Dades personals

La meva foto
Vaig néixer dona en una societat summament patriarcal. La meva rebel·lia i anhels de llibertat m'ha anat forjant una consciència de classe i de gènere que em permet interpretar la vida amb ulls propis, comunicant i escrivint com a compromis. Escrivint he trobat una manera de dir allò que porto dintre i que en els marcs de relació habitual m'era impossible de comunicar amb un mínim de tenir la certesa de ser recepcionada. Quina sort haver-ho pogut conrear!

dimecres, 27 de març del 2024

UN DISCURS, AVUI ENCARA I MÉS QUE MAI, BEN VIGENT

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -  


La litúrgia del nostre calendari ens porta a commemorar una Setmana Santa que, per una banda, molts han convertit en les vacances de primavera (encara que el temps amenaci amb la tan anhelada pluja), però per l’altra també s’evoquen -de diferent manera- els sentiments religiosos que la motiven. Els uns accentuaran les celebracions religioses pròpies de les seves creences i altres sortiran al carrer en processons i ritus que tenen un sentit cultural, però també profundament religiós. Com profundament religiós és també la celebració del Ramadà, la festa dels musulmans, que enguany coincideix en el mateix calendari.

Palestina al cor

La religió catòlica i el cristianisme tenen el punt de mira posat en uns fets succeïts fa més de dos mil anys a Palestina, un territori que -degut a la situació actual- també tenen molt present la majoria de conciutadans de cultura àrab, coincidint també en un mateix sentit de rebuig a la guerra i d’enuig pel genocidi que l’actual govern ultradretà d’Israel duu a terme contra la població civil de Gaza.

A mode de pregària

A mode de pregària, com un cant d’amor profund a les persones víctimes de totes les guerres i -particularment avui també- alçant el crit al nou o vell feixisme que amenaça la mateixa vida de les persones i del planeta, recupero l’inoblidable discurs final de Charles Chaplin a la seva gran pel·lícula “El gran Dictador” (1940), un discurs que, avui més que mai, recupera la seva força i esperança.

Hannah, em sents?

“Ho sento, però jo no vull ser emperador; aquest no és el meu ofici. No vull governar ni conquistar ningú, sinó si fos possible, ajudar tothom. Jueus i gentils, blancs o negres. Hem d'ajudar-nos els uns als altres. Els éssers humans som així. Volem fer feliços els altres, no fer-los desgraciats. No volem odiar ni menysprear ningú. En aquest món hi ha lloc per tothom. La Terra és rica i pot alimentar totes les persones. El camí de la vida pot ser lliure i bell, però l'hem perdut. La cobdícia ha enverinat les ànimes. Ha alçat barreres d'odi. Ens ha empès cap a la misèria i les matances. Hem progressat molt de pressa, però ens hem empresonat nosaltres. El maquinisme, que crea abundància, ens deixa en la necessitat. El nostre coneixement ens ha fet cínics. La nostra intel·ligència, durs i secs. Pensem massa i sentim molt poc. Més que màquines, necessitem humanitat. Més que intel·ligència, bondat i dolçor. Sense aquestes qualitats, la vida serà violenta. Es perdrà tot. Els avions i la ràdio ens fan sentir més propers. La veritable naturalesa d'aquests invents exigeix bondat humana. Exigeix la germanor universal que ens uneixi a tots nosaltres.

Ara mateix la meva veu arriba a milions d'éssers de tot el món, a milions d'homes desesperats, dones i infants. Víctimes d'un sistema que fa torturar els homes i empresonar gent innocent. A aquells qui puguin escoltar-me, els dic: no desespereu. La dissort que patim no és més que la passatgera cobdícia i l'amargor d'homes que tenen por de seguir el camí del progrés humà. L'odi dels homes passarà. I cauran els dictadors. I el poder que li van llevar al poble, li serà reintegrat al poble. I així, mentre l'home existeixi, la llibertat no morirà. Soldats, no us rendiu a aquests homes, que en realitat us menyspreen, us esclavitzen, reglamenten les vostres vides i us diuen el que heu de fer, què pensar i què sentir. Us escombren el cervell, us enceben, us tracten com a bestiar. I com a carn de canó. No us lliureu a aquests individus inhumans, homes màquines, amb cervells i cors de màquines. Vosaltres no sou màquines; no sou bestiar. Sou homes. Dueu l'amor de la humanitat en els vostres cors. No l'odi. Només aquells que no estimen, odien. Aquells que no estimen i els inhumans. Soldats, no lluiteu per l'esclavitud, sinó per la llibertat!.

En el capítol XVII de San Lluc es llegeix: el regne de Déu és dintre de l'home. No d'un home ni d'un grup d'homes, sinó de tots els homes. En vosaltres. Vosaltres, el poble, teniu el poder. El poder de crear màquines, el poder de crear felicitat. Vosaltres, el poble, teniu el poder de fer aquesta vida lliure i bella. De convertir-la en una meravellosa aventura. En nom de la democràcia, utilitzem aquest poder actuant tots units. Lluitem per un món nou, digne i noble, que garanteixi als homes treball. I doni a la joventut un futur. I a la vellesa, seguretat. Amb la promesa d'aquestes coses, les feres van arribar el poder. Però van mentir. No han complert les seves promeses ni mai les compliran. Els dictadors són lliures, només ells. Però esclavitzen el poble. Lluitem ara per a fer nosaltres realitat allò promès. Tots a lluitar per a llibertar al món. Per a enderrocar barreres nacionals. Per a eliminar l'ambició, l'odi i la intolerància. Lluitem pel món de la raó. Un món on la ciència, on el progrés, ens condueixi a tots a la felicitat. Soldats, en nom de la democràcia, hem d'unir-nos tots!”.


Més intel·ligència, bondat i dolçor

Conciutadans, conciutadanes, no tinguem cap dubte: en nom de la democràcia i els drets humans hem d’anar tots a la una.                   

maribelanoia@gmail.com

dimecres, 20 de març del 2024

ÉS INDECENT, GENT SENSE CASES I CASES SENSE GENT

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

La ONU commemora cada 21 de març el Dia Internacional de la eliminació per discriminació racial i, en aquest sentit, el cap de setmana passat es varen dur a terme nombroses mobilitzacions arreu del món, tot i que han estat bastant silenciades (algunes fins i tot reprimides) perquè s’han emmarcat en el context d’auge de l’extrema dreta que amenaça perillosament  la convivència des dels principis d’igualtat social de drets. Un dels aspectes en la vida quotidiana on ho palpem amb més cruesa és en l’accés a l’habitatge de les persones que conformen la nova ciutadania, millor dit -i particularment- les persones migrants de països d’origen musulmà, doncs per al nou feixisme d’avui- són aquelles persones a estigmatitzar i excloure de la nostra societat, una societat que la gent de bé apostem per què sigui diversa i inclusiva.

L’habitatge un dret fonamental

La Declaració Universal dels Drets Humans de 1948, en el seu article 25.1, recull, entre altres, que “tota persona té dret a un nivell de vida que asseguri, per a sí i la seva família, la salut i el benestar, especialment quan a alimentació, vestir, habitatge, assistència mèdica i als serveis socials necessaris...”. També ho consagra la nostra carta Magna, la mateixa Constitució que -darrerament- tant la dreta com l’extrema dreta evoquen amb tant de fervor: l’article 47 declara que tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adient, indicant que “els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació”. Un dret escandalosament incomplert.

Un problema real i prioritari

L’habitatge és un problema real i prioritari per a molta gent, perquè és una necessitat real, i els obstacles per al seu accés s’han multiplicat fins al punt d’esdevenir impossible per a molta gent jove i també per a moltes famílies que viuen una situació precària. És un tema de preus, sí, d’inaccessibilitat en funció del nivell de salaris mitjà i la precarietat laboral generalitzada, però també dels límits d’intervenció publica en el mercat de l’habitatge, un mercat que marca unes normes excloents no sols a nivell econòmic sinó -també- per discriminacions d’un altre tipus.

L’empadronament un deure públic

És obligació dels Ajuntaments empadronar tothom qui viu al seu municipi, però cal presentar un contracte de lloguer o algun requisit semblant que demostri fefaentment la residència, i aquest és el peix que es mossega la cua: no tens lloguer si no hi ha empadronament i no hi ha empadronament si no tens -com a mínim- un contracte de lloguer, a banda de les dificultats d’assolir el mateix permís de residència...

Persianes baixades i carrers buits

El mercat de compravenda està desorbitat i diuen que hi ha manca d’habitatges en règim de lloguer, però el centre de la ciutat està plegat de pisos buits, com també buits són els seus carrers sense vida i amb la persiana baixada dels seus locals comercials. No obstant, si truques a una Immobiliària i demanes informació dels pocs anuncis que hi surten, si el teu accent és estranger et trobes ja amb la resposta de que “està llogat” i et pengen el telèfon tot seguit; i -si encara que siguis estranger però parles català- pots esperar que t’atenguin i citar-te, però en presentar-te (sobretot si ets dona i portes un mocador al cap), et diuen que l’han acabat de llogar. Mentida, perquè al dia següent el mateix pis encara està lliure, i a tu no t’han pas avisat. Algunes finques a les que he preguntat, m’han dit que tenen indicacions dels propietaris i, és clar, qui paga mana. Ho sento però no ho entenc, ni ho vull admetre. No pot ser que la ciutadania sigui tan rància per preservar un habitatge buit quan es poden obrir les portes a demandes de primer ordre.

Les polítiques racistes obren les portes un mercat negre

Aquest tipus de polítiques, a banda d’una exclusió insultant, sols obre les portes a un mercat negre sense entranyes on -per exemple- per tal d’assolir l’empadronament (requisit bàsic que obre qualsevol porta dels serveis ciutadans com ara l’atenció mèdica o l’accés a una plaça escolar...) algú hi posa preu (fins a 400 euros per empadronar algú). Cobrar per facilitar un servei que és públic i gratuït és indecent, com indecent són altres tripijocs que es produeixen quan la supervivència t’obliga a acceptar situacions irregulars, perquè sempre hi ha qui s’aprofita de les necessitats dels més pobres que ells...

Si ets magrebí o musulmà, missió impossible

Trobar pis, o simplement llogar una habitació, és una veritable muntanya russa. La nul·la política d’habitatge públic del govern d’Igualada en els darrers 12 anys i la disparada pujada de preus del lloguer, està provocant que molta gent quedi fora de l’accés a l’habitatge també a Igualada,  on no hi ha hagut cap tipus d’iniciativa, ni per part de l’Ajuntament ni per part de la Generalitat, per assolir habitatge públic, sotmetent la seva ciutadania a mercè de la iniciativa privada i les seves conseqüències de discriminació. La construcció dels 12 pisos que actualment s’estan fent, ha estat una proposta feta per Igualada Som-hi des de la oposició, una de les contrapartides arrencades per abstenir-se en el Pressupost Municipal per tal de que la ciutat, els serveis bàsics, puguin funcionar, però que encara no estan disponibles, També es pot assolir una reducció de l’IBI si reformes el teu habitatge buit i el poses a lloguer a la borsa d’habitatges municipal (on es suposa no hi ha discriminació).  


És, simplement, indecent

Recordo a Silvia Pérez Cruz com va irrompre a la cerimònia de lliurament dels Premis Gaudí 2016 cantant “No hay tanto pan” que havia estat la cançó guanyadora del certamen: “és indecent, és indecent, gent sense casa i cases sense gent”. És que és aquesta realitat el que fa encara més incomprensible la situació. I em torno a preguntar: mentre hi ha persones que necessiten habitatge, què fan tants pisos buits al mig d’una ciutat que es mor per manca de vida als seus carrers més cèntrics on les persianes dels seus comerços estan tancades?.

maribelanoia@gmail.com

 

 


dimecres, 13 de març del 2024

UN SOL CRIT I UN SOL FRONT CONTRA EL DISCURS DE L'ODI

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -  

Ho podem comprovar amb la nostra vida quotidiana, entre els nostres veïns i veïnes, companys de feina, usuaris de serveis públics (escola o serveis sanitaris), establiments comercials, súpers i també a les places i parcs. La realitat que vivim en el nostre entorn és diversa, de cultures provinents dels països d’origen de la nova ciutadania que conforma la nostra societat. No obstant, sovint encara ens topem amb actituds de rebuig simplement pel fet de ser diferents.

Jo també sóc d'Igualada - 07.06.2014
Jo també sóc d'Igualada, Activitat d'ATLAS el 07.06.2014

Inserir la diversitat, encara per normalitzar

No hi ha entre nosaltres dues persones iguals, ni tan sols dintre la mateixa família. Els vells esquemes d’una unitat forçada i excloent han quedat enrere i, afortunadament ja a moltes llars, s’han anat obrint les ments acceptant la diversitat de pensament i de relacions de tots i cadascun dels seus membres. Hi ha molta més predisposició, per exemple, a acceptar la diversitat LGTBI dels membres d’aquesta mateixa família -quan algú es manifesta no binari- que quan s’aparella amb persones de diferent cultura d’origen, en particular si són de diferent religió, sobretot la musulmana.

STOP islamofòbia

Aquest és un rebuig que fa temps s’ha volgut instaurar entre nosaltres, sobretot arran dels esdeveniments després del 11-S, on el camp encara estava abonat per la trista petjada que varen deixar al nostre país els “moros de Franco”, de trist record per les malifetes dutes a terme quan varen entrar per avortar la II República, després d’un alçament militar /cop d’estat que ens varen dur a una cruenta i llarga dictadura de més de 40 anys.

El rebuig al diferent

Darrera tot això s’ha anat introduint no sols el discurs de l’odi sinó el rebuig al diferent, i aquí hi entra tothom, tan se val que siguin bones persones o n’hi hagi que no tant. Com en tota societat sempre hi ha grans poderosos sense escrúpols, i bona i gent senzilla que no oblida la seva condició humana, i en conrea les seves virtuts més positives.

Sobren motius per anar a la una

El 21 de març la ONU commemora el Dia Internacional de la Eliminació per Discriminació Racial (dia inaugurat arran de la massacre de joves que es van oposar a l’apartheid racista a Sud-Àfrica el 1960), i pel proper dissabte 16 de març s’han convocat mobilitzacions arreu sota el lema, “Unim-nos per un món sense el racisme ni el feixisme, ens sobren motius". En el context de conflictes bèl·lics, col·lapse climàtic, crisi econòmica creixent... els governs estan intensificant tot tipus de racismes per dividir i vèncer, únicament per intentar desviar la oposició a les seves polítiques. Les guerres i el racisme van de la mà, com queda palès en el bombardeig que el govern ultradretà d’Israel duu a terme contra Gaza.


Refugiats i migrats, boc expiatori del racisme

Urgeix combatre la islamofòbia i la judeofòbia, dues formes de racisme que estan creixent arran del conflicte. De fet, pugen totes les formes de racisme incloent la negrefòbia, la sinofòbia (racisme contra els pobles del sud-est asiàtic) i l’antigitanisme o romanofòbia. Cal fer menció especial de les campanyes de propaganda racista que intenten fer de les persones refugiades i migrades el boc expiatori...

Expulsats per estrangers 

Les persones refugiades moren per milers al mar i a les rutes terrestres, bloquejades a les fronteres europees per FRONTEX. Les tanques que treuen sang i les devolucions en calent impedeixen el dret a l’asil de la gent refugiada, violant així el dret internacional. Les morts a Tarajal de fa deu anys i la massacre de Melilla del 2022 són exemples flagrants d’això.. Davant tot això demanem vies segures, que s’obrin les fronteres per a les persones refugiades, i seguim exigint la aprovació de la “ILP Regularització Ja” signada per mes de 700.000 persones en tot l’estat, que demana garantir els drets humans per les més de mig milió de persones indocumentades, moltes d’elles veïns i veïnes dels nostres barris”..

Estendre la mà amb un somriure

Dissortadament a Igualada no es durà a terme cap concentració pròpia, però podem recolzar amb la nostra presència la que es durà a terme, per exemple, a Barcelona. I sempre, sempre, ens queda el nostre somriure còmplice d’acolliment, la nostra mà per estendre o també la nostra porta per obrir, exigint a qui té més possibilitats -i responsabilitat- de fer-ho, que ho faci. 

Estàtues d'ATLAS a la Plaça de Cal Font

Acollir, un gest que -sovint- es nega

On és a Igualada aquell espai de refugi o alberg per les persones sense sostre?. Qui vivim de prop situacions d’aquestes ho patim com a desesperant, tan per a les persones afectades com també per a nosaltres mateixos, com a ciutadania conscient que voldríem acollir qui la societat rebutja per racisme, odi, aporofòbia o -simplement- per por al diferent. Ho vàrem fer amb els refugiats de la guerra d’Ucraïna, perquè no fem el mateix ara?. És que hi ha refugiats de primera i de segona?.

Dinar multicultural per la Festa Major d'Igualada

Exercim el nostre compromís, hi tenim un deure

No siguem còmplices de les polítiques racistes i discriminatòries. La solidaritat, que és la tendresa dels pobles, és un valor humà molt intrínsec en la nostra cultura. O bé l’exercim en conseqüència o serem còmplices de la deshumanització que ens amenaça.  Hi tenim un deure.

maribelanoia@gmail.com

 

dimecres, 6 de març del 2024

MÉS QUE MAI, LES DONES ESTEM I ESTAREM DEMPEUS

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -  


Davant una nova commemoració del 8 de març, com a Dia Internacional de les Dones, més que mai hem de tenir la perspectiva mundial d’aquesta jornada, perquè en els moments actuals el patriarcat mostra el seu rostre més bèstia i inhumà a nivell global. L’aposta per les guerres com a excusa de “polítiques de pau” no fan sinó que incrementar els seus efectes destructors sense entranyes, mentre la indústria de l’armament es sistematitza com a sector econòmic bàsic del capitalisme i s’imposen els criteris més ultraconservadors del neoliberalisme, amb una perillosa presència de l’extrema dreta, que amenaça els drets humans més bàsics, en particular, els que a les dones tan ens ha costat d’assolir.

Necessitem fermesa, no més guerra

En aquest sentit hem de continuar parlant de Palestina. No podem normalitzar la barbàrie. Un estat com el d’Israel, que s’està investigant per genocidi, ha de ser aïllat per la comunitat internacional fins que aturi totes les vulneracions dels drets humans. “Necessitem fermesa, no més guerra” ens deia Ada Colau. És que aquests dies hem escoltat els líders europeus dir que hem de preparar-nos per la guerra i, des del feminisme, hem de deixar clar que no participarem de cap marc bel·licista perquè estem convençudes que així no es construeix la pau, reblava.

Sense aliments

Després de 20 setmanes de guerra, els aliments i l’aigua potable s’han tornat increïblement escassos a la Franja de Gaza i les malalties proliferen. A més, el 29 de febrer Israel va atacat un grup de persones que esperaven l’ajut alimentari que arribava a la Franja de Gaza. El desesper és total. La Franja de Gaza és a punt de ser testimonio d’una explosió de morts infantils per desnutrició, unes morts que podrien ser evitables i que agreujaria el ja insuportable nivell de mortalitat infantil, i també el de dones.

Abusos a les dones i criatures

A la publicació La independent (Agència de notícies amb visió de gènere), es publica un extens informe de SemMexico on -entre d’altres informacions- experts de les Nacions Unides van expressar la seva preocupació per les denúncies creïbles sobre violacions dels drets humans de les dones i infants palestins a la Franja de Gaza i Cisjordània. Es varen declarar especialment “commocionats” pels indicis de que dones i criatures detingudes hagin estat sotmeses a múltiples formes d’agressió sexual. Les denúncies d’abusos inclouen el despullament i escorcoll per part d’oficials “homes” de l’exèrcit israelià: “almenys dues dones palestines detingudes han estat presumptament violades i altres han rebut amenaces de violació i violència sexual”, han afirmat experts en un comunicat de premsa. Els experts també van informar sobre fotos de dones detingudes preses “en condicions degradants i publicades a internet per l’exèrcit israelià”. A més van expressar la profunda preocupació per la detenció arbitrària, des del 7 d’octubre, de centenars de defensors i defensores dels drets humans, periodistes, treballadores i treballadors humanitaris a Gaza i Cisjordània. Segons els informes, molts i moltes han estat sotmesos a tracte inhumans i degradants i a fortes pallisses: almenys en una ocasió, i dones palestines detingudes a Gaza van ser tancades en una gàbia sota la pluja i el fred, “sense menjar”, varen afegir.

Botí de totes les guerres

Són situacions de guerra, sí, però a totes les guerres les dones som el botí a arrabassar a l’enemic, un botí-objecte al que se li pot fer qualsevol cosa. L’estructura patriarcal del poder sobre les dones -dissortadament- hi fa la resta... Així va passar, per exemple, a la guerra de Bòsnia i, més enllà, als camps d’extermini nazis com el de Rawensbruk i altres...

Invasió de la vida privada

Per això la commemoració del 8 de març té avui un abast global, perquè, per una banda, allò que pertany a la vida privada també és política, més que res perquè la política fa una intrusió sense permís a la vida privada. Els drets de les dones són inherents a la seva condició de persona lliure amb drets igualitaris, i la societat ha de posar els instruments necessaris per fer possible la seva llibertat també en al seva privacitat. Pretendre intervenir en les seves decisions com a control, perquè es pressuposa una tutela necessària per no ser considerada plenament adulta, és patriarcal i no tenir en compte els seus drets pel que fa a les mesures públiques de caire social a les que hi tenim dret, també. Per això saludem la incorporació del dret a l’avortament a la Constitució francesa, perquè el dret al propi cos és un dret humà i -ara també- constitucional, i ha d’estar garantit i protegir per les lleis.

L’avanç de la ultra dreta una amenaça per les dones

La involució dels drets de les dones, amb una ultradreta que s’està empoderat a nivell mundial, és una amenaça real, i això no ho podem permetre. Per això, un any més, i més que mai, en aquest vuit de març -i cada dia- les dones ens mantenim dempeus.                               

maribelanoia@gmail.com

 

 

dimecres, 21 de febrer del 2024

ELECCIONS DEMOCRÀTIQUES, FONS I FORMES

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 


El resultat de les darreres eleccions al Parlament de Galícia em corroboren el pensament que ja fa temps tinc sobre com funciona el nostre sistema democràtic comparant-lo amb el més pregon sentit de la democràcia que vaig aprendre en la lluita antifranquista. Per començar, ja des de les primeres eleccions democràtiques després de la transició, alguna de les qüestions fonamentals per a mi, era el compromís contret per la construcció d’una societat diferent basada en els principis de la democràcia, és a dir, drets igualitaris per a tothom a partir dels drets humans i la justícia social.

La llei d’Hondt

Però ja amb la legalització de tots els partits polítics i el desenvolupament de les lleis que s’esdevindrien, no s’afrontaria pas una ruptura amb el passat com havíem anhelat, sinó que tindríem una reforma una mica passada per aigua, començant pel sistema electoral que no es basava en la igualtat radical d’una persona un vot, sinó que va aparèixer al tauler i de prompte- la Llei d’Hondt, una llei per al recompte de vots on es prima la representativitat els partits majoritaris en detriment dels minoritaris, orientant així la governabilitat del país que es basaria en l’alternança des d’un bipartidisme que asseguraria la democràcia que estaven dibuixant. Fora d’aquest esquema no es considerava cap altre opció com a “constitucional”. Així tenim que, a les darreres eleccions gallegues, el PP ha necessitat per assolir cada diputat 17497 vots; el BNG 18670 vots: el PSdeG 23061 vots, mentre que els qui no han assolit el 5 % es queden fora. Cal tenir en compte que la divisió territorial de les demarcacions electorals i la seva densitat poblacional també posa un preu diferent de vots per diputat segons el territori (ho veiem prou clar a Catalunya).

L’electoralisme permanent precaritza la tasca

Mentrestant, les eleccions s’esdevenen les unes darrera les altres i, sovint, les actuacions polítiques estan constantment supeditades a una dinàmica electoralista que ha frenat l’eficàcia d’algunes actuacions a mig o llarg termini, omplint els despatxos dels representants polítics de projectes i més projectes que, per canvis de govern aquí o allà, sovint quedaven al calaix sense dur-se a terme, incrementant un cert desencís de la democràcia i la credibilitat dels seus polítics.

L’enfrontament personal arma de divisió

Potser la democràcia que tenim és tan sols una maquinària posada en marxa -de forma permanent- per justificar totes i cadascuna de les decisions polítiques en clau de rivalitat electoral, per guanyar les properes conteses electorals i erigir-se en el poder, sense més... Aquesta confrontació permanent ha suposat -massa sovint- no sols la natural discrepància de les orientacions polítiques dels diferents projectes sinó -dissortadament- un enfrontament personal dintre i fora de les mateixes organitzacions polítiques on hi cap el joc brut i les lluites intestinals, dintre i fora de la mateixa organització. Tot són ara ànsies de poder, de manar per damunt dels altres i fer carrera o trepar per pujar més amunt i guanyar més. El resultat?, un lamentable rebaixa de l’essència de la democràcia i un desencís de la política...

Una altres formes democràtiques

Per a mi la política no és això, per a mi és gairebé un art, el de maldar pel bé d’allò comú, comptant -sobretot- amb la participació de la població que es representa, buscant el consens entre diferents per construir cohesionant, no fraccionant i enfrontant guanyadors i perdedors, perquè la ciutadania de peu pla, malgrat haver-hi esmerçat com qui més els seus esforços, fa massa temps que n’és perdedora.

A debat: programes o lideratges?

On ha quedat allò de “programa, programa, programa” que deia el malaurat Julio Anguita?. Ara les candidatures estan personalitzades entorn un líder, com una lluita personal, amb guanyadors i perdedors d’uns resultats que es conjuguen constantment en clau de les properes conteses electorals, relegant la participació de la ciutadania a un vot de confiança a les urnes que, si no t’agrada, has de confiar sols en una alternança que haurà d’esperar, i quina impotència haurem de patir fins que passin 4 anys.  

Una democràcia sense partits

A l’antifranquisme els partits polítics eren -per damunt de tot- una organització social i política que es feien present en la realitat social de cada dia, intervenien i es feien sentir com es varen fer sentir en dures i adverses condicions. Un amic i mestre de la política, sempre em diu que -en realitat- vivim una democràcia sense partits, una democràcia on la majoria dels qui ens governen ho fan per dalt i allunyats d’unes bases que sols escolten en les campanyes electorals, molt diferent de com havíem concebut i lluitat per la democràcia des d’un altre concepte de partit polític.

Galícia és, sobretot, la seva gent

La realitat de Galícia és la d’un medi rural conservador, d’una població envellida molt vinculada al passat (he vist repetides imatges de monges -acompanyant gent gran amb cadira de rodes i dependència cognitiva- amb la papereta a la mà, una papereta que hauria decidit ella, qui sinó?). És un país que ha hagut de buscar la vida a l’emigració, fins i tot Alberto Feijóo regalava un maletí als joves que marxaven a estudiar o a exercir els coneixements adquirits a les nostres universitats per manca de futur al seu país. Un país que ha desmantellat la indústria de les seves drassanes i una factoria d’automòbils que generava, directa o indirectament, milers i milers de llocs de treball, on la pesca com a mitjà de vida a les seves costes és destruïda per temes com el “prestige” o ara els “pellets”. Un país on els incendis forestals cal llegir-los en clau especulació del sòl, i on els narcotraficants campen al seu aire per destruir les persones evitant que prenguin consciència i acabin amb els seus privilegis.  Tot plegat amb el vist i plau dels seus governants.

Malgrat les majories absolutes, Galícia sempre al cor

Galícia també pot ser aquell país de costes idíl·liques, d’una riquesa natural i cultural immensa, com ara la seva llengua, on creix la contundència d’un teixit social ja des de les marees, i que s’ha anat organitzant per oferir al seu país una alternativa als residus d’un franquisme encara viu. Malgrat les majories absolutes, arribarà un dia en que podrem deixar enrere les màfies del poder i tornarem a cridar ben alt: populisme “Nunca Mais”.

maribelanoia@gmail.com

 








dimecres, 14 de febrer del 2024

ELS TRACTORS SURTEN AL CARRER

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Ja ho diem, els problemes que arrossega el camp, l’agricultura i la ramaderia, requereixen d’un canvi de model, tant de producció com de distribució dels productes, però no ens referíem pas al canvi de model de que per un carril de les carreteres hi circulin els tractors en fila i per l’altre els grans camions i tràilers que abasteixen les grans superfícies i mercats de gran abast. L’agricultura 4.0, basada en dotar aquesta activitat del sector primari de la màxima tecnologia, la màxima digitalització o -fins i tot- la modificació genètica per, a través de grans explotacions, assolir el màxim de benefici, no està basada en la lògica d’una agricultura pensada per l’alimentació i supervivència dels humans.

Una situació insostenible

Ho hem vist aquests dies amb els pagesos ocupant carreteres, places i ciutats senceres per alçar la seva veu. La situació que pateix la pagesia és insostenible, l’abisme que hi ha entre el cost de treballar els seus productes i el preu a que arriben al mercat és inadmissible. Estem sota unes regles de mercat basades en la competència i contra els monopolis, però el control de tot plegat no el tenen ni els països ni tan sols la Unió Europea, sinó que per damunt hi ha els criteris de la Organització Mundial del Comerç que, amb la entrada de Mercosur al mercat europeu, ha suposat una distorsió dels preus al consum que fa inviable el sector primari amb les estrictes normes imposades per garantir la qualitat dels productes, sobretot a França on la revolta ha tingut unes connotacions més violentes enfrontant-se fins i tot als productes espanyols.

Organització Mundial del Comerç

Pedaços per aparcar el problema de fons

La solució no és tant de subvencionar costos o imposar “clàusules mirall”, que no fan sinó aparcar el problema de fons, sinó afrontar un canvi radical de sistema en el que la terra, i també la ramaderia, puguin exercir la seva funció de reproduir aliments per la vida humana, no per enriquir encara més les butxaques dels monopolis i fons financers en detriment de la gent que treballa la terra.

L’agenda 30, en quina direcció?

Potser a través de l’Agenda 30, més enllà de la seva vessant propagandística de grans avenços, el que es pretén és aprofundir en la globalització capitalista, on tinguem ciutats a menys de 15 minuts però on tinguem els pobles buits, on la moneda digital tingui la funció de controlar-nos el que hem de tenir i el que no marcant-nos els límits, de manera que no tindrem res però -ens diuen- serem feliços... La manca de drets ens haurà convertit en esclaus del treball com a objectiu de vida on treballarem per viure però no podrem gairebé viure del treball, un treball d’enginyeria social per assolir el total control de la gent.

A la pagesia no es generaven residus

D’aquí la necessitat de proposar-se seriosament un canvi de model, no pas tècnic, sinó de tot el sistema econòmic i social. Sols cal recordar, per exemple, la pagesia d’abans on s’aprofitava tot i on, el concepte de residu, no existia, quan avui els residus són un problema i no solament pels residus o sobrants alimentaris front una humanitat que passa fam, sinó també els que hem generat tot sortir del súper en forma de bosses de plàstic o envasos, per exemple...

Posar música a unes vaques lliures o engarjolar-les

Hi ha qui té les seves vaques en un prat vora el mar i els hi posa música per relaxar-les i que la qualitat de carn i llet sigui millor, i n’hi ha que proposen grans explotacions de bestiar boví en macro granges on les vaques estan atapeïdes, sense espai per pasturar, sotmetent a les regles industrials la seva alimentació, la seva explotació i sense estructura pels purins, tractant el camp com un abocador.

Per una vida més integrada

Ens cal també un canvi de mentalitat per tal de portar una vida més integrada a partir de l’autonomia dels recursos que tenim a l’entorn, sense haver de comprar gairebé l’aire que respirem mentre que -això sí- el sistema capitalista haurà triomfat i s’haurà apropiat de les nostres vides i voluntats. Això no és progrés, ni respecte per la natura ni el medi ambient, tot i que en sigui l’excusa d’algunes mesures proposades des de dalt.

No deixar-se portar pels discursos    interessats

Els pagesos tenen raó, els qui treballen la terra per compte propi o per compte d’altri tenen dret a exigir poder viure dignament de la seva vocació. I la gent de progrés hauríem d’entrar en aquest tema a fons i valentia, sinó l’extrema dreta farà servir -i ja ho fa- un discurs des de la demagògia i contra els governs, i amb cacics i terratinents que paren la butxaca per les subvencions que reben. Sí, aquesta vegada han atiat i pretenen instrumentalitzar  algunes mobilitzacions, però no per això hem de treure la raó a un camp que ens ha fet arribar el seu crit d’auxili per garantir la pròpia alimentació, amenaçada per un futur que continuarà en aquesta direcció i no canviï de model. Ens hi va la vida, la subsistència física però també la d’evitar un sotmetiment massiu que no fa sinó que degradar la dignitat humana.                    

maribelanoia@gmail.com