Dades personals

La meva foto
Vaig néixer dona en una societat summament patriarcal. La meva rebel·lia i anhels de llibertat m'ha anat forjant una consciència de classe i de gènere que em permet interpretar la vida amb ulls propis, comunicant i escrivint com a compromis. Escrivint he trobat una manera de dir allò que porto dintre i que en els marcs de relació habitual m'era impossible de comunicar amb un mínim de tenir la certesa de ser recepcionada. Quina sort haver-ho pogut conrear!

dimecres, 22 de juny del 2016

LA SEVA TRISTESA PODRIA SER LA TEVA

CIUTADANA DEMPEUS                       MARIBEL NOGUÉ i FELIP
Aquest dilluns 20 de juny, Dia Mundial de les persones refugiades, ens férem presents al carrer per fer sentir la nostra veu i denunciar les vulneracions dels drets humans comeses pels governs i els seus còmplices que tanquen les portes a dones, homes i a infants que necessiten protecció. Ja aquest diumenge els carrers de Barcelona s’havien omplert de gent per alçar el crit de milers i milers de persones que, davant tanta barbàrie, exigeixen als governs d’aquesta Europa -altre temps terra d’asil, de solidaritat i drets humans- que obrin les seves fronteres d’una vegada, tot palesant la voluntat –com a poble- d’acollir aquestes persones refugiades. Són persones que fugen del terror de la guerra i aquí no troben sinó més terror, ja que se’ls nega el seu dret a lliure circulació i a les vies legals existents, se’ls obliga a quedar exposats al negoci impune del tràfic de persones, amb fronteres militaritzades subcontractades a règims opressors i a arriscar la seva vida constantment.

Concentració, de nou a Cal Font
A Igualada, una vegada més i a través del col·lectiu Unitat contra el Feixisme i el Racisme, ens varem convocar de nou a l’espai escultòric Nos(altres) de la Plaça de Cal Font. Sensibilitzats per les informacions que ens arriben, no únicament a través dels mitjans de comunicació sinó també a través de les xarxes socials, poc a poc anaven arribant gent de la ciutadania real, la de tota la vida i la que n’ anomenem nouvinguda malgrat portar ja molts anys entre nosaltres.
Un mural per expressar sentiments
El poema de Joana Raspall que aquests dies ha cobrat tota la seva força i vigència, presidia el gran mural que serviria per poder expressar aquells sentiments que, simplement compartint la lectura d’un manifest, es poden quedar dintre cadascú.
Paraules que suraven sobre el blau
Talment com si fossin les aigües blaves d’aquest mar que, segons la plataforma STOP MARE MORTUM s’ha cobrat la vida d’unes 35.000, hi suraven les paraules: “si haguessis nascut en una altra terra podries ser blanc, podries ser negre...un altre país fóra casa teva i diries “sí” en una altra llengua”...  Enmig de les paraules hi començaven a aparèixer  contorns de mans dibuixats en guix, de més grans, de més petites, dibuixos i frases “la vida és dura” o “hem d’estimar tothom”, algunes també en àrab, la llengua maternes de molta gent present que compartíem –no obstant- un mateix sentiment.
Dibuixos i frases
“T’hauries criat d’una alta manera: més bona, potser; potser més dolenta; tindries més sort o potser més pega; tindries amics i jocs d’una altra mena; duries vestits de sac o de seda, sabates de pell o tosca espardenya, o aniries nu perdut per la selva”. I el mural anava recollint més dibuixos i frases: “podries llegir contes i poemes, o no tenir llibres ni saber de lletra; podries menjar coses llamineres o només crostons secs de pa negre”.

Un empoderament ben saludable
És així com va ser possible compartir la lectura del manifest entre un grapat de persones voluntàries, les unes de les que porten de sempre el seu compromís a la motxilla, d’altres tal volta era la primera vegada que tenien ocasió de participar en un acte semblant, segurament estrenant-se en un català que han après en uns cursets que van assistir per la seva voluntat d’integració. Hi han participat orgulloses de poder exterioritzar la seva indignació i compromís i compartir-lo amb la resta de la ciutadania, satisfetes unes i altres d’haver assolit un empoderament justament en aquest espai tant emblemàtic.
Podria ser la teva
El poema de Joana Raspall que porta per títol “Podries”, reflexiona: “per tot això pensa que importa tenir les mans ben obertes i ajudar qui ve fugint de la guerra, fugint del dolor i de la pobresa”. I conclou: “si tu fossis nat a la seva terra, la tristesa d’ ell podria ser teva”.

dimecres, 1 de juny del 2016

SON UNS ASSASSINS!!!

CIUTADANA DEMPEUS                                                       MARIBEL NOGUÉ i FELIP
Aquestes paraules se’ns han clavat en el fons de les nostres consciències. Les manifestava l’ infermera de Castellterçol (Moianès) Gemma Poca que –com a voluntària- va anar a primers de maig al camp de refugiats d’Idomeini (Grècia). Inicialment, aquestes paraules anaven dirigides a la seva família, però la seva potència testimonial -a instàncies d’ ella mateixa- s’han erigit en una flagrant denúncia de la situació viscuda amb el desallotjament d’aquest camp de refugiats i les hem pogut sentir tant per les xarxes socials com reproduïdes a molts mitjans de comunicació.


Estant disparant, no tenen cor
Amb la veu trencada pel plor, les seves paraules ens han colpit fortament: “no sé si algú té contactes amb en Lluís Llach perquè crec hauria de tornar a cantar la cançó “assassins”, són uns assassins!!!. Està tot ple de gas i no es pot respirar, se’m ha agafat una mica a la gola i no es pot respirar, se’m tanquen els pulmons i em piquen els ulls moltíssim. Encara hi ha nens, està ple de nens a les tendes... no sé si han pogut sortir... les mares cridaven perquè algú s’emportés els nens... És terrible, estan disparant, no tenen cor, hi ha molts nens aquí, molta gent gran que no pot córrer i no pot marxar. No és només fum, és alguna cosa més, és que et crema la cara, se’t tanquen els bronquis i no es pot respirar...”.
Com ho podem permetre?
I, entre plors, es preguntava com Europa pot permetre aquest assassinat, que fa que la gent no pot respirar?. Són gent que fugen de la guerra, els han destrossat les seves cases, han sortit d’això i s’han trobat tancats en una ratonera i, a més, se’ls està gasejant. S’està gasejant a gent que fuig de la guerra pensant que a Europa hi trobarien pau i futur, i aquesta Europa s’’ho esta contemplant...  i repeteix aquest crit que li surt de l’ànima: Són uns assassins!!!, és una agressió contra éssers humans!!!. No té nom!!!. Com ho podem permetre?.
Fugen de l’horror i els oferim més horror
Això està passant ara mateix a aquesta Europa a la que –potser per un fals sentit de conservació- sembla ens hi fortifiquem. Són molts els testimonis que ens arriben malgrat hagin decidit expulsar les persones voluntàries que s’han desplaçat fins allà, potser perquè no ho expliquin.... Ens parlen de les vulneracions dels drets humans més elementals com ara tancar les portes a dones, homes i infants que necessiten protecció. Els responsables de la política europea actual neguen les vies legals existents i obliga als refugiats a quedar exposats al negoci impune de tràfic de persones, a fronteres militaritzades subcontractades a règims opressors, i –en tot cas- a arriscar la vida constantment. Fugen de l’horror i el que reben és més horror.
Més enllà de les xifres
No són ja les constants xifres de persones que han trobat la mort a la mediterrània, les que han conegut el calvari de l’explotació sexual, la escandalosa desaparició de molts infants, les sospites del tràfic d’òrgans que cauen sobre alguns dels règims responsables de tot plegat. Segons la Plataforma “STOP Mare Mortum”, al ja desmantellat campament d’Idomeini hi varen arribar a viure 15000 persones, tenint en compte que més de 3800 persones refugiades ja no varen arribar als camps militaritzats... En el decurs del 2015 més de 613.000 immigrants i refugiats varen creuar la mediterrània, gairebé 34.720 persones varen arribar a Grècia i d’altres 137333 a Itàlia, i pel que fa al 2016 algunes fonts calculen que han arribat a Grècia més de 100.000.
Privilegis econòmics per damunt de la vida humana
Estem davant una crisi humanitària que té causes morals, polítiques i econòmiques, i que evidencia una greu crisi de fons, doncs és també una crisi de les polítiques europees de control de fronteres. Els qui ostenten el govern d’aquesta Europa dels mercats i les finances posen per davant de la mateixa vida humana el manteniment dels seus privilegis econòmics, i això és inadmissible.
La ciutadania respon
Des de la impotència, sorgeixen arreu iniciatives per fer sentir una altra veu que crida també des de la mateixa Europa. Cal palesar que la ciutadania europea no comparteix les polítiques dels seus governants i que aposta per aquells valors humans basats de llibertat de les persones i els pobles, en la democràcia i els drets socials, uns valors que li han permès històricament enarborar la bandera de la solidaritat, amb asil polític i acolliment de refugiats.
Nos(altres), un espai de trobada
Des del col·lectiu Unitat Contra el Feixisme i el Racisme de l’Anoia estem maldant per veure com poder donar resposta a tanta barbàrie. El dia 9 de maig, Dia d’Europa, algunes persones ens concentràrem a l’espai escultòric “Nos(altres)” de la Plaça de Cal Font, llegírem el relat de diferents fets recollits en mitjans de comunicació i férem una cassolada de protesta. Aquest dilluns 30 de maig hi varem tornar. No podíem callar davant la bestialitat del desallotjament d’Idomeini. Amb l’impactant testimoni de l’ infermera de Castellterçol ressonant en l’ambient, persones que portem anys coincidint al carrer per denunciar aquest tipus de situacions coincidirem amb aquelles altres persones que porten ja temps essent les nostres conciutadanes. Hem trobat un espai per coincidir i fer pinya per denunciar tanta barbàrie.
Compartir plors i ràbia
Vaig copsar l’emoció d’algunes d’elles pel fet de poder cridar i denunciar uns fets que potser viuen la intensitat pròpia de qui sap és una població germana. Uns fets que veuen per la televisió i que ploren en la intimitat. Però és que –en el camp de la denúncia de la injustícia i el foment de la pau i la convivència basada en els drets humans- tots plegats formem part de la mateixa germanor, compartint el mateix plor i la ràbia que ens indigna.
Fer front a la islamofòbia
Relacionar-nos, conèixer-nos i aprendre a conviure entrellaçats tota la gent de bé, respectant la pluralitat i la diversitat cultural i religiosa de cadascú, és el millor antídot per combatre el monstre del feixisme que ens amenaça i que –a banda del racisme i la xenofòbia- darrerament pren forma la islamofòbia.