Dades personals

La meva foto
Vaig néixer dona en una societat summament patriarcal. La meva rebel·lia i anhels de llibertat m'ha anat forjant una consciència de classe i de gènere que em permet interpretar la vida amb ulls propis, comunicant i escrivint com a compromis. Escrivint he trobat una manera de dir allò que porto dintre i que en els marcs de relació habitual m'era impossible de comunicar amb un mínim de tenir la certesa de ser recepcionada. Quina sort haver-ho pogut conrear!
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris CULTURA. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris CULTURA. Mostrar tots els missatges

dimecres, 9 de juliol del 2025

LA PEDRERA DE LES NITS CULTURALS

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Berenar davant l'escola (Foto: Enric Martí Videoproduccions)

Com cada primer cap de setmana de juliol, els amics i amigues de Sant Pere Sallavinera  ens conviden a una cita ineludible, les seves Nits Culturals que, en el decurs dels anys, ja han fidelitzat la seva audiència. Aquesta ha estat la 28èna edició i ens ha ofert, com sempre, un programa musical de qualitat. És que ja ho diu al pròleg el músic i historiador Aniol Botines: són una cosa molt diferent d’un festival d’estiu, ho coneixem bé, la plaça, l’ambient, el públic... tot té una màgia que ho fa diferent, que ho fa autèntic...

El baró de Boixadors 

El concert de la nit del divendres va anar a càrrec del Cor Francesc Valls de la Catedral de Barcelona i va estar dedicat a Antoni de Boixadors (1672-1745). El mateix Aniol Botines ens explica que, quan varen venir a cantar a les Nits l’any passat, en arribar els va cridar l’atenció trobar-se amb el Castell de Boixadors perquè, en la seva tasca de recerca musical, havien trobat un Miserere d’Antoni de Boixadors que no sabien pas qui era. A partir d’aquí varen fer un treball que els ha portat a elaborar una «biografia musical» resseguint la vida del Baró. Resulta que Sant Pere Sallavinera es troba a la Baronia de Boixadors i el seu baró fou un personatge molt important de la nostra història: fou comte de Savallà i Perelada, va iniciar el seu camí amb el seu pas per l’Escolania de Montserrat fins a esdevenir un alt personatge a la Cort de Viena.

En col·laboració amb l’Associació Joan Manén

La nit del dissabte va anar en la línia de l’acord que les Nits Culturals tenen amb l’Associació Joan Manén, que és una institució de referència dedicada a la recuperació i difusió del patrimoni cultural català. El Tempus Trio, amb Anna Puig a la viola, sota el títol de “recondita armonia” ens oferiren un repertori de Garreta i Montsalvatge. Com cada any, la presentació i comentaris musicals anaren a càrrec del poeta Miquel Desclot.

Esforç i cura per  una qualitat innegable

Aquesta segona nit es va haver de fer al local social Candi Viladrich per amenaça de pluja. Ja la nit anterior, entre 2/4 de 8 i les nou del vespre, havia caigut un bon xàfec a la plaça que va obligar la organització a haver d’eixugar les cadires i l’escenari, un esforç afegit al que ja porten dies duent a terme per l’èxit de les Nits. Malgrat els obstacles, la nit del divendres oferia un aforament de 300 persones, i la del dissabte de 180.

La mainada, una prioritat de fons

Vull fer especial menció a l’aposta feta en el marc de les Nits per tal que els més menuts gaudeixin també de la música a un nivell que puguin comprendre. És una iniciativa que es fa el dissabte a la tarda ja des de les primeres edicions. És un espectacle per viure en família que no consisteix en cap actuació típica de titelles o per l’estil. La prioritat és la música de qualitat, una màxima que és imprescindible.

Bona música amb instruments de joguina

Enguany ha anat a càrrec del grup vinculat a la nostra comarca “2princesesbarbudes”, un grup català de pop minimalista fet amb instruments de joguina com pianets electrònics, guitarra elèctrica de tres cordes, xilòfons, ukuleles, baix petit, xilòfons, acordionets o bateria de joguina, encapçalat pels músics Marc Marcé i Helena Casas, amb cançons de lletra i música pròpies. Hi presentaven el seu cinquè disc: “Som i serem”, deu cançons dedicades als insectes amb el seu estil inconfusible: cançons pop tocades amb instruments petits i de joguina i lletres divertides i divulgatives a parts iguals. Per aquest nou treball, les barbudes han afegit petits instruments electrònics antics per tal d’ampliar sonoritats i apropar-se a nous estils de música.

Els insectes, aquestes bestioles

La mainada estava atenta i participava dels envits que se’ls feia des de l’escenari. “Som i serem”, és un conjunt de cançons dedicades als insectes que es troben al camp i que la gent que viu en pobles coneix de sobra. El seu manifest diu que els insectes ja habitaven el món molt abans que nosaltres i, malgrat que ens envoltin, són uns grans desconeguts i els tenim por i ens fan fàstic. Els culpem de la meitat de catàstrofes naturals, però realment sense ells no existiríem. Els insectes tenen habilitats i costums molt interessants que destil·len ecologia, cooperativisme i feminisme. Així, la processionària, els mosquits, les formigues, el rei de les aigües o les vespes,  varen protagonitzar la vetllada amb una música de qualitat, no obstant els instruments de joguina.

Nits culturals 2015
Una pedrera, per garantir el futur de les nits, que ve de lluny

Quan observo la implicació i participació del jovent del poble, i també els més petits, que potser durant els concerts de les nits s’han adormit a la falda de la mare, però que en acabar surten ben engalanats a lliurar els rams de flors als artistes, un moment emotiu ben especial, potser ens indica que l’èxit de les Nits culturals de Sant Pere Sallavinera ja rau en el fet de conrear l’afecció a la música des de ben petits. Els joves que s’impliquen a la organització de les Nits Culturals potser ja van ser els  infants que, en les primeres edicions, havien lliurat ells els rams de flors als artistes. Potser per això, per conrear la continuitat de l'afecció a la música, han format -i continuen formant- la seva pròpia pedrera, la garantia del seu futur.

maribelanoia@gmail.com

 

 

 

 

dimecres, 10 de juliol del 2024

LA MÀGICA SIMBIOSI QUE ES DONA A LES NITS CULTURALS

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Hem viscut una altra edició de les Nits culturals de Sant Pere Sallavinera. Aquesta ha estat ja la seva 27 edició, una cita ineludible amb un públic fidelitzat que ens auto convoquem mercès a la tenacitat i compromís de tot un poble que -una vegada més- s’ha bolcat per tal de regalar-nos aquest rellevant esdeveniment cultural, tant per la idoneïtat del seu escenari natural -exquisidament engalanat- com per una programació d’altíssim nivell que li atorga -amb tot el mèrit- el qualificatiu de cultura de luxe, la que neix de baix (de músics bàsicament d’aquí) i s’enfila fins el més alt nivell musical.

La sublim decoració de l’espai i la Plaça

Quines novetats hi ha aquest any?, preguntava tot just arribar. Ja ho veuràs tu mateixa, em varen contestar. I efectivament el color vermell de la catifa que dona pas a la Plaça convertida en escenari excepcional tenia continuïtat en el color dels coixins de les cadires, preparades per acomodar el seu públic, i que s’estrenaven llavors mateix.

Una simbiosi especial

A la presentació, Lourdes Soldevila, en nom  de la organització de les Nits Culturals, començava amb els imprescindibles agraïments als col·laboradors i patrocinadors, així com a tot el poble pel seu lliurament i dedicació però -sobretot i també- al públic que roman fidel un any i altre a les nits, creant aquesta simbiosi entre uns i altres sense la qual, la màgia que es genera entorn l’ambient creat, no seria possible.

Foto. Nits Culturals

Les sàvies paraules del poeta Miquel Desclot

Dit això va prendre la paraula el poeta Miquel Desclot que sàviament ens introdueix sempre en l’espectacle que està apunt de començar. Avui viuríem una Shubertíada. Així s’anomenaven les vetllades que, en temps de Franz Schubert duien a terme un grup d’artistes i amics del compositor vienès a casa de la família Sonnleithner. Allà es cantava, es recitava poesia o es creaven obres pictòriques amb la música sempre present. Ja alguns dels famosos lieder del compositor varen néixer en col·laboració amb els poetes presents i s’estrenaven moltes obres per a piano i cambra.

Foto: Nits culturals
Foto: Nits Culturals

L’escenari de la Shubertíada

Aquesta vetllada va estar a càrrec del cor de Cambra del Palau de la Música Catalana, dirigit pel conegut Director Xavier Puig i Ortiz, nascut a Cervera i nomenat recentment Director de l’Orfeó Català. La casa de pedra de fons i les seves finestres amb tests de flors, es convertiria en el decorat adient, ple de vida, llum i color, per on s’anirien desgranant les diferents obres que contenia el programa.

Una posta en escena molt particular

En silenci entrava a l’escenari el pianista Jordi Armengol convertit en l’inefable Franz de la vetllada. Amb una extraordinària i rellevant direcció escènica d’Anna Romaní, mentre l’actor Bernat Cot es feia càrrec del rol de conduir el guió. La sorpresa va venir en constatar que els membres del cor, a banda de mostrar una deliciosa precisió de les seves veus corals, amb tenor, soprano, baríton i baix inclòs, esdevindrien alhora uns excel·lents grans actors i -fins i tot- balladors quan la ocasió ho requeria.

foto: Nits Culturals

Una direcció poc convencional

Per la seva banda, la direcció d’en Xavier Puig també era ben poc convencional, doncs el mateix dirigia des de qualsevol racó de l’escenari, amb un simple moviment dels seus dits, que es posava davant un petit cor - a capella- o ell mateix es convertia en cantaire sumant-se a la resta i al piano. Per tot plegat, l’experiència de viure aquesta Shubertíada, fins i tot pels assistents assidus i versats en gaudir d’aquestes nits culturals, va esdevenir inoblidable.

Extraordinari virtuosisme al contrabaix

Com que s’havia anunciat una nit amb pluja, el concert del dissabte es va dur a terme al Local Social del municipi, on es va produir una altra sorpresa: com era possible que un contrabaix omplís ell sol -de tal manera- tot un concert?. Acompanyat al piano per Lluís Rodríguez Salvà, en Leon Bosch ens va donar un recital per mostrar-nos com es pot ser un virtuós del contrabaix talment com estem acostumats amb el virtuosisme d’un violí. Originari de sud-àfrica, fill d’un activista polític i ferm defensor dels drets humans, es gradua a Ciutat del Cap i deixa enrere el règim d’apartheid per completar els seus estudis a Manchester, adoptant la nacionalitat britànica el 2000. La proposta, no obstant, era a través de l’Escola catalana del contrabaix (fins i tot el contrabaix del concert va ser cedit especialment per l’ocasió per l’ESMUC). Cal dir que aquest programa, quines peces eren totes d’autors d’aquí, va ser recomanat per dos joves -noi i noia- que estudien al conservatori i que enguany s’han incorporat a la Comissió de les Nits Culturals.

Foto: Nits Culturals

Relleu generacional a la organització de les Nits Culturals

Una altra novetat visible va ser la notable presència, en llocs d’organització, d’un jovent del poble que es va implicant cada dia més. Potser motivats ja des de ben petits, doncs la programació de les Nits Culturals té sempre en compte un concert per la mainada des dels seus inicis, unes actuacions en els que ben segur ja hi varen participar i hi han crescut. El d’aquest any va anar a càrrec de la companyia anoienca del Príncep Totilau amb el seu meravellós espectable MOZARTLAND.

Pluja regalada a uns camps assedegats

Què dir d’aquesta nova edició de les Nits Culturals?, doncs que felicitats pel regal que ens ofereixen any rere any, amb un infinit agraïment al seu esforç i lliurament perquè tot estigui al seu lloc, no sols en la posta en escena de tot el poblet sinó també en l’exquisidesa de tracte que rebem d’aquesta meravellosa mostra d’estimació per la música i la cultura en majúscules. És la inexplicable simbiosi màgica que es produeix, i palpa cada any, a la primera de setmana de juliol, en aquest bell indret de l’alta anoia que -en cloure les seves Nits Culturals- la natura va obsequiar amb una bona pluja regalada que agrairan moltíssim els seus boscos i camps de conreu. Moltes gràcies.

maribelanoia@gmail.com





dimecres, 12 de juliol del 2023

DE NOU LA MÀGIA ES FA PRESENT A LES NITS CULTURALS

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -

Un any més, i ja és la 26èna edició, el petit poblet de Sant Pere Sallavinera ens torna a oferir el seu regal més preuat, la possibilitat de gaudir d’unes nits culturals on es produeix aquella màgia especial de comunió entre un públic fidel, un eloqüent silenci sota un cel que comença de color blau nit, acaba en plena i serena fosca i es fon amb el virtuosisme de la música interpretada amb mestria i joia on, tant els instrumentistes com les veus de solistes o cant coral, ens reflecteixen als seus rostres com frueixen del moment. Com tothom reconeix, es tracta d’una màgia especial.

La música s’imposa a les inclemències del temps

Enfilàvem de nou el camí vers l’Alta Anoia, deixant enrere el festival de globus que, per la coincidència en l’agenda, ens obliga a triar,  i triem els camps segats a la llum del capvespre amb els darrers raigs de sol i un cel que ens volia enganyar amb l’amenaça de pluja, que sols va consistir en quatre gotes que varen quedar en un no res, però que ens feia témer si ens acompanyaria l’aigua com en altres edicions. Tot i que això no hauria estat cap problema perquè, en la presentació del programa d’enguany, el pianista Daniel Blanch ens recorda com la música es va imposar victoriosa a les inclemències meteorològiques que van suposar una interrupció precipitada del concert, però que  quan la pluja va amainar, la gent -que no se’n havia pas anat- va sortir del refugi-aixopluc de les cases del poble que els havien acollit i es va poder reprendre el concert amb una vinculació encara més especial entre el públic i els músics, aconseguint aquella comunió única i inoblidable amb el poble, perquè -escriu- la sensibilitat de l’intèrpret troba l’espai ideal a la Plaça de Sant Pere Sallavinera, on l’energia que desprenen els organitzadors, els espectadors i les pedres que ho embolcallen amorosament, permeten una vivència que ell  mateix havia experimentat l’any 2017.

30 anys d’una doble efemèrides

Les nits culturals començaven l’any 1993 amb la primera actuació que l’Orquestra Nacional de Cambra d’Andorra feia fora del seu país i que s’ha volgut fer present de nou, aquest any, la nit del dissabte, coincidint també amb la efemèrides del també 30è aniversari de la seva creació. Dos elements ben conjugats, el virtuosisme de Gerard Claret i el vincle de la seva orquestra amb les Nits culturals, ens oferien una primera part amb el Concert per a violí i orquestra núm. 2, en mi major, de Johann Sebastian Bach; i una segona part amb Serenata per a cordes en do major. de Piotr Illitx Txaikovski. Al final, i davant els intensos aplaudiments del públic ens varen oferir un bis gaudint de la bellesa d’una obra d’Astor Piazzola que va comportar, al seu temps, un altre bis.

Presentació i obres de luxe

El poeta Miquel Desclot, com cada any, ens introduïa en el marc històric en el que els grans compositors havien hagut de fer front per tal de produir les seves obres, les que ens han arribat fins als nostres dies amb tota l’esplendor per a ser interpretades i fruïdes pels qui en vulguin gaudir. I ens va presentar “La Creació” de Franz Joseph Haydn, una obra excepcional que ens predisposàvem a escoltar la nit del divendres, amb una versió de cambra composada per ’una transcripció de la part instrumental per a quintet de corda (feta per Anton Wranitzky, aprovada per Haydn i publicada el 1800 amb la mateixa versió complerta), dirigida pel músic anoienc Josep Miquel Mindan, amb els solistes Martí Doñana (tenor), Alba Maria Martínez Nieto (soprano), Nestor Pindado (baix baríton) i la part coral a càrrec de Contrapunto Vocale.

Fascinats

Aquesta obra de cambra, ens diuen, aconsegueix mantenir-nos fascinats i tramet l’evocació d’un univers benvolent i racionalment ordenat, així com la seva visió essencialment optimista de la humanitat i el seu esperit naïf i vitalista. El constant diàleg entre instrumentació i veu, simultaniejant  uns i altres, ens oferien -no obstant- una audició compacte com si d’una vola veu es tractés. La sensació era que havíem fruit, efectivament, d’un concert excepcional.

Els infants també són protagonistes

Com excepcional es també el concert que ofereixen cada any els dissabtes a la tarda dirigit a la mainada i que aquest any va ser a càrrec de Pau Elías amb el seu “Aquafonia, el Concert”. Potser aquest concert-espectacle és la pedrera en que es nodreixen els organitzadors per perpetuar un any i altre la proposta de les seves Nits Culturals, doncs cada any són molts més els joves que hi tenen una actitud de servei, tant a la recepció del públic i control d’entrades, a la logística de muntar l’escenari i fer possible el petit refrigeri de cava i carquinyolis que ens permet saludar-nos entre sí els fidels assistents que hi coincidim cada any. Potser un dels moments més emotius és quan, al final de cada concert, són els infants els encarregats de lliurar el ram de flors en que s’obsequia els músics. El més petit de tots s’hi estrenava aquest any...


Un regal impagable

De nou, a les Nits Culturals de Sant Pere Sallavinera la música ens arribava amb aquella delicadesa que t’acaronava tot el temps, i et deixava un altre dolç i bell record que ja et deleja per tornar-hi l’any vinent. Felicitats a la organització , una organització que -de fet- és tot un poble hi està implicat. Moltes gràcies per aquest regal.

maribelanoia@gmail.com

NOTA:

Totes les fotos han estat facilitades per la organització de les Nits Culturals de Sant Pere Sallavinera.


dimecres, 29 de març del 2023

CAL FER FRONT AL RACISME I LA XENOFÒBIA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -  

El passat 21 de març es va celebrar del Dia contra l’Eliminació de la Discriminació Racial i, amb aquest motiu, el Consell Comarcal de l’Anoia ha donat a conèixer els resultats del procés de diagnosi de les discriminacions, realitzat l’any 2022. En concret, el treball posa de manifest que les discriminacions racistes i xenòfobes a l’Anoia es manifesten en diversos àmbits (serveis públics, educació i formació, àmbit laboral, habitatge i espai públic) i de múltiples formes (barreres d’accés, manca de reconeixement/respecte, manca de representació, segregació/explotació, agressions físiques o verbals, discurs d’odi i desigualtat de tracte). Aquesta no és una situació exclusiva d’aquí, sinó que més aviat és un fenomen que travessa la societat catalana actual i, per tant, s’han de continuar generant polítiques públiques i accions comunitàries per tal d’abordar i promoure la igualtat de tracte i la convivència.

Igualada 16 de juny del 2014

Una taula d’igualtat de tracte i no discriminació

Amb motiu de l’aprovació de la nova Llei 19/2020, l’any 2021 es va crear la Taula d’Igualtat de Tracte i No-Discriminació de l’Anoia, composada per diferents agents tant de l’administració pública i serveis i organismes públics, com a entitats socials del territori. L’activitat de la Taula està centrada, inicialment, al voltant d’aquelles discriminacions que es donen per raó d’origen territorial o nacional i xenofòbia, raça, origen ètnic o color de la pell, i qualsevulla altra forma de racisme llengua o identitat cultural o conviccions religioses. Tot i així, la seva orientació és molt transversal i té en compte d’altres eixos de discriminació, com ara per sexe, gènere o identitat sexual entre d’altres.

Informe diagnosi

D’aquí en va sortir un informe-diagnosi quins resultats indiquen que, malgrat que hi ha un treball des de les diferents administracions públiques i algunes entitats socials privades per fer-hi front, aquestes discriminacions en el dia a dia continuen estan presents, i ho estan en diversos àmbits com ara serveis públics, educació i formació, àmbit laboral, habitatge i espai públic, així com a través de múltiples barreres d’accés, manca de reconeixement/respecte, manca de representació, una certa segregació més que res perquè també van associades a temes de precarietat i/o pobresa, i existeix un cert rebuig i/o por al diferent.

Que podem fer ja ara?

Més enllà de dissenyar propostes d’actuació que han de ser desplegades els propers anys en el Pla de ciutadania i Convivència a l’Anoia, ens podríem preguntar, què ens correspon a cadascun de nosaltres que podem anar fent ja.

Una ciutat de portes obertes

Perquè si volem erradicar el racisme i la xenofòbia que hi ha en la nostra vida de cada dia, hem de començar amb la nostra actitud front a cada espai de convivència. Per exemple: a l’hora d’oferir algun tipus de feina (com ara la de cuidar malalts o gent gran), o de llogar un habitatge que puguem tenir disponible i que tenim tancat i abandonat. La nostra actitud seria no discriminar qui el pugui necessitar, tan se val que es digui Joan, Pepita, Mohamed, Guadalupe o Fàtima. La mateixa actitud que hem de tenir a l’hora d’acollir els nous veïns o veïnes que passen a formar part de la comunitat de veïns, o fer-los partícips de les nostres festes, perquè tots plegats formem part de la mateixa ciutat.

Conviure en espais compartits

Els nostres fills i filles comparteixen escola amb els que potser ja no son nouvinguts sinó que -fins i tot- han nascut aquí. Qui ens impedeix compartir jocs, berenars, aniversaris o -simplement- obrir-nos a les seves famílies, les que ens trobem cada dia a la sortida d’escola?. O quan estem en una sala d’espera del CAP o l’Hospital, uns moments on hi ha preocupacions i patiment, com poder-nos palesar una empatia mútua, de suport, de solidaritat compartida?. El mateix quan ens trobem a la cua d’un supermercat o d’algun servei públic. El nostre respecte a la diversitat cultural ha de conseqüent amb el compromís per una igualtat de drets a tota la ciutadania.

La diversitat un valor

Sí, és cert, de mal educats n’hi ha a tots els llocs i de totes les cultures, però la línia que distingeix els incívics de la gent educada i social no passa ni pel color de la pell, ni per vestir diferent ni per  parlar una llengua que no sigui la pròpia. Els indesitjables ho seran sempre, a les seves famílies i també al carrer. De bona gent -sortosament- encara n’hi ha a tot arreu. I la diversitat, en sí, és un valor per construir una societat plural i rica en cultura i humanitat.

Un cordo sanitari, una línia vermella al discurs de l’odi

Més ai, estem embolcallats -cada vegada més- dels efectes d’un discurs de l’odi promulgat per determinats personatges als que se’ls ha donat altaveu als mitjans de comunicació. En aquest aspecte no hem de donar ni un pas enrere i hem d’establir el nostre propi cordó sanitari per aïllar-los i marcar una indiscutible línia vermella per no blanquejar un discurs que ens volen fer creure que és cosa d’un passat que ja no tornarà.

Cap feixista a les nostres institucions

Ens cal tenir memòria, són els ous de la serpent que pensen que no tenim memòria i que tenen veu i es pensen que tenen -fins i tot- camí obert de nou. Fins i tot cara a les properes eleccions municipals. No els podem donar cap espai per promoure’s a ser representants de la nostra ciutadania perquè -simplement- la societat està formada de bona gent, potser amb idees diferents, però bona gent en definitiva. Ells només venen a corrompre la pau i la sana convivència entre nosaltres. Hem de saber dir ben alt que NO!!!. NO VOLEM NI RACISME, NI XENOFOBIA, NI FEIXISME ENLLOC, NI AL CARRER NI A LES NOSTRES INSTITUCIONS.

maribelanoia@gmail.com

dimecres, 28 de setembre del 2022

LES DONES TORNEN A DESAFIAR LA TEOCRÀCIA A L'IRAN

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip -

El primer desafiament dels iranians al jomeinisme va ser el 8 de març de 1979, quan unes 200.000 dones (i també molts homes) varen ocupar els carrers de Teherán en protesta per l’ordre de Jomeini d’obligar les dones iranianes a portar el vel per la força sota la amenaça de duríssims càstigs. La transcendència de la revolució popular de 1978 per foragitar el Sha de Persia del poder, que ha explicat sovint la periodista i amiga Nazanin Amirian, va suposar la imposició occidental del aiatol·là Jomeini, precursor de la sanguinària repressió i de situació tan radicalitzada que hi ha avui a l’ran. Nazanin n’és un viu testimoni doncs llavors era una estudiant molt compromesa en aquesta revolució i que va haver de cercar refugi polític a casa nostra, vivint molts anys a Barcelona i darrerament a Madrid. 


Nazanim Armanian, una veu autoritzada

A través de les xarxes socials però -sobretot- als seus articles a El Público, sempre ha estat per mi un referent per comprendre tots els conflictes de l’orient mitjà, de les guerres del petroli o el control del gas i els seus gasoductes per abastir els negocis d’occident, generant un seguit de conflictes bèl·lics fins la guerra de l’energia que vivim avui. Se’m fa imprescindible recollir les seves paraules, unes paraules autoritzades i  a tenir molt en compte, sobretot ara que al seu país es torna a donar un segon desafiament al poder protagonitzat -principalment- per les seves dones.

La mort de Mahsa, el detonant d’una nova revolució

La situació a l’Iran continua essent molt complicada. Les protestes varen començar el 16 de setembre després que es confirmés la mort de Mahsa Amini, una jove de 22 anys d’origen Kurd i que estava de visita a Teherán. Mahsa complia amb el sistema de marcatge social establert. La seva bellesa -però- va cridar la atenció dels talibans de la patrulla Ershan “orientar vers el bon camí” que vigila el vel de les dones per mantenir-les a ratlla emprant la pedagogia del terror. Va ser separada de la seva família -en ple carrer- per rebre la dosi de lliçó islàmica que han rebut milions de dones iranianes: humiliacions, bufetades i -més que provables- abusos sexuals. La resistència de la jove els va fer perdre el control i dos dies després va morir a l’Hospital. Aquest fet va encendre la metxa de tan d’abús i odi acumulat durant 43 anys, el d’una població farta del règim clerical i la seva guàrdia pretoriana.

L’ordre social que marca el vel

El vel és un senyal exterior i visible d’un estatus, el mateix que la insígnia groga enganxada a la indumentària dels jueus i la blava als cristians en el decurs del califat àrab d’OMAR II (682-720). No es tracta d’amagar el cabell de les dones, dons per això es podríem posar capell i prou, perquè eren emprats també pels homes -considerats sers de ple dret- i trencarien l’ordre social, crearien confusió i acabaria amb la pèrdua de control social per part dels poderosos. Per aquesta raó el judaisme i l’islam prohibeixen el transvestisme. És una raó de poder.

Les dones “infrahumanes”

L’expresident del règim islàmic (RI) Hashemi Rafsenyani va justificar la inclusió de les dones iranianes a les lleis de la seva teocràcia a la categoria de infrahumanes”, un termini que els nazis aplicaven als essers humans considerats inferiors i mancats de drets humans, doncs -segons ell- la diferència de mida, vitalitat, veu, desenvolupament muscular i força física entre un home i una dona demostren que els homes són més forts i estan més capacitats en tots els camps.

La rebel·lió pública d’un vel imposat

La nova rebel·lió popular té uns trets diferenciats al 1978, no tan sols en la participació, sinó també en el lideratge absolut de les dones (que estan recolzades pels homes). Ara les dones s’arrenquen els seus vels de forma col·lectiva i davant les forces d’opressió del RI, cosa que fins ara només es produïa de forma individual i anecdòtica.



Protestes també contra les polítiques del govern

La causa de Mahsa ha fet possible unificar les protestes aïllades i sectorials. Ara els manifestants ja no demanen reformes sinó que apunten directament a un capitalisme totalitari religiós i despietat, capaç de tallar les mans dels roba gallines mentre que -tan sols en la petroquímica d’Isfahán- l’Estat ha estafat com a mínim 19 milions d’euros; apunten també a una casta mafiosa que fa servir la superestructura d’estil medieval terroritzant la població per tal de saquejar un dels països més rics del planeta per condemnar a l’extrema pobresa prop del 70 % del país. La lluita pels drets civils, en el marc del RI, ha fracassat i el poble camina per enderrocar aquest règim islàmic que ja li ha donat massa oportunitats.

Es pretén avortar de nou una revolució més que legítima

De la mateixa manera que des de França es va voler avortar la revolució de 1978, imposant el feixista Jomeini a Teherán pel seu anticomunisme, ara des d’un diari

francès s’apunta a que París dona per liquidat aquest Estat Islàmic, el que no vol pas dir que no estiguin cuinant ja una alternativa perquè estigui al servei d’occident i frustrar així la revolució que s’està donant a Irán, amb les seves dones al capdavant.

Un segle de lluita feminista a l’esquena

Las majoria d’aquestes dones han nascut a la teocràcia islàmica, i demostra que ni les 75 fuetades establertes per la Sharia a les rebels, ni la presó, ni la tortura i la violació, ni tan sols la propaganda de 43 anys sobre les “bondats del vel” han servit per sotmetre les dones d’Iran que ja porten un segle de lluita feminista a la seva esquena.

maribelanoia@gmail.com



dimecres, 7 de setembre del 2022

TRENTA ANYS D'ESCRIURE ARTICLES D'OPINIÓ

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip -

Escric ja des de molt petita, redaccions, rodolins o versos familiars en el decurs de la meva etapa juvenil. La primera etapa de la maduresa he escrit i publicat nombroses cròniques i/o fulls informatius veïnals, sindicals i també institucionals. Un dia, els del Diari d’Igualada, em varen dir: “ens monopolitzes la pàgina de diàleg que guardem pels nostres col·laboradors, perquè donem prioritat als teus escrits pel seu contingut d’interès i per la seva correcció escrita, però tenim altres compromisos que també hem de complir”. Així és que t’obrim les pàgines de dintre i t’oferim una columna d’opinió fixe del propi diari.



Els punts sobre la “i”

M’acabaven de publicar un ampli escrit sobre les noces d’or dels meus pares (setembre de 1992), un escrit que -em consta- va ser molt llegit i que -malgrat anaven passant els anys-  molta gent encara me’n parlava de com els havia emocionat. És així com va néixer “Els Punts sobre la i”. “La “i” és una lletra rica. Fa servir l’amistat i doblement la solidaritat, però també va davant la injustícia i acaba en odi, per això soc partidària de la lluita i de la veritat. “La “i” afirma i opina, no nega ni calla, presideix la il·lusió i no conté desengany. Va davant la igualtat i conté vida, no hi cap ni la fam ni la mort. En català és símbol de sumar i no de restar, permet de combinar la independència personal amb la llibertat col·lectiva, sols cal col·locar-la degudament al seu lloc, sense confondre’s”. Varen ser 127 articles publicats (fins el 25.03.1995).


L’altra cara de la lluna

El Diari d’Igualada va passar a ser un suplement de Regió7, i llavors va néixer “L’altra cara de la lluna”, aquella que no es veu mai. “Ningú no posa en dubte que també estem a mercè dels seus influxos, el que passa és que - com que només donem valor a allò que podem veure i tocar- no som capaços de percebre el missatge que, tant se val si està en una o altra fase, ens pot donar”. Va sortir fins el 28.12.2001, amb un total de 332 articles publicats


La sageta violeta

Tot seguit va venir “La sageta violeta” Assumeixo que soc sageta, i no sols perquè vaig néixer sota les influències astrals de sagitari, sinó per moltes altres raons. M’he situat com una sageta austral per veure el món i la seva realitat des del sud dels països empobrits per un nord prepotent i depredador de tot allò que la mare natura ens ofereix per sobreviure tota la humanitat. Una sageta rebel que fa diana per denunciar les injustícies: la gent senzilla té un sentit de la justícia que no protegeix -com és de suposar- tot l’entramat de l’aparell judicial que ha d’administrar-la. Una sageta tossuda a fer valer els drets dels senzills, per posar al descobert els mals que afecten la nostra societat: una bona diagnosi en facilita la reparació de l’estat saludable. Una sageta impregnada de metzines alternatives, amb qualitats guaridores, per mitigar solidàriament el dolor de tantes ferides. Una sageta que se m’ha clavat a fons i m’ha fet lletraferida, i que -estimant- m’ha travessat el cor. I perquè violeta?, evidentment per reflectir la mirada de dona en clau feminista, una causa que ve de molt lluny i que encara em demana que cal empènyer. Varen ser 186 articles publicats i va durar fins el 31.12.2005.

Ciutadana Dempeus

Simultàniament vaig acceptar la invitació de l’Enllaç per ser una de les firmes que setmanalment se’ns mostren a les seves pàgines d’opinió. Aquesta ha estat una etapa molt fructífera i que encara perdura a dia d’avui, tot i que avui li vulgui girar una mica el full, però tan sols a mode de continuïtat. Des de la meva condició de ciutadana em vaig situar dempeus, una forma de fer bategar la quotidianitat de casa nostra com a ciutadana convençuda que també es fa ciutat en el dia a dia.



Llegir la carta de navegació de la vida

He escrit opinió tot fent servir unes cartes de navegació apreses en el decurs de la meva experiència vital, així he pogut opinar des de les qüestions de la més alta política, a nivell mundial, com també les actuacions de diferents governs institucionals (ja sigui el govern central, l’autonòmic o també el local). He tractat tota classe de temes, tot i que darrerament m’he sentit més còmode escrivint temes més socials i més humans, prop de la ciutadania de base i, en particular, la que és tractada com a ciutadania de segona, la que té més riscos de ser objecte de l’exclusió social tant a nivell de recursos econòmics o manca d’habitatge en condicions, com també pel risc de la seva exclusió ciutadana en aquells actes que s’organitzen des de la pròpia ciutat, activitats que són per tothom però que sempre existeixen aquells obstacles que impedeixen una integració personal i grupal en plenitud.


Continuo dempeus

Aquesta ciutadana continuarà estant dempeus per fer-se ressò d’aquelles circumstàncies i/o causes injustes que no faciliten una inclusió necessària, que és molt deficitària. La nostra societat té la riquesa de la diversitat i, d’aquests valors particulars, no n’hem de fer mai una barrera de diferència sinó una abraçada de convivència en un marc d’igualtat. En aquest sentit, aquesta ciutadana continua i continuarà, com fins avui,  dempeus.

maribelanoia@gmail.com