MARIBEL NOGUÉ i FELIP - Ciutadana Dempeus -
Aquest dilluns ens aplegàvem al Mont-Àgora molts veïns i veïnes del Montbui d’avui, però també –i sobretot- del Montbui d’ahir, un ahir que va marcar fondament les nostres vides i que, a través d’un treball dut a terme per Òmnium Cultural en la seva campanya de Lluites Compartides”, recull –en una exposició i sis vídeos- el testimoni de les lluites veïnals dutes a terme la dècada dels anys setanta del segle passat al Barri de Sant Maure, unes mobilitzacions que ja formen part de la nostra història i que ara es recuperen per la memòria.
Treballar sense
tenir on viure
Tal i com s’afirma en la presentació d’aquest treball de
recerca, el que és avui el Barri de Sant Maure va néixer a partir del procés
migratori que es va donar a Catalunya els anys seixanta on gent provinent
majoritàriament de terres d’Andalusia, Extremadura o d’altres indrets de la
resta de l’Estat, venien pel reclam de feina que oferien les fàbriques
d’Igualada, però que la gran ciutat no havia previst on havien de residir, amb
les seves famílies, els treballadors que acollia. Per tant, aquests es varen
haver de buscar la vida instal·lant-se a l’altre cantó de la palanca que
travessava el riu Anoia, encara que fos un altre terme municipal, doncs eren terrenys
barats...
D’esquena als Ajuntaments
implicats
Com que, pel que respecta a l’Ajuntament d’Igualada, aquest
era un problema de Montbui (doncs els terrenys pertanyen a aquest terme
municipal), i per l’Ajuntament de Montbui (llavors sols hi havia el que és avui
el Casc Antic i les masies), aquest era un problema d’Igualada, uns i altres
varen mirar cap un altre cantó i els nous residents varen haver d’espavilar-se
pel seu compte. És així com varen improvisar uns habitatges d’autoconstrucció que
s’anaven fent ells mateixos els dissabtes i els diumenges. Fins i tot
l’església de Sant Maure es va fer per compte dels propis veïns.
Despertar de la
consciència d’allò col.lectiu
Pel que fa als mínims serveis comunitaris, ens recorden que no
hi havia res i es va haver de lluitar per tot, per aconseguir tenir habitatge i
els seus serveis (llum o aigua), llar, d’infants, escoles, ambulatori... Aquesta
situació era insostenible, i coincidia en uns moments on la població començava
a despertar de la llarga nit franquista i prenia consciència dels seus drets
més col·lectius. Tot plegat va propiciar que es mobilitzessin per tal d’assolir
les mancances a que hi tenien dret.
L’Associació de
Veïns l’aglutinador
És en aquest context, i a partir de la legalització de les associacions
de Veïns de l’any 1974, que va sorgir “La Convivència”, veritable artífex de
totes les mobilitzacions dutes a terme per tal d’assolir les necessitats més
primeres en un nucli urbà que creixia molt de presa. Molts problemes varen ser
encaminats per la mateixa associació de veïns, d’altres varen trobar la solució
– sobretot- partir dels primers
Ajuntaments democràtics on el barri va donar un gir per fer possible un canvi
urbanístic radical, un canvi que s’ha anat completant fins al Montbui que coneixem
avui, on els torrents i els barrancs ja no són el problema i la barrera que
separa els barris (es construïa a peu de barranc i els torrents eren
clavegueres a l’aire lliure), sinó un espai lliure i enjardinat que els uneix.
Reviure
experiències per renovar conviccions
Amb l’exposició “la gent del barri dempeus” es vol fer
memòria i reconèixer la lluita impulsada, durant els anys setanta, per
l’Associació de Veïns “La Convivència”. L’exposició ve acompanyada d’uns vídeos
enregistrat a sis persones que formaven part del nucli de l’Associació de Veïns
La Convivència”. En el record hi són present també molts dels absents
protagonistes significats d’aquestes lluites. El seu és també un exemple cabdal
per renovar les conviccions de que la única forma d’avançar col·lectivament és
lluitar per allò que hom creu just, i que no ens hem de rendir davant les
dificultats, doncs val la pena viure-ho i que no ens passi de llarg.
Passar el
testimoni per un relleu generacional
La trobada va servir no sols per recordar sinó –sobretot- per
transmetre el testimoni de la lluita d’ahir a les generacions d’avui. En aquest
sentit cal tenir present que, lluny de discursos institucionals i/o protocol
oficial, varen ser tres alumnes de l’IES Montbui, que curiosament reflectien la
realitat diversa del Montbui d’avui, les que varen llegir algunes ressenyes o
cròniques publicades als diaris de l’època o al butlletí Sant Maure. Tres noies
més, components del grup The Curlies, un trio de musiques amb un estil molt
intimista, amenitzaren una vetllada que
va resultar entranyable perquè tenia en compte el passat, sí, però mirava
–sobretot- al futur.
L’oblit ens mena
a la indiferència
És que no s’entén cap recuperació de la memòria col·lectiva
si no és per mirar endavant i continuar construint el propi futur, en
particular el futur col·lectiu que avui ens toca reprendre renovant el nostre
compromís amb la societat que ens ha tocat viure, perquè -com va deixar dit
José Saramago- “cal recuperar, mantenir i transmetre la memòria històrica, perquè
es comença amb l’oblit i s’acaba amb la indiferència”.
maribelanoia@gmail.com