APOLOGIA DE LA SOBRIETAT, NO DE LA POBRESA

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Va reduir la pobresa del 40 % a un 12 %

En el decurs d’aquest any que deixem enrere han passat moltes coses, moltes de molt dolentes com ara el genocidi de la població de Gaza, així com d’altres conflictes a nivell mundial amb la ofensiva de l’era Trump, i la promoció del feixisme, la negació de la violència de gènere que suposa el sistema patriarcal i també la del canvi climàtic amb els desastres ecològics que se’n deriven d’avantposar el valor de la usura dels diners al preu que suposa destruir la vida trepitjant fins i tot els mateixos drets humans.

Festa i consum

Aquests dies ja vivim el zenit del consumisme envoltat de festa, en el qual, s’ha desnaturalitzat la mateixa essència dels valors que es volen propagar vinculats al Nadal on, per una banda alguns els promulguen de forma hipòcrita mentre que els altres ja adoren que la felicitat ve del tenir i consumir, com més millor.

El llegat del pepe Mújica

Un dels fets que vull tenir present avui és la figura i llegat de Pepe Mújica, traspassat el mes de maig. En una de les seves reflexions va deixar dit: “Inventem una muntanya de consum superflu, una que sols s’ha de llençar i on el viure consisteix en comprar i llençar. Però el que estem gastant és temps de vida, perquè si jo compro quelcom, a tu no se’t compra amb plata, ho compres amb el temps de vida que vas tenir que dedicar per tenir aquesta plata. No obstant, amb aquesta diferència: la única cosa que no es pot comprar és la vida. La vida es gasta, i és miserable gastar la vida per a perdre llibertat”. Efectivament, la felicitat que podem mostrar en rebre un regal, i més si es desitjat, pot ser fugissera perquè pot satisfer l’anhel de tenir però no pot satisfer la gran necessitat de vida compartida que és el que realment ens pot fer feliços.

L’accés a l’habitatge, el boicot al poder adquisitiu

Això no vol dir que no ens haguem de fer regals o gaudir del que ens ofereix la vida, aquest és un regal veritable i imprescindible. En aquest sentit vull fer present una realitat que clama al cel: la manca d’accés a l’habitatge. Els especuladors converteixen els pisos de lloguer en temporals, per dedicar-los al turisme i  treure’n així més rendiment; o els voltors dels fons d’inversió que -amb la implicació de determinats polítics- han comprat habitatge protegit, s’han convertit en voltors que fan impossible l’accés a l’habitatge, i disparen de tal manera el nivell de vida que minven els efectes de les polítiques d’apujar l’import del salari mínim o de la regularització de les pensions. És el seu boicot a mesures socials.

Els pobres no són per posar al pessebre i prou.

La tradició nadalenca ens recorda la pobresa inherent a la gent migrant o sense sostre, fins al punt d’haver d’infantar en una establia. La única manera d’encarar la pobresa és erradicant la injustícia. A Pepe Mújica l’anomenaven “el president més pobre del món”, tot i que sempre ha insistit que no es tracta de pobresa sinó de sobrietat. Per una vida on el mitjà d’intercanvi no sigui la moneda que no fa iguals a les persones, sinó el valor del temps compartit que aporta cadascú. Potser seriem més feliços que amb cap joguina.

                       Totes les esperances i bons desitjos pel nou any.

                                          maribelanoia@gmail.com

 

 

MENTIDES QUE AMAGUEN LA REALITAT

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -  

Vivim uns temps on la mentida, les faules i la hipocresia perverteixen allò que hauria de ser el més sagrat. No és ja tota la lluentor dels carrers que ens indiquen que el Nadal ja és a les portes i que, per celebrar-lo com cal, se’ns convida a un consumisme exacerbat amb l’excusa de la tradició de fer regals. Està bé fer regals, ja ho crec, però sovint prima més quedar bé exhibint un cert poder adquisitiu, com si hagués de mostrar què triomfa a la vida que no pas la generositat d’un gest. Que ens costa d’acceptar que triomfar a la vida no és tenir de tot?.

Mentrestant, a Palestina...

Per començar, l’escenari dels fets que es commemoren avui és una terra on la seva població és víctima d’un genocidi al que sembla ja considerem irreversible, perquè la actualitat va canviant de pàgina cada dia deixant enrere Palestina, com si la impotència ens hagi de fer oblidar el patiment quotidià de la seva població destruïda pels atacs del govern assassí de Netanyahu, amb la complicitat de les grans potències mundials que fan costat al que és avui Israel. Un Israel que ha penetrat al Líban i que, no ho dubtem, conjuntament amb els interessos imperialistes està darrera l’enderrocament del govern de Síria per tal de minvar les forces de qui és el seu enemic, “els països àrabs”, que donen suport a la causa de Palestina i altres pobles de l’orient mitjà.

La “rebel·lió” a Síria

L’imperi s’ha imposat també per tenir Síria com a aliat per la seva guerra pel control dels recursos naturals de la zona. És clar, haver de passar els gasoductes donant el tomb per la península aràbiga, passant pel mar roig i el canal de Suez per arribar a la mediterrània, és massa tortuós. Els gasoductes arribarien abans travessant Palestina del riu fins al mar, no importa si pel camí han d’arrasar terres mil·lenàries i destruir els pobles que les habiten des de temps ancestrals. Amb el seu extermini haurien arrasat també la heroica resistència històrica que han afrontat anys i anys. És que es fa la guerra en nom de la pau, però s’alimenta així el negoci de la venda d’armament per perpetuar la submissió dels pobles als lobbys de pressió de la indústria armamentista.

Hipocresia estructural

Front tanta hipocresia m’ha fet mal a la consciència la coincidència dels grans fasts d’inauguració de la Catedral de Notre Dame, en un país amb greus problemes socials i aliats dels senyors de la guerra, i també la manca d’humanitat i sensibilitat vers les víctimes de la DANA a València amb una cerimònia pensada més en el rentat de cara dels polítics que en fer costat al dolor de la gent. Els familiars de les víctimes i els perjudicats no han pogut aguantar tanta hipocresia, com també se’ls fa difícil aguantar que els irresponsables, que podien prendre mesures per evitar víctimes humanes, siguin ara qui hagin d’administrar els ingents ajuts econòmics que rebran, perquè els necessiten, però que perillen d’engreixar encara més la trama corrupta dels negocis d’abans, sense que aquests recursos arribin on realment fa falta.

La solidaritat dels voluntaris

No obstant, darrera aquesta pantalla de mentides, traspua la impagable tasca duta a terme per la munió de voluntaris que no han dubtat a ajudar les poblacions damnificades, com un clam per creure que no tot està perdut, que els Drets Humans proclamats al món ara ha fet 76 anys es resisteixen a ser trepitjats i abolits del mapa.

L’essència i valor de l’ésser humà

L’adveniment d’aquestes festes no hauria de fer sinó recordar-nos el veritable sentit del Nadal que, segons la nostra tradició més pregona passa per enaltir el valor del ser humà en la seva nuesa en un esdeveniment que ens mostra el naixement d’un infant, i una esperança de vida, malgrat les extremes condicions de precarietat. El lliurament desinteressat, de cor, a canvi de res, simplement per empatia i solidaritat potser és el veritable esperit del Nadal, sense tanta embalum que el desnaturalitza. No pervertim el seu missatge.

maribelanoia@gmail.com

LA VIDA, EN LA SEVA NUESA

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Sembla mentida que valors bàsics i universals, com ara la mateixa vida humana, ja no formin part de la prioritat dels qui ostenten les directrius a nivell mundial, com si volguessin esborrar-la de la història. Els drets humans, consagrats per tot el món l’any 1948, semblava que havien arribat per quedar-se. Sortíem d’una guerra d’abast mundial en la que es varen travessar tots els límits pel que fa al respecte a la persona, als valors humans que sempre han existit i que es varen trepitjar amb una crueltat i maldat infinita. Encara avui hi ha qui nega holocaust i és com si ens fessin posar una bena als ulls per no veure els holocausts dels nostres temps.

Donar resposta i acolliment

Les principals entitats que viuen a peu de carrer de la ciutat la realitat de l’exclusió social, en particular de la manca d’habitatge, han presentat a la regidoria d’Acció Social i Habitatge de l’Ajuntament d’Igualada, i la Conselleria d’Acció Social del Consell Comarcal de l’Anoia, una proposta de servei que doni resposta a la necessitat d’acollir a les persones sense sostre, transeünts o passavolants, que tenim a casa nostra. Ho han fet just quan entrem a l’hivern, doncs es preveuen situacions del malestar que es genera “no saber quina resposta donar quan ens trobem amb la situació o quan alguns veïns de la ciutat ens interpel·len davant la presència de persones que dormen al carrer en ple hivern”.

Solidaritat és tendresa

Vivim en una societat on tot es comercialitza, a tot s’hi posa preu i, en haver-hi tanta precarietat i gent que no arriba ni a final de mes, es palesa la pobresa lligada a la manca de condicions bàsiques per a viure en un mínim de dignitat com la que es mereixen totes pes persones, sense distinció. Els valors de la solidaritat, de la humanitat en que cal afrontar aquesta situació, resten cada cop més distants de les nostres prioritats. És difícil implicar-se en aquest tipus de necessitats tan grans, doncs se’ns fan inabastables. Per això aquelles petites o grans donacions econòmiques, més necessàries que mai, poden tranquil·litzar una consciència que ens fa mal consolant la nostra impotència, però no és la solució.

Llums que ens enceguem pel consum

No, no ho podem normalitzar. Sempre n’hi ha hagut de pobres, diuen alguns, i és cert. Precisament aquests dies, la nostra cultura commemora el fet del naixement d’una vida enmig d’un procés migratori per raons d’empadronament. Uns fets que pretenen enaltir la gran grandesa de la vida  despullada de tota altra condició. No obstant, en profanem el seu missatge. És com si en l’enllumenat extra dels carrers ens volguessin encegar amb la dinàmica del consumisme, de saciar els legítims anhels de felicitat a base de comprar-ho tot, per tenir de tot i per donar forma a l ‘estima vers els nostres mitjançant regals materials, sovint a costa de desequilibrar el propi pressupost, l’actual i el del més immediat, endeutant-se, els bancs viuen d’això i és el que toca.

Alimentar també l’ànima

Tenim dret a un sostre digne on poder viure, que disposi de serveis bàsics com ara l’aigua o l’energia i tot allò necessari per la supervivència. Però el que ens diferència dels animals és el que en diem l’ànima, una ànima que necessita ser alimentada des d’una llar que doni aixopluc per fer front al fred, o a alimentar-se del caliu de la convivència; a una societat que garanteixi el dret a l’educació i a la sanitat per tothom, però sobretot a una cultura que doni sentit a la grandesa de la persona humana, la seva realització com a persona.

Empatia i suport, l’almoina ofèn
Els responsables de les institucions han de facilitar tot allò que calgui per garantir les necessitats dels més vulnerables, no és de rebut que ho deleguin a qui ja es dedica a la “caritat”... La caritat des d’una actitud paternalista, la almoina, pot ser ofensiva per les persones que la reben. Tan sols l’empatia, el suport i una solidaritat entesa des de la cooperació d’acollida i vehicular ajuts per reforçar una dignitat malmesa per unes injustes causes socials de les que no en són culpables pot ajudar a curar ferides, recuperar la autoestima perduda i continuar endavant.

Recuperar la humanitat perduda...

I si a més podem transmetre els valors d’una humanitat, gairebé oblidada, potser la podrem recuperar per la nostra vida quotidiana. Una mica va surar a la superfície, com si restés adormida, en els moments més durs de la pandèmia, però no podem tancar les nostres portes -com va passar fa més de dos mil anys- a qui ens truca per demanar ajut.

Viure, la vida és el camí

La vida és respirar, respectar la natura per fruir-la, tant del seu paisatge com també dels fruits que ens pot donar. Tenir ideals, projectes i esperances per poder decidir el nostre propi camí. Però -sobretot- estimar, aquella paraula que hem sentit sempre en la infantesa i que -de grans- només s’interpreta pels amors platònics de parella amb els conflictes amorosos de serials i l’anomenada premsa del cor. Afortunadament és molt més que tot això, potser és l’essència de la mateixa vida, expressat en la seva crua nuesa.

Que passeu molt bones festes.

maribelanoia@gmail.com

DESITJOS I SOMNIS D'UNA CIUTADANIA DIVERSA

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip

Tornen les festes i, amb elles, els desitjos i els bons propòsits: “demanar un desig, en certa manera és com encendre una petita llum” se’ns deia, de la mà del conegut director artístic Pep Farrés a la presentació de l’espectacle d’Encesa de Llums de les festes d’enguany.

A la façana de l’Ajuntament d’Igualada s’anava projectant la imatge de desenes d’igualadins i igualadines, membres de l’Escola Garcia Fossas, de l’Escola de Teatre La Tarima, del Casal de la Gent Gran del Passeig, dels Moixigangues d’Igualada o de la Coral Juvenil Xalest. Tots ells demanaven el seu desig tot pensant en allò que els agradaria que passés. Els joves músics de la Big Band de l’Escola de Música d’Igualada ho amenitzaven mentre que, des del balcó i finestres del mateix Ajuntament, compareixien cinc persones que -en veu alta- formulaven el seu propi desig: eren la Paquita Peña, els infants Arnau Callizo i Bruna Miquel, en David Penedès i la Soundous Said.

La intervenció del David

La intervenció del David va ser especialment emotiva doncs ens va explicar la seva percepció sobre el mirar i el ser vist. “Em dic David. Una de les coses que més m’agraden és caminar per la ciutat. La conec perfectament; els seus carrers, les seves cantonades, les seves voreres, els seus passos de vianants, els seus semàfors. Amb el meu bastó acaricio les línies de la ciutat i ella somriu i s’hi posa bé, m’obre els porus de la seva pell i jo hi avanço amb confiança. La ciutat i jo tenim un pacte: -Tranquil David -em diu ella- tu m’acaricies amb el teu bastó i jo et porto on vulguis-. Quan camino pels carrers noto les mirades, puc dir que veig com em miren. -Mira mama, aquest noi porta un bastó blanc-, -Va, no el miris. No passa res, em podeu mirar, vull que em mireu com a qualsevol altre vianant. Si només hi hagués la ciutat i jo, tot seria perfecte, però sovint, al mig del trajecte, el meu bastó topa amb alguna cosa imprevista, un impediment, alguna cosa que ahir no hi era. -Ja ho veus David -em diu la ciutat- un altre cotxe sobre la vorera, jo no ho volia però ell s’hi ha posat, sense preguntar-m’ho... I jo em quedo parat, sense poder avançar, i el meu bastó va donant copets al cotxe aturat sobre la vorera com dient-li que se’n vagi. Aleshores, sento com arriba el conductor, obre la porta i abans d’engegar el motor del cotxe per marxar, deixa anar un: -Perdona noi, no t’havia vist..!- -No m’havia vist? Que estrany... Desitjo que no només em mirin, desitjo que em vegin. Quan camino per les voreres, quan creu-ho els semàfors, quan acaricio la ciutat.... I vosaltres, com ho veieu? Jo ho veig bé.

La intervenció de la Soundous

També va ser molt significativa la veu de la Soundous, que s’ha estrenat com a participant en un ’espectacle com el de l’encesa de llums en la campanya del comerç d’aquest any. La seva presència al balcó de l’Ajuntament va ser molt significativa per la visibilització d’una ciutadania diversa com la que tenim. El seu desig no va deixar indiferent ningú:

“Em dic Soundous. Ja porto 7 anys sense poder viatjar al meu estimat país: Líbia. Molta gent no sap on és Líbia, o fins i tot es confonen entre Líbia i el Líban. No em sorprèn. Vaig arribar a Igualada carregada de sentiments, emocions i un munt d’altres coses que no sé com definir.

Al meu país sempre hi havia soroll, un soroll molt particular que tampoc no sé definir però que recordo perfectament. Si hagués de trobar una paraula per definir el soroll del meu país podria dir que era el “soroll de la guerra”. Cada nit abans d’anar a dormir, tancava els ulls ben fort i desitjava que aquell soroll s’aturés, i en mig d’aquest desig m’adormia profundament. Em vaig acostumar tant al soroll de la guerra a les nits, que la primera nit que vaig passar aquí, el silenci em va fer pànic.  Per cert, en aquells moments tenia 13 anys.

Tots tenim dins nostre un nen que té somnis per complir. Ara, que ja fa uns quants anys que estic aquí, penso en el munt de nens i nenes que han nascut en una terra on no hi a pau. I ara, el silenci de la nit ja no em fa pànic, però abans d’adormir-me, segueixo tancant els ulls ben fort i desitjant que el soroll dels països on hi ha guerra s’aturi i que a tots aquells nens i nenes els arribi la pau que encara no han conegut, que se’ls compleixin els somnis i que tinguin una vida plena de felicitat. I en mig d’aquest desig m’adormo profundament”.

Així es varen anar verbalitzant altres somnis, com ara el dels infants als que els preocupava el futur i el medi ambient... Uns somnis que aquests dies tornarem a desitjar, com ho hem anat fent cada any quan arriben les festes, i que potser repetirem amb ganes renovades de trobar-nos els uns als altres, d’un cert temor de que es repeteixin situacions que les que hem viscut recentment, però estic certa que -darrera cada somni- hi ha també un bri d’esperança perquè la humanitat obri els seus ulls a la crida de la natura, que ens mostra que no vol ser ja més exprimida en els seus recursos naturals, però també al cor de les persones per retrobar-nos de nou amb aquell esperit humà i solidari que ens va acompanyar els dies més crítics de la pandèmia i el confinament. Somniar no costa diners, però si no maldem per assolir-los sempre romandran en el somni. Els desitjos i somnis sempre van acompanyats de propòsits, i això sí que pot dependre de nosaltres, només cal ser coherents i maldar per poder continuar somniant en assolir nous propòsits.

maribelanoia@gmail.com

 

 

ELS CONTRASTS D'AQUESTES FESTES

Certament, la commemoració d’ aquestes festes no deixa ningú indiferent, sembla ser que els fasts de la llum al carrer i l’ ambient nadalenc ho són per a tothom i no ha de deixar ningú exclòs, o sí?. Ens pot agradar més o menys l’ ambient dels carrers enllumenats per incentivar l’ activitat econòmica del comerç; és clar que també podem passejar pel centre de la ciutat sota els primers freds i trobar-nos amb els amics i coneguts mentre anem de bòlit per trobar aquell regal adient per cadascuna de les persones, família o no, que hi hem de tenir relació aquests dies. Tot plegat, no obstant, amaga més d’un contrasentit.

A les fosques enmig de la lluminària

Qui més qui menys sabem de moltes llars que ja no poden posar la calefacció, potser sols els dies més fred, però moltes altres llars ni tant sols aquests dies. La anomenada pobresa energètica ens arriba a gent que tenim molt a prop. Des de sempre que hem tingut cura de no deixar llums encesos o aixetes obertes, però ara hi haurà molta gent que tindrà dificultats per pagar una factura que cada vegada inclou més conceptes que el propi consum. És el que penso quan veig aquest consum energètic extraordinari amb l’objectiu d’estimular el comerç de proximitat, l’economia de consum, vaja. Penso també en els que han perdut fins i tot la seva llar perquè el banc els ha desnonat per no poder fer front a una hipoteca signada en moments on es donaven tota mena de facilitats i –qui més qui menys- tenia feina i/o ingressos estables.

S’exclouen altres cultures però s’ importen negocis

Els canvis en les tradicions tenen també un altre contrasentit. Per una banda, la nostra societat continua tractant de ciutadans de segona les persones migrades que conviuen entre nosaltres, mentre que importem i fem nostre algunes costums d’ altres països. Està clar: l’ avet, el Papa Noel o Santa Claus no venen pas d’ un sud empobrit per la voracitat del poder capitalista que s’ ha instal·lat també al nord. I la pista de gel és un element absolutament importat únicament en clau de consum, una atracció per qui ho pugui pagar. Qualsevol diria que el cagatió, el pessebre amb el típic caganer, els pastorets o la nostra Festa de Reis no tenen prou entitat o arrelament entre nosaltres... I em pregunto: hem convidat els nostres veïns i veïnes, per exemple, a fer cagar el tió? o bé han de celebrar les seves tradicions entre la seva gent sense compartir-les?. És que nosaltres no som també la seva gent?.

Paral·lelismes

Cada cosa té el seu significat i estic segur que ens entendríem. Per exemple, més enllà del símbol religiós del pessebre, tenim present que Josep i Maria emigraven d’ Egipte i, rebutjats per tothom, varen haver d’infantar en un pessebre? (ara les dones que emigren del sud infanten en pasteres...). Els regals i ofrenes que va rebre el nadó de l’ establia no eren dels mateixos pastors? (la gent senzilla d’ aquell indret...). I els Mags, no eren uns savis que postraren símbols de riquesa material als peus d’ un infant recent nascut en la més extrema pobresa?. És que no som capaços de llegir aquest missatge?.

El valor més genuí de la humanitat

Són valors de senzillesa i bons desitjos que tenim oblidats malgrat -aquests dies- els verbalitzem a dojo en forma de desitjos. Jo em quedo amb el sentit més pur i genuí de la  humanitat, una humanitat despullada de cobdícia i maldat, la que sols traspua bondat i compromís amb la vida que ens ha estat donada per fer prevaler allò que és noble i just; amb una mirada al futur de la societat des de l’ ànima mateixa de cada esser humà, una mirada orientada cap a un horitzó diferent, una utopia on no existeixin les injustícies, on els corruptes siguin expulsats del paradís de la pau i l’ amor perquè no hi tinguin cabuda. Però sobretot on aquells qui malden per confrontar-nos els uns amb els altres per raons d’ origen, de llengua, de cultura, d’ orientació sexual o de religió tinguin que marxar amb la cua entre cames com ho fa el dimoni dels nostres Pastorets.

Per una Festa de Reis inclusiva en la diversitat

Vull veure gent de tots els colors al carrer la tarda-vespre de cada cinc de gener. Vull veure com els patges i patgesses (que es suposa no discriminen ningú per raons de color a la pell) es dirigeixen a tots els infants sense distinció, tant els que ja els esperen d’ altres anys com aquells que potser és la primera vegada que els veuen; que els donin dolços i els diguin paraules amables. Que s’ interessin per si tindran joguines..... Cal que cap infant –sense distinció de cap tipus- es quedi sense la seva joguina.

Desitjos tant nets com el somriure de cada infant

Alhora desitjo, des del més pregon, que cap infant – de qualsevol indret del món- pugui mostrar-nos  el seu natural somriure. I també en aquest entorn de contrasts, desitjo a les persones que sé em són fidels lectors i lectores que gaudeixin d’ aquest dies amb aquella pau a l’ ànima i netedat de cor que caracteritza la pròpia humanitat.

Que tinguem tots plegats un any nou que faci possible els nostres anhels.