LA PANDÈMIA ACCENTUA LA VIOLÈNCIA DEL PATRIARCAT

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -

Fa un any les dones xilenes dugueren a terme una performance que va donar la volta al món i que es va escenificar a molts indrets i racons d’arreu del planeta, també a casa nostra. Dones de tots els països, racons i cultura es mobilitzaven i s’unien al crit universal de plantar cara al patriarcat amb rebel·lia i sororitat. El violador ets tu, deien: “El patriarcat és un monstre que ens jutja sols al néixer... i el nostre càstig és la violència que ja veus... i la culpa no era meva, ni d’on estava ni com vestia...”.

Performance a Igualada el 18.12.2019

I arribava el 8 de març, dia mundial de les Dones. Les places i carrers d’un país que estrenava govern de coalició, i que donava prioritat a les polítiques feministes dotant al cartipàs d’un Ministeri d’Igualtat, s’omplien de dones de totes les edats i condició per palesar la seva contundència en la protesta, perquè ja n’hi ha prou.

La culpa és del feminisme

Però el COVID19 feia acte de presència enmig la societat d’un món globalitzat i obria un període de canvis impensables en la nostra vida quotidiana. Si amb això no n’hi havia prou, la obsessió de la oposició al nou govern, atiat pels fanàtics del discurs del odi amb les seves fòbies, els portava a la insensatesa de culpar el moviment feminista d’haver expandit la pandèmia per la seva massiva participació al carrer el 8 de març. Quina barra!.

Un aïllament forçat

El confinament obligat per frenar una corba que s’enduia moltes vides per davant, en particular la vida de les persones més grans i/o població de risc, aïllava tant les persones afectades i en quarantena preventiva com també les famílies entre sí, cadascú a casa seva.

Viure en família sense sortir de casa

Amb els infants sense la dinàmica de l’escola, les dones -i també els homes està clar- se les han hagut d’inventar per dedicar a la família un temps que habitualment no hi esmerçaven. És veritat que hi ha hagut una certa conscienciació del treball domèstic i de cures per part de tots els membres de la família, i els infants han après a cuinar i a responsabilitzar-se de la pròpia cura, però també hi ha hagut situacions pròpies del desacord de moltes parelles quina relació no és satisfactòria i que, en una convivència permanent, sura a la superfície i es fa més insostenible.   

El confinament no ha tancat la violència

En una entrevista a la subdirectora general de lluita contra la violència masclista Montserrat Sánchez Aroca, afirma que la violència estructural no ha tancat per confinament, al contrari: el confinament i la desescalada han comportat un treball molt més intens. Els equips dels SIE (Servei d’Informació Especialitzada), uns equips multidisciplinaris que apleguen diversos professionals, han hagut d’estar més atents a les dones que ja acompanyaven, bé perquè aquestes havien de conviure amb l’agressor o bé perquè eren més susceptibles de patir ciberassetjament, sense deixar mai d’atendre les urgències presencialment.

Més vulnerables encara

Durant el confinament també han hagut d’atendre, molt especialment, el col·lectiu de dones migrades que han estat més vulnerables, no només a les violències masclistes que ja pateixen habitualment sinó als efectes socials de la pandèmia on, davant la precarietat extrema, han estat més exposades a aquesta violència i també al xantatge i a l’explotació sexual.

L’ancestral bagatge del treball de cura que, en el marc de la família, han desenvolupat les dones en el decurs del temps ha feminitzat també el treball de cura professionalitzat (Hospitals, Residències, etc...). És veritat que també hi ha homes desenvolupant aquesta professió, però ells -en tot cas- ja tenen assumit el què suposa el treball de cura, un treball precari i poc reconegut malgrat haver-se demostrat essencial en aquests temps de pandèmia.

Els serveis públics, bàsics i fonamentals

No podem mirar cap a un alter cantó ni al desmantellament gradual dels recursos de la sanitat pública o dels altres serveis públics, ni la manca de personal sanitari, educadors o altres que siguin suficients per garantir una població afectada. Cal el reconeixement dels seus drets laborals en situació normalitzada i -sobretot- en aquesta situació extraordinària, i no es pot ajornar  sota cap excusa de crisi econòmica són serveis essencials.

Més precarietat, més patriarcat

Com tampoc podem permetre que es desatenguin les necessitats de la població més vulnerable que, en aquestes circumstàncies, té rostre i patiment de dona. Reforçant tan sols estructures basades únicament el criteris econòmics no farem sinó que reforçar el sistema del patriarcat, que és l’opressor per excel·lència de les dones. Perquè les dones continuen morint a mans de qui diu estimar-les, quan el que pretenen és sotmetre-les per al seu ús i abús en tots els sentits.

Ens volem vives

Estem davant un altre 25-N on la lluita per erradicar la violència contra les dones torna a ser al centre de les nostres reivindicacions, de les nostres exigències, perquè ens hi va la vida mateixa, la de totes i cadascuna de les dones.

Ni una més!.

maribelanoia@gmail.com

EL MAL ÚS DE LA POLÍTICA ÉS NOCIU PER LA MATEIXA VIDA

 Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Aquests dies s’ha fet públic que l’actual regidor i ex-Alcalde de Santa Margarida de Montbui Teo Romero, abans d’arribar a judici, ha confessat els delictes de malversació pels quals havia estat denunciat pel Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, uns delictes comesos quan va exercir el càrrec de President d’aquest ens entre els anys 2005 al 2011. Els fets han sortit a la llum pública, constatant unes despeses injustificades impròpies, i unes dietes imputades per duplicat tant a aquest ens com -alhora- a l’Ajuntament de Santa Margarida de Montbui.

Dedicar-se a allò comú és lloable

Dedicar-se a la política, és a dir, a intervenir i resoldre aquelles qüestions que afecten allò comú, és una tasca ben lloable, i ha d’estar retribuïda com cal sense que això vulgui dir que, els qui s’hi han dedicat un temps, ho hagin de fer de forma vitalícia. Per una banda perquè, si aquesta funció no estigués retribuïda només podrien exercir càrrecs aquells professionals que tenen els seus negocis o empreses a banda, negant aquest dret a treballadors o professions primeres i fonamentals, i -per l’altra- perquè cal que els nostres representants públics tinguin les mans lliures de compromisos personals per garantir la imparcialitat de les decisions que han de prendre aquells a mans dels qui deixem -amb confiança- administrar les finances de l’erari públic. Com deia, dedicar-se a la política és una tasca ben lloable i ha de ser reconeguda com a tal. Els funcionaris i/o empleats públic fan també la noble tasca de fer possible el dur a terme les millors decisions per a l’interès públic. Cadascun custodia aquests recursos des de la seva funció (precisament va ser un treballador del FCCD qui va detectar les irregularitats i facilitar la denúncia).

La trampa de la gestió privada dels ens públics

La moda de la gestió privada, també als ens públics, ha fet  que els seus càrrecs -particularment els seus caps- assumeixin les seves funcions com si de dirigir la seva pròpia empresa es tractés, imposant als seus treballadors -i àdhuc als seus col·laboradors- una obediència cega a mode de xantatge sobre els seus salaris, emoluments, dietes o retribucions, per garantir el compliment de les seves aspiracions.

La dreta sí que és així, entendre la política com un poder personal, per damunt dels demés, que et dona facultats il·limitades sense filtre.. En una empresa privada el capital pot ser teu, però en un ens comú no. Les esquerres -per naturalesa- tenim un altre sentit del treball en equip, amb direcció, això sí, però des del sentit col·lectiu basat en el diàleg i l’acord.

El principi de la militància o el treball vocacional

Als inicis del nostre sistema democràtic, entre tots i totes qui vàrem lluitar contra la dictadura i vàrem participar en una transició esperançadora, enteníem el dedicar-se a la política com una militància, no pas com una forma de viure’n. Molts d’aquestes persones mogudes per ideals renunciaren a participar de les institucions, però n’hi va haver que hi varen veure una forma de sustentar-se la vida i viure’n. Aquest fet, més generalitzat del que hom hauria desitjat, ha contribuït molt al desprestigi de la política i a pensar que tots són iguals, que sols s’hi va per guanyar diners...

La corrupció fins i tot al temple de la sobirania popular

La corrupció s’ha incrustat al moll de l’os del nostre sistema democràtic per una trama d’interessos maldada des de molt amunt perquè no s’alteressin els interessos creats de sempre, allò d’haver-ho deixat tot lligat i ben lligat.

Recentment, sobretot amb la moció de censura que els nostàlgics del franquisme han presentat per obstruir les propostes d’un govern que -malgrat estar en minoria i havent de fer equilibris per totes bandes- intenta afrontar la situació que vivim, encarant-la amb responsabilitat, el Congrés dels Diputats, on -segons la Constitució- hi resideix la sobirania del poble, s’ha convertit en un escenari a les antípodes del sentit més pregon de la democràcia i de la sobirania popular. Aquesta vegada sense les metralletes de les que encara avui hi ha rastre al mateix sostre.

El feixisme treu les urpes

I és així com han alimentat els negacionistes que posen en perill la salut de la població, la del mateix planeta i, per tant, la mateixa vida. El discurs de l’odi s’ha atiat també des d’una tribuna pensada per la democràcia i els drets humans. La mentida i les anomenades fake-news han obert una bretxa a la necessària objectivitat i prestigi de la professió dels mitjans de comunicació. Els límits del ridícul d’algunes actituds impròpies del temple que els acull, s’han convertit en armes contra la convivència, fins i tot han entrat a la desqualificació i l’assetjament personal: han perdut el modus i la vergonya (si mai n’han tingut), dic jo. Tot plegat per enderrocar el govern i posar pals a les rodes a la preceptiva actuació d’una situació excepcional provocada per aquest maleït virus que ens ha envaït la nostra vida privada, relacional, social i col·lectiva.

Vèncer el discurs de l’odi

Més enllà dels legítims interessos partidistes, i d’actuacions impròpies de dirigents polítics, ens cal superar sectarismes i apostar plegats per frenar el discurs de l’odi que vol imposar un feixisme creixent que ens preocupa. Sortosament, als EUA, sembla que queda enrere l’etapa d’en Donald Trump i, amb ell, tota la cobertura mundial d’aquesta lacra letal de la humanitat.

Afrontar el COVID19 reforçant el sector públic

Si per afrontar la pandèmia del COV19 es destinen els diners extres a la bombolla del totxo sense reforçar el personal sanitari i les mesures de prevenció, no solucionarem el problema sinó que es genera aquell brou de cultiu perquè el feixisme hi pugui tenir audiència, però si es prenen mesures des de la responsabilitat de tothom, ens en sortirem.

En aquest camí cal que s’aposti pels recursos humans i preventius tant a nivell sanitari com dels altres serveis considerats essencials, i que es reconegui com es mereixen el personal sanitari i el sector públic amb alguna cosa més que els nostres benintencionats aplaudiments.

Servir i no servir-se’n

Per dur-ho a terme, no hem de permetre que els corruptes i aprofitats vagin per lliure. La dedicació a la política, o maldar pel bé comú, requereix una actitud de servei, no se servir-se’n. La humanitat i els seus valors varen surar enmig del confinament més dur de la primavera, i han de ser també un antídot per superar aquesta experiència tan dura. Ànims a tots plegats.        

maribelanoia@gmail.com