PIERA SURT AL CARRER PER UN PPOBLE DIGNE, OBERT I LLIURE

“Els joves del centre de primera acollida són benvinguts a Piera”, deia el comunicat que es va llegir aquest dissabte al migdia a Piera (Anoia). Unes 300 persones s’han manifestat pels carrers de la vila per defensar la convivència al municipi i en contra dels discursos d’odi. Irene Reig, membre i portaveu de la secció local d’Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCFR), ha assenyalat que els preocupava la situació que es vivia, “amb aldarulls i confrontacions tan fortes, fins al punt que un col·lectiu intentés cremar el lloc de residència d’uns menors”.

Els fets

Els fets es varen iniciar el dijous 22 de maig on, a la Vila de Piera, va haver-hi una estranya intervenció policial del cos dels Mossos d’Esquadra on es varen assenyalar i criminalitzar públicament un petit grup de menors que viuen al centre d’acollida, fent-los caminar pels carrers principals del poble -amb diversos furgons i agents especials del cos- que va permetre l’enregistrament en vídeo d’aquesta escolta humiliant fins al centre on resideixen. Aquestes imatges han estat aprofitades per grups d’extrema dreta per tal d’incitar un discurs d’odi, racista i feixista, no només sobre els menors sinó contra les diferents comunitats de veïns i veïnes de la Vila de Piera.

Atac al Centre de Menors

La matinada de dissabte 24 de maig, el centre d’acollida és objectiu d’un atac amb pedres i líquid inflamable, produint la crema d’alguns espais així com destrosses en el vehicle d’un educador mentre hi havia persones a dintre. Aquest fet va obligar a haver de desallotjar el centre per la seguretat dels menors i professionals que acompanyaven.

El poble es manifesta

Diferents entitats, vehiculades a través de la Unitat Contra el Feixisme i el Racisme, varen convocar aquest dissabte passat 31 de maig a una manifestació que va aplegar unes 300 persones de Piera, i també d’altres indrets, disposades a acompanyar la ciutadania per tal de fer front a aquest tipus de fets. Al manifest llegit es palesava: “vivim un moment perillós. Cada vegada més, veiem com els discursos d’odi, la desinformació i les mentides es colen als nostres carrers, a les xarxes socials i, fins i tot, a les institucions. Discursos que assenyalen, que culpabilitzen, que focalitzen la ràbia i la frustració que genera un sistema de misèria que oprimeix en la construcció d’aquest altre a qui oprimir. Discursos que sostenen, a través de la manipulació i amb l’excusa de la seguretat d’un sistema de fronteres, racista i colonial injust”.  

Lectura de manifest

“Som aquí per dir que Piera és un poble acollidor. Que la nostra força no ve del rebuig i la por, sinó de la solidaritat i el suport mutu.  Som veïnes i veïns que venim de llocs diferents, amb diverses llengües, cultures i religions; i que compartim una cosa essencial: el dret a viure amb dignitat.

Benvinguts a Piera

I per això diem alt i clar: Els joves del centre de primera acollida són benvinguts a Piera: tenen dret a decidir lliurement com i on volen viure, perquè marxar del seu territori és una decisió mai senzilla i sovint empesa per una pobresa de la qual, Europa és altament responsable. No permetrem que se’ls criminalitzi com va fer el cos de mossos d’esquadra en la seva intervenció el passat dia 22 de maig, atiant a través de l’assenyalament desmesurat i injust, l’exaltació feixista de l’odi racista. Com va fer VOX, el partit d'extrema dreta, amic de Trump i Milei, i implicat en diversos casos de corrupció; a l’intentar aprofitar l’ocasió per a buscar en l'exclusió una solució als problemes estructurals que patim com a societat i intentant rascar vots del malestar. No els volem ni aquí ni enlloc. 

maribelanoia@gmail.com

AL FINAL DEL TÚNEL

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Amb la fi de la Batalla de l’Ebre el novembre de 1938 i davant la victòria franquista, l’exèrcit republicà va patir un gran nombre de baixes. Aleshores, Franco va donar inici a l’ofensiva de Catalunya, en un moment on els republicans havien quedat molt tocats. A finals de gener de 1939 les tropes sollevades de Franco, reforçades pel suport rebut dels feixistes italians, entraven a les diferents ciutats del país i -amb aquests fets- començava l’èxode forçat a l’exili, a camps de concentració, els assassinats i la repressió dels vençuts. La fam s’instauraria els anys següents i entràvem al que va esdevenir la llarga nit franquista. Els qui ho hem viscut més o menys prop ho sabem de sobra, i també sabem dels riscs de la lluita, sota la clandestinitat, com perquè ara no ens mobilitzem per mor de no donar ni un pas enrere. 

Alemanya no es vol tornar a avergonyir de la seva història

50 anys després de la mort del dictador

El govern de l’estat espanyol s’ha proposat, per aquest 2025, una campanya per no oblidar que l’adveniment de la democràcia al nostra país no va ser gratuïta, sobretot quan farà 50 anys de la mort del dictador (que va morir al llit sense haver estat jutjat pels seus crims) i tenint en compte que  els qui enyoren aquests temps foscos del passat han reaparegut com els ous de la serpent i són una amenaça arreu del món i per la mateixa humanitat. 

Neus Català

80 anys de l’alliberament dels camps nazis

També hem commemorat el 80 aniversari de l’alliberament del camp nazi d’Auswitch. Supervivents com ara la Neus Català, en aquest cas del camp per a dones de Rawensbruck, ens varen poder donar testimoni de l’horror viscut en els camps d’extermini i mort. L’amenaça de retornar a uns temps que creiem haver deixat enrere és ben real, i amb Donald Trump al govern dels EUA, potser més real del que voldríem D’aquí les grans mobilitzacions a Argentina i a d’altres indrets com ara -i significativament- a Alemanya on, malgrat tenir pes específic al seu parlament, alguns conservadors han aplicat aquell cordó sanitari que es varen proposar per no tornar a avergonyir-se de la seva pròpia història.

Igualada 18.03.1980

Una llum al final de tots els túnels

Cal dir però, i no oblidar tampoc, que a cada nit -per llarga que fos- sempre hi havia la resistència suficient com per maldar una altra societat possible amb uns altres valors que són imperibles, i albirar i creure que hi ha llum al final del túnel, talment com la llum que alguns han vist quan han estat molt prop de la mort. Sota el franquisme vàrem lluitar i hem gaudit, encara que amb algunes limitacions, de les llibertats inherents al sistema democràtic. Res ens ha vingut regalat, que no s’ho creguin pas els joves, el progrés que ha estat possible bàsicament per la igualtat d’oportunitats que ha suposat l’educació oberta a tothom, així com la universalització del dret a la salut acompanyada d’altres aspectes evolutius com ara en els drets de les dones i altres col·lectius, no ha caigut pas del cel. Aquesta ha estat la llum al final del túnel del franquisme,  com la llum del final de la II Guerra Mundial va ser la Declaració Universal dels Drets Humans que ha suposat una època més evolutiva, encara que econòmicament s’hagin continuat espoliant els recursos naturals dels països empobrits.

Malgrat tot, resistència i lluita

Sempre recordaré els herois i heroïnes que lluitàrem sota el franquisme des de la clandestinitat, o Nelson Mandela que va fer possible l’extinció de l’apartheid a Sudàfrica, o a Rosa Parks que es va plantar en un autobús per fer front al racisme de Nord-América on, amb Martin Luter King i molts altres varen normalitzar els drets dels afroamericans que hi varen anar a viure.

Missatges en positiu

I citaré, encara avui, a Àngela Davis quan diu que Palestina representa, per aquesta generació, el que Sudàfrica representava per les anteriors i, connectant les experiències de la seva prematura militància a favor de Palestina, amb el seu ideal de que la situació desencadenada per Israel pot suposar un punt d’inflexió per aturar la barbàrie a tot el món. Per altra banda, l’altra dia en Pepe Mújica recordava els seus anys d presó i tortura dient que un dels arguments que els ajudaven a resistir és que no es podien permetre que guanyés el carceller.

Front la barbàrie, dignitat i humanitat

S’esdevenen temps difícils, foscos i possiblement llargs, però hem d’estar convençuts de que al final d’aquest túnel sempre hi ha la llum de la veritat, la que portem dintre la gona gent, la que no compartim el discurs de l’odi i l’explotació dels éssers humans entre sí, condicionats per la cobdícia del diner. La dignitat de l’ésser humà  és molt més que tot això, i ho lluitarem fins al final.

maribelanoia@gmail.com

ESTIC TRISTA, PERÒ NO M'HAN VENÇUT

 Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Aquest estiu ha estat -per a mi- especialment llarg, perquè llarga se’m ha fet l’espera de la resposta humanitària a la massacre de la població de Palestina que continua a Gaza i també ha entrat amb virulència al sud del Líban. El nombre de morts i víctimes que ens arriben a través dels informatius no és una qüestió tan sols de xifres, darrera cada mort, cada ferit, cada perseguit, empresonat o torturat és una o més persones que pateixen, ja siguin les pròpies víctimes o les seves famílies. Mares i pares desesperats veient com moren els seus fills perquè s’han atacat escoles o hospitals sense discriminació; una impotència que s’estén també arreu del món on les persones que tenim consciència no podem ni volem restar en silenci davant aitals atrocitats.

Jutges que entren en política sense que els hi toqui

Mentrestant, la ultra dreta avança no ja en els resultats electorals sinó en el discurs imperant. Des de les fake-news a la utilització dels mitjans de comunicació per inventar-se faules i escampar mentides i difamacions a jutges que, més que impartir justícia, sembla que hagin emprès les formes inquisitorials de perseguir les persones per les seves idees o -simplement- per sospites infundades, tan sols per embrutar el panorama de la política desprestigiant càrrecs electes i legítims senzillament perquè no són dels seus, mentre atien cabdills -masculins i femenins- amb discursos demagògics posant una cortina de fum a les corrupteles que els esquitxen -en primer lloc- a ells mateixos.

El risc d’enquistament per ’afrontar les necessitats reals

I a casa nostra, on sembla que s’havia apostat per endreçar la convivència deixant enrere les actituds basades en una certa segregació per raons d’identitat, tampoc hi ha pau, doncs tant pels qui enarboren el discurs de l’odi com pels qui s’ancoren en un passat de confrontació entre una mateixa ciutadania, vivim una situació que ens pot dur de nou a un enquistament per afrontar la solució als problemes del dia a dia que tenim la gent, la ciutadania en general.

Tothom qui vingui per millorar Catalunya és català

L’altra dia, en una intervenció al Parlament, el nou President de la Generalitat Salvador Illa, en una intervenció dirigida a tallar d’arrel el discurs de l’odi incrustat en alguna diputada que embruta la dignitat del Parlament, va dir que tothom qui vingui a Catalunya per millorar Catalunya és català, i té tots els drets i deures que tenim qualsevol dels ciutadans i ciutadanes que formem part d’aquest gran país. Una versió actualitzada del que varen ser els altres catalans on es considerava català tothom qui vivia i treballava a Catalunya, i que va fer possible construir la convivència amb els nouvinguts que arribaven de les espanyes empobrides per la dictadura, normalitzant la immersió de la llengua i la nostra cultura i tradicions.

Ens cal enarborar de nou el “No Passaran”

Mentre que continuem posant barreres d’identitat, de fet estem obrint la porta als qui enyoren el franquisme i el feixisme de temps passats amb la seva estela de repressió, destrucció, mort i persecució que pretenen oblidem. Ens cal  enarborar de nou aquell “no passaran” que tan ens va unir en el passat i que, malgrat haver-ho patit en pròpia pell, vàrem ser capaços de resistir i fer possible una transició que -encara que amb moltes limitacions i hipoteques- ens ha permès gaudir d’uns anys de vida i esperances que ara volen truncar.

Mentre persisteixi la consciència i el compromís hi ha esperança

Mentre hi hagi qui ompli els carrers i les places de banderes i cants de “Free Palestina”, mentre hi hagi veus que s’alcin contra la privatització de la sanitat, la comercialització i utilització ideològica de les institucions dedicades a l’ensenyament, l’enfrontament als Fons Voltors dels centres l’atenció a la vellesa o al mercat immobiliari, expulsant els seus habitants d’anys per convertir-los en habitatges turístics amb preus inaccessibles pels ciutadans, mentre hi hagi un alè de dignitat que no permeti que es trepitgin els drets humans, no podem perdre l’esperança perquè, malgrat ens sembli que estem en minoria, som la majoria. Puc estar molt trista per totes aquestes barbaritats, però mai hauran vençut les esperances de canviar aquest món tant cruel per un món més habitable on els drets humans imperin arreu i de forma global en un univers on hi prevalgui la vida per damunt de la destrucció i la mort.                                     

maribelanoia@gmail.com

UN SOL CRIT I UN SOL FRONT CONTRA EL DISCURS DE L'ODI

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -  

Ho podem comprovar amb la nostra vida quotidiana, entre els nostres veïns i veïnes, companys de feina, usuaris de serveis públics (escola o serveis sanitaris), establiments comercials, súpers i també a les places i parcs. La realitat que vivim en el nostre entorn és diversa, de cultures provinents dels països d’origen de la nova ciutadania que conforma la nostra societat. No obstant, sovint encara ens topem amb actituds de rebuig simplement pel fet de ser diferents.

Jo també sóc d'Igualada, Activitat d'ATLAS el 07.06.2014

Inserir la diversitat, encara per normalitzar

No hi ha entre nosaltres dues persones iguals, ni tan sols dintre la mateixa família. Els vells esquemes d’una unitat forçada i excloent han quedat enrere i, afortunadament ja a moltes llars, s’han anat obrint les ments acceptant la diversitat de pensament i de relacions de tots i cadascun dels seus membres. Hi ha molta més predisposició, per exemple, a acceptar la diversitat LGTBI dels membres d’aquesta mateixa família -quan algú es manifesta no binari- que quan s’aparella amb persones de diferent cultura d’origen, en particular si són de diferent religió, sobretot la musulmana.

STOP islamofòbia

Aquest és un rebuig que fa temps s’ha volgut instaurar entre nosaltres, sobretot arran dels esdeveniments després del 11-S, on el camp encara estava abonat per la trista petjada que varen deixar al nostre país els “moros de Franco”, de trist record per les malifetes dutes a terme quan varen entrar per avortar la II República, després d’un alçament militar /cop d’estat que ens varen dur a una cruenta i llarga dictadura de més de 40 anys.

El rebuig al diferent

Darrera tot això s’ha anat introduint no sols el discurs de l’odi sinó el rebuig al diferent, i aquí hi entra tothom, tan se val que siguin bones persones o n’hi hagi que no tant. Com en tota societat sempre hi ha grans poderosos sense escrúpols, i bona i gent senzilla que no oblida la seva condició humana, i en conrea les seves virtuts més positives.

Sobren motius per anar a la una

El 21 de març la ONU commemora el Dia Internacional de la Eliminació per Discriminació Racial (dia inaugurat arran de la massacre de joves que es van oposar a l’apartheid racista a Sud-Àfrica el 1960), i pel proper dissabte 16 de març s’han convocat mobilitzacions arreu sota el lema, “Unim-nos per un món sense el racisme ni el feixisme, ens sobren motius". En el context de conflictes bèl·lics, col·lapse climàtic, crisi econòmica creixent... els governs estan intensificant tot tipus de racismes per dividir i vèncer, únicament per intentar desviar la oposició a les seves polítiques. Les guerres i el racisme van de la mà, com queda palès en el bombardeig que el govern ultradretà d’Israel duu a terme contra Gaza.

Refugiats i migrats, boc expiatori del racisme

Urgeix combatre la islamofòbia i la judeofòbia, dues formes de racisme que estan creixent arran del conflicte. De fet, pugen totes les formes de racisme incloent la negrefòbia, la sinofòbia (racisme contra els pobles del sud-est asiàtic) i l’antigitanisme o romanofòbia. Cal fer menció especial de les campanyes de propaganda racista que intenten fer de les persones refugiades i migrades el boc expiatori...

Expulsats per estrangers 

Les persones refugiades moren per milers al mar i a les rutes terrestres, bloquejades a les fronteres europees per FRONTEX. Les tanques que treuen sang i les devolucions en calent impedeixen el dret a l’asil de la gent refugiada, violant així el dret internacional. Les morts a Tarajal de fa deu anys i la massacre de Melilla del 2022 són exemples flagrants d’això.. Davant tot això demanem vies segures, que s’obrin les fronteres per a les persones refugiades, i seguim exigint la aprovació de la “ILP Regularització Ja” signada per mes de 700.000 persones en tot l’estat, que demana garantir els drets humans per les més de mig milió de persones indocumentades, moltes d’elles veïns i veïnes dels nostres barris”..

Estendre la mà amb un somriure

Dissortadament a Igualada no es durà a terme cap concentració pròpia, però podem recolzar amb la nostra presència la que es durà a terme, per exemple, a Barcelona. I sempre, sempre, ens queda el nostre somriure còmplice d’acolliment, la nostra mà per estendre o també la nostra porta per obrir, exigint a qui té més possibilitats -i responsabilitat- de fer-ho, que ho faci. 

Estàtues d'ATLAS a la Plaça de Cal Font

Acollir, un gest que -sovint- es nega

On és a Igualada aquell espai de refugi o alberg per les persones sense sostre?. Qui vivim de prop situacions d’aquestes ho patim com a desesperant, tan per a les persones afectades com també per a nosaltres mateixos, com a ciutadania conscient que voldríem acollir qui la societat rebutja per racisme, odi, aporofòbia o -simplement- per por al diferent. Ho vàrem fer amb els refugiats de la guerra d’Ucraïna, perquè no fem el mateix ara?. És que hi ha refugiats de primera i de segona?.

Dinar multicultural per la Festa Major d'Igualada

Exercim el nostre compromís, hi tenim un deure

No siguem còmplices de les polítiques racistes i discriminatòries. La solidaritat, que és la tendresa dels pobles, és un valor humà molt intrínsec en la nostra cultura. O bé l’exercim en conseqüència o serem còmplices de la deshumanització que ens amenaça.  Hi tenim un deure.

maribelanoia@gmail.com

 

UNA NOVA TRANSICIÓ DEMOCRÀTICA?

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Ja fa temps que notem que la constitució de 1978 s’està quedant obsoleta, que cal renovar alguns dels seus temes fonamentals i posar-la al dia. Semblava que només era pel tema territorial (la organització territorial de l’Estat que fa temps grinyola per tots els cantons), ni la Monarquia Parlamentaria (que darrerament algú es proposa esquerdar de mort amb una ingerència sense quarter en la vida privada de la gent, com a la inquisició). Per molt que sigui antimonàrquica, veig la jugada política dels que voldrien que el cap d’estat no es limiti a complir la constitució signant -per exemple- la llei d’amnistia, sinó que se’n desmarqui i faci un gest que ens portaria a una involució. Alguns aspectes estan més que caducats i tenim dues opcions: o anar fent canvis puntuals per no trencar el famós consens o trenquem el joc i estripem les cartes.

El bipartidisme ja està caduc

El que també grinyola, però, és un sistema de govern basat en el bipartidisme, que també està caduc. Ara s’imposa el diàleg front un Congrés de Diputats sobirà divers i plural. Per començar, aquesta és la segona legislatura en que s’ha hagut de conformar un govern plural a partir de la diversitat política resultant de les eleccions generals. Les eleccions no són com una lliga esportiva on qui guanya és qui treu millor resultat, sinó que -ens ho han recordat bé aquests darreres temps- guanya qui assoleix la majoria suficient dels diputats del Congrés per formar govern, on resideix la sobirania popular. Així la dinàmica parlamentària ens porta a reconèixer que la realitat de la societat és plural i diversa, amb matisos que posen l’accent en el programa social o altres més territorial.

La ultradreta arrossega l’altra dreta

L’avenç del discurs de les forces de l’extrema dreta, que està arrossegant la dreta democràtica que hauria de representar el PP front VOX, estan torpedinant qualsevol acord parlamentari que no passi pels seus objectius de posar pals a les rodes al govern de coalició tractant d’enderrocar-lo i, per això, no fan servir altre argument que un atac sistemàtic, a base d’insults, al seu president Pedro Sánchez, no pas contraposant arguments programàtics com seria plausible per tal de dur-se a terme un debat real, sinó que -tant al Congrés dels Diputats com també en qualsevol altre tipus de contesa electoral- l’enemic a batre sols és Pedro Sánchez.  

Es queixen, tenen competències i no han demanat ajut

Per exemple a Galícia, davant la crisi dels “pellets” i en portes d’una nova jornada electoral, el seu discurs és monotemàtic, atacar al govern com fent-lo responsable de la dissort mediambiental. Les competències mediambientals estan transferides a la Comunitat Autònoma gallega i -com a molt- derivant-la també als seus municipis, però la única cosa que saben fer és criticar Pedro Sánchez com culpant-lo de tot i fent-se la víctima de tots els mals. Això no és ni madur, ni responsable, ni civilitzat. Una pregunta, la Comunitat Autònoma ha demanat a l’Estat, com cal,  el suport necessari per fer front a aquesta crisi?. Doncs no, sols reclama aquest ajut sense haver-lo demanat prèviament. Així volen ser autònoms?. Els preocupen realment els problemes de la gent o sols aprofitar qualsevol fòrum per atacar personalment el President?.

Model de lideratge d’un cabdill

És clar, en la seva ment franquista encara compta que qui mana és un cabdill, no els hi cap assumir que les decisions es prenen col·lectivament, no des de l’ordeno i mano. Són coses de cultura democràtica i de maduresa humana, i els i les actuals bocamolls de la dreta que tenim -si és que en tenen- no la fan servir.

Enemics, adversaris, rivals...

La dinàmica parlamentària no ens ha de portar a un enfrontament propi d’un enemic en situació de guerra. En cultura democràtica el que ha de prevaler és el diàleg i l’acord entre diferents, perquè hi ha adversaris i rivals, i potser també companys de viatge en el camí de la democràcia. Per exemple, el comportament plenament cívic del discurs del PNV, que és de dretes, però no hi ha cap dubte que exerceix la seva funció eminentment demòcrata i desmarcada del discurs de l’odi. També han calgut acords a nivell social amb la dreta civilitzada com ara per actualitzar el salari mínim o la reforma laboral. Està vist que aquests tipus d’acord no es poden assolir amb qui duen a terme una política d’assetjament i enderrocament sistemàtic de la mateixa democràcia, sense ni continguts ni ganes de negociar.

Criticar i reivindicar, però no enderrocar

Molts diputats, per exemple Oscar Matute, de BILDU, o també des de SUMAR o ERC (amb les brillants intervencions parlamentàries d’en Rufián) tenen actituds crítiques davant allò que no comparteixen, com ara governar per Reial Decret sense diàleg previ, però prima el seny i no obstrueixen la tasca de govern. La reivindicació de diàleg és justa, i després de l’excepció d’un govern en funcions davant els terminis per assolir la important subvenció europea per prendre mesures a favor de la població, pot explicar el mètode emprat. No obstant, l’exigència del necessari diàleg continua. O és que el diàleg sols és preceptiu per aquelles forces polítiques que decanten la balança de vot?.

Unes negociacions per a ús partidari

L’oportunisme de JUNTS ha est per “colar” les seves aspiracions polítiques en uns moments de necessitat. Es tracta d’un mercantilisme nociu. És correcte que s’avanci en el camí de transferir competències a les diferents autonomies, però no és de rebut que ho faci amb mesures tan sensibles com ara les competències sobre immigració, passant per damunt del govern de la Generalitat i altres sectors socials compromesos en el tema, simplement aprofitant la seva força política amb l'objectiu de poder aplicar la seva xenofòbia excloent, i així poder “controlar” els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, tractant-los de delinqüents simplement per raons d’origen.

Catalunya és patrimoni de la seva gent

No, aquesta actitud no representa Catalunya, ni la seva població ni el seu govern. Hi ha molta altra gent que està en contacte amb la Catalunya real que ja no és la que alguns, des de Waterloo es creuen tenir-ne la patent, com si Catalunya fos el seu feu... La majoria ciutadana, és diversa i plural, i des d’aquesta naturalesa s’han de buscar i trobar acords per la convivència i l’avanç en drets condicions de vida digna. Mantenir una estructura de privilegiats i exclosos no obeeix a cap principi, ni molt menys democràtic, sinó al contrari. En aquest sentit potser sí que li cal anar fent canvis en la Constitució per tal de que es puguin acomplir molts dels seus preceptes bàsics de drets humans i socials, uns drets que la dreta ha volgut amagar sota la catifa per imposar el neoliberalisme. Per tant, una nova transició és necessària, i cal deixar enrere definitivament els qui tenen nostàlgia de temps obscurs, i cal fer-ho abolint els privilegis que els va atorgar la transició de 1978, per exemple en relació a la Memòria Històrica.                                    

maribelanoia@gmail.com

JUNTES FAREM NOSTRA LA NIT

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Vivim uns moments complicats, sobretot pel curs que prenen els pactes polítics després de les eleccions municipals i autonòmiques i els que poden esdevenir després del 23 de juliol amb les eleccions generals. Uns pactes que suposen una entrada al govern de les nostres institucions democràtiques d’aquells que, malgrat s’hagin posat la pell d’ovella de la democràcia, no són sinó els llops que volen destruir-la.

No és un fantasma, és un monstre

La onada de les forces d’extrema dreta que vol estendre’s arreu d’Europa dona alguns passos perillosos. Ja governen a Itàlia i, a casa nostra, ja amenacen amb derogar totes les lleis d’escut social aprovades pel govern de coalició de Pedro Sánchez amb l’acord d’altres forces parlamentàries, sobretot totes aquelles que consoliden els drets de les dones, tant les que fan referència al dret al propi cos com a donar importància a les tasques de cura i obrir la societat als valors de la vida. Unes propostes que han rebut el rebuig frontal de la dreta de sempre que ha assumit el discurs dels nostàlgics d’un passat que creiem ja havíem deixat enrere.

Pèrdua de drets  mantenint els privilegis d’uns pocs

Totes les persones que tenim una mica de consciència social i profundes conviccions dels drets humans en què es fonamenta la nostra societat, estem veritablement preocupades per l’amenaça de pèrdua d’aquests drets si l’extrema dreta assoleix els seus propòsits d’assumir aquelles cotes de poder que els permeti esborrar-los del mapa i posar-los sota la catifa, és a dir, negar-los per la majoria mentre que alguns privilegiats (des de la hipocresia) els faran servir (el dret a l’avortament, el respecte a la diversitat LGTBI, l’eutanàsia, el dret a una mort digna, el control sobre la maternitat de les dones si no és que la mercantilitzen del tot per controlar allò que sempre han volgut, però que només depèn de nosaltres i que ens dona tant de poder a les famílies i la societat.

Les feministes declarem l’estat d’alarma

Les feministes ens hem posat alerta i estem disposades a declarar l’estat d’alarma encara que sigui amb el seu vot en contra. Els avenços en relació als drets de les dones, tot i que insuficients, han de ser i seran irreversibles. Per això, cara a aquest solstici d’estiu, ens disposem a fer aquell ritual que sempre ens distingeix i farem una foguera, sí. Hi tirarem tot allò que volem cremar del passat: mai més les dones serem l’esca del pecat, mai més se’ns negarà a les dones la condició de persona, mai més cap dona serà menystinguda pel fet de ser-ho, ni tractada diferent a través de la bretxa salarial o les condicions més precàries en el món laboral, mai més portarem a les nostres espatlles en solitari -sense el suport social necessari- la càrrega de la cura del nucli familiar (grans, petits o malalts psíquics o físics), mai més ens veurem obligades a ser submises i dir que sí encara que el teu sentir és el de no, mai més passejar en solitari de nit o de dia serà un factor de risc per la nostra seguretat, mai més ningú podrà abusar de nosaltres amb la connivència d’unes autoritats policials o judicials que es neguen a aplicar les disposicions punibles de totes les agressions que patim les dones, les sexuals i totes les altres...

La violència de gènere, simplement pel fet de ser dones

Ser dona no és cap condició que hagi de ser privilegiada per damunt de ningú més, però que per causa de la “violència de gènere” que alguns volen negar i que fa que moltes dones la pateixin i paguin el preu de la seva pròpia vida o la dels seus, ens obliga a unes polítiques de protecció pel fet de ser-ne les víctimes, el que no vol pas dir romandre sempre victimitzades. El nostre esdevenir ha de ser que puguem viure, no que sortir al carrer soles de dia o de nit (encara que sigui per anar o tornar de treballar) suposi un perill per la nostre integritat.

Les dones ens conjurem contra el monstre

Les herbes de Sant Joan (que acumulen més propietats perquè reben més hores de sol), el foc purificador de les fogueres populars, els banys a mitja nit, els guariments i més rituals màgics, les nostres cançons i el ball que durarà tota la nit perquè la foscor no formi part de les nostres vides, faran que les dones formem la nostra pròpia rotllana i ens conjurem per fer front a la inquisició del segle XXI a la que ens volen retornar.

Bruixes d’ahir, d’avui i de demà

I recordarem especialment les paraules de Maria Mercè Marçal: Bruixes d’ahir, bruixes del dia, ens trobarem a plena mar. Arreu s’escamparà la vida com una dansa vegetal. Dins la pell de l’ona salada serem cinc-centes, serem mil, perdrem el compte a la tombada i juntes farem nostra la nit.

 

maribelanoia@gmail.com

LA DIGNITAT, L'ÚNIC VALOR PER SOBREVIURE

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Aquest dilluns, com cada any, hem commemorat el 1er de Maig i, en conseqüència, arreu s’han fet mobilitzacions per fer palès el sentit més pregon d’aquesta festa, la memòria dels seus orígens i aixecar la veu de quines son les reivindicacions actuals. També a Igualada es varen aplegar, al capdamunt del Passeig Verdaguer, unes dues centes persones a la concentració unitària convocada pels sindicats de CCOO i UGT.

En els discursos es va fer esment de com, malgrat la aprovació del nou salari mínim interprofessional o la mateixa reforma laboral, sense posar en qüestió que han suposat unes millores indiscutibles de les condicions laborals pel conjunt de la classe treballadora, front les circumstàncies adverses per l’encariment del cost de la vida o per l’escalada de conflictes al món (que han suposat una alça de preus de l’energia, dels aliments o les matèries primeres a tota la Unió Europea), han suposat -no obstant- un minvament del poder adquisitiu que se’n hauria de desprendre.

Un relleu també de formes de relació laboral 

Es va denunciar que, malgrat l’increment de beneficis de determinat sector empresarial, aquests no sols no han repercutit en la millora dels salaris sinó que han provocat un augment de la inflació, denunciant alhora el bloqueig patronal dels convenis.

Ara que, més enllà de les qüestions concretes d’àmbit sindical, el que es va valorar, per una banda, és la presència dels de tota la vida, dels de la vella generació de lluitadors, passant per totes les edats, fins la incorporació d’alguns sectors més joves. Amb tot, i per altra banda, el que cal tenir en compte no és tant el relleu generacional que es palesava evident sinó també l’evolució o retrocés dels canvis en les relacions de treball de llavors fins ara.

Diferent documentació per la mateixa feina

Ja no existeixen els grans centres de treball que permetíen la organització dels treballadors de les empreses i associar-se per aconseguir millorar les seves condicions de treball. Per començar, de les poques empreses amb treballadors que queden, la seva plantilla ja no està tan dividida en fixes, contractes temporals i a temps parcial, sinó també treballadors que sols tenen permís de treball amb un NIE i d’altres que tenen el seu DNI, amb nacionalitat plena i amb tots els drets de ciutadania. Aquesta és una característica que no hauria d’ afectar per a res a la unitat tan necessària per fer front al corporativisme i les organitzacions que no tenen el sentit de classe. Un sindicat de classe és un sindicat de classe, i mai hem de perdre aquesta perspectiva.

Condicions indignes per un treball més que digne

En aquest relleu generacional hi vaig trobar a faltar, precisament, aquells treballadors i treballadores que no tenen DNI i que potser no tenen ni el NIE que els permeti de treballar de forma legal. Aquesta situació aboca, als qui es veuen obligats a buscar-se la vida com sigui, a cercar treball en l’economia submergida, sobretot en la dels serveis a les persones perquè els serveis públics porten massa temps en retallades com per abastir les necessitats reals de la població gran o dependent. L’economia submergida aflora més que mai, el treball d’atenció a les persones, que hauria de ser d’allò més vocacional i digne (què millor que tenir cura de les persones que ho necessiten amb afecte i caliu?) es converteix, no obstant, en una explotació laboral per les seves condicions de treball i remuneració indignes.

Els vincles afectius també cuiden

Qui més qui menys ha viscut de prop la necessitat d’atenció personal d’algun familiar o conegut proper, ja sigui per raons de malaltia o simplement d’envelliment. Valorem, i com no, quan l’atenció és curosa i amb afecte, i els hi restem molt agraïts. Ara però, reconeixem amb la mateixa proporció els seus drets laborals i socials?. Sovint convertim en indigne la més digne de totes les tasques, la de tenir cura de les persones.

Ciutadans de primera i ciutadans de segona

Ens trobem davant unes eleccions, les municipals, les que ens toquen més de prop perquè podem conèixer personalment els qui ens han de representar, i cal tenir en compte que no tots són iguals, tant els qui es presenten com els qui han de representar. Per començar, una bona part de la ciutadania ni els podrà votar perquè encara no ha assolit la nacionalitat i el seu DNI, ni tal volta és conscient de com s’organitzen les institucions democràtiques per governar els diferents aspectes comuns de la societat que en formen part, la que divideix la seva ciutadania en ciutadans de primera i ciutadans de segona. Un altre aspecte seria analitzar com també tracta de ciutadania de segona els exclosos socialment, els qui no tenen el dret bàsic a l’habitatge, o que no participen de la vida de la ciutat...

Cal fer front comú al feixisme

Però, davant aquest escenari, el que més em preocupa és com el discurs de l’odi que promulga l’extrema dreta pot calar en el desesper dels qui les coses no els van com voldríen, dels que han perdut fins i tot l’esperança i volen creure el primer bocamoll que -amb demagògia- els regala promeses a base de mentides. Els hem de treure la careta perquè mostrin el seu veritable rostre i pugui ser rebutjats des d’una consciència del sentit més pregon de democràcia i dels valors humans. El seu discurs, les seves propostes no poden ser ni plantejades. Barrem-los el pas posant una línia vermella perquè no puguin profanar el sagrat escenari de la democràcia. Front l’extrema dreta cap fissura: NO PASSARAN!!!.   

maribelanoia@gmail.com