UN DISCURS, AVUI ENCARA I MÉS QUE MAI, BEN VIGENT

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -  

La litúrgia del nostre calendari ens porta a commemorar una Setmana Santa que, per una banda, molts han convertit en les vacances de primavera (encara que el temps amenaci amb la tan anhelada pluja), però per l’altra també s’evoquen -de diferent manera- els sentiments religiosos que la motiven. Els uns accentuaran les celebracions religioses pròpies de les seves creences i altres sortiran al carrer en processons i ritus que tenen un sentit cultural, però també profundament religiós. Com profundament religiós és també la celebració del Ramadà, la festa dels musulmans, que enguany coincideix en el mateix calendari.

Palestina al cor

La religió catòlica i el cristianisme tenen el punt de mira posat en uns fets succeïts fa més de dos mil anys a Palestina, un territori que -degut a la situació actual- també tenen molt present la majoria de conciutadans de cultura àrab, coincidint també en un mateix sentit de rebuig a la guerra i d’enuig pel genocidi que l’actual govern ultradretà d’Israel duu a terme contra la població civil de Gaza.

A mode de pregària

A mode de pregària, com un cant d’amor profund a les persones víctimes de totes les guerres i -particularment avui també- alçant el crit al nou o vell feixisme que amenaça la mateixa vida de les persones i del planeta, recupero l’inoblidable discurs final de Charles Chaplin a la seva gran pel·lícula “El gran Dictador” (1940), un discurs que, avui més que mai, recupera la seva força i esperança.

Hannah, em sents?

“Ho sento, però jo no vull ser emperador; aquest no és el meu ofici. No vull governar ni conquistar ningú, sinó si fos possible, ajudar tothom. Jueus i gentils, blancs o negres. Hem d'ajudar-nos els uns als altres. Els éssers humans som així. Volem fer feliços els altres, no fer-los desgraciats. No volem odiar ni menysprear ningú. En aquest món hi ha lloc per tothom. La Terra és rica i pot alimentar totes les persones. El camí de la vida pot ser lliure i bell, però l'hem perdut. La cobdícia ha enverinat les ànimes. Ha alçat barreres d'odi. Ens ha empès cap a la misèria i les matances. Hem progressat molt de pressa, però ens hem empresonat nosaltres. El maquinisme, que crea abundància, ens deixa en la necessitat. El nostre coneixement ens ha fet cínics. La nostra intel·ligència, durs i secs. Pensem massa i sentim molt poc. Més que màquines, necessitem humanitat. Més que intel·ligència, bondat i dolçor. Sense aquestes qualitats, la vida serà violenta. Es perdrà tot. Els avions i la ràdio ens fan sentir més propers. La veritable naturalesa d'aquests invents exigeix bondat humana. Exigeix la germanor universal que ens uneixi a tots nosaltres.

Ara mateix la meva veu arriba a milions d'éssers de tot el món, a milions d'homes desesperats, dones i infants. Víctimes d'un sistema que fa torturar els homes i empresonar gent innocent. A aquells qui puguin escoltar-me, els dic: no desespereu. La dissort que patim no és més que la passatgera cobdícia i l'amargor d'homes que tenen por de seguir el camí del progrés humà. L'odi dels homes passarà. I cauran els dictadors. I el poder que li van llevar al poble, li serà reintegrat al poble. I així, mentre l'home existeixi, la llibertat no morirà. Soldats, no us rendiu a aquests homes, que en realitat us menyspreen, us esclavitzen, reglamenten les vostres vides i us diuen el que heu de fer, què pensar i què sentir. Us escombren el cervell, us enceben, us tracten com a bestiar. I com a carn de canó. No us lliureu a aquests individus inhumans, homes màquines, amb cervells i cors de màquines. Vosaltres no sou màquines; no sou bestiar. Sou homes. Dueu l'amor de la humanitat en els vostres cors. No l'odi. Només aquells que no estimen, odien. Aquells que no estimen i els inhumans. Soldats, no lluiteu per l'esclavitud, sinó per la llibertat!.

En el capítol XVII de San Lluc es llegeix: el regne de Déu és dintre de l'home. No d'un home ni d'un grup d'homes, sinó de tots els homes. En vosaltres. Vosaltres, el poble, teniu el poder. El poder de crear màquines, el poder de crear felicitat. Vosaltres, el poble, teniu el poder de fer aquesta vida lliure i bella. De convertir-la en una meravellosa aventura. En nom de la democràcia, utilitzem aquest poder actuant tots units. Lluitem per un món nou, digne i noble, que garanteixi als homes treball. I doni a la joventut un futur. I a la vellesa, seguretat. Amb la promesa d'aquestes coses, les feres van arribar el poder. Però van mentir. No han complert les seves promeses ni mai les compliran. Els dictadors són lliures, només ells. Però esclavitzen el poble. Lluitem ara per a fer nosaltres realitat allò promès. Tots a lluitar per a llibertar al món. Per a enderrocar barreres nacionals. Per a eliminar l'ambició, l'odi i la intolerància. Lluitem pel món de la raó. Un món on la ciència, on el progrés, ens condueixi a tots a la felicitat. Soldats, en nom de la democràcia, hem d'unir-nos tots!”.

Més intel·ligència, bondat i dolçor

Conciutadans, conciutadanes, no tinguem cap dubte: en nom de la democràcia i els drets humans hem d’anar tots a la una.                   

maribelanoia@gmail.com

ÉS INDECENT, GENT SENSE CASES I CASES SENSE GENT

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

La ONU commemora cada 21 de març el Dia Internacional de la eliminació per discriminació racial i, en aquest sentit, el cap de setmana passat es varen dur a terme nombroses mobilitzacions arreu del món, tot i que han estat bastant silenciades (algunes fins i tot reprimides) perquè s’han emmarcat en el context d’auge de l’extrema dreta que amenaça perillosament  la convivència des dels principis d’igualtat social de drets. Un dels aspectes en la vida quotidiana on ho palpem amb més cruesa és en l’accés a l’habitatge de les persones que conformen la nova ciutadania, millor dit -i particularment- les persones migrants de països d’origen musulmà, doncs per al nou feixisme d’avui- són aquelles persones a estigmatitzar i excloure de la nostra societat, una societat que la gent de bé apostem per què sigui diversa i inclusiva.

L’habitatge un dret fonamental

La Declaració Universal dels Drets Humans de 1948, en el seu article 25.1, recull, entre altres, que “tota persona té dret a un nivell de vida que asseguri, per a sí i la seva família, la salut i el benestar, especialment quan a alimentació, vestir, habitatge, assistència mèdica i als serveis socials necessaris...”. També ho consagra la nostra carta Magna, la mateixa Constitució que -darrerament- tant la dreta com l’extrema dreta evoquen amb tant de fervor: l’article 47 declara que tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adient, indicant que “els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació”. Un dret escandalosament incomplert.

Un problema real i prioritari

L’habitatge és un problema real i prioritari per a molta gent, perquè és una necessitat real, i els obstacles per al seu accés s’han multiplicat fins al punt d’esdevenir impossible per a molta gent jove i també per a moltes famílies que viuen una situació precària. És un tema de preus, sí, d’inaccessibilitat en funció del nivell de salaris mitjà i la precarietat laboral generalitzada, però també dels límits d’intervenció publica en el mercat de l’habitatge, un mercat que marca unes normes excloents no sols a nivell econòmic sinó -també- per discriminacions d’un altre tipus.

L’empadronament un deure públic

És obligació dels Ajuntaments empadronar tothom qui viu al seu municipi, però cal presentar un contracte de lloguer o algun requisit semblant que demostri fefaentment la residència, i aquest és el peix que es mossega la cua: no tens lloguer si no hi ha empadronament i no hi ha empadronament si no tens -com a mínim- un contracte de lloguer, a banda de les dificultats d’assolir el mateix permís de residència...

Persianes baixades i carrers buits

El mercat de compravenda està desorbitat i diuen que hi ha manca d’habitatges en règim de lloguer, però el centre de la ciutat està plegat de pisos buits, com també buits són els seus carrers sense vida i amb la persiana baixada dels seus locals comercials. No obstant, si truques a una Immobiliària i demanes informació dels pocs anuncis que hi surten, si el teu accent és estranger et trobes ja amb la resposta de que “està llogat” i et pengen el telèfon tot seguit; i -si encara que siguis estranger però parles català- pots esperar que t’atenguin i citar-te, però en presentar-te (sobretot si ets dona i portes un mocador al cap), et diuen que l’han acabat de llogar. Mentida, perquè al dia següent el mateix pis encara està lliure, i a tu no t’han pas avisat. Algunes finques a les que he preguntat, m’han dit que tenen indicacions dels propietaris i, és clar, qui paga mana. Ho sento però no ho entenc, ni ho vull admetre. No pot ser que la ciutadania sigui tan rància per preservar un habitatge buit quan es poden obrir les portes a demandes de primer ordre.

Les polítiques racistes obren les portes un mercat negre

Aquest tipus de polítiques, a banda d’una exclusió insultant, sols obre les portes a un mercat negre sense entranyes on -per exemple- per tal d’assolir l’empadronament (requisit bàsic que obre qualsevol porta dels serveis ciutadans com ara l’atenció mèdica o l’accés a una plaça escolar...) algú hi posa preu (fins a 400 euros per empadronar algú). Cobrar per facilitar un servei que és públic i gratuït és indecent, com indecent són altres tripijocs que es produeixen quan la supervivència t’obliga a acceptar situacions irregulars, perquè sempre hi ha qui s’aprofita de les necessitats dels més pobres que ells...

Si ets magrebí o musulmà, missió impossible

Trobar pis, o simplement llogar una habitació, és una veritable muntanya russa. La nul·la política d’habitatge públic del govern d’Igualada en els darrers 12 anys i la disparada pujada de preus del lloguer, està provocant que molta gent quedi fora de l’accés a l’habitatge també a Igualada,  on no hi ha hagut cap tipus d’iniciativa, ni per part de l’Ajuntament ni per part de la Generalitat, per assolir habitatge públic, sotmetent la seva ciutadania a mercè de la iniciativa privada i les seves conseqüències de discriminació. La construcció dels 12 pisos que actualment s’estan fent, ha estat una proposta feta per Igualada Som-hi des de la oposició, una de les contrapartides arrencades per abstenir-se en el Pressupost Municipal per tal de que la ciutat, els serveis bàsics, puguin funcionar, però que encara no estan disponibles, També es pot assolir una reducció de l’IBI si reformes el teu habitatge buit i el poses a lloguer a la borsa d’habitatges municipal (on es suposa no hi ha discriminació).  

És, simplement, indecent

Recordo a Silvia Pérez Cruz com va irrompre a la cerimònia de lliurament dels Premis Gaudí 2016 cantant “No hay tanto pan” que havia estat la cançó guanyadora del certamen: “és indecent, és indecent, gent sense casa i cases sense gent”. És que és aquesta realitat el que fa encara més incomprensible la situació. I em torno a preguntar: mentre hi ha persones que necessiten habitatge, què fan tants pisos buits al mig d’una ciutat que es mor per manca de vida als seus carrers més cèntrics on les persianes dels seus comerços estan tancades?.

maribelanoia@gmail.com

 

 

UN SOL CRIT I UN SOL FRONT CONTRA EL DISCURS DE L'ODI

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -  

Ho podem comprovar amb la nostra vida quotidiana, entre els nostres veïns i veïnes, companys de feina, usuaris de serveis públics (escola o serveis sanitaris), establiments comercials, súpers i també a les places i parcs. La realitat que vivim en el nostre entorn és diversa, de cultures provinents dels països d’origen de la nova ciutadania que conforma la nostra societat. No obstant, sovint encara ens topem amb actituds de rebuig simplement pel fet de ser diferents.

Jo també sóc d'Igualada, Activitat d'ATLAS el 07.06.2014

Inserir la diversitat, encara per normalitzar

No hi ha entre nosaltres dues persones iguals, ni tan sols dintre la mateixa família. Els vells esquemes d’una unitat forçada i excloent han quedat enrere i, afortunadament ja a moltes llars, s’han anat obrint les ments acceptant la diversitat de pensament i de relacions de tots i cadascun dels seus membres. Hi ha molta més predisposició, per exemple, a acceptar la diversitat LGTBI dels membres d’aquesta mateixa família -quan algú es manifesta no binari- que quan s’aparella amb persones de diferent cultura d’origen, en particular si són de diferent religió, sobretot la musulmana.

STOP islamofòbia

Aquest és un rebuig que fa temps s’ha volgut instaurar entre nosaltres, sobretot arran dels esdeveniments després del 11-S, on el camp encara estava abonat per la trista petjada que varen deixar al nostre país els “moros de Franco”, de trist record per les malifetes dutes a terme quan varen entrar per avortar la II República, després d’un alçament militar /cop d’estat que ens varen dur a una cruenta i llarga dictadura de més de 40 anys.

El rebuig al diferent

Darrera tot això s’ha anat introduint no sols el discurs de l’odi sinó el rebuig al diferent, i aquí hi entra tothom, tan se val que siguin bones persones o n’hi hagi que no tant. Com en tota societat sempre hi ha grans poderosos sense escrúpols, i bona i gent senzilla que no oblida la seva condició humana, i en conrea les seves virtuts més positives.

Sobren motius per anar a la una

El 21 de març la ONU commemora el Dia Internacional de la Eliminació per Discriminació Racial (dia inaugurat arran de la massacre de joves que es van oposar a l’apartheid racista a Sud-Àfrica el 1960), i pel proper dissabte 16 de març s’han convocat mobilitzacions arreu sota el lema, “Unim-nos per un món sense el racisme ni el feixisme, ens sobren motius". En el context de conflictes bèl·lics, col·lapse climàtic, crisi econòmica creixent... els governs estan intensificant tot tipus de racismes per dividir i vèncer, únicament per intentar desviar la oposició a les seves polítiques. Les guerres i el racisme van de la mà, com queda palès en el bombardeig que el govern ultradretà d’Israel duu a terme contra Gaza.

Refugiats i migrats, boc expiatori del racisme

Urgeix combatre la islamofòbia i la judeofòbia, dues formes de racisme que estan creixent arran del conflicte. De fet, pugen totes les formes de racisme incloent la negrefòbia, la sinofòbia (racisme contra els pobles del sud-est asiàtic) i l’antigitanisme o romanofòbia. Cal fer menció especial de les campanyes de propaganda racista que intenten fer de les persones refugiades i migrades el boc expiatori...

Expulsats per estrangers 

Les persones refugiades moren per milers al mar i a les rutes terrestres, bloquejades a les fronteres europees per FRONTEX. Les tanques que treuen sang i les devolucions en calent impedeixen el dret a l’asil de la gent refugiada, violant així el dret internacional. Les morts a Tarajal de fa deu anys i la massacre de Melilla del 2022 són exemples flagrants d’això.. Davant tot això demanem vies segures, que s’obrin les fronteres per a les persones refugiades, i seguim exigint la aprovació de la “ILP Regularització Ja” signada per mes de 700.000 persones en tot l’estat, que demana garantir els drets humans per les més de mig milió de persones indocumentades, moltes d’elles veïns i veïnes dels nostres barris”..

Estendre la mà amb un somriure

Dissortadament a Igualada no es durà a terme cap concentració pròpia, però podem recolzar amb la nostra presència la que es durà a terme, per exemple, a Barcelona. I sempre, sempre, ens queda el nostre somriure còmplice d’acolliment, la nostra mà per estendre o també la nostra porta per obrir, exigint a qui té més possibilitats -i responsabilitat- de fer-ho, que ho faci. 

Estàtues d'ATLAS a la Plaça de Cal Font

Acollir, un gest que -sovint- es nega

On és a Igualada aquell espai de refugi o alberg per les persones sense sostre?. Qui vivim de prop situacions d’aquestes ho patim com a desesperant, tan per a les persones afectades com també per a nosaltres mateixos, com a ciutadania conscient que voldríem acollir qui la societat rebutja per racisme, odi, aporofòbia o -simplement- per por al diferent. Ho vàrem fer amb els refugiats de la guerra d’Ucraïna, perquè no fem el mateix ara?. És que hi ha refugiats de primera i de segona?.

Dinar multicultural per la Festa Major d'Igualada

Exercim el nostre compromís, hi tenim un deure

No siguem còmplices de les polítiques racistes i discriminatòries. La solidaritat, que és la tendresa dels pobles, és un valor humà molt intrínsec en la nostra cultura. O bé l’exercim en conseqüència o serem còmplices de la deshumanització que ens amenaça.  Hi tenim un deure.

maribelanoia@gmail.com

 

MÉS QUE MAI, LES DONES ESTEM I ESTAREM DEMPEUS

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -  

Davant una nova commemoració del 8 de març, com a Dia Internacional de les Dones, més que mai hem de tenir la perspectiva mundial d’aquesta jornada, perquè en els moments actuals el patriarcat mostra el seu rostre més bèstia i inhumà a nivell global. L’aposta per les guerres com a excusa de “polítiques de pau” no fan sinó que incrementar els seus efectes destructors sense entranyes, mentre la indústria de l’armament es sistematitza com a sector econòmic bàsic del capitalisme i s’imposen els criteris més ultraconservadors del neoliberalisme, amb una perillosa presència de l’extrema dreta, que amenaça els drets humans més bàsics, en particular, els que a les dones tan ens ha costat d’assolir.

Necessitem fermesa, no més guerra

En aquest sentit hem de continuar parlant de Palestina. No podem normalitzar la barbàrie. Un estat com el d’Israel, que s’està investigant per genocidi, ha de ser aïllat per la comunitat internacional fins que aturi totes les vulneracions dels drets humans. “Necessitem fermesa, no més guerra” ens deia Ada Colau. És que aquests dies hem escoltat els líders europeus dir que hem de preparar-nos per la guerra i, des del feminisme, hem de deixar clar que no participarem de cap marc bel·licista perquè estem convençudes que així no es construeix la pau, reblava.

Sense aliments

Després de 20 setmanes de guerra, els aliments i l’aigua potable s’han tornat increïblement escassos a la Franja de Gaza i les malalties proliferen. A més, el 29 de febrer Israel va atacat un grup de persones que esperaven l’ajut alimentari que arribava a la Franja de Gaza. El desesper és total. La Franja de Gaza és a punt de ser testimonio d’una explosió de morts infantils per desnutrició, unes morts que podrien ser evitables i que agreujaria el ja insuportable nivell de mortalitat infantil, i també el de dones.

Abusos a les dones i criatures

A la publicació La independent (Agència de notícies amb visió de gènere), es publica un extens informe de SemMexico on -entre d’altres informacions- experts de les Nacions Unides van expressar la seva preocupació per les denúncies creïbles sobre violacions dels drets humans de les dones i infants palestins a la Franja de Gaza i Cisjordània. Es varen declarar especialment “commocionats” pels indicis de que dones i criatures detingudes hagin estat sotmeses a múltiples formes d’agressió sexual. Les denúncies d’abusos inclouen el despullament i escorcoll per part d’oficials “homes” de l’exèrcit israelià: “almenys dues dones palestines detingudes han estat presumptament violades i altres han rebut amenaces de violació i violència sexual”, han afirmat experts en un comunicat de premsa. Els experts també van informar sobre fotos de dones detingudes preses “en condicions degradants i publicades a internet per l’exèrcit israelià”. A més van expressar la profunda preocupació per la detenció arbitrària, des del 7 d’octubre, de centenars de defensors i defensores dels drets humans, periodistes, treballadores i treballadors humanitaris a Gaza i Cisjordània. Segons els informes, molts i moltes han estat sotmesos a tracte inhumans i degradants i a fortes pallisses: almenys en una ocasió, i dones palestines detingudes a Gaza van ser tancades en una gàbia sota la pluja i el fred, “sense menjar”, varen afegir.

Botí de totes les guerres

Són situacions de guerra, sí, però a totes les guerres les dones som el botí a arrabassar a l’enemic, un botí-objecte al que se li pot fer qualsevol cosa. L’estructura patriarcal del poder sobre les dones -dissortadament- hi fa la resta... Així va passar, per exemple, a la guerra de Bòsnia i, més enllà, als camps d’extermini nazis com el de Rawensbruk i altres...

Invasió de la vida privada

Per això la commemoració del 8 de març té avui un abast global, perquè, per una banda, allò que pertany a la vida privada també és política, més que res perquè la política fa una intrusió sense permís a la vida privada. Els drets de les dones són inherents a la seva condició de persona lliure amb drets igualitaris, i la societat ha de posar els instruments necessaris per fer possible la seva llibertat també en al seva privacitat. Pretendre intervenir en les seves decisions com a control, perquè es pressuposa una tutela necessària per no ser considerada plenament adulta, és patriarcal i no tenir en compte els seus drets pel que fa a les mesures públiques de caire social a les que hi tenim dret, també. Per això saludem la incorporació del dret a l’avortament a la Constitució francesa, perquè el dret al propi cos és un dret humà i -ara també- constitucional, i ha d’estar garantit i protegir per les lleis.

L’avanç de la ultra dreta una amenaça per les dones

La involució dels drets de les dones, amb una ultradreta que s’està empoderat a nivell mundial, és una amenaça real, i això no ho podem permetre. Per això, un any més, i més que mai, en aquest vuit de març -i cada dia- les dones ens mantenim dempeus.                               

maribelanoia@gmail.com