RESPOSTES NECESSÀRIES CONTRA LA IMPUNITAT - NO EN EL NOSTRE NOM

 Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Ja fa més de 100 dies que el govern d’Israel va iniciar una venjança sense precedents per l’atac sofert el 7 d’octubre. El seu enfrontament i crueltat contra el poble palestí ve de lluny, però els nivells de destrucció i morts de la població civil -sobretot infants i persones indefenses- arriba a unes xifres que fan saltar pels aires el dret internacional i la protecció a les persones fins i tot en temps de guerra. Aquesta barbàrie té conseqüències mundials, i no sols per les complicacions al mateix pròxim orient (amb el darrer atac a l’Iran o el què està passant al Iemen).

Veus que es van alçant

Fins fa poc, occident mantenia un silenci còmplice (sobretot per la implicació dels EUA com a potència mundial a la que hi estan sotmesos molts dels seus governs). Mica en mica, però, arran de la cada vegada més multitudinària mobilització de  la població civil, encara que massa lentament, sembla que es comença a reaccionar. 

La proposta de dos estats

Així ho veiem ja en alguns mandataris Europeus, també de casa nostra, que aposten per una solució del reconeixement dels dos estats -Israel i Palestina- com es reconeixia en els acords d’Oslo, que dissortadament no es varen poder dur a terme per la estranya mort de Yasir Arafat, president de l’Autoritat Nacional Palestina, l’11 de novembre de 2004. 

Prou comerç d’armes

Diverses són les mobilitzacions arreu d’ençà dels atacs del 7 d’octubre i, sense negar el dret a defensar-se d’Israel, denuncien l’acarnissament inhumà del que ja es qualifica de genocidi. Ja el 20 de desembre de l’any passat, desenes de persones compareixien davant el Congrés dels Diputats per recolzar la campanya subscrita per 375 entitats de tot l’estat així com un nodrit grup d’artistes i també juristes, per tal de que el govern posi fi a la compravenda d’armes i tecnologia militar i de seguretat a Israel; i el dissabte passat, a més de 100 ciutats de l’estat espanyol, es va sortir al carrer en sengles manifestacions sota el lema ”Aturem el genocidi a Palestina”. A Barcelona,  també milers de persones han sortit al carrer sota el crit unànime “No en el nostre nom”.

Sudàfrica apel·la al Tribunal Internacional de Justícia

Mentrestant, Sud-àfrica ha presentat una querella per genocidi davant el Tribunal Internacional de Justícia. No és estrany que el país que va ser víctima d’un sistema d’apartheid al segle XX sigui ara qui acut al rescat de les víctimes d’un altre model d’apartheid, al segle XXI. 

Mandela, un gegant de la moral

Ens ho explica Joan Canela en una publicació  a “La Directa”. “Sabem que la nostra llibertat és incompleta sense la llibertat dels palestins”, havia dit Nelson Mandela, un dirigent considerat -de forma transversal- en un gegant moral. No obstant, la qüestió té molt més calat. La lluita sud-africana contra l’apartheid anava més enllà d’una reivindicació d’igualtat racial. Era una lluita anticolonial que entroncava amb les que havia viscut la resta del continent uns anys abans, i el seu objectiu era acabar amb l’últim reducte del poder invasor europeu. Els blancs sud-africans eren colons vinguts de fora, però també alberga una de les comunitats jueves més grans del món, on bona part de la comunitat jueva s’havia sumat al Congrés Nacional Africà en la lluita contra l’apartheid.

Un altre Nuremberg

Potser ara ens hem de trobar davant un nou judici de Nuremberg, el que va ser l’inici d’una certa justícia universal que s’ha anat desenvolupant fins al moment present amb no poques ambivalències i dificultats. Amb tot, els judicis i la seva experiència i ensenyament no ha evitat l’existència de barbàries posteriors de dimensions colossals, com ara el genocidi de Rwanda, Cambodja o Darfur, el del poble kurd a Turquia i l’Iraq, amb l’existència de dictadures militars i de tot tipus que sovint, un cop caigudes, no han donat peu a cap tipus de judici o revisió històrica com ara a casa nostra, amb el pacte de la transició de silenciar la memòria democràtica.

Suspendre relacions internacionals amb Israel

Però hi apostem i, en les manifestacions dutes a terme arreu, es reclama donar suport a aquesta querella per genocidi presentada davant el Tribunal Internacional de Justícia, i que -mentrestant- es suspenguin totes les relacions institucionals, econòmiques i d’armament amb Israel fins que s’aturi el genocidi. Perquè és inacceptable la situació que pateixen a la franja de Gaza i que ara pot estendre’s a Cisjordània o el sud del Líban.

La població civil d’Israel contra Netanyahu

Cal veure com també la població civil d’Israel es manifesta contra el seu govern, perquè no oblidem que el govern de Netanyahu està aliat amb la ultra dreta i que volia reformar les lleis judicials per protegir-se de la seva sistemàtica corrupció. Són alguns governs, no pas la població civil de cap país que n’esdevenen les víctimes. Sovint penso en els pares i les mares que perden els seus, però sobretot com les dones viuen la impotència de no poder ni parir ni alletar els seus fills en condicions, ni alimentar-los com cal, ni atendre’ls en hospitals, morint molts d’ells per manca d’aliments i atenció... La impotència i el dolor no ens ha de deixar indiferents. La humanitat és el darrer que hem de perdre i la única raó que ens ha de fer sortir d’aquest infern que sembla no hagi de tenir fi.    

Alto el foc. No en el nostre nom

Per això em sumo a exigir l’alto el foc immediat i permanent!, l’alliberament de tots els ostatges i la fi de les polítiques d’apartheid d’Israel contra el poble palestí. Els milers de persones i innocents assassinades, incloses infants, dones, malalts, personal sanitari o periodistes, i la resta de víctimes de totes les guerres no fan sinó que continuem aixecant el nostre crit: No en el nostre nom.

maribelanoia@gmail.com

LA VIOLÈNCIA QUOTIDIANA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Ja de bon matí, endeguem la ràdio, la TV, o bé obrim les notícies al propi mòbil. Cal estar connectats amb el món, amb el món que ens ha tocat de viure. La violència és el primer input que ens entra: la violència intrínseca de totes les guerres, la d’Ucraïna i la de les que no se’n parla tant però també existeixen, una destrucció de recursos vitals però -sobretot- de vides humanes, únicament per satisfer els interessos de la indústria armamentista i les empreses de reconstrucció subsegüents. Les morts o víctimes de la població civil, èxodes massius vers la incertesa de l’exili a la sort o dissort de ser acollits o refugiats, són els efectes secundaris. Un cost humà que no consta en el compte de resultats: ja s’ho faran...

La violència dels preus a pagar per la vida

Afrontem també la violència de la muntanya russa dels preus de l’energia que alteren el nostre pressupost de consum d’aquest subministra fonamental per la vida humana. També es disparen els preus dels productes de la cistella de la compra domèstica amb la limitació del nostre poder adquisitiu. Tot plegat en un marc que ens convida al consum desaforat sempre, i més ara que venen festes (amb la forçada incorporació de l’importat Black Friday, una data que ens convida a comprar i comprar, com si comprant haguéssim de satisfer els nostres anhels i ser feliços sense fi. Aquest estímul consumista és també un altre tipus de violència.

La mobilització del 8M del 2020

Aquest any, a Igualada, la cerimònia d’encesa de les llums nadalenques que dona vida als carrers, i que està pensada prioritàriament per donar vida també als començos de la ciutat, coincideix amb el 25N, Dia Internacional per l’eradicació de la violència vers les dones. Casualitat o no, sempre se’ns ha considerat com a principals objectes de consum, per això suposa també una bufetada a la dignitat de les dones, com si la causa de les dones s’hagués de tapar amb altres esdeveniments perquè és massa potent, talment com va passar amb l’extraordinària mobilització feminista del 8 de març del 2020. L’endemà ja se’ns atribuïa a que havíem estat el detonant divulgador del mateix COVID i que les enormes mobilitzacions s’havien d’haver prohibit de forma preventiva. I em pregunto, És que les dones som un veritable perill per tot?. 

Les dones podem canviar les coses

Doncs sí, està vist. Les dones som capaces de posar el país cap per avall per fer sentir la nostra veu, i exigir mesures i lleis per fer front a una discriminació i violència que ve de lluny i que, malgrat algunes lleis aprovades, costa de que ens arribin els seus efectes. En aquest sentit, sí que som un veritable perill pels que no volen canviar res, o pitjor, anar enrere a temps enyorats, doncs els privilegis d’uns pocs per negar els drets de les persones, en particular de les dones, impregna totes les cèl·lules i capes de la societat. 

Només sí és sí

Els centenars de milers de dones que sortírem al carrer, amb un sol crit sorgit del fons de l’ànima, denunciàvem la impunitat d’alguns agressors malgrat haver dut a terme el patiment constant de les agressions quotidianes, ara -fins i tot – grupals. El govern va donar una prioritat a la  llei anomenada “només sí és sí”. Però el patriarcat més ranci, un patriarcat incrustat al moll de l’os mateix de la nostra societat, no va voler ni donar suport a cap de les mesures preses per fer front a la pandèmia, tant se val si es tractava de mesures sanitàries com també les d’escut social necessari per pal·liar les seves conseqüències. En aquest temps ha sortit de les cavernes i ha desenterrat el seu discurs més ranci i retrògrada contra les dones, l’homofòbia i la diversitat LGTBI. L’odi al diferent els porta a enyorar patrons d’èpoques passades, és a dir: les dones a casa i els no binaris proscrits i marginats..

Front la justícia patriarcal - justícia feminista

Ja fa temps que les feministes venim denunciant que tenim una Justícia patriarcal amb una manca de biaix de gènere als seus instruments, que permetin donar una sortida més favorable a les dones en les mesures que té al seu abast. No obstant, des de la independència que es de suposar té el poder judicial en el marc de l’estat de benestar, la interpretació de la llei del “només sí és sí” està rebaixant -de fet- les condemnes als agressors, i la màxima autoritat en aquest poder judicial (el CGPJ) està congelat i porta ja dos anys caducat, sense renovació. No puc pas dir que el poder judicial s’hagi convertit en un actor polític, tot i que els fets em porten a pensar-ho.

La democràcia, un mitjà per conviure

Crec i vull creure en els instruments en que es dota una democràcia per resoldre els seus conflictes de forma democràtica, des de la mateixa essència dels seus valors, els de la igualtat de drets entre totes les persones i -fonamentalment- els de les dones que són inqüestionables. Hi hem posat massa morts, massa patiment, passa paciència, massa tolerància, massa aguantar i desesperar...

El discurs de l’odi

Ja n’hi ha prou de la violència que també suposa la manca d’habitatge assequible i la burla del poder econòmic -i de la banca- per imposar-se a les nostres condicions de vida, de posar preu a la mateixa vida, de que la televisió sigui l’altaveu del discurs de l’odi, un odi homòfob o als col·lectius LGTBI, que algunes dones assenyalades per dirigir políticament el país vomitin un discurs que denigra les mateixes dones... Ja n’hi ha prou de fake-news que en diuen avui, de mentides interessades per tergiversar la realitat, una realitat que les dones vivim i patim en el dia a dia..

Lideratge polític de les dones

El lideratge polític de les dones ha de ser diferent, ha d’estar basat en els paràmetres propis de la sororitat, empàtics amb els problemes del dia a dia que -des de temps ancestrals- carreguem les dones a la nostra esquena, al profund sentit de la justícia, a l’insubornable suport a la legitimitat de les reivindicacions feministes dutes a terme en el decurs dels temps, una aposta per la vida i contra la destrucció de les guerres, apostant per l’educació i la sanitat públiques, amb reconeixement a les tasques de reproducció de la vida i de cura dels malalts dependents i persones grans. Davant un altre 25N erradiquem d’una vegada tot tipus de violència.    

maribelanoia@gmail.com

LES DONES TORNEN A DESAFIAR LA TEOCRÀCIA A L'IRAN

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip -

El primer desafiament dels iranians al jomeinisme va ser el 8 de març de 1979, quan unes 200.000 dones (i també molts homes) varen ocupar els carrers de Teherán en protesta per l’ordre de Jomeini d’obligar les dones iranianes a portar el vel per la força sota la amenaça de duríssims càstigs. La transcendència de la revolució popular de 1978 per foragitar el Sha de Persia del poder, que ha explicat sovint la periodista i amiga Nazanin Amirian, va suposar la imposició occidental del aiatol·là Jomeini, precursor de la sanguinària repressió i de situació tan radicalitzada que hi ha avui a l’ran. Nazanin n’és un viu testimoni doncs llavors era una estudiant molt compromesa en aquesta revolució i que va haver de cercar refugi polític a casa nostra, vivint molts anys a Barcelona i darrerament a Madrid. 

Nazanim Armanian, una veu autoritzada

A través de les xarxes socials però -sobretot- als seus articles a El Público, sempre ha estat per mi un referent per comprendre tots els conflictes de l’orient mitjà, de les guerres del petroli o el control del gas i els seus gasoductes per abastir els negocis d’occident, generant un seguit de conflictes bèl·lics fins la guerra de l’energia que vivim avui. Se’m fa imprescindible recollir les seves paraules, unes paraules autoritzades i  a tenir molt en compte, sobretot ara que al seu país es torna a donar un segon desafiament al poder protagonitzat -principalment- per les seves dones.

La mort de Mahsa, el detonant d’una nova revolució

La situació a l’Iran continua essent molt complicada. Les protestes varen començar el 16 de setembre després que es confirmés la mort de Mahsa Amini, una jove de 22 anys d’origen Kurd i que estava de visita a Teherán. Mahsa complia amb el sistema de marcatge social establert. La seva bellesa -però- va cridar la atenció dels talibans de la patrulla Ershan “orientar vers el bon camí” que vigila el vel de les dones per mantenir-les a ratlla emprant la pedagogia del terror. Va ser separada de la seva família -en ple carrer- per rebre la dosi de lliçó islàmica que han rebut milions de dones iranianes: humiliacions, bufetades i -més que provables- abusos sexuals. La resistència de la jove els va fer perdre el control i dos dies després va morir a l’Hospital. Aquest fet va encendre la metxa de tan d’abús i odi acumulat durant 43 anys, el d’una població farta del règim clerical i la seva guàrdia pretoriana.

L’ordre social que marca el vel

El vel és un senyal exterior i visible d’un estatus, el mateix que la insígnia groga enganxada a la indumentària dels jueus i la blava als cristians en el decurs del califat àrab d’OMAR II (682-720). No es tracta d’amagar el cabell de les dones, dons per això es podríem posar capell i prou, perquè eren emprats també pels homes -considerats sers de ple dret- i trencarien l’ordre social, crearien confusió i acabaria amb la pèrdua de control social per part dels poderosos. Per aquesta raó el judaisme i l’islam prohibeixen el transvestisme. És una raó de poder.

Les dones “infrahumanes”

L’expresident del règim islàmic (RI) Hashemi Rafsenyani va justificar la inclusió de les dones iranianes a les lleis de la seva teocràcia a la categoria de infrahumanes”, un termini que els nazis aplicaven als essers humans considerats inferiors i mancats de drets humans, doncs -segons ell- la diferència de mida, vitalitat, veu, desenvolupament muscular i força física entre un home i una dona demostren que els homes són més forts i estan més capacitats en tots els camps.

La rebel·lió pública d’un vel imposat

La nova rebel·lió popular té uns trets diferenciats al 1978, no tan sols en la participació, sinó també en el lideratge absolut de les dones (que estan recolzades pels homes). Ara les dones s’arrenquen els seus vels de forma col·lectiva i davant les forces d’opressió del RI, cosa que fins ara només es produïa de forma individual i anecdòtica.

Protestes també contra les polítiques del govern

La causa de Mahsa ha fet possible unificar les protestes aïllades i sectorials. Ara els manifestants ja no demanen reformes sinó que apunten directament a un capitalisme totalitari religiós i despietat, capaç de tallar les mans dels roba gallines mentre que -tan sols en la petroquímica d’Isfahán- l’Estat ha estafat com a mínim 19 milions d’euros; apunten també a una casta mafiosa que fa servir la superestructura d’estil medieval terroritzant la població per tal de saquejar un dels països més rics del planeta per condemnar a l’extrema pobresa prop del 70 % del país. La lluita pels drets civils, en el marc del RI, ha fracassat i el poble camina per enderrocar aquest règim islàmic que ja li ha donat massa oportunitats.

Es pretén avortar de nou una revolució més que legítima

De la mateixa manera que des de França es va voler avortar la revolució de 1978, imposant el feixista Jomeini a Teherán pel seu anticomunisme, ara des d’un diari

francès s’apunta a que París dona per liquidat aquest Estat Islàmic, el que no vol pas dir que no estiguin cuinant ja una alternativa perquè estigui al servei d’occident i frustrar així la revolució que s’està donant a Irán, amb les seves dones al capdavant.

Un segle de lluita feminista a l’esquena

Las majoria d’aquestes dones han nascut a la teocràcia islàmica, i demostra que ni les 75 fuetades establertes per la Sharia a les rebels, ni la presó, ni la tortura i la violació, ni tan sols la propaganda de 43 anys sobre les “bondats del vel” han servit per sotmetre les dones d’Iran que ja porten un segle de lluita feminista a la seva esquena.

maribelanoia@gmail.com

QUE VE EL LLOP

 Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Em ve al cap aquella antiga rondalla d’ Esopo, la que quan el pastor mentider avisava tothom que venia el llop i mobilitzava en fals la seva gent, i que quan el llop va venir de veritat a menjar-se les ovelles, ningú se’l creia i -a sobre- es mofaven d’ell.

Drets humans com a rebuig a les atrocitats

Per molt que haguem entrat de ple ja en el segle XXI no hem d’oblidar la dissortada experiència que vàrem viure la humanitat amb dues guerres mundials i el genocidi i extermini de milions de persones. Quan, després de la Segona Guerra Mundial es varen conèixer a tot el món les atrocitats comeses pels nazis durant el Tercer Reich, va haver-hi un consens entre la comunitat internacional sobre els drets de les persones. D’aquí en va sorgir la Carta de la Declaració dels Drets humans del desembre de 1948, amb el ressorgiment a Europa de l’anomenat Estat del Benestar que ens ha permès de respirar una mica ( al nostre país vàrem haver d’esperar que el dictador morís al llit després de patir la privació de drets durant els 40 llargs anys de la dictadura franquista).  Alguns nouvinguts a la democràcia es creuen que aquests drets varen venir per quedar-se. La veritat és que res d’això, l’amenaça de retrocés i tornar als temps foscos és més que real, i no podem baixar la guàrdia, a la fi els drets sempre s’han conquerit al carrer.

Realitat i reialesa

Parlo de perill real, real de realitat, no de la reialesa com ara hem vist amb els sumptuosos i costosos fasts que s’han dut a terme a Anglaterra per donar el comiat a qui estat la seva reina durant més de 70 anys. Aquests dies hem pogut constatar en què consisteix la monarquia: drets hereditaris amb llicència per acumular riquesa a costa de l’erari públic i legitimitat per espoliar els pobles (les antigues colònies).

Tot el poder mundial en un funeral

Per altra banda, hem constatat com s’hi ha reunit uns 500 mandataris de tot el món, amb la presència dels responsables de les polítiques econòmiques i de limitacions de drets que practiquen a nivell mundial, per molt que ens omplim la boca de sistemes democràtics. Alguns ni contemplen els drets humans en les seves lleis més bàsiques.

Continuen espoliant el món

Avui no són colònies, però els grans poders econòmics condiciones les polítiques de tots els governs (àdhuc els que es diuen democràtics i tinguin els drets humans com a base de les seves constitucions) continuant amb les seves polítiques d’usurpació de recursos naturals de països empobrits mentre treuen beneficis multimilionaris de la seva explotació sense tenir en compte les necessitats ni primàries de la seva població, abandonant-los a la seva sort, millor dit, a la dissort d’antics cabdills de tribu que mantenen un poder que no contempla els drets de la seva gent, on molts d’ells -sobretot els més joves- decideixen emigrar a països on hi ha més drets que als seus.

Cal fer front a l’amenaça real del feixisme

Amb aquest fet torna el discurs de l’odi propi del feixisme: criminalitzar les persones que han hagut d’emigrar del seu país i han optat per una supervivència a una Europa molt lluny de l’aixopluc solidari i d’exili que havia estat. Ara és l’Europa fortificada que filtra l’acolliment d’immigrants segons els països de procedència. Una discriminació de caire no tan racista sinó més aviat classista, perquè a cap xeic ni cap multimilionari rus se’ls hi veta l’entrada per fer-hi els seus negocis.

Es fa visible, sense pudor, la misogínia, l’odi a les dones

Per altra banda, arreu del món s’intensifiquen les mesures contra els drets assolits per les dones després de llargs segles de lluita. Volen tornar a negar-nos els nostres drets fiscalitzant fins i tot la forma en què hem de vestir. Tenir present, per exemple, com a l’Iran varen detenir a Mahsa perquè -segons el criteri del govern no portava el vel prou ben posat. La varen castigar i donar no sé quin tipus de lliçons a la força que varen acabar amb la seva vida. Les dones d’Iran, però, han reaccionat contra aquest règim medieval i, continuant amb una antiga tradició que es duia a terme en senyal d’ira o de dol, han començat a tallar-se el cabell en públic i ja és el 4rt dia que, a les grans ciutats, les dones han muntat fogueres per cremar els seus vels, i els homes les recolzen.

Desemmascarar el discurs feixista

A casa nostra ja fa temps que els mitjans de comunicació estan blanquejant -amb normalitat- el discurs de VOX, un discurs que va contra els immigrants per sistema (des d’un verí racista i classista) i contra els drets de les dones i també de la llibertat sexual. Recordem com vàrem viure en temps que ens creiem ja passats: el model tradicional, relacions únicament per procrear i la dona al servei de l’home (prioritari a la mateixa família).

El feixisme també es cola a les urnes

Aquest diumenge hi ha eleccions a Itàlia i l’escenari que ens dibuixa fa por. Dissortadament el feixisme s’ha fet amb un discurs públic, de desqualificació de tota acció de progrés, emprant insults, inventant-se delictes per judicialitzar la política, treure-la de la seva llera de regular la convivència democràtica, en uns temps on la crisi del capitalisme castiga fort les condicions de vida de la gent, amb l’encariment dels aliments bàsics i serveis com ara l’energia, és un perill de veritat.

Una societat entrellaçada de diversitat

Podem combatre aquest discurs enverinat amb la nostra actitud: fent front comú a fer front als qui impedeixen que s’aprovin mesures legals per compensar l’encariment dels productes, no girar el cap o mirar diferent les persones que tenen una aparença diferent, no discriminar-los a l’hora de llogar un pis o una habitació, no mirar cap un altre cantó quan tenim coneixement de les seves dificultats, obrir les portes de la ciutat i les nostres mans per construir una societat entrellaçada de diversitat, on els drets humans no siguin una part de la història del segle XX sinó el camí a seguir per aquest segle XXI i els que vindran. Per a tot això ens hem de creure de veritat que ve el llop.

maribelanoia@gmail.com

 

RAONS DE DONES PER LA PAU I EL DESARMAMENT

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

L’any 1982 es va instaurar el 24 de maig com el Dia internacional de les dones per la pau i el desarmament. Va ser en record dels fets del Campament pacifista de dones a Greenham Common, on un grup de dones pacifistes protestaven contra el desplegament d’armes nuclears nord-americanes al RAF i que, des de l’any 1971, havien començat una marxa des de Cardiff fins la base americana prop de Londres. 36 feministes de diverses procedències es varen encadenar a les tanques de la base per impedir que s’hi instal·lessin els míssils, elles hi varen instal·lar allà mateix un campament de dones (només de dones) per la pau i contra l’amenaça nuclear en plena guerra freda. Va ser un petit nucli -que va durar 19 anys- que va ser capaç de mobilitzar a milers de dones de tota Gran Bretanya i va ser un punt de referència per les feministes pacifistes d’arreu del món.

Maldem per la vida

Un dels eixos fonamentals dels feminismes és la defensa de la vida actual y futura de les persones i el planeta, i -per tant- la necessitat d’acabar amb el rearmament nuclear, les armes i les guerres, perquè les guerres impliquen una major violència, pobresa, inseguretat, vides truncades per diverses generacions forçades a abandonar les seves llars i xarxes familiars, on les dones resten en una situació de vulnerabilitat a la precarietat, la desigualtat, l’explotació i la violència sexual, entre d’altres aspectes, que afecta de manera desproporcionada a dones i nenes, a les dones grans, a les minories diverses i a persones amb discapacitat..

Guerra és destrucció

De guerres n’hi ha hagut sempre, el que passa és que actualment la carrera armamentista ha generat potents destructors que, mercès a les noves tecnologies, hem pogut veure l’abast dels míssils disparats a distància i el l’immediat desastre causat per les agressions aèries. Potser les hem vist de més a prop.

Guerres interessades

Les guerres no són cap llenguatge per solucionar els problemes del desacord, de les guerres tan sols se’n beneficien les grans indústries d’armament que hipotequen els pobles i els estats obligant-los a comprar les seves armes per tal de defensar-se dels atacs d’enemics sobrevinguts o provocats per imposar la superioritat dels uns vers els altres. Són les estratègies del poder i una logística que sols està pensada pels qui volen continuar manant i fent negoci, no pas preocupats per la vida de les persones que potser porten tota la vida en el seu país, convivint amb els seus veïns i tal volta familiars, però que, al entrar en guerra, suposa un enfrontament implícit també entre la seva ciutadania.

Èxode de dones i d’infants

Les guerres i els processos que s’hi deriven tenen també un fort impacte de gènere doncs, per exemple a Ucraïna, després de la aplicació de la llei Marcial, els homes ucraïnesos d’entre 18 i 60 anys s’han hagut de quedar a Ucraïna a combatre. Mentre que són les dones les que majoritàriament estan fugint amb els nens i nenes als braços vers països veïns. Segons les Nacions Unides, més d’un milió de persones han creuat ja les fronteres per escapar de la violència a Ucraïna, la majoria dones i nenes, dones i nenes que fugen cercant refugi i estan més exposades a situacions de perill en el decurs dels conflictes i les emergències, en els que creixen els casos de violència masclista i la seva explotació..

Resistència de les dones

No és una situació nova, l’hem viscut en les guerres que s’han donat els darrers anys. Ho vàrem veure i viure a Bòsnia-Herzegovina, a Irak, a Líbia, a Síria, a Palestina o a l’Afganistan i tants altres països. Podríem posar molts exemples, però m’ha cridat l’atenció -i valoro particularment pel que representa- el paper clau de les dones russes en la resistència feminista que condemnen la guerra a Ucraïna. En aquest sentit és de destacar la valentia que està demostrant la població russa que s’enfronta a Putin protestant als carrers i manifestant el seu rebuig a la invasió d’Ucraïna, un paper fonamental que tenen les feministes russes que articulen aquestes protestes no violentes.

La violència sexual com a tortura i càstig

El conflicte a l’àrea de Donbàs es va iniciar l’any 2014 i ha tingut ja terribles conseqüències per les dones. Un informe de les Nacions Unides del 2017 ja recollia que milers de dones han sofert violència sexual com a mètode per a torturar, maltractar, castigar humiliar o extraure confessions. A més, a les supervivents de les terribles agressions sexuals comeses en el context del conflicte armat d’Ucraïna, sovint se’ls ha denegat la justícia i la reparació, el que ha fomentat la impunitat generalitzada dels responsables de les agressions.

Continuar vivint amb les famílies separades

Milions de famílies s’han vist obligades a separar-se i a fugir de la guerra per salvar les seves vides. La majoria es troben a països fronterers com ara Polònia, Romania o Hongria. La guerra els ha arrabassat la seva llar, les seves pertinències, el seu treball, la seva família... Les famílies d’Ucraïna necessiten un lloc de descans, d’acompanyament i d’orientació per poder sortir endavant i reconstruir les seves vides.

Seguir l’empremta de les dones que en s han precedit

En un moment on hi ha noves amenaces de guerra, i que les guerres permanents contra els pobles i les dones continuen essent temes fonamentals per la supervivència, i quan l’extrema dreta està campant pel món amb una certa impunitat, és més que mai de justícia seguir aquesta empremta que el moviment feminista i antimilitarista ha marcat, perquè no oblidem les dones de Greenham Common i les que seguim a tot arreu, amb més experiència i el nostre compromís renovat, perquè el futur de les vides i del planeta continua en perill d’extinció, i ens calen tots els esforços de totes les persones per seguir la nostra màxima: “No hi ha guerra que ens destrueixi ni pau que ens oprimeixi.

maribelanoia@gmail.com

LES DONES BOTÍ DE TOTES LES GUERRES

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Aquest 8 de març ens trobem davant un escenari de guerra que posa de manifest la vulnerabilitat, particularment de les dones, sobretot a causa de les guerres, i no sols perquè la destrucció dels habitatges i serveis compliqui la supervivència de la població civil, per ser qui habitualment té cura de les famílies, sinó perquè sovint es veu també obligada a l’èxode i emprendre el camí de l’exili i la demanda d’asil com a refugiats, amb un futur molt incert...

El patriarcat ve de lluny

Les Nacions Unides varen tardar 63 anys en reconèixer la violència sexual com a pràctica de guerra i, en moltes de les “missions de pacificació” els seus propis cascs blaus es varen veure involucrats en abusos i explotació sexual de nenes i dones a les que tenien de protegir. A la Ilíada, que s’estima fou escrita  al segle VIII a.c., així com a la Odisea, ja apareixen nombrosos cites relacionades amb la violència física que s’exercia habitualment a l’Antiguitat contra les dones, se les tractava com a essers inferiors i malvats, les feien servir d’esclaves i, per tant, eren un cobejat botí de totes les guerres. S’anava modelant la societat patriarcal que, amb variants, es manté encara avui.

Botí per l'enemic

Fent un salt en el temps, durant les dictadures militars que varen assolar Llatinoamèrica i el Carib a la dècada dels anys seixanta, setanta i vuitanta del segle XX, les preses polítiques patien una doble violència: a les tortures que suportaven també els seus companys homes, s’hi afegien en el seu cas les constants violacions per part dels seus torturadors. En casos com ara Argentina, a moltes presoneres se les va convertir, durant anys,  en esclaves sexuals dels torturadors. Les que estaven embarassades, en ser capturades, deixaven que parissin per així prendre’ls el nadó abans de ser llençades al mar vives des de dalt un avió. Hi ha diverses variants de violència sexual sistemàtica que es dugué a terme a Xile i a Uruguai. En el cas de Colòmbia, on es va patir una guerra de més de 50 anys (no extingida del tot encara la guerra) foren desenes de milers de dones violades, torturades i mutilades.

Botí també pels "salvadors" 

Centreamèrica es va convertir en un polvorí els anys 70 i 80 i començaments dels 90, amb guerrilles enfrontades a les dictadures militars. El Comitè d’Amèrica llatina i el Carib per la Defensa dels Drets de les Dones (CLADEM), fundat fa més de 30 anys, va publicar un ampli i sòlid treball sobre aquest aspecte poc conegut de les guerres a centreamèrica, i el va centrar en el doble infern que va suposar per les dones, les dones de l’enemic, és clar...

Es tornen a trobar amb allò pel que fugien

Al mateix temps, quan desenes de persones que fugien dels conflictes bèl·lics i buscaven refugi als països veïns, es va convertir per elles en una autèntica trampa, perquè els serveis d’intel·ligència nordamericans i  la CIA, les buscaven com a activistes polítiques i per part dels soldats de totes bandes, ’acarnissaven amb elles que tornaren a patir les violacions en grup i agressions sexuals per les que fugien del seu país.

Arreu del món

De vegades parlem d’aquesta explotació sexual a les dones com a botí de guerra a països com ara l’Afganistan, que a més han perdut molts drets amb el retorn dels talibans, per no parlar de les nenes segrestades a Nigèria per convertir-se en esclaves sexuals dels soldats de Boko Haram..., obligades a casar-se de molt jovenetes i a servir els soldats.

Delictes ignorats pels tribunals internacionals

Però la violència sexual a les dones considerades botí de guerra també s’ha donat a Europa, i no parlem ja de la II Guerra Mundial o l’època nazi. Durant dècades es va acusar les tropes soviètiques que alliberaren Berlín de violar massivament dones alemanyes com a venjança pels milions de persones mortes, però foren també centenars de dones alemanyes que varen ser violades pels vencedors de la II Guerra Mundial. Malgrat ser habitual no varen ser contemplades en els judicis de Nürembereg contra els nazis ni en el Tribunal de Crims de Guerra de Tokio (L’exèrcit imperial nipó va fer servir desenes de milers d’esclaves sexuals, les dones “consol”), ni tan sols s’ha tingut en compte pel Tribunal Penal Internacional per la ex Iugoslàvia, tot i que és conegut com la guerra es va acarnissar particularment sobre les dones. El domini sobre les dones era com un trofeu de guerra...

L’explotació sexual en el capitalisme

Estem davant  un nou 8 de març centrat sobretot en posar de relleu l’explotació sexual de les dones i les nombroses trampes que posa el capitalisme, que en fa un dels negocis més grans del món, per justificar l’explotació sexual de les dones a través de bordells i en les xarxes de prostitució de sempre que nodreixen de noies vingudes enganyades d’altres països a les que se’ls hi retira la documentació i són obligades a prostituir-se, no ja sense drets sinó sense llibertat. Perquè una cosa és la llibertat sexual que hom pot exercir des de la pròpia decisió i no t’hi pots posar, i una altra que t’hi vegis obligada per subsistir en no tenir una altra forma d’obtenir ingressos. El cos no pot estar en venda ni per l’explotació sexual a mode de negoci ni podem acceptar que, per causes de les guerres, es vegin obligades a convertir-se en esclaves sexuals per complaure els qui es pensen que han guanyat.

Són molts motius pel nostre: NO A LA GUERRA

És per això, que dom a dones estem frontalment contra les guerres, i no sols perquè suposen destrucció i patiment sinó per les conseqüències de degradació de les dones que, en perdre la llibertat, les humilien i esclavitzen, perdent així la seva dignitat.  Avui i sempre: NO A LA GUERRA!!!

maribelanoia@gmail.com