Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -
En el marc de les activitats del programa “Octubre
Solidari”, dijous passat “Càritas” ens
oferia la ocasió per reflexionar públicament sobre: “Com dignificar les
condicions laborals de les treballadores de llar?. L’exposició va anar a càrrec
de Liliana Reyes, activista per la defensa dels drets de les treballadores de
la llar de CCOO i Fina Quintana, tècnica d’orientació laboral de Càritas Anoia
Segarra.
Un treball altament feminitzat
En el decurs de les seves intervencions es va
palesar la realitat d’un sector del mercat laboral que resta ben invisible per
donar-se, bàsicament, en el marc de les mateixes llars. Un treball que duen a
terme majoritàriament dones, per això parlava d’un sector altament feminitzat. Alhora,
a banda d’invisibles, sovint esdevenen també clandestines perquè treballen sense
contracte ni S. Social (i moltes d’elles sense ni això perquè encara no tenen
la documentació necessària doncs acaben d’arribar dels seus països d’origen, amb
fills aquí o allà, i han de tirar endavant la seva família treballant com
sigui).
Les cures, un treball bén humà
Cal assenyalar un canvi substancial en el terme que
la Liliana es referia a les “treballadores de la llar i de les cures”. És que
no es tracta únicament de les conegudes tasques físiques de la llar, com ara la
neteja, sinó –sobretot- de cures. És que les cures tenen una connotació que pot
fer més humana aquesta dedicació, una connotació que -per altra banda- no es
correspon amb les condicions laborals de les persones que el duen a terme.
Les internes
Es referia particularment a les internes que
tenen cura d’alguna persona gran i que pernocten a les llars. Sovint -fins i
tot- dormen a la mateixa habitació que la persona gran i, després d’una jornada
intensa, n’han de tenir cura també de nit, sense respectar el seu dret al
descans. Elles han de tenir un tracte digne com qualsevol persona que treballa
en qualsevol feina. Ja no són “criades” com es deia abans quan hi havia ”amos”
i “esclaus” (treballadors sense drets).
De “criades” i “servei”
Eren tractades com a “criades”, i es deia que “servien”,
és a dir, no es tractava pas d’una relació convinguda de drets i deures, sinó
que depenien de tot i per tot del cap de família on treballaven. Totes les
persones que treballen -sigui quina sigui la seva feina- han de poder-ho fer
dignament, i és -sobretot- indecent les condicions de moltes d’elles. La Liliana
ens parlava de la jornada 24-7, és a dir, 24 hores al dia set dies a la setmana
i -de vegades- fins i tot els descompten el menjar i l’ús d’habitació arribant a
final de mes amb uns 300 euros per poder viure ella mateixa i la seva família.
La paciència i l’afecte necessaris
En molts casos es dona fins i tot un maltractament
afectiu perquè el tipus de feina i la paciència constant ho porta implícit. S’ha
donat, deia la Liliane, el cas que -en morir la persona gran o malalta- la família
no li ha permès ni tan sols acomiadar-se de qui ha tingut a la seva cura la
darrera etapa de la seva vida, una etapa segurament molt dura però que -en el
fons- humanitza. On queda llavors la humanitat de les mateixes famílies?.
Qui cuida les cuidadores?
Perquè aquesta és una feina eminentment humana,
però sovint és la mateixa cuidadora la que queda desprotegida laboralment
perquè -en el millor dels casos en que tingués contracte i S. Social- no tenen
ni atur ni subsidis per a aturades de llarga duració o majors de 55 anys, i es
fan grans i agafen malalties com tothom. Qui cuida les cuidadores?, es
preguntava.
Ho hem fet sempre les dones
Potser estem davant una realitat que ve de lluny:
les cures les hem fet les dones de forma ancestral i ara, amb les formes de
vida d’avui on moltes de nosaltres hem dut a terme -a més- un treball assalariat
fora de casa- a aquestes tasques de cura per dependències els hi posem preu i,
o bé hem de posar personal retribuït a casa o els hem d’ingressar en un centres
o residències.
Cuidar de forma decent
No obstant, aquest no és el problema, sinó en quines
condicions posem tant les persones grans o dependents com a les persones que en
tenen cura sense foragitar-les del marc familiar ni desprendre—se’n com si fos
una càrrega. Tenir cura de les persones i de la llar és un treball tan digne
com qualsevol, tan sols es tracta de vetllar perquè ni les condicions de vida
de les persones a tenir cura ni les seves cuidadores siguin simplement
indecents.
