Ciutadana
dempeus Maribel Nogué i Felip
La que la mateixa ONU qualifica com
la pitjor crisi humanitària dels darrers 70 anys, està passant ara mateix
davant els nostres ulls i la vivim, entre l’ astorament i la incredulitat, des
d’un sentiment d’ indignació, de ràbia i d’ impotència. Potser ens tenen
acostumats a l’horror de les guerres, als escenaris d’enfrontament i a les
seqüeles de la destrucció. Potser per això, pensem que aquest drama humà no va
amb nosaltres i centrem la nostra atenció a la informació que gira entorn el
joc polític establert entre les altes potències mundials, que no pretenen altra
cosa que disputar-se el poder amb el control dels recursos naturals i
energètics, com si únicament importés qui -d’ entre els contrincants- s’erigirà
en el guanyador per poder així continuar amb el domini del món i mantenir els
inconfessables interessos de promoure i mantenir el negoci de la guerra.
Crims de guerra que no poden quedar impunes
Aquests dies hem vist com hi ha hagut un atac deliberat contra instal·lacions sanitàries, hospitals o bé indrets ocupats per malalts i ferits, així com unitats mèdiques de Creu Roja i Mitja Lluna Roja. Segons la ONU, aquests fets, d’acord amb el dret humanitari internacional, constitueixen un crim de guerra. I això què vol dir?, on és la resposta que necessiten els damnificats?, qui es fa càrrec de les seqüeles de la destrucció i els irreparables danys humans que ha generat la seva guerra?.
Fugint de l’horror
Des
de l’ inici del 2015 més de 350.000 persones s’han jugat la vida creuant el
Mediterrani per arribar a les costes de la Unió Europea. El flux de candidats a
ser reconeguts com a refugiats no ha parat de créixer d’ençà que el març del
2011, ara farà cinc anys, Síria va caure en una guerra civil que ha provocat 12
milions de refugiats i desplaçats que fugen de la violència sectària de totes
les faccions enfrontades. A banda dels sirians, però, l’Organització
Internacional per a les Migracions adverteix que també continuen marxant dels
seus països eritreus o afganesos.
Gests de solidaritat interessats
Ja
fa dies que se’ns va mostrar la fotografia d’Allan, aquell nen de 3 anys ofegat
en una platja de Turquia i que va servir perquè a Londres, Berlín i París ja es
parlés de bombardejar Síria, talment com –a partir de l’atrocitat dels talibans
vers les dones- se’ns va justificar la invasió a l’Afganistan, després a Iraq i
així fins a Síria.. Fins i tot Angela Merkel, que havia fet plorar una nena
palestina perquè es negava a acollir la seva família de cinc membres, va
decidir acollir ciutadans siris. Hipòcrites: fins el juliol de 2015, alemanya
havia guanyat 7,9 milions d’euros per la venda d’armes als xeics àrabs, mentre
que amaguen al món les imatges de milers d’infants i adults del Iemen
assassinats per les bombes d’ EE.UU i Aràbia, que a més han destruït dipòsits
d’aigua, aliments, centrals elèctriques i hospitals matant desenes de milers de
persones civils de fam, malalties i de les ferides de la guerra.
Fugida endavant a la recerca d’asil
Però
com l’Allan, cada dia milers i milers de persones fugen del terror i arrisquen
les seves vides. Els que arriben a Itàlia i Grècia prefereixen pagar i
jugar-se-la per creuar els Balcans, doncs tant a Itàlia com a Grècia s’havia
alertat que es crearien instal·lacions per atendre immigrants, però la realitat
és que aquests centres estan més que al límit i no tenen garantits pas els
serveis bàsics. A més el temps d’espera per saber si se’ls concedeix l’asil és
tan llarg que molts prefereixen posar-se a mercè de les màfies i endinsar-se a
d’altres països de la vella Europa.
Lliurar com a tribut les minses pertinències
I
heus aquí que ens hem trobat amb una sorpresa d’allò més humiliant, doncs com
sigui que molts dels refugiats que han pogut fugir de l’horror s’han endut tot
allò que tenien (sols els que tenien alguna cosa, perquè els que no tenen res
no han pogut fugir), però quan arriben a algun país d’ acollida es veuen
obligats a deixar part de les seves pertinences. Em recorda a situació dels
jueus quan entraven als camps de concentració nazi i eren despullats de totes
les seves pertinences abans d’anar als forns crematoris després d’haver viscut
un calvari als camps.
Els governs cobren, la ciutadania
acull
Dinamarca
ja està requisant part dels béns als refugiats que arriben a les seves
fronteres. El seu parlament ha aprovat aquesta mesura que ha aixecat una encesa
controvèrsia a Europa, doncs tan sols fa un any, hauria estat impensable. També
Suïssa obliga els peticionaris d’asil a eixugar el cost de la seva acollida amb
els seus actius. A Alemanya també és legal confiscar béns als refugiats, tot i
que –de moment- sols ho fan els estats de Baviera, Hesse i Baden-Württemberg. Sortosament,
aquest fet contrasta amb la rebuda solidària de la ciutadania d’alemanya, que
va rebre 15.000 refugiats en dos dies facilitant-los menjar i estris.
Ón és aquella Europa baluard dels
drets humans?
La
veritat és que cap de les potències mundials assumeix el que seria la seva
responsabilitat deixant, com sempre, a mans de les organitzacions humanitàries
i el voluntariat la conveniència d’atendre l’ingent nombre de refugiats que
fugen del terror de la destrucció i pal·liar les situacions més urgents i
dramàtiques que s’han produït. On és la solidaritat i la generositat d’asil
d’aquella Europa que s’enfrontava al feixisme i on tothom s’hi emmirallava pels
valors humans i solidaris que tenia com a baluard?.
Negocis de guerra i d’exili en nom de
la pau
Això
sí, cal tenir present que, quan s’assoleixi l’objectiu de que hi hagi un govern
fidel als interessos del poder, s’haurà de reconstruir el que ells mateixos han
destruït i –damunt- els seus responsables encara faran negoci aixecant els
països devastats... I tot en nom de la Pau: hipòcrites!!!
