ESTRANGERS NASCUTS AQUÍ

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Entre nosaltres hi conviuen moltes famílies procedents d’altres països, amb cultura i costums diferents; de la mateixa manera que molts dels nostres avantpassats varen haver de buscar-se la vida a d’altres països, talment com molts dels nostres joves avui on han marxat i -fins i tot-i han format la seva pròpia família. Emigrar és un dret, i hom pot fer-ho per gust o per veure-s’hi obligat per raons de subsistència.

Imatge gràfica de l'emigració dels anys seixanta

País d’acollida

Catalunya és una terra de pas i un país d’acollida, des de sempre. A partir dels anys seixanta i setanta la seva població va créixer espectacularment degut a l’emigració procedent d’altres indrets d’una Espanya que el franquisme va condemnar a la misèria. Moltes d’ells han forjat aquí les seves arrels i es consideren tan catalans com qualsevol, sense renunciar mai als seus orígens, això sí.

A Igualada, el 3 d'octubre de 2017

Els altres catalans

Molts d’ells -fins i tot- han participat activament en les mobilitzacions en favor dels drets nacionals. D’altres potser no s’hi ha sentit cridats, i ens caldria preguntar-nos perquè, tot i que una certa exclusivitat en les formes com s’ha plantejat el sentit de la pertinença ens ho podrien explicar. Recordo quan en la lluita antifranquista ens trobàvem al carrer plegats a un sol crit de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”, es parlava llavors dels altres catalans i es considerava que era català tothom qui vivia i treballava a Catalunya. Potser avui hauríem de dir que és català tothom qui viu i vol treballar a Catalunya, perquè la situació de poder viure del propi treball no és la mateixa que als anys setanta.

Obstacles afegits

Amb tot, a banda de les dificultats d’integració per mor de la manca de treball digne, hi ha avui unes altres dificultats afegides que obstaculitzen encara més la normal inserció en una societat plural i diversa culturalment com la que tenim. Hi ha un factor objectiu que ho impedeix amb més força del que ens pensem i no és pas la llengua, qüestió fonamental en la que ja es posen alguns mitjans, sinó que és l’existència de la Llei d’Estrangeria i la munió de traves que posa al camí per tal que la gent nouvinguda d’avui, i que en aquest cas procedeix d’altres països, pugui integrar-se normalment en la societat d’acollida i dur a terme la seva vida amb plenitud.

La manca de treball d’avui

No tothom qui vol pot dur a terme el seu somni de poder viure del propi treball, més enllà de la manca de feina generalitzada, els obstacles que troben en el camí tenen algunes agreujants que només coneixen aquells sectors professionals que s’hi dediquen (serveis socials, assistencials, administratius o altres), però que no surten d’aquest àmbit professional com per aixecar el crit de la injustícia flagrant que amaguen.

Els papers

El fatídic tema dels papers és una prioritat fonamental en qualsevol d’aquests nouvinguts, ja sigui a nivell personal o també a nivell familiar. Quan arriben porten a sobre una motxilla de deutes, els que han hagut de contreure per arribar a una Europa – aparador del benestar i promesa de futur-, un futur que es nega als seus països d’origen. El primer obstacle és assolir un permís de treball, que a vegades només és de residència, un permís que -com a mínim- els permetrà posar-se a la cua com tothom i fer el propi camí, segurament en precari, però val més això que res. Sovint, la precarietat ha pres forma de treball en negre, és a dir, sense declarar. D’alguna manera s’ha de subsistir, i sempre hi ha qui s’aprofita... Diuen de les ajudes que reben els immigrants, però no diuen la quantitat de diners que han de pagar per assolir els permisos de residència o de treball, ni com -sovint- han de pagar-se ells la Seguretat Social per tenir un contracte formal que els permeti renovar i regularitzar la seva situació sense la por de que els parin pel carrer i els puguin retornar als seu país on, al marge del tractament inhumà que poden rebre als C.I.E. (Centre d’internament per a persones estrangeres) hi arriben fracassats i són amenaçats per uns deutes no saldats...

Joves de casa participant en activitats de la ciutat

Joves que no poden treballar ni continuar estudiant
El més greu és el què passa amb els infants de les famílies que ja porten un temps aquí (i que continuem tractant de nouvinguts...). Potser encara no els han pogut fer ni la documentació de residència per mor de no disposar d’una situació laboralment estable, o potser no han pogut acumular els diners suficients per pagar els tràmits necessaris... La qüestió és que hi ha joves que, en acabar els estudis obligatoris és difícil que puguin continuar estudiant ni que hagin estat bons estudiants i hagin tret nota, tant sols seran residents sense ni poder encara treballar...

Dones obligades a dependre del marit
Per no parlar de les dones que són aquí per reagrupament familiar. El permís de residència de moltes d’elles està vinculat al marit i no inclou el permís de treballar o -en tot cas- han de tramitar el permís de treball a partir d’un contracte que no troben, cosa que els obliga a dependre sempre del marit...

                              Fills amb situació diferent

Jo també sóc d'Igualada - Una acció de denúncia de la campanya del PxC per la recollida d'aliments sols pels de casa

El mateix passa amb els més petits, amb l’agreujant que es poden trobar dintre la mateixa família, i fins i tot a la mateixa taula, infants amb papers i infants sense, i que -per exemple- quan arriba l’estiu, si la família vol anar al seu país per veure la família que hi ha deixat allà no se’ls poden emportar amb ells perquè -en no tenir documentació- no podrien tornar i reemprendre així l’escola, una escola que no exclou però que cal prendre totes aquelles les mesures per tal que no hi hagi alumnes de primera i alumnes de segona, donat que per raons de manca de papers fins i tot es poden veure obligats a repetir curs.

Igualada, setembre 2017

Sense dret a vot
Ara venen eleccions, tant al Congrés dels Diputats com als Ajuntaments. Molts d’aquests ciutadans i ciutadanes no podran exercir el dret democràtic de vot, tot i que tindrien molt a dir sobre quin sentit es dóna a una Llei d’estrangeria excloent o -pel contrari- qui defensaria unes disposicions legals més inclusives i-sobretot- més humanes. Però encara no tenen el DNI. No han passat els 10 anys -aproximadament- que han d’haver tingut una regularitat de papers en regla a banda de superar altres proves de coneixements culturals generals (i sempre costa diners...).

Eterns nouvinguts

Enllaçant-nos amb les estáues que ATLAS va regalar a la ciutat

I molt més a dir tindrien pel que fa a qüestions de la seva ciutat, aquelles que els afecten en el dia a dia com tothom. La barrera dels papers no els permetrà d’intervenir en igualtat davant les convocatòries a les urnes. Com que no voten potser ningú es recordarà de la seva situació, però ningú ens pot impedir visibilitzar i denunciar la seva situació tan injusta, perquè malgrat que molts d’ells s’han educat aquí, o fins i tot hi ha nascut, fins quan els continuarem considerant nouvinguts i els tractarem com a estrangers?.

maribelanoia@gmail.com