Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -
El patriarcat i el
masclisme és el càncer que està incrustat en totes les estructures de la
societat. Abans que les dones s’incorporessin al món del treball assalariat era
més evident i notori, doncs l’àmbit privat era -per excel·lència- el marc on es
donava clarament aquest domini de l’home per damunt de les dones, que només
estaven destinades a treballar pel marit i els fills com a obligació. L’excusa
i el mitjà es transmetia a través de la religió, però la veritat és que -pel
capitalisme- era la aportació gratuïta de les dones a la reposició de les
forces de treball de la seva mà d’obra. Amb la incorporació de les dones al
mercat de treball, aquesta explotació de les dones era per partida doble, doncs,
a banda d’haver de desenvolupar el treball de reproducció de l’economia
productiva, havien de continuar duent a terme el treball de reproducció de la
vida a la que, com una “fatalitat”, se’ls hi havia destinat a canvi de res.
La inserció a la
societat
Mica en mica, però, les dones anaven aixecant la seva veu en la defensa dels seus drets laborals, com ho feien els homes (finals del segle XIX), mentre que no podien encara aixecar la veu dels seus drets en l’àmbit familiar. S’havien incorporat al mercat laboral sense descarregar la seva motxilla de les pedres de les tasques domèstiques i de cura dels seus. Després de la II Guerra Mundial, amb la implantació de l’anomenat Estat del Benestar i a l’empara de la Declaració Universal dels Drets Humans, les dones es resistiren a tornar a les seves llars després d’haver desenvolupat tasques essencials a les escoles i hospitals mentre els homes eren a la guerra. Així es va manifestar l’exigència de cura dels infants i malalts a càrrec de la societat (les escoles bressol, hospitals i serveis socials). També es començaven a reivindicar els drets de les dones a la llar, i el dret que tenien sobre el propi cos, front la obligació al marit i la reproducció de l’espècie l’espècie que se’ns havia atorgat -preceptivament- de forma exclusiva.
El feminisme denuncia
la violència masclista
El feminisme va
sorgir amb força en aquest tema i així hem entrat al segle XXI amb la denúncia
de la violència masclista implícita en tots els àmbits, tant en el privat com
també en el social, i el preu de vides pagat per les dones front qui es considera
“amo” de tots els membres de la família. A molts els costa acceptar que les
dones tenim els mateixos drets per a decidir que inclou també donar el “sí és
sí” en les relacions íntimes, sense que sigui una obligació la de complaure al
marit imposada en el passat, en particular sota influència religiosa.
Es palesa l’assetjament
en el món laboral
L’àmbit laboral no està exclòs d’aquest assetjament sexual i -darrerament- ha aflorat també aquest assetjament en el món de la política que, com a qualsevol organització social, no està exempta de comportaments íntims, dissociats o contradictoris -a vegades- de les mateixes proclames que duen a terme no ja les organitzacions polítiques sinó els seus mateixos responsables o cares visibles. Ens ho ha recordat recentment la pel·lícula d’Itziar Bollarin amb el cas Nevenka). És una realitat que ha estat encara més callada que les altres, doncs -quan les organitzacions tenen una estructura jeràrquica- és fàcil que s’introdueixin models de direcció vertical que, quan es toca poder, pren l’esbiaixada de qualsevol comportament masclista generalitzat, tan se val que portin faldilles com pantalons...
Aflora també les organitzacions polítiques
Les organitzacions
assembleàries no estan exemptes d’aquests inèrcies, doncs si bé estan
concebudes per evitar jerarquies verticals, sovint -a la realitat- s’imposa el
criteri de qui manifesta més caràcter i sovint- si les dones som més tímides o
discretes i no ens volem imposar, doncs es repeteix -sense voler- el mateix esquema de
funcionament patriarcal. La diferència és que, amb el feminisme, les dones han
perdut la por i s’han empoderat com per denunciar als seus agressors, sigui
quina sigui la seva posició social.
L’empoderament i la
tolerància zero, les úniques teràpies
El càncer del
masclisme sols s’erradicarà amb una teràpia que pot sembla agressiva, però que
avui per avui és la única possible i eficaç. És la tolerància zero,
l’empoderament de les dones i fer que l’eix de la convivència -inclòs el món de
la política- no estigui motivat pels interessos econòmics de supervivència o de
poder personal, sinó de compromís militant, amb els seus legítims drets
coberts, però amb coherència entre el què es diu i el què es fa, amb integritat
i honestedat a prova de foc, sinó no hi haurà quimioteràpia que pugui
exterminar el masclisme i les seves estructures patriarcals impregnades en tots
els racons de la societat, des dels més íntims als més visibles.
