Dades personals

La meva foto
Vaig néixer dona en una societat summament patriarcal. La meva rebel·lia i anhels de llibertat m'ha anat forjant una consciència de classe i de gènere que em permet interpretar la vida amb ulls propis, comunicant i escrivint com a compromis. Escrivint he trobat una manera de dir allò que porto dintre i que en els marcs de relació habitual m'era impossible de comunicar amb un mínim de tenir la certesa de ser recepcionada. Quina sort haver-ho pogut conrear!

dimecres, 29 de gener del 2020

NORMALITZAR LA INCLUSIÓ A LA VIDA QUOTIDIANA


Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip
La diversitat cultural de la societat que tenim és un fet. Potser, en un primer moment, vivíem aïllats els uns dels altres i cadascú podia mantenir les seves costums i tradicions a casa seva, amb els seus. Arriba un moment -però-  en què -per sort- la barreja és inevitable. Al veïnat primer, i a l’escola després, els infants comparteixen l’aprenentatge lectiu però -sobretot- l’aprenentatge de la vida, perquè per damunt de tot, a les escoles s’educa per la vida, o no?.


Aprendre de memòria i obeir
Eren uns temps que creiem passats quan se’ns impartien lliçons per aprendre de memòria i tot s’havia de fer obeint la autoritat del mestre o de la pròpia escola. També i -amb major o menor grau dependent de la família on havies nascut- hi havia alhora una imposició religiosa. Sovint eren dos mons diferents, començant per la llengua. A casa es parlava català i a l’escola ens ensenyaven en castellà. El mateix que passa ara moltes famílies de casa nostra, una llengua a casa i una altra a l’ escola.
El català llengua vehicular
La immersió lingüística a Catalunya ha estat una extraordinària eina per vehicular una mateixa educació a tots els alumnes per igual, i els que encara anomenem nouvinguts malgrat fins i tot hagin nascut aquí, parlen un català que -d’entrada- els és molt útil a casa quan han de llegir papers de la administració o parlar amb el metge o metgessa de capçalera, per exemple.
Particularitats quotidianes
Però aquesta barreja natural no s’ha donat igual en el funcionament més oficial de la societat. Així, per exemple, ens ha costat adonar-nos que als menjadors escolars o -recentment també a l’Hospital- cal adaptar alguns menús que han de ser particulars per tal de respectar les diferents opcions alimentàries que hi ha a a realitat, tan se val si obeeixen a raons de salut (diabètics, celíacs...), de forma de vida (vegetariana o vegana, per exemple...) o també religioses (halal)... No pot ser que, pel fet d’existir aquestes particularitats, no es puguin tenir en compte a l’hora dels menús i suposin una o discriminació de tracte en un mateix centre. Incorporar-ho és educar també en la diversitat.
Expulsada per no voler treure’s el mocador
Ara ens hem trobat que una noia, estudiant d’infermeria a la Universitat de Lleida, ha denunciat que ha estat expulsada d’un centre sociosanitari privat d’Igualada per negar-se a treure’s el mocador islàmic que porta habitualment i li van dir que, segons les normes del centre, se’l havia de treure com havien fet altres noies musulmanes que ja hi treballaven. Es veu que tenien parlat amb la Universitat de Lleida que -a les noies en pràctiques- no les tractarien com a alumnes sinó com a treballadores i que, per tant, havien d’acollir-se a la normativa interna del centre que prohibia portar el vel islàmic o pintar-se les ungles, entre altres particularitats.
Normes desfasades
Hi ha normes antigues, contradictòries i caduques, perquè -per exemple- les mateixes normes d’obligat compliment per als/les alumnes en pràctiques  d’infermeria de la Universitat de Lleida ja parlen, entre d’altres aspectes,  “que el cabell es portarà recollit”...
Preceptiu per uns, prohibit per altres
No ens ha de sorprendre perquè es tracta -sobretot- d’una mesura per raons d’higiene. Bé és preceptiu en els cuiners/es i personal de cuina, llavors, perquè la prohibició de portar el mocador islàmic?.
Una situació denunciable
La Hajar va decidir armar-se de valor i denunciar la situació perquè no volia que la patís ningú més. I així va ser, altres dones musulmanes van decidir apoderar-se i compartir la seva situació i experiència de discriminació per raons religioses.
Drets reconeguts
La pròpia Universitat de Lleida ha manifestat públicament el seu suport a l’alumna donat que, efectivament, l’ús d’aquesta peça de vestir forma part dels seus drets i que, en tot cas, els requeriments exigibles per la roba de treball no havien de contradir-lo, i cenyir-se a fer-la compatible amb les tasques encomanades manifestant, com no pot ser d’altra manera, que aquest ens públic defensa la diversitat i les creences de cadascú, i vetlla pel respecte als drets i llibertats fonamentals. Finalment, el centre privat d’Igualada ha reconegut que ha d’adaptar les seves normes internes a aquests requisits i ha anunciat que hi farà els canvis necessaris.
Una correcció justa
Amb la seva actitud valenta, la Hajar ha ajudat a corregir una situació d’injustícia flagrant per ella, per les treballadores musulmanes del centre que s’havien vist obligades a treure’s el mocador islàmic i, de retruc, a que es prenguin les mesures que calguin, a tots els nivells dels serveis públics de la ciutat, i la mateixa societat.

Trenquem barreres
A mesura que convivim amb les persones que tenim més a prop, que ens anem barrejant, o millor dit, combinant per compartir les diferents costums, trencarem barreres artificials i naturalitzarem una convivència que sols els estereotips, els prejudicis i el discurs de l’odi pretenen mantenir. Prou que n’estem amenaçats, trenquem barreres, no cal que els alimentem...
maribelanoia@gmail.com

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada