Dades personals

La meva foto
Vaig néixer dona en una societat summament patriarcal. La meva rebel·lia i anhels de llibertat m'ha anat forjant una consciència de classe i de gènere que em permet interpretar la vida amb ulls propis, comunicant i escrivint com a compromis. Escrivint he trobat una manera de dir allò que porto dintre i que en els marcs de relació habitual m'era impossible de comunicar amb un mínim de tenir la certesa de ser recepcionada. Quina sort haver-ho pogut conrear!

dissabte, 28 de novembre del 2015

CAP SILENCI IMPOSAT OFEGARÀ EL NOSTRE CRIT

CIUTADANA DEMPEUS                                                            MARIBEL NOGUÉ I FELIP
Aquests dies, enmig d’un desplegament policial inèdit, Brussel·les ha viscut el confinament dels seus habitants a les cases, amb les escoles i serveis públics tancats. El cor de la vella Europa ha estat ocupat per una Unió Europea que prioritza els interessos financers per damunt de les necessitats dels seus conciutadans i que, per raons de seguretat en clau de guerra- han viscut una notable alteració de la seva vida quotidiana.

El terrorisme del poder
A partir dels primers indicis trobats enmig dels terroristes immolats a París, i després del setge i assalt a l’habitatge de Saint Denis, havien d’avortar la possibilitat de nous atemptats. Res a dir, cal fer front al terrorisme com a crim organitzat que és, però no puc deixar de preguntar-me si els qui provoquen les guerres per ambició de poder i control dels recursos naturals d’uns països que prèviament han condemnat a la inanició, no són també una macro-organització del crim organitzat que exporta armament i -amb el poder d’aquestes armes- també el terror.
Víctimes també
Els brutals atemptats de París varen irrompre en les nostres vides amb un impacte preocupant, sí. Els 128 morts de ciutadans i ciutadanes de la societat civil ens varen colpir profundament. Simultàniament va haver-hi també un atac terrorista a Beirut amb desenes de mort, així com a Àfrica i a altres indrets del món.
França, un dels actius de la guerra
D’ençà que França forma part de la coalició anti - ISIS (Estat Islàmic), liderada per Washington, i malgrat es suposa que els bombardeigs que pateix Síria des del juny de 2014 sols pretén “eradicar” els terroristes, són milers els civils innocents que han mort a causa d’aquests bombardeigs. Metges Sense Fronteres ha denunciat que, en aquest període, han mort 35 pacients siris i personal mèdic provocant la pèrdua de 125000 vides. Davant tanta destrucció, qui s’estranya que la gent fugi de l’horror i busqui empara a una Europa que sempre havia estat baluard de les llibertats, el dret d’asil i l’acolliment als refugiats?. No hi ha víctimes de primera ni de segona, com tampoc es pot afirmar que els atacs de represàlia estan fets en enclavament militar i no afecten la població civil. Mentida.
Un mur de sospita vers el diferent
Després dels atemptats de Paris s’ha volgut instaurar un clima de terror entre la població així com establir mesures de restricció de llibertats. El que és més greu és que es pretén aixecar un mur de sospita i odi entre la gent esquerdant la vida en comú i amenaçant la normal convivència entre les persones que, des d’una diversitat cultural que no ha de ser sinó enriquidora.
El risc d’una espiral de dolor
Si busquem culpables entre els nostres veïns i veïnes pel simple fet de vestir o pensar diferent, si criminalitzem qui fuig –precisament- d’aquest horror, llavors estarem contribuint a apuntalar els mateixos murs que el fanatisme vol crear; i si al dolor per les víctimes innocents es respon provocant més dolor a d’altres persones també innocents, l’espiral no es podrà aturar. Finalment, si donar resposta a aquesta barbàrie ha de suposar retallar drets i llibertats i fa que ens quedem a casa, la victòria del terrorisme serà total: això no ho podem permetre.
Més que mai no podem callar
Des del convenciment de que –en aquests moments- la ciutadania no s’ha d’amagar sinó que ha de ser protagonista i liderar la resposta contra el terror, diferents col·lectius i personalitats han convocat per aquest proper dissabte una mobilització com les que es varen originar amb el “No a la Guerra” després que el trio de les Açores  acordés envair Irak. Cal mostrar la nostra repulsa als atacs terroristes de Paris i el Líban, la nostra repulsa als bombardeigs contra la població civil de Síria, el nostre rebuig al retall de drets democràtics amb la suposada excusa de garanties de seguretat per ineficaces, així com el nostre desacord a la política exterior bel·licista iniciada per Bush-Blair-Aznar.
No podem ser ostatges de l’odi
El fanatisme terrorista de ISIS és funcional i retroalimenta el fanatisme racista europeu. El fonamentalisme islàmic s’utilitza per justificar la guerra contra el terrrorisme. L’odi fanàtic d’uns no es pot esgrimir com a justificació per a nous odis. Ens neguem a ser ostatges de l’odi, del terror i de la intolerància. Això seria claudicar al terrorisme.
No es pot comerciar amb la pau
És el seu terrorisme, la seva islamofòbia i les seves guerres, mentre que la gent de pau creiem en els Drets Humans, i aspirem a una pau que sigui justa. Aquesta pau no pot pas ser ni un mitjà ni una moneda de canvi de res.
Són les seves guerres. Són els nostres morts. NO EN EL MEU NOM!!!

dimecres, 11 de novembre del 2015

NO MORIM, ENS MATEN


CIUTADANA DEMPEUS    MARIBEL NOGUÉ i FELIP
Gairebé mig milió de persones, majoritàriament dones, omplien els carrers de Madrid aquest dissabte passat. Fartes ja de suportar totes les violències masclistes que ens ofeguen i maltracten dia a dia, deixant-hi sovint la pròpia vida, el moviment feminista d’arreu de l’Estat va convocar aquesta marxa per exigir la implicació dels estats i eradicar aquesta xacra social que és la vergonya de qualsevol societat que es reclami avançada (en democràcia i drets humans, està clar). 
Una realitat que continua amagada
Sense comptar les dones assassinades els darrers dies, del 1995 ençà -data d’ on parteixen les estadístiques més recents- s’enregistren 1378 dones mortes a mans de les seves parelles sentimentals. En el que portem d’any ja s’han comptabilitzat 70 feminicidis i, tan sols aquest estiu, han estat assassinades 37 dones i 8 menors a mans de les seves parelles, pares o parelles de les seves mares. Dones i menors que pateixen la violència patriarcal en les seves múltiples formes. Aquesta realitat és tan sols la punta del iceberg d’un problema que roman amagat enmig del nostre entorn més immediat.
No són crims passionals
Abans es deia que sempre n’hi havia hagut del que se’n deia “crims passionals”, aquells que ocupaven les portades de les revistes sensacionalistes, però ara ja no estem disposades a callar per més temps doncs hem assumit que és una anormalitat social per molt que cada setmana es repeteixin nous casos de dones mortes per causa de la violència masclista.
Desvaloritzades i cosificades
El moviment feminista considera que les violències que vivim en diferents àmbits es succeeixen en una societat que tolera la desigualtat i, amb ella, resta credibilitat i autoritat a les dones. El masclisme alimenta, per una banda, la nostra desvalorització i -per l’altra- la cosificació dels nostres cossos amb la manca de respecte a les nostres decisions. Tanmateix, aquestes agressions són inseparables de les que pateixen les persones que no responen a la masculinitat hegemònica.
Una divisió de rols atàvica
És la mateixa estructura de la societat la que ofega i condiciona el dret a la vida i al desenvolupament humà de les mateixes dones. Són raons que venen de lluny i que estableix una divisió atàvica dels rols assignats als homes i a les dones; uns rols que associats a un model econòmic on preval el diner, determina que el treball dels homes és el productiu, el que se li reconeix un rendiment i es remunera, mentre que el de les dones gira entorn del treball reproductiu de les persones, que no té remuneració i –si la vol o la necessita- ha de fer –amés a més- el mateix treball productiu assignat als homes sovint en pitjors condicions i menys remunerat.  Aquest context de la relació entre els homes i les dones està carregat d’història, de cultura i –per tant- de creences, símbols i conceptes que poden explicar perquè –a voltes- s’ha naturalitzat el fet de la violència.
Totes les violències a casa mateix
La violència econòmica no és la que –encara avui- no reconeix el mateix salari pel mateix treball, sinó que en l’àmbit familiar es posa de manifest, en particular, en el cas de separació o divorci, doncs les dones –de forma majoritària- es queden amb les criatures i no sempre l’home assumeix el cost d’una pensió d’aliments i/o compensatòria justa. Tothom coneixem famílies monomarentals que han de fer front, en solitari, a les càrregues familiars amb les dificultats afegides de la manca de feina i que –en el cas de trobar-ne- són treballs en precari i amb uns salaris molt baixos (en aquest sentit sabem de moltes àvies i avis que assumeixen unes despeses que ja no els pertanyen).
Volem viure sense risc d’assetjament
És violència també no poder anar pels carrers amb seguretat, la por a ser assetjades al carrer o també en els llocs de treball és un atac a la nostra llibertat. No ens pensem pas que els maltractaments i els abusos és un tema del passat i que avui amb les joves ja no passa. És mentida: en la relació entre joves es reprodueixen vells esquemes de control sobre les dones, control sobre la forma de vestir, sobre amb qui es relaciona, controlant mòbils, etc... No és pas un tema superat i es produeixen en totes les edats.
Els integrismes, un perill real per les dones
És impensable que, en una democràcia que consagra els principis dels drets humans a la seva Carta Magna tinguin tan poder d’influència els integrismes que -de la mà de les institucions religioses releguen la dignitat de les dones a la seva maternitat, negant totes les potestats socials que tenen com subjectes de dret. La radicalització dels integrismes ens podria dur a que, d’ aquí a res, puguem veure com a les dones se’ns relega a la situació del segle IV quan encara no teníem ànima...
Vendre el propi cos, una esclavitud
Tant de culte com es dóna al cos i sovint les dones estan abocades a subsistir venent el propi cos, és l’esclavitud del segle XXI, doncs el tràfic humà és un dels negocis il·lícits globals que més ha crescut en els darrers temps: ocupa el tercer lloc, després de la venda d’armament i del comerç de drogues. És difícil quantificar el volum de negoci d’aquesta explotació sexual de les dones per ser una activitat que es duu a terme al marge de la llei. No obstant –segons informes de la ONU- s’estima que la xifra és superior als 32.000 milions de dòlars.
El sistema patriarcal i el masclisme maten
Les dones denunciem la omnipresència del masclisme en una estructura patriarcal que ens ofega. No és que morim a pessics per la duresa de la vida i les repercussions en la nostra salut, sinó que amb aquesta violència masclista que ens envaeix, a les dones ens maten!!!.