Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip -
La setmana passada es
feien públiques unes dades esfereïdores. El CITE (Centre d’Informació del
Treballadors Estrangers) de les CCOO de l’Anoia alertava sobre la precarietat i
indefensió de les persones estrangeres que conviuen entre nosaltres,
manifestant que el nombre d’atencions realitzades duran l’any 2021 va incrementar
notablement en un context molt condicionat per la pandèmia del COVID19.
Nouvinguts
Més enllà de les xifres, que han recollit alguns mitjans, hi ha la realitat en la que viuen, o millor dit, malviuen moltes persones de cases nostra perquè -per començar- el fet de no tenir la documentació en regla, els obstacles per aconseguir els seus somnis de poder llaurar-se un futur aquí, a partir del propi treball, se’ls hi complica notablement perquè, quins recursos tenen els que acaben d’arribar?.
El primer problema és
l’habitatge. Possiblement, per necessitat no pas per gust, comparteixen
habitatge amb algú que els acull, però tard o d’hora han de poder emancipar-se
per tal de poder llogar encara que sigui una habitació, i topen de front amb el
rebuig social pel seu aspecte, com si hi hagués algun patró vàlid amb qui poder
qualificar ningú per si és igual o diferent...
D’entrada, el primer requisit que és la veritable porta d’entrada a tot el paperam, és l’empadronament. Sembla senzill però no és tan fàcil, primer perquè si han tingut sort i els ha acollit algú del seu entorn, si poden els empadronen amb ells, doncs són molt solidaris entre ells mateixos, però això els pot portar problemes perquè -per exemple- si estan a l’atur o tenen dret a algun ajut, el nombre de persones que conviuen a la mateixa llar posa en risc aquest ajut perquè, per atorgar-los- es calculen abans els recursos necessaris segons l’economia d’aquest nucli familiar. Aquest límit ha comportat un dels primers abusos en que es troben els qui acaben d’arribar: hi ha qui els empadrona, sí, cedint a la demanda com si fes un favor, però també hi ha qui el cobra per fer-ho, i aquests no són professionals, sinó aprofitats d’una situació de desesper...
Necessiten treballar, però sense permís de residència ningú els pot fer un contracte. Tan sols troben feinetes per una mínima supervivència, sense Seguretat Social, per suposat, i amb preus abusius de qui s’aprofita d’aquesta mà d’obra barata... Han de passar tres anys d’empadronament per començar a fer els primers tràmits del permís de residència i tenir el NIE, però continuen sense poder treballar perquè el NIE no ve amb permís de treball, sols de residència. La única forma que poden treballar legalment és si algú els fa una oferta de treball per jornada complerta, que cal presentar-la com a precontracte a la Administració i, si té sort, al cap d’un temps ja tindrà NIE i es fot fer efectiu el contracte.
Però el mercat laboral
està com està, i és molt difícil que algú ofereixi aquest contracte a no ser
que sigui gairebé com un favor, que no obstant té les seves obligacions
laborals i costos socials. I aquí entra de nou la picaresca d’aprofitar-se de
la seva vulnerabilitat. Per això, alguns treballadors estrangers estan
disposats a pagar-se els costos socials perquè no li suposi cap càrrega a l’empresa
que li ha de fer aquest precontracte...
A banda, pel primer permís
de residència ja haurà pagat 60 euros de taxes administratives, per la renovació
per dos anys en pagarà uns 260, i així per cada tràmit que faci. A banda, com
tothom, ha de fer front a les despeses d’habitatge, d’alimentació, de
subministres o taxes municipals (escombraries).
Mentrestant encara
haurà hagut d’ajudar algú altre que està pitjor que ell, o enviar diners a la família
que va deixar enrere, els ho va prometre i ho necessiten, una família que -mentre
no ha pogut tenir NIE- no ha pogut ni anar a veure perquè -si se’n va- té
problemes per tornar a venir. Ell acabava d’arribar, se li va morir el pare, i
no va poder per acomiadar-se’n. Ara, la seva mare està hospitalitzada i ho ha
de viure i patir la incertesa d’estar lluny i sense documentació que li
garanteixi continuar buscant-se la vida aquí, on un dia va decidir venir. A la
solitud de viure en un altre país i ciutat, s’hi afegeix dols i llàgrimes en
solitari... La burocràcia no té entranyes i les lleis, que haurien d’estar
pensades per les persones, es converteixen en papers, uns papers que no són accessibles
per tothom i que en comptes d’humanitzar les condicions de vida de les persones
el que fan es que la seva vida sigui un viacrucis darrera els maleïts papers.
Refugiats de primera
i de segona...
Ara sí, ara obrirem portes per acollir els refugiats que fugen de la guerra i els facilitarem la documentació que calgui perquè tinguin un mínim de drets de ciutadania, però les més de 600.000 persones amb una situació de documentació irregular continuaran passant el calvari de poder tenir papers mentre treballen en condicions d’esclavatge (és a dir, treballar sense drets), continuen sense poder-se regularitzar malgrat conviuen amb nosaltres ja fa uns quants anys.
Jo també sóc d'Igualada, al Mercat de La Masuca el 07.06.2014
S’estan recollint
signatures per una ILP que permeti de regularitzar aquestes persones que viuen
aquí i que mal viuen treballant en condicions infrahumanes. Tothom tenim dret a
aspirar a poder viure del propi treball i en condicions de dignitat. Sabem que
són uns temps difícils per tothom, però no ens podem permetre que convisqui amb nosaltres ningú sense drets, perquè: CAP PERSONA ÉS IL·LEGAL.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada