Dades personals

La meva foto
Vaig néixer dona en una societat summament patriarcal. La meva rebel·lia i anhels de llibertat m'ha anat forjant una consciència de classe i de gènere que em permet interpretar la vida amb ulls propis, comunicant i escrivint com a compromis. Escrivint he trobat una manera de dir allò que porto dintre i que en els marcs de relació habitual m'era impossible de comunicar amb un mínim de tenir la certesa de ser recepcionada. Quina sort haver-ho pogut conrear!

dimecres, 20 de novembre del 2019

LES VIOLACIONS, UN GEST DE SUPERIORITAT


Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

L’assassinat de les germanes Mirabal a la República Dominicana el 25 de novembre de 1960, va motivar que les Nacions Unides declarés aquesta data per commemorar el Dia Internacional per l’eradicació de la violència vers les dones, una realitat que -lluny de remetre- sembla que es va perpetuant i accentuant sobretot en països en guerra on la violació de dones, joves i nenes sembla que és aquella mesura emprada per visibilitat el poder de qui es vol imposar. I és tant comú als països més o menys en conflicte o guerra com en aquells on la democràcia és més feble (per exemple, el nostre).

Les cançons de Victor Jara, crit d’un poble
Ens han arribat imatges de Xile on els militars estaven reprimint indiscriminadament la població que havia sortit al carrer a causa de la pujada de la tarifa del metro primer, però després pel descontent que provoca la profunda desigualtat econòmica i social del país després, tot denunciant haver estat exclosos del desenvolupament que ha experimentat el país les darreres dècades. Impressionants eren les mobilitzacions massives amb càntics populars de Victor Jara o dels Quilapayún tan propis dels avenços socials i democràtics de la gloriosa etapa que havia iniciat Salvador Allende, i que el cop d’estat militar de Pinochet va assassinar, imposant una dictadura militar que va durar una molt llarga i negra nit pel poble Xilè. I preocupants també les imatges de repressió i violació de joves i nenes. Són aquella part de la població que els permet la dubtosa satisfacció d’humiliar el màxim les seves víctimes.
Del 2016 ençà, més de 198 indígenes
Tanmateix a Bolívia, a Colombia, a Brasil o a l’Amazonia, ja fa temps que s’estan assassinant dones camperoles líders del moviment indígena de protegir i salvar la terra. També la força de l’imperi i els seus interessos espoliadors s’acarnissa a fons amb les dones i la seva lluita en la defensa del què representa la mare natura.


Dones que s’enfronten al poder
Les dones sempre hem estat botí de guerra i així ho pateixen les dones del Sudan on, malgrat la signatura d’un acord de pau, incontrolats grups armats, en tan sols quatre mesos a finals del 2018, varen violar 134 dones i 49 nenes, d’entre les que una de les supervivent tenia tan sols 8 anys; o al Yemen, on el testimoni d’una menor de 16 anys explica la violació a mans de membres de la milícia; o les dones Kurdes, o tants d’altres quina denúncia recull Amnistia Internacional.

Soldats enfrontats amb la superioritat
I podríem repetir situacions semblants arreu del món, particularment en indrets on consideren que la dona és la part més fàcil d’imposar una superioritat que han de demostrar-se -necessàriament- a sí mateixos qui possiblement tan sols compleix ordres alienes... No obstant, en alguns casos aïllats, també Llatinoamèrica, tan castigada sempre però sobretot aquests dies, algun militar s’ha posat al costat dels manifestants i s’ha negat a reprimir el poble.
S’ha “blanquejat” el feixisme
I a casa nostra, amb la complicitat d’alguns mitjans de comunicació, s’ha produït una certa “normalització” del discurs de VOX, adduint que era una força política que es presentava a les eleccions, i se’ls ha donat carta de naturalesa democràtica quan ni en són ni la defensen. Amb aquesta “complicitat” s’ha produït un cert “blanqueig”  del seu discurs feixista, contra les dones i homòfob.


Contra les dones i els seus drets
Així ha tornat un discurs i unes actituds pròpies del franquisme, i no solament per l’expressió dels vots assolits, sinó en les mesures que apliquen quan tenen possibilitat de govern com ara a Andalusia. Amb la presència de VOX a l’escenari públic, també l’institucional, ja no dissimulen el seu missatge misogin i contra les dones. És més, neguen la violència que rebem pel fet de ser dones i tots els drets assolits en el decurs de tants anys de lluites i patiment.

Destruint polítiques d’igualtat
S’han retallat fins un 50 % les mesures de protecció a les dones i s’ha volgut “fitxar” als i les professionals que es dediquen a les tasques d’informació i suport a les víctimes de violència. Volen retornar a l’àmbit privat els problemes de violència que pateixen les dones per així “colar-ho” com a violència intrafamiliar, aïllant de nou les dones per fer-les sentir culpables de la seva presó, quan és un drama social.
Proliferació d’agressions en manada
A banda d’atiar el discurs de l’odi propi del feixisme, amb la seva fòbia contra les dones poden trobar i -fins i tot- justificar agressions tan fortes com les violacions grupals que s’han jutjat aquests dies a Pozoblanco Còrdova), la mateixa manada que va cometre la violació en grup a una noia a Pamplona en el decurs de les festes de ant Fermí.

Mesures preventives per una lacra social
La única mesura necessària per erradicar aquesta plaga del nostre temps és potenciar les polítiques de gènere, les que contemplen la violència contra les dones com un problema social que cal abordar, perquè la suposada superioritat de l’home en que es basa el patriarcat és tan cols una construcció social que consagra la seva superioritat -a tots els nivells- pel simple fet d'haver nascut home, amb drets sobre la dona per damunt fins i tot de la seva voluntat. 
Ja fa temps que a les dones se’ns apliquen els drets humans amb el nostre reconeixement com a persones amb drets igualitaris, i no som -ni hem de ser mai més- un objecte al que es pot sotmetre i humiliar....   




dimecres, 13 de novembre del 2019

NOMÉS SÓN MENORS QUE ESTAN SOLS

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Els hi diuen menas, com si els haguéssim d’estigmatitzar de la societat per ser quelcom diferent, perillós. Però només són menors que, per les raons que sigui, han arribat aquí i estan sols. Molts han vingut per poder treballar i ajudar així a la seva família que han hagut de deixar enrere; molts s’han quedat sols pel camí de la fugida dels seus països empobrits o destruïts per la guerra; i molts estan indocumentats o -com a molt- tenen just passaport.
Ésser menor encara és una sort
No obstant, alguns encara tenen sort per ser menors d’edat, doncs estan acollits en un centre i tenen un tractament diferent (tutelat), que la fatídica destinació de ser internats als CIE amb l’ objectiu, en molts casos, de ser repatriats. La llei d’ estrangeria és la culpable de tot aquest contrasentit que complica -sobre manera- la vida de les persones que ens arriben amb l’ objectiu de buscar-se un avenir a partir del treball.


 Un camí ple d’incerteses
Molts són les històries dels joves que arriben a casa nostra en cerca de futur deixant pel camí veritables odissees en el seu trajecte, i no hi arriba tothom... molts es queden en l’intent... Poc a poc n’anem coneixent casos que van sortint a la llum i ens deixen esparverats. Com és possible que, al nostre país, tinguin un tracte tant inhumà?.
Els maleïts papers
El Mostafa, per exemple, és llicenciat en dret i va venir del Marroc per tenir un futur i poder ajudar la seva família que ha hagut de deixar allà. Ho explicava l’altre dia en un post: no pot treballar fins que no tingui permís de treball i abans han de passar tres anys de residència, i no el poden tramitar si no tenen un contracte de treball, de qualsevol cosa...

El trist final de l’Omar
Un cas diferent és si és menor d’edat, doncs passen a ser tutelats per la Generalitat a través de la DGAIA. Aquests dies ha sortit a la llum el trist cas de l’Omar. Era de Guinea-Conakri i va arribar a Catalunya fa sis mesos (cal tenir en compte que, tan sols el primer trimestre de l’any varen arribar a Catalunya 1130 migrats sols). Com molts dels joves que hi ha als diferents centres d’acollida, l’Omar no tenia documentació i no podia demostrar la seva edat. Se’ls fa un estudi ossi, que realitza l’Institut Forense, on es mesura la mida dels ossos i dents dels nois...  A l’Omar, el 17 d’octubre li varen determinar que tenia més de 18 anys i el varen desinternar.

No tutelats: al carrer
Molts dels joves que tenen en el centres estan en la mateixa situació que estava l'Omar, sense documentació fins a determinar l'edat... I si resulta -segons aquests informes mèdics- que són majors, per molt que hagin estat en els centres de la generalitat, NO son tutelats, la Generalitat no els tutela. Llavors els fan fora i surten sense permís de residència, amb passaport i sense poder cobrar ni la prestació de joves extutelats (perquè la Generalitat no els  ha tutelat) ni la renda garantida (perquè no tenen documentació) ni cap altre prestació pública... I son els Ajuntaments amb els recursos que tenen qui poden cobrir lo bàsic, sense habitatge i sense poder garantir una vida digna...Són incongruències de la Llei d’estrangeria.


Ets menor segons un estudi ossi
Segons s’ha pogut saber, l’Omar va passar sis mesos al centre d’Igualada i tenia una bona actitud, era “col·laboratiu”, tot i que encara arrossegava seqüeles psicològiques del procés migratori. Quan les proves mèdiques varen determinar que era major d’ edat, la seva salut mental se’n va ressentir. Sembla ser que hi havia una família guineana que viu a Santa Margarida de Montbui que estava disposada a acollir-lo, però la motxilla del sofriment que portava sobre el va guanyar i va decidir acabar amb la seva vida.

Els feixistes els criminalitzen
Darrerament s’està criminalitzant aquests nois fins al punt d’arribar a uns extrems d’inhumanitat intolerables, sobretot per part de VOX i en el decurs de la campanya electoral. Ja ho va dir la portaveu de Podemos d’Andalusia Teresa Rodríguez quan va voler evitar un acte de VOX en un centre de menors migrants: No pot haver-hi més covardia i crueltat que posar-se amb els infants, només són menors que viuen sols..., va dir...
Promoure inseguretat i odi
Però pretenien una altra cosa: només cal veure com els intolerants i promotors del discurs de l’odi han crescut en aquelles localitats on varen crear polèmica amb aquests menes: Vilaseca-Salou o el camp de Tarragona.


Protegir, no protegir-nos
Ja són moltes les veus que s'alcen davant aquesta realitat que ens toca d’afrontar amb responsabilitat social. Sense anar més lluny, el Defensor del Poble expressa la seva preocupació pels missatges intolerants i xenòfobs contra els menors no acompanyats i demana a la societat i als poders públics que, front aquests missatges que criminalitzen el diferent, protegeixi els menes.
Sols i desatesos
És lamentable que s’entestin en presentar aquests menors com a delinqüents quan en realitat és que estan “sols” i lluny de les seves llars. A més, en molts casos, estan també desatesos, sense un mínim d’estabilitat emocional, amb els perills que això suposa.
Darrera els papers hi ha algú
Les persones no poden ser només algú que hi ha darrera uns papers, la condició humana està per damunt d’ aquestes classificacions. Acollir, facilitar empadronament o no discriminar a l’ hora de contractar algú és bàsic. El més digne és poder viure del propi treball, no d’ ajuts, sense deixar de considerar que mai podem perdre allò que ens caracteritza: la capacitat de commoure’ns, la empatia de posar-se al lloc de l’ altre; l’ acceptar el diferent en clau de diversitat, fer servir el llenguatge del cor... És la millor vacuna per fer front al discurs de l’ odi, veritable enemic dels mateixos humans.

dimecres, 6 de novembre del 2019

EXCLOSOS, AMB I SENSE DRET A VOT

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -


Estem davant unes noves eleccions per elegir els nostres representants al Congrés dels Diputats, el que suposa el poder legislatiu, una de les potes d’un Estat de Dret basat en la seva independència front el poder executiu i el judicial. Amb tot, no cal rascar massa fons perquè ens n’adonem que alguna cosa s’ha trencat en aquest equilibri, perquè alguns han tergiversat el sentit de les paraules i fan valer la força d’un Estat aplicant la constitució com a arma llancívola contra la ciutadania, i això que -segons l’apartat 2 de l’article 1- la mateixa constitució consagra que la sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat.


Reticents a la democràcia
Havien estat bastant a l’ombra els que mai varen acceptar aquell Títol preliminar i el de Drets i Deures fonamentals, principis inspirats en la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948. Darrerament es fan sentir, i no solament exhibint els seus símbols i crits anticonstitucionals en el decurs de l’exhumació del dictador, i que es varen convertir en una exaltació del què va representar quan hauria d’haver estat un tràmit discret. El pitjor de tot és que, realment, continuen estant incrustats a les mateixes institucions fent servir -sense escrúpols- les anomenades clavegueres de l’Estat i, darrerament s’ha vist, la seva influència en el poder judicial per fer-nos tornar a la foscor d’un temps que ens pensàvem havíem deixat enrere...

Llibertat, llibertat...
El reconeixement dels drets humans fonamentals va suposar una finestra d’aire fresc per la generació que havia patit la guerra o la postguerra en la llarga nit de la dictadura franquista. Ens pensàvem que la protecció del dret al treball, el dret a la educació i a la salut, el dret a l’habitatge o a les pensions dignes, estarien garantits per la Carta Magna. Però la societat actual els incompleix de la forma més insultant possible, perquè oblida els seus ciutadans com a objectiu primer dels governants, mentre que l’imperi del capital i les seves finances -a nivell mundial- s’han imposat com a prioritats de les polítiques dels governs occidentals per damunt de les regles democràtiques de molts d’aquests estats.
Ganes d'abstenir-se
Malgrat tot, però, estem parlant de democràcia i -on al seu dia- cada contesa electoral era una festa de la democràcia, ara és gairebé un malson pels alts índex d’abstenció i la munió de persones que es senten exclosos. Perquè la situació s’ha degradat de tal manera que l’amenaça de l’abstenció pesa pel cansament, el desencís o, la fartanera de les discussions pel poder sense que notem cap millora en la nostra vida. És per aquesta raó que moltes persones es senten lluny i no es senten cridats a votar, o es pensen que la cosa no va amb ells o potser estan decebuts d’uns polítics que només es recorden d’ells en campanya electoral, temps de promeses que es veuran incomplertes.
Exclosos socialment
Però hi ha també els exclosos socials, les persones que tenen un habitatge precari, que afronten un desnonament, que tenen persones en atur de llarga duració o soles sense recursos. Les persones sense sostre o que dormen al carrer són cada dia més, i els menors tutelats que el dia que fan 18 anys són abocats al carrer és una mesura que -de no afrontar-la en la seva crua realitat, en podem pagar greus conseqüències en el futur.

Una exclusió administrativa
Altres pateixen una exclusió administrativa, es tracta d’aquella ciutadania que, treballant i pagant els seus impostos aquí, no tenen dret a intervenir en aquelles decisions polítiques que els poden afectar en la seva vida de cada dia, tot i que s’esforcen un dia i altre per inserir-se de ple en la nostra societat. Moltes d’aquestes persones conviuen entre nosaltres i no votaran per mor de la Llei d’Estrangeria (malgrat portin molts anys aquí i fins i tot hi hagin nascut),
El poder econòmic a la una
Mentrestant, la dreta votarà disciplinadament i en bloc, i els qui consideren la política com a cosa d’escollits per viure amb privilegis escalfant seients, també. Però la política, per aquella gent que sempre ha tingut idees progressistes, democràtiques i humanes, és una altra cosa i no es pot quedar a casa veient com tornem enrere en els temps.
Només de les sobres
Els programes electorals de molts partits contemplen, sobretot, el tema econòmic; fins i tot la prioritat territorial que es dona en aquesta campanya, té un rerefons econòmic. Les mesures socials van supeditades totes a si queden diners després d’unes prioritats inamovibles (els interessos financers, la indústria de la guerra i la monarquia).

Absents a molts programes
Mesures socials com ara dignificar el salari mínim, actualitzar les pensions, regular el mercat de l’habitatge, particularment els lloguers, o fer front als grans oligopolis de l’energia que fan que s’encareixi la nostra factura de la llum o del gas, ajudant el petit comerç i potenciant l’economia de proximitat, són algunes de mostra.

Propostes de fons
Només algú proposa obertament incrementar els ingressos a base de treure privilegis dels més poderosos (reintegrament dels 60.000 milions d’euros que es varen donar al seu dia a la Banca de l’erari públic pel seu rescat) i parla de revisar els impostos fent que els més poderosos i que amassen grans fortunes paguin els impostos que els correspon evitant el frau fiscal i l’evasió de divises a paradisos fiscals.
Votem en consciència també per tots els exclosos, els socials i els administratius, sols així podrem garantir una societat de ple dret on els drets de les persones, encara que només siguin els garantits per la constitució, puguin ser una realitat.