Dades personals

La meva foto
Vaig néixer dona en una societat summament patriarcal. La meva rebel·lia i anhels de llibertat m'ha anat forjant una consciència de classe i de gènere que em permet interpretar la vida amb ulls propis, comunicant i escrivint com a compromis. Escrivint he trobat una manera de dir allò que porto dintre i que en els marcs de relació habitual m'era impossible de comunicar amb un mínim de tenir la certesa de ser recepcionada. Quina sort haver-ho pogut conrear!

dimecres, 15 de juliol del 2015

QUAN ELS SOMNIS MOTIVEN MES SOMNIS

CIUTADANA DEMPEUS      MARIBEL NOGUÉ i FELIP

L’Espai dels Somnis celebra el seu segon aniversari, porta ja dos anys bategant al cor de la ciutat. Bé, segur que els seus progenitors ja feia temps que l’estaven gestant, però aquell juliol del 2013 va sortir a la llum i ja ha acollit jovent i col·lectius diversos tot oferint-los aquell espai necessari per poder construir els somnis de forma col·lectiva, doncs a banda d’oferir punts de trobada a qui ho sol·liciti, actualment abriga set col·lectius diferents que el fan servir de seu per forjar els seus projectes.


Demandats en indefensió
Moltes són les vicissituds que han viscut d’ençà que varen prendre la decisió de fer servir aquest espai en desús, ben cèntric i adient per les activitats que s’havien proposat dur-hi a terme. D’entrada, però, la denúncia dels seu titular, el Bisbat de Vic, els ha obligat a sotmetre’s a sentències judicials sense haver-se pogut defensar. L’elevada caució que se’ls demanava per comparèixer a judici va suposar una exclusió de fet.

El jovent, per naturalesa, no vol ser manat
El silenci inicial de l’Ajuntament va suposar que, en la seva dèria institucional de controlar-ho tot, decidissin destinar Cal Badia, a un extrem de la ciutat ben allunyat del trànsit quotidià, com a espai alternatiu pels joves. Però aquesta mena de Casal de Joves, a banda d’estar situat en un extrem de la ciutat gens visible a la població que transita pel centre, no seria autogestionat (filosofia principal del grup promotor que volia emprar l’Espai dels Somnis per exercir les seves activitats joves), per tant d’alternatiu “res de res”. Cal Badia, avui, encara està en fase de projecte...

La fase de la joventut com a motor de canvi
L’etapa de la joventut és curta, dura els anys que dura i s’ha de cremar quan passa, per això la gent de l’Espai dels Somnis ha rebut nombroses mostres de suport en les activitats desenvolupades  i en les seves jornades de portes obertes, que han comptat amb una molt concorreguda assistència. Potser avui el futur d’aquests joves és més incert, talment com tots els somnis que bateguen i alimenten tantes esperances però que –en aquest cas- no fan sinó que renovar la credibilitat que té assignada la joventut com a motor de qualsevol canvi.
I aquest canvi és el que demanda el conjunt de la societat. És indubtable que ens trobem davant uns moments excepcionals, uns moments on la gent tenim posades moltes esperances en canviar una munió de coses que no ens agraden, canviar-les a fons superant els límits de la transició democràtica de 1978, la que va sorgir de la lluita antifranquista que va acabar amb 40 anys de dictadura.

Somnis alliberadors, ahir i avui
Els qui albiràvem horitzons de llibertat infinita poc ens pensàvem que ara farien servir la Carta Magna com a cotilla que oprimeix els desitjos tan llargament anhelats des del més pregon de les nostres consciències. Els somnis de llibertat de tot un poble sorgeixen ara de nou ofegats per unes polítiques que asfixien la vida quotidiana de les persones i també les del país que formem part. Però no cal dissociar les llibertats nacionals que tenim com a país amb els drets socials conquerits en el decurs de molts anys i anys de lluita. Ja fa dies que ho tinc clar, però hi he pensat molt aquests dies amb el què ha passat a Grècia on la sobirania d’un país és obligada a sotmetre’s als dictats del poder econòmic. On queda la democràcia?, on queda la sobirania dels pobles?, em pregunto.

La llista del President
Tots aquests pensaments em bullen al cap a dos mesos del 27-S on, tots els polítics (no ens enganyem -amb carnet o sense- tots són polítics) mouen fitxa i confonen al personal volent convertir la sobirania democràtica d’un Parlament elegit democràticament en un plebiscit, on no es qüestionen les polítiques socials que ens han dut on som i que són les que es “beneixen” des de la troica europea, tan se val que els seus governants es diguin Rajoy, Artur Mas o altres, tots s’han compromès a abraçar les polítiques d’ economia liberal que tenen un cost: les rebaixes de drets socials i democràtics sotmetent-nos als dictats del poder financer, no ens enganyem.

Mans enlaire, això és un atracament
Em fa mal al cor la humiliació que ha sofert el poble grec amb l’acord a què s’ha obligat a signar els seus governants. L’ex-Ministre Yanis Varufakis ha qualificat l’acord de l’euro com la “culminació d’un cop d’estat”. Ha recordat com l’any 1967, els tancs dels governs estrangers varen anular la democràcia grega. La principal diferència, diu, és que llavors la propietat de l’estat no estava en el punt de mira, metre que ara –afirma- creu que els nous colpistes sí volen posar mà als bens públics per tal de destinar-los a poder pagar els interessos d’un deute impagable i insostenible.

El vell camí dels somnis
Quan hi ha somnis que no poden sinó empènyer més somnis, de la mà de Lluís Llach em ressonen aquelles paraules per emprendre de nou aquell viatge a Itaca, pregant que el camí sigui llarg, que siguin moltes les matinades que els nostres ulls entrin en un port que les nostres mirades ignoraven, i que anem a ciutats a aprendre dels que saben: “tingues sempre al cor la idea d’ Itaca, has d’ arribar-hi, és el teu destí, però no forcis gens la travessia, és preferible que duri molts anys, que siguis vell quan fondegis l’ illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que et doni més riqueses. Itaca t’haurà donat el vell viatge, sense ella no hauries sortit, i si la trobes pobra no és que Itaca t’hagi enganyat, savi que bé t’has fet, sabràs el què volen dir les Itaques.

Somniar no costa diners, lluitar pels somnis enriqueix la nostra consciència: Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels; i malgrat el vell combat, l’ amor ompli el seu cor generós, trobin els camins dels vells anhels, plens de ventures i de coneixences.

dimecres, 8 de juliol del 2015

20 ANYS DEDICATS A UN PÚBLIC FIDEL

MARIBEL NOGUÉ i FELIP
Aquest cap de setmana hem viscut una altre edició de les Nits Culturals de Sant Pere Sallavinera, i no ha estat una edició més sinó una de ben especial, doncs ja són 20 les cites a que ens han convidat els entusiastes organitzadors. Ho recordava el seu portaveu Lluís Colom en presentar les dues gales: tot va començar quan un parell de veïns del poble, melòmans el dos, amb motiu de la visita d’uns amics, també amants de la música, els va sorprendre la sonoritat de la seva plaça empedrada i decidiren programar un concert –com cal- convidant –això sí- tot el poble.


Uns grans amfitrions
És així com, un any i altre, la gent del poble de Sant Pere Sallavinera s’ha erigit en un perfecte amfitrió d’aquestes Nits i acull, de forma generosa i cordial, els nombrosos amics i amigues que ja hem convertit aquesta efemèrides en una cita entranyable de la que en participem orgullosament. La implicació de la gent d’aquest petit poblet de l’Alta Anoia passa per rebre’ns amb uns carrers i cases engalanats de flors i bon gust, per constatar la seva col·laboració en els mil detalls d’una organització molt acurada, on cadascú ja sap quin és el seu lloc i quina la seva funció: la orientació per aparcar els vehicles, la recepció al començament de la Baixada “Martí i Pol” (anomenada així en honor de l’il·lustre poeta assidu a les Nits culturals fins al final dels seus dies)  que, envoltada d’arbreda i ornamentada de forma ben escaient amb llums i flors, a través d’una catifa vermella que li dóna solemnitat, et mena fins al majestuós recinte d’entrada a la Plaça en u na sensació com d’endinsar-se en un bell pessebre natural en ple estiu.

Òpera de la mà de Marcel Gorgori
“La gent, el cor de l’Òpera” va ser l’espectacle que ens varen brindar la nit del divendres. De la mà del conegut presentador mediàtic Marcel Gorgori (que conjuntament amb Roger Aliè han fet que molta gent aprenguéssim a estimar l’òpera) ens endinsarem ja en el programa previst. És així com ens va situar amb el protagonisme del cor “Camerata Impromptu”, dirigit per Daniel Antoli, talment com si fos el mateix poble qui participa de les obres que es duien a escena, convidant-nos a sentir el “Va pensiero” de Nabucco (G. Verdi), peça que en clau reivindicativa de país va obrir i tancar la vetllada.

El poble com a protagonista, a l’escenari
Tot seguit, conduint el concert peça a peça, ens va situar en situacions d’alegria del poble, com ara el brindis  de Cavalleria Rusticana o el “Votre toast”, de Carmen (Bizet); per entrar en la gent i els rictus religiosos i/o socials: la Casta Diva, de Norma o la Marxa Nupcial de Lohengrin (Wagner), on el baríton Carles Daza ens va delectar amb l’entranyable “Avi castellet” de la popular Cançó d’Amor i de Guerra”.

Un extens fragment de Turandot
A la segona part Marcel Gorgori, fent gala del seu relat transmissor gairebé pedagògic, ens va introduir a la història de l’Òpera “Turandot” facilitant alguns elements perquè el públic la pogués copsar millor. És així com gaudirem de l’excel·lent interpretació de la soprano Maribel Ortega en “els tres enigmes”, o la del tenor Josep Fadó que va posar la seva nota vibrant amb el conegut “Nessum Dorma”.
Virtuosisme de violé i trompeta per la nit del dissabte
La nit del dissabte, sota el mantell blau de nit que cobreix una plaça curulla d’oients fidels, la tradicional presentació magistral que el poeta i escriptor Miquel Desclot fa de les obres que ens disposem a escoltar, va donar pas a la “Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra” del violinista Gerard Claret,  un clàssic que ja ens ha acompanyat diverses vegades i que, en aquesta ocasió, ho feia acompanyat de la virtuosa trompeta solista Mireia Farrés, en un concert on -el clavicèmbal tocat perJordi Reguant- era omnipresent. Interpretaren un programa que anava de Bach a Beatles en el que, com a novetat, poguérem gaudir d’unes novedoses adaptacions de peces prou conegudes com ara “Michelle” o “Yellow submarine”.

Música també per la mainada
I com no podia ser d’altre manera, el concert infantil del dissabte a la tarda va tenir un músic amb nom propi. Albert Guinovart va dirigir l’espectacle “Tubs i Tubes” a càrrec de diferents músics de l’Auditori de Barcelona.

La casa per la finestra en aquest 20è aniversari
Tot un cartell de luxe per celebrar la 20 edició d’unes nits que, com reconeixia en Lluís Colom, no seria possible sense l’esforç d’organització de tot un poble, evidentment també als patrocinadors, però –sobretot- al lliurament d’un públic fidel sense el qual no seria possible posar en marxa -un any i altre- tot ell mecanisme que ens porta a la màgia de les Nits Culturals en aquest paradisíac indret de l’Alta Anoia cada primer cap de setmana de juliol.
Amb el profund agraïment per aquest regal, moltes felicitats.

dimecres, 1 de juliol del 2015

OFEC FINANCER AL BRESSOL DE LA DEMOCRÀCIA

CIUTADANA DEMPEUS      MARIBEL NOGUÉ i FELIP
Davant la impossibilitat de donar compliment als terminis pel rescat financer de Grècia, la TROIKA mou fitxa i condiciona la autoritat del govern de Grècia que té la legitimitat per decidir quines són les seves prioritats.


Fer front al poder financer
Perquè això és així, el govern d’Alexis Tsipras i el seu Ministre Varoufakis s’han enfrontat al poder financer en considerar que no poden fer front al pagament que se’ls exigeix degut a les necessitats primeres de la població que els va dipositar la confiança,  tenint en compte bàsicament la naturalesa il·legítima del deute.

Origen il·lícit del deute
Després de tres mesos de treball, el Comitè composat per 15 experts nacionals i 15 d’internacionals han qüestionat la legitimitat del deute contret pels governs anteriors i que abastava des de la dictadura militar (1967 y 1974) fins avui; i que aquesta va passar el 113 % del PIB el 2009 fins al 185 % al tancament del 2014. Segons aquest informe, aquest creixement no es deu “en cap cas” a una despesa pública excessiva, ja que aquesta sempre va estar molt per sota dels altres països de la Eurozona, sinó amb el pagament d’interessos extremadament elevats als creditors, una excessiva i injustificada despesa militar, una caiguda dels ingressos fiscals degut a la fugida de capitals, a la recapitalització dels bancs privats per part de l’Estat i als desequilibris creats pels defectes de la mateixa Unitat Monetària europea (l’euro).

Mesures decretades per imposició política
Estic certa que si el govern d’Alexis Txipras fos com el de Mariano Rajoy de les Espanyes estarien encantats d’establir nous rescats i finançament, amb els interessos corresponents, perquè són molt aplicats a l’hora de dur a terme les reformes decretades, les de retrocés de drets laborals i socials, així com les de compromís d’atendre de forma prioritària els préstecs contrets per damunt d’altres necessitats, encara que això suposés una ràpida modificació de l’art 135 de la Carta Magna amb la “nocturnitat i traïdoria” de fer-ho en ple mes d’agost (i aquí no els hi han caigut ni els anells ni les resistències constitucionals on tan es parapeten quan es tracta de temes territorials com el dels drets nacionals reclamats pel poble de Catalunya).

Condicionament de polítiques econòmiques
El fet és que, des de la Troika, es condicionen les polítiques econòmiques a aplicar pels governs que estan sota la seva tutela: no permet que es gravin les rendes més altes, insisteix en imposar un increment de l’IVA en aliments bàsics, en baixar les pensions, en retallar encara més els salaris...

Maltractament, asfixia i control
L’Eurogrup actua com un maltractador: vol a Grècia en la seva òrbita però la té controlada, subjugada i colpejada negant-li capacitat de maniobra. Així ho explica Olga Rodríguez en un article a “eldiario.es”: Ja no es necessiten tancs ni desplegaments militars per dur a terme imposicions contra els interessos de la ciutadania, doncs quan el govern elegit democràticament decideix consultar a la ciutadania si ha d’acceptar o no aquest ultimàtum del poder financer, aquest amenaça amb la insistència i més asfixia econòmica.

Mentides, mentides, mentides...
Dels molts articles que he trobat i consultat per fer-me una idea clara del què està passant a Grècia em quedo amb algunes de les mentides de la Unió Europea que ha denunciat Juan Torres a Público.es: “La UE és una mentida, la solidaritat entre els pobles de què parla la Unió és mentida, que les nostres vides millorarien si anéssim plegats és una trola; com ho és que ens han estat explicant faules durant trenta anys; que ens han enganyat, estafat i robat, que ens deixaven sense indústries i callàvem, o gairebé; que ens obligaven a produir menys llet i ens ho empassàvem; que ens menystenien en els plans d’investigació i desenvolupament i nosaltres mutis, callats; que ens subvencionaven la renúncia a segons quins conreus i –nosaltres- contents amb les engrunes; que tancaven empreses rendibles per ser traslladades a països emergents perquè –deien- érem massa cars; que els hotels i el totxo ens traurien de ser pobres i lligaríem els gossos amb llonganisses...

Agraïment per plantar ara
Mai agrairem prou a Alex Txipras i a Varoufakis que hagin apostat per plantar cara malgrat que Rajoy, el cap de govern més seriós mai conegut, es dediqui a posar-los de volta i mitja. Tot era mentida, tot és mentida, mai hi va haver una Europa de la solidaritat, mai hi va haver ganes d’igualtat, mai va existir la veritable intenció de proporcionar a tota la ciutadania europea la mateixa qualitat de vida, els mateixos drets, les mateixes oportunitats”...

El fracàs és de les polítiques d’austeritat
Grècia és el bressol de la democràcia, de l’essència mateixa de la democràcia, per això no ens ha d’estranyar que –davant el xantatge de la Troika que obligaria a canviar els paràmetres de prioritat que es varen comprometre davant la ciutadania, la consultin per si han de claudicar o no. El fracàs no és el fet de convocar el referèndum, perquè és un exercici de sobirania democràtica, el fracàs seria acceptar el xantatge i abdicar de les idees que guanyaren la confiança no tan sols dels grecs sinó també de molts pobles del sud d’Europa que han vist, en Tziriza un model on emmirallar-se per fer front a les polítiques de naturalesa antieuropea del poder financer, que han pervertit el sentit de progrés i solidaritat que suposa la mateixa essència del pobles de la vella Europa.

... que anem al mateix port
“Si per les albes veieu passar un vaixell, besant les aigües del mar bressol dels déus, feu-li senyal que pugui veure on som, i caminar amb nosaltres cap al nord. Vaixell que plores igual que plora el meu, que duus la pena i el dol que porta el meu, vaixell de Grècia que no t’enfonsi el tro, infla les veles que anem al mateix port”. (Lluís Llach).