltres no
som d’eixe món.
