QÜESTIONS D'ESTAT

CIUTADANA DEMPEUS                     MARIBEL NOGUÉ i FELIP

Més enllà d’ on es volen posar les fronteres o delimitacions territorials per governar-se els països, a mi el que em preocupa és quines prioritats donaran els seus governs per donar resposta a les necessitats de la ciutadania, i quines seran les seves prioritats i/o línies d’ actuació. A tall d’ exemple només uns apunts:

Una despesa militar per fer la guerra

L’ informe Delàs ha presentat el seu darrer informe per denunciar el pes de la despesa militar en uns pressupostos del Partit Popular marcats per l’ austeritat i per les retallades socials. Mentre que les dades facilitades pel Ministeri de Defensa sobre el desenvolupament del pressupost d’aquest any 2015 ja mostren que la despesa militar amb data de juliol va superar un 121 % el que s’havia aprovat inicialment, algunes pràctiques ens porten a la conclusió de que, per al 2016, la despesa militar total final és tres vegades superior a la del Ministeri de Defensa i representa un 1,6 % del PIB espanyol. És que les directrius de la OTAN marquen com s’ha de fer el càlcul de la despesa militar i que inclouen totes les partides militars, com ara els organismes autònoms de defensa o les repartides per altres ministeris (R+D militar que sorgeix des del Ministeri d’ Indústria, les classes passives militars (Seguretat Social), les despeses en organismes com l’ OTAN que depenen del Ministeri d’ Exteriors, la Mútua militar ISFAS i la Guàrdia Civil (Ministeri del Interior), així com el del CNI (el seu cap és militar i el 60 % del seu personal té funcions militars).

Per no parlar de definir-se sobre el model d’estat pel que fa a la monarquia, què ens costa mantenir-la tant a nivell econòmic com de llast arcaic que representa quan parlem de democràcia.

La guardiola de les pensions ha servit per pagar el rescat bancari

Les pensions de la Seguretat Social és una altra de les competències estatals, sigui quin sigui l’àmbit d’un estat, però el que a mi m’importa és quines polítiques hi poden dur a terme els qui ens governin. Fa quatre dies, l’eminent professor Vicenç Navarro explicava el mecanisme que ha fet servir el PP per pagar -amb la guardiola de les pensions i via deute públic- el rescat bancari que va dur a terme el PP i que ens han imposat de pagar entre tots els contribuents.

La precarietat laboral, un atac a la protecció social

És veritat que hi ha dades estadístiques sobre la piràmide poblacional, però també és veritat que –amb la transformació liberal del mercat de treball- gairebé tots els costos de la Seguretat Social són assumits pel sofert contribuent, donat que les grans empreses (que el nodrien de forma important) han escapolit les seves aportacions amb la atomització dels seus centres productius, tendint a la individualització contributiva (per exemple amb la generalització d’uns autònoms que també estan precaritzats laboralment, així com la gradual privatització dels serveis públics (una altre font important que nodreix els pressupostos de la S. Social). Per altra banda, en el seu darrer article, el professor Navarro ens alerta sobre el què s’amaga darrera la proposta de “contracte únic” que proclama un candidat de dretes camuflat de marca blanca del PP com és Albert Rivera de Ciutadans, i que –a la pràctica- deixaria inexistents els indefinits, els temporals i altres...

Adéu a la universalització de l’assistència sanitària

El dret a l’assistència sanitària universal i gratuïta de què hem fet palès en aquest país des de fa molts i molts anys, ha quedat fet miques a mesura que s’ha anat posat preu a tot per fer-ho compatible amb els serveis privats que han entrat al mercat des de criteris de competència i rendibilitat econòmica: s’han exclòs medicaments de la cobertura farmacèutica de la Seguretat Social; els pensionistes han de pagar part d’alguns medicaments que abans eren de prescripció gratuïta; i s’ha permès dibuixar un model d’assistència sanitària de primera i de segona, perquè per accedir a determinades especialitats, cal suportar llargues llistes d’espera (a no ser que tinguis una pòlissa d’assistència privada o en puguis pagar la intervenció, cosa que anticiparia la intervenció en el mateix centre públic que –de no ser així- et fan esperar mesos i mesos -fins i tot- anys...).

Apartheid sanitari pels sense papers

Però, en tota aquesta disbauxa, encara hi ha a qui se li nega la targeta sanitària: són les persones immigrants que –malgrat conviuen entre nosaltres- no tenen encara tots els papers per ser considerats ciutadans i ciutadanes de ple dret. La líder de Ciutadans a Catalunya Inés Arrimadas va dir fa poc que “en cap s’ha d’equiparar el dret a l’assistència dels immigrants que tenen residència legal amb els que no la tenen, i que –en aquest cas- sols cal garantir el que diu la Organització Mundial de la Salut que cal donar cobertura total únicament als infants i a les dones embarassades, i també en cas de malalties greus, d’urgències o en el cas que posin en perill la salut pública”. Sols li faltava dir perquè són uns apestats... Si més no, aquest és l’Apartheid sanitari que ha imposat –de fet- el govern de Rajoy.

Sí als immigrants rics, no als pobres

Fins fa poc, venien molts estrangers a operar-se als nostres centres públics pel prestigi qualitatiu que havien assolit, i venien fent-se passar per turistes o –si podien- fins i tot pagant. És una gran hipocresia que la qualitat dels nostres serveis públics faci una distinció entre els immigrants amb diners i els pobres. Si les persones que no tenen regularitzada la seva residència necessiten algun altre tipus d’atenció l’han de pagar el servei o subscriure un conveni amb la Seguretat Social (que és com una pòlissa de  les mútues però pública).     

Un vot conscient i de ruptura democràtica

Per tot plegat, el dia 20 tindré molt en compte el sentit del meu vot, impedint que surti cap govern que continuï malbaratant els recursos públics destinats a garantir el benestar de la seva ciutadania per alimentar negocis vergonyants de venda d’armes, drogues o tràfic de persones). Tan me fa si el timó de l’estat està a Catalunya o no, però sí que m’importa un canvi possible per eradicar la corrupció del sistema i unes prebendes o privilegis que van, des del concordat amb la Santa Seu signat l’any 1953 fins els temes que varen quedar al calaix amb les negociacions de la transició, aspectes de “reforma” i de no “ruptura” amb la dictadura que permet avui encara privilegis i expansió de les idees feixistes.

A voltes amb la constitució

Menys el PP tothom parla de reformar la constitució de 1978. N’hi ha que tan sols ho volen fer pel tema territorial, n’hi ha que volen fer-ho per “corregir” lo de la descendència monàrquica (que pugui regnar encara que sigui una dona), però no es qüestionen per a res ni la monarquia, amb la despesa i el llast antidemocràtic que suposa, ni les servituds al poder financer internacional.

Un canvi de fons és possible

I n’hi ha que, d’ençà del 15-M del 2011, exigeixen un canvi a fons en la direcció indiscutible d’ una ruptura democràtica, i aquesta ha de ser sense grisos, en tot cas per garantir i millorar algunes premisses sobre els drets humans i socials que varen ser arrencats a la dictadura després de durs i llargs anys de lluita.. Que no es pot?. Ja ho crec que –si ens ho proposem- es pot!.

maribelanoia@gmail.com

CAP SILENCI IMPOSAT OFEGARÀ EL NOSTRE CRIT

CIUTADANA DEMPEUS                                                            MARIBEL NOGUÉ I FELIP
Aquests dies, enmig d’un desplegament policial inèdit, Brussel·les ha viscut el confinament dels seus habitants a les cases, amb les escoles i serveis públics tancats. El cor de la vella Europa ha estat ocupat per una Unió Europea que prioritza els interessos financers per damunt de les necessitats dels seus conciutadans i que, per raons de seguretat en clau de guerra- han viscut una notable alteració de la seva vida quotidiana.

El terrorisme del poder

A partir dels primers indicis trobats enmig dels terroristes immolats a París, i després del setge i assalt a l’habitatge de Saint Denis, havien d’avortar la possibilitat de nous atemptats. Res a dir, cal fer front al terrorisme com a crim organitzat que és, però no puc deixar de preguntar-me si els qui provoquen les guerres per ambició de poder i control dels recursos naturals d’uns països que prèviament han condemnat a la inanició, no són també una macro-organització del crim organitzat que exporta armament i -amb el poder d’aquestes armes- també el terror.

Víctimes també

Els brutals atemptats de París varen irrompre en les nostres vides amb un impacte preocupant, sí. Els 128 morts de ciutadans i ciutadanes de la societat civil ens varen colpir profundament. Simultàniament va haver-hi també un atac terrorista a Beirut amb desenes de mort, així com a Àfrica i a altres indrets del món.

França, un dels actius de la guerra

D’ençà que França forma part de la coalició anti - ISIS (Estat Islàmic), liderada per Washington, i malgrat es suposa que els bombardeigs que pateix Síria des del juny de 2014 sols pretén “eradicar” els terroristes, són milers els civils innocents que han mort a causa d’aquests bombardeigs. Metges Sense Fronteres ha denunciat que, en aquest període, han mort 35 pacients siris i personal mèdic provocant la pèrdua de 125000 vides. Davant tanta destrucció, qui s’estranya que la gent fugi de l’horror i busqui empara a una Europa que sempre havia estat baluard de les llibertats, el dret d’asil i l’acolliment als refugiats?. No hi ha víctimes de primera ni de segona, com tampoc es pot afirmar que els atacs de represàlia estan fets en enclavament militar i no afecten la població civil. Mentida.

Un mur de sospita vers el diferent

Després dels atemptats de Paris s’ha volgut instaurar un clima de terror entre la població així com establir mesures de restricció de llibertats. El que és més greu és que es pretén aixecar un mur de sospita i odi entre la gent esquerdant la vida en comú i amenaçant la normal convivència entre les persones que, des d’una diversitat cultural que no ha de ser sinó enriquidora.

El risc d’una espiral de dolor

Si busquem culpables entre els nostres veïns i veïnes pel simple fet de vestir o pensar diferent, si criminalitzem qui fuig –precisament- d’aquest horror, llavors estarem contribuint a apuntalar els mateixos murs que el fanatisme vol crear; i si al dolor per les víctimes innocents es respon provocant més dolor a d’altres persones també innocents, l’espiral no es podrà aturar. Finalment, si donar resposta a aquesta barbàrie ha de suposar retallar drets i llibertats i fa que ens quedem a casa, la victòria del terrorisme serà total: això no ho podem permetre.

Més que mai no podem callar

Des del convenciment de que –en aquests moments- la ciutadania no s’ha d’amagar sinó que ha de ser protagonista i liderar la resposta contra el terror, diferents col·lectius i personalitats han convocat per aquest proper dissabte una mobilització com les que es varen originar amb el “No a la Guerra” després que el trio de les Açores  acordés envair Irak. Cal mostrar la nostra repulsa als atacs terroristes de Paris i el Líban, la nostra repulsa als bombardeigs contra la població civil de Síria, el nostre rebuig al retall de drets democràtics amb la suposada excusa de garanties de seguretat per ineficaces, així com el nostre desacord a la política exterior bel·licista iniciada per Bush-Blair-Aznar.

No podem ser ostatges de l’odi

El fanatisme terrorista de ISIS és funcional i retroalimenta el fanatisme racista europeu. El fonamentalisme islàmic s’utilitza per justificar la guerra contra el terrrorisme. L’odi fanàtic d’uns no es pot esgrimir com a justificació per a nous odis. Ens neguem a ser ostatges de l’odi, del terror i de la intolerància. Això seria claudicar al terrorisme.

No es pot comerciar amb la pau

És el seu terrorisme, la seva islamofòbia i les seves guerres, mentre que la gent de pau creiem en els Drets Humans, i aspirem a una pau que sigui justa. Aquesta pau no pot pas ser ni un mitjà ni una moneda de canvi de res.

Són les seves guerres. Són els nostres morts. NO EN EL MEU NOM!!!

.maribelanoia@gmail.com

NO MORIM, ENS MATEN

CIUTADANA DEMPEUS    MARIBEL NOGUÉ i FELIP

Gairebé mig milió de persones, majoritàriament dones, omplien els carrers de Madrid aquest dissabte passat. Fartes ja de suportar totes les violències masclistes que ens ofeguen i maltracten dia a dia, deixant-hi sovint la pròpia vida, el moviment feminista d’arreu de l’Estat va convocar aquesta marxa per exigir la implicació dels estats i eradicar aquesta xacra social que és la vergonya de qualsevol societat que es reclami avançada (en democràcia i drets humans, està clar). 
Una realitat que continua amagada

Sense comptar les dones assassinades els darrers dies, del 1995 ençà -data d’ on parteixen les estadístiques més recents- s’enregistren 1378 dones mortes a mans de les seves parelles sentimentals. En el que portem d’any ja s’han comptabilitzat 70 feminicidis i, tan sols aquest estiu, han estat assassinades 37 dones i 8 menors a mans de les seves parelles, pares o parelles de les seves mares. Dones i menors que pateixen la violència patriarcal en les seves múltiples formes. Aquesta realitat és tan sols la punta del iceberg d’un problema que roman amagat enmig del nostre entorn més immediat.

No són crims passionals

Abans es deia que sempre n’hi havia hagut del que se’n deia “crims passionals”, aquells que ocupaven les portades de les revistes sensacionalistes, però ara ja no estem disposades a callar per més temps doncs hem assumit que és una anormalitat social per molt que cada setmana es repeteixin nous casos de dones mortes per causa de la violència masclista.

Desvaloritzades i cosificades

El moviment feminista considera que les violències que vivim en diferents àmbits es succeeixen en una societat que tolera la desigualtat i, amb ella, resta credibilitat i autoritat a les dones. El masclisme alimenta, per una banda, la nostra desvalorització i -per l’altra- la cosificació dels nostres cossos amb la manca de respecte a les nostres decisions. Tanmateix, aquestes agressions són inseparables de les que pateixen les persones que no responen a la masculinitat hegemònica.

Una divisió de rols atàvica

És la mateixa estructura de la societat la que ofega i condiciona el dret a la vida i al desenvolupament humà de les mateixes dones. Són raons que venen de lluny i que estableix una divisió atàvica dels rols assignats als homes i a les dones; uns rols que associats a un model econòmic on preval el diner, determina que el treball dels homes és el productiu, el que se li reconeix un rendiment i es remunera, mentre que el de les dones gira entorn del treball reproductiu de les persones, que no té remuneració i –si la vol o la necessita- ha de fer –amés a més- el mateix treball productiu assignat als homes sovint en pitjors condicions i menys remunerat.  Aquest context de la relació entre els homes i les dones està carregat d’història, de cultura i –per tant- de creences, símbols i conceptes que poden explicar perquè –a voltes- s’ha naturalitzat el fet de la violència.

Totes les violències a casa mateix

La violència econòmica no és la que –encara avui- no reconeix el mateix salari pel mateix treball, sinó que en l’àmbit familiar es posa de manifest, en particular, en el cas de separació o divorci, doncs les dones –de forma majoritària- es queden amb les criatures i no sempre l’home assumeix el cost d’una pensió d’aliments i/o compensatòria justa. Tothom coneixem famílies monomarentals que han de fer front, en solitari, a les càrregues familiars amb les dificultats afegides de la manca de feina i que –en el cas de trobar-ne- són treballs en precari i amb uns salaris molt baixos (en aquest sentit sabem de moltes àvies i avis que assumeixen unes despeses que ja no els pertanyen).

Volem viure sense risc d’assetjament

És violència també no poder anar pels carrers amb seguretat, la por a ser assetjades al carrer o també en els llocs de treball és un atac a la nostra llibertat. No ens pensem pas que els maltractaments i els abusos és un tema del passat i que avui amb les joves ja no passa. És mentida: en la relació entre joves es reprodueixen vells esquemes de control sobre les dones, control sobre la forma de vestir, sobre amb qui es relaciona, controlant mòbils, etc... No és pas un tema superat i es produeixen en totes les edats.

Els integrismes, un perill real per les dones

És impensable que, en una democràcia que consagra els principis dels drets humans a la seva Carta Magna tinguin tan poder d’influència els integrismes que -de la mà de les institucions religioses releguen la dignitat de les dones a la seva maternitat, negant totes les potestats socials que tenen com subjectes de dret. La radicalització dels integrismes ens podria dur a que, d’ aquí a res, puguem veure com a les dones se’ns relega a la situació del segle IV quan encara no teníem ànima...

Vendre el propi cos, una esclavitud

Tant de culte com es dóna al cos i sovint les dones estan abocades a subsistir venent el propi cos, és l’esclavitud del segle XXI, doncs el tràfic humà és un dels negocis il·lícits globals que més ha crescut en els darrers temps: ocupa el tercer lloc, després de la venda d’armament i del comerç de drogues. És difícil quantificar el volum de negoci d’aquesta explotació sexual de les dones per ser una activitat que es duu a terme al marge de la llei. No obstant –segons informes de la ONU- s’estima que la xifra és superior als 32.000 milions de dòlars.

El sistema patriarcal i el masclisme maten

Les dones denunciem la omnipresència del masclisme en una estructura patriarcal que ens ofega. No és que morim a pessics per la duresa de la vida i les repercussions en la nostra salut, sinó que amb aquesta violència masclista que ens envaeix, a les dones ens maten!!!.

maribelanoia@gmail.com

QUAN EN NOM DE LA PAU ES PREPARA LA GUERRA

Ciutadana Dempeus                                              Maribel Nogué i Felip

La setmana passada, diversos edificis o monuments emblemàtics de ciutats d’arreu del món s’il·luminaven de blau. Era per commemorar el 70 aniversari de l’entrada en vigor de la Carta de les Nacions Unides que es va signar a San Francisco el 26 de juny de 1945 i es va fer efectiva el 24 d’octubre d’aquell mateix any. El missatge?: unir els ciutadans i ciutadanes de tot el món a favor de la pau, el desenvolupament i els drets humans.

Un discurs tossut

Certament, a casa nostra,indrets emblemàtics de les nostres ciutats també lluïen el color blau. La voluntat de pau dels pobles és inequívoca, i el discurs de les Nacions Unides és molt tossut al respecte, però sembla que –malgrat el seu suposat poder d’influència- els poderosos van a la seva i miren cap un altre cantó (el seu, està clar).

Immersos de ple en la guerra

L’escenari que vivim no és de pre-guerra, sinó de la guerra que ja fa temps empastifa el món i que ens esquitxa de ben a prop. A banda de la complicitat dels governs en els negocis de venda d’armament als països en conflicte, i de les relacions amistoses o de negoci amb els països que en són responsables, actualment l’OTAN prepara una de les maniobres més grans de la seva història al sud d’Europa (Espanya, Itàlia i Portugal). Es tracta de la “Trident Juncture” que compta amb la participació de més de 30.000 efectius (8.000 d’ells espanyols) d’un total de 30 països. Aquestes maniobres s’estan duent a terme fins el 6 de novembre. El propòsit és, com en altres ocasions, l’entrenament per fer la guerra a gran escala.

El macabre objectiu del poder

Cal sospitar que les actuals maniobres de l’OTAN puguin tenir com a objectiu, com sempre, preparar-se per envair qualsevol país, potser Síria, com una demostració de força davant Rússia o la Xina, amb les conseqüències catastròfiques que això suposa per la humanitat.

L’horror d’unes guerres provocades

Mentrestant, desenes de milers de persones ja arriben a Europa fugint dels horrors de  Síria, l’Iraq o l’Afganistan, unes guerres que occident ha provocat venent armament als seus països i que ara vol cobrar-se aquest “ajut” enderrocant el poder establert per tal de poder controlar els seus recursos naturals en un món d’enfrontament dels grans poders econòmics que se’ls disputen per subjugar tot el món als peus de l’imperi del diner.

Obligacions que no es poden defugir

La solidaritat de la ciutadania i les iniciatives municipalistes són lloables però no poden substituir la responsabilitat i les obligacions que els Estats i les organitzacions internacionals tenen amb la legislació internacional relativa al dret a refugi i asil, en especial l’estat espanyol que és –actualment- un dels països amb la política d’asil més restrictiva de la UE.

El dret d’ asil i els refugiats

El dret d’ asil és la potestat que tenen els estats per a oferir protecció a determinades persones (nacionals d’ altres estats), les vides dels quals, llibertat o drets fonamentals siguin objecte de persecució o violència, o es trobin amenaçats en el seu país d’origen o tercers països. L’asil comporta els efectes de no devolució, no expulsió i no extradició de la persona. Per altra banda, un refugiat és una persona que es troba fora del país d’ on és originari, o bé on hi resideix habitualment, a causa d’un temor fonamental de persecució per raons d’ètnia, de religió, nacionalitat o pertinença a un grup social o opinions polítiques, i que no pot o no vol reclamar la protecció del seu país per a poder tornar-hi.

Més fronteres i més blindades

En aquest sentit, la Unió Europea, lluny de facilitar l’accés a la protecció internacional a persones refugiades que es troben en països d’origen i trànsit, ha centrat tos els seus esforços en impedir l’arribada d’aquestes persones a les fronteres europees prioritzant el seu reforç, el seu control, així com l’externacionalització de les mateixes per sobre dels drets humans i el dret d’asil. La Finalitat és impedir –com sigui- la seva arribada deixant aquestes persones atrapades en països on les seves vides corren greu perill.

Mobilitzacions per la pau arreu

Per això em sumo a la campanya de reclamar una veritable política pública en favor de la pau, els drets humans i la cooperació al desenvolupament, polítiques que han estat greument afectades per les retallades pressupostàries i la manca de voluntat política del Govern català. La Plataforma Aturem la Guerra, lafede.cat per a la Justícia Global i la plataforma Stop Mare Mortum han convocat per aquest dissabte una manifestació a Barcelona per donar la benvinguda a les persones refugiades amb un crit reiterat de No a la Guerra i No a les maniobres de l' OTAN.

Per damunt de tot: humanitat

El patiment de tantes desenes de milers de persones ens importa i no ens és aliè. Les dures condicions de vida que estan suportant en aquest èxode no ens són indiferents. El sentit més pregon de la nostra humanitat es fa palès i sura per damunt d’interessos i d’estratègies que no són les nostres. Fa 70 anys que va entrar en vigor la Carta de les Nacions Unides; i la Declaració Universal dels Drets Humans continua essent el manual de vida per a moltes més persones quines consciències el sistema hauria volgut apagar. La Pau no és sols l’absència de guerra, mentre que fer la guerra en nom de la Pau és donar-li al sentit més sagrat de la paraula la dimensió més perversa que es pot imaginar. Per això sempre estaré amb les persones que defensem aquella pau que contempla –sobretot- el desenvolupament humà de les persones i el de les societats en què viuen.

maribelanoia@gmail.com

DE MÀRTIRS I VÍCTIMES

CIUTADANA DEMPEUS                                    MARIBEL NOGUÉ i FELIP

Han passat ja 75 anys d’ ençà de que el President Lluís Companys fos afusellat per part del franquisme. En el context del domini feixista l’Alemanya i França, Franco va trobar els aliats perfectes. La coincidència en la data de la citació judicial del President Artur Mas té unes connotacions coincidents, sí, però el rerefons que pretenia un i el que pretén l’altre és diametralment oposat.

Morir a mans del feixisme

Expliquen els documents de la història que, un cop derrotat l’ exèrcit francès, França va quedar pràcticament ocupada del tot. Després de l’ armistici, el territori francès va quedar reduït a 2/3 parts. Lluís Companys havia retardat la seva fugida per buscar el seu fill, desaparegut després d’un atac aeri, però ja va ser massa tard. Fou detingut per la policia alemanya al pobles de “La Baule des Pins” (Loire inf.) i, tres mesos després, a poc de comunicar-li la sentència de mort, l’escamot d’execució franquista acabava amb la seva vida. Abans però, com és sabut, va demanar de descalçar-se per poder tocar la terra catalana i cridar: “Moro per Catalunya i per la República. Sóc feliç de morir a Catalunya i si hi ha alguna cosa que em pesa és només que ja no podré fer res pels meus ideals. Que tinguin valor els qui encara queden. esperança i fermesa”.

Les polítiques socials una prioritat

Cada 15 d’ octubre hem tingut ben present aquests fets retent homenatge i oferint flors als monòlits o monuments que té arreu del país. Certament el sentit de pertinença a la Catalunya derrotada per la força de les armes ha impregnat l’ànima de generacions senceres. El cert, però, és que alguns han volgut donar el tomb a la Catalunya que anhelava Companys per una altra de sentit contrari. L’obra de la Generalitat republicana en les diverses matèries en les que tenia competències (educació, sanitat, infraestructures, economia... tenia una orientació eminentment social, el President Companys estava al costat dels treballadors i defensava els seus drets (recordem, per exemple, els rabassaires).

Qui es fa la víctima no és cap màrtir

La política que apliquen els qui avui s’omplen la boca de defensar Catalunya va en una direcció diametralment oposada a la que sospiraven tants i tants avantpassat -que hi deixaren la seva pell- fins veure truncats els seus anhels i esperances a mans de les hordes feixistes. També la seva actitud i compromís té un color diferent. Mentre que, des de les seves profundes conviccions, el President Companys va lluitar fins al final esdevenint un màrtir de la república catalana (màrtir és aquella persona que pateix per restar fidel a una causa), hi ha qui es fa la víctima per imposar les idees i el programa que defensa (víctima és la persona que sacrifica voluntàriament la seva vida, la seva felicitat, per algú o alguna cosa).

El suport des del respecte a la institució

És cert, el President Mas i les Conselleres Rigau i Ortega estan imputades per defensar un dret eminentment democràtic com és el dret que té la ciutadania d’expressar el seu vot per tal de ser tingut en compte pels governants. En aquest sentit, compten amb el meu suport institucional perquè –com ha denunciat l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau, aquestes querelles són antidemocràtiques, així com la “judicialització” de la política, i es mostren corresponsables amb la convocatòria del 9N feta des de criteris democràtics i cívics i que ha tingut una resposta massiva del poble català.

Una defensa de drets democràtics que no és igual per tothom

Però també és cert que el passat 5 d’octubre la Generalitat era una de les parts que acusaven 4 joves de Poblenou per haver participat en la Vaga General del 29 de març del 2012, i per les que es demanen 3 anys de presó i 18 mesos de pena-multa per a cadascun, en una vaga duta a terme per la defensa dels drets socials, uns drets retallats sense rubor pel govern d’ Artur Mas, tant víctima de la repressió antidemocràtica ell...

Sortir al carrer per cridar contra totes les injustícies

Sóc la primera que he sortit i espero continuar sortint al carrer per mostrar el meu suport a persones injustament represaliades a causa de drets fonamentals, però no alimentaré “egos” dirigits a imposar unes polítiques antisocials. Els drets nacionals van intrínsicament lligats als drets socials, i que no em facin triar.

Memòria històrica per restituir greuges silenciats

En el seu comunicat, Ada Colau recorda que la intenció del seu equip de govern amb motiu de la celebració del 15 d’octubre és que serveixi també per reclamar institucionalment l’ anul·lació de la sentència de mort de Companys i la seva integració a la memòria democràtica i antifeixista europea, car és l’ únic president d’ una institució democràtica afusellat durant la Segona Guerra Mundial. Una direcció inequívoca del compromís democràtic a favor de les persones. Una cosa no té res a veure amb l’ altra.

maribelanoia@gmail.com

LA HIPOCRESIA DELS GOVERNS OCCIDENTALS I ELS REFUGIATS

CIUTADANA DEMPEUS                                    MARIBEL NOGUÉ i FELIP

Centenars de milers de persones ofegades al mar, fugint dels conflictes armats i de la pròpia precarietat dels seus països d’origen, palesen el veritable Genocidi Migratori que està convertint la mar mediterrània en un cementiri. Segons la Organització Internacional per a les Migracions, es calcula que en el decurs d’aquest 2015, més de 30.000 persones poden arribar a perdre la vida per arribar a Europa. A la causa de l’empobriment que han sofert molts països ubicats a l’orient mitjà i al sud d’Europa, per la usura capitalista d’ espoliar dels seus recursos naturals, cal afegir-hi ara la fugida de les conseqüències d’unes guerres que el mateix poder d’occident ha provocat.

Presentació de la campanya ACULL d'IGUALADA i l'ANOIA

Una crisi planejada per Turquia i Aràbia Saudí

Segons la periodista i analista política amiga Nazanin Amirian, que ha estat a Igualada diverses vegades, la crisi de refugiats va ser planejada per Turquia i l’Arabia Saudí. Ens ho explica en un dels seus articles (http://www.nazanin.es/?p=11995): des de 2011, Turquia, Aràbia Saudí i Qatar, incapaços de derrotar a Baschar Al Assad, ho han intentat tot per tal de convèncer a Barack Obama de la necessitat d’acabar amb el mandatari siri. Per aquesta raó no varen dubtar d’acusar-lo de derrocar l’avió turc el juny de 2012, de fer servir gasos químics a l’agost del 2013 o de ser incapaç de contenir aquest monstre de l’Estat Islàmic creat per la CIA, el Mossad i el MI6, segons l’ex-empleat de NSA Edward Snowden i –segons Hillary Clinton- finançat pels xeics àrabs. Un monstre que, a través del canal qatarí Al Jazzira, mostra al món les impactants imatges de decapitacions, dones violades i esclaves sexuals; així com les de la destrucció de monuments mil·lenaris com ara el Buda afganés i d’altres barbaritats.

Buscar complicitats per intervenir militarment Síria

Tot indica que ambdós països decideixen “inundar” Europa de refugiats siris, provocant  una commoció social i oferint als seus mandataris –de passada- el pretext perfecte per fer “alguna cosa” pel poble siri. Però quan les fotos dels cossos d’un centenar d’adults siris asfixiats o congelats en camions no fereixen prou sensibilitats, apareix el cos del petit Alan ofegat a una platja turca amb el reclam “ha mort perquè Occident no ha eliminat Assad”. I aixó sí, l’objectiu ja està assolit: A Londres, Berlín i París ja es parla de bombardejar a aquest devastat país: hipòcrites!!!.

El negoci de la venda d’armes sempre al darrera

Fins el juliol del 2015 Alemanya va guanyar uns 7,9 milions d’euros per la venda d’armes als xeics àrabs (un increment del 30 % respecte la mateixa època el 2014). Els mitjans de comunicació censuren –però- les imatges de milers d’infants i adults iemenites assassinats per les bombes d’EUA i Aràbia que, a més, han destruït els dipòsits d’aigua i aliments, centrals elèctriques i hospitals, matant milers de civils de fam, malalties i ferides que no es poden curar. Amaguen que la “Guerra global contra el Terror” que es va iniciar a l’Afganistan (que va continuar al Pakistan, a Irak, a Líbia, a Síria, al Iemen, a Somàlia, a Malí, o a Sudán, per exemple), ha generat desenes de milions de desplaçats.

El tauler de joc de les aliances internacionals

Tot canvia aquest juliol de 2015 després de la signatura de “pau” i l’acord nuclear entre occident i l’ Iran. Es tracta d’un canvi qualitatiu en l’equilibri de forces en una regió que –fins al moment- estava a favor d’Israel, Turquia i Aràbia Saudí. Així, la República Islàmica, a banda de salvar-se d’un atac militar dels EUA, havia aconseguit el compromís d’Obama de no intervenir militarment a Síria. Com a conseqüència, Ankara i Riad estan pressionant als europeus perquè posin fi a l’Estat Siri, doncs la situació econòmica d’ambdós països ja no els hi permet de continuar finançant als rebels armats. Però la negativa d’Assad d’acceptar els plans de pau d’Iran i de Rússia ha tancat les vies d’una sortida menys dramàtica a la crisi política.

Declaració d’integritat a canvi de bases militars  

Mentrestant, a nosaltres ens han tingut ben distrets mirant-nos el melic. Després d’assolir les conegudes declaracions a favor de la integritat del territori espanyol, en la seva compareixença a la premsa, el Rei Felip VI i Obama han remarcat els “vincles” i la “llarga amistat” que uneix els dos països. Més concretament el president nord-americà ha agraït a Espanya el seu compromís amb la seguretat mundial i la seva col·laboració en aquest àmbit, referint-se a la participació espanyola en la coalició que lluita contra el grup terrorista Estat Islàmic, citant la cessió d’espai en bases militars i al desplegament permanent desplegat recentment per la base de Morón de la Frontera (Sevilla).

La irrupció de refugiats a una Europa fortificada

Aquesta situació tant dramàtica contrasta amb les polítiques migratòries de la Unió Europea que continua veient la immigració irregular com una vulneració de les fronteres europees i no com una crisi humanitària, posant els interessos econòmics per davant de la vida i la dignitat humanes. El fet que moltes de les persones que han mort fossin possibles demandants d’asil, deixa en evidència la manca d’implicació de les institucions europees a l’hora d’aplicar polítiques d’asil i refugi amb garanties tal i com estipula la convenció de Ginebra de 1951, de la qual tots els estats membres en són firmants.

Acollir els refugiats d’avui com van fer-ho amb els nostres ahir

Amb el drama dels refugiats que recorren Europa fugint dels països en conflicte, la plataforma d’Unitat Contra el Feixisme i el Racisme a l’Anoia (UCFR) ha decidit adherir-se a la campanya “ACULL”, promoguda per nombroses entitats ciutadanes i socials tot reclamant accions generalitzades per fer front al nombrós nombre de persones que s’apropen a casa nostra fugint del terror. UCFR – ANOIA lamenta que les polítiques migratòries de l’Estat espanyol i també de la UE estiguin dirigides únicament a controlar la migració i no al que hauria de ser el seu objectiu de protecció i respecte dels drets humans, i denuncien la hipocresia que representa “apiadar-se” dels refugiats mentre s’afavoreixen els conflictes (Espanya, encara avui, és un dels principals exportadors d’armament lleuger i mitjà).

Refugiats i migrants amb ciutadania de primera, de segona o sense

Tanmateix les persones i entitats aplegades entorn la UCFR, es mostren preocupades per la distinció que es planteja entre els refugiats migrants per motius econòmics, doncs es córrer el perill de crear migrants de primera i de segona classe depenent de la figura legal que se li adjudiqui.

Front els interessos del capital, aflorem els valors humanitaris

Catalunya ha estat tradicionalment terra de pau i acollida, i estic certa que d’alguna manera es donarà resposta a aquesta immensa demanda humana. Cal però que no ens limitem a posar els recursos materials logístics necessaris, sinó que no oblidem que –per damunt de tot- la solidaritat és la tendresa dels pobles.

maribelanoia@gmail.com

ELS DIFERENTS FULLS DE RUTA DEL SOBIRANISME

CIUTADANA DEMPEUS                       MARIBEL NOGUÉ i FELIP

Ja ningú posa en qüestió els drets que Catalunya té com a poble. L’ Estatut sorgit del Parlament i sotmès a referèndum el 18 de juny de l’any 2006 reconeixia, en la seva part dispositiva, que Catalunya és una nació, tot i que la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 (i demés mesures coercitives més pròpies d’ Un tribunal de la inquisició que no pas d’un organisme que ha de vetllar pels drets fonamentals consagrats a al nostra carta magna) en volgués desvirtuar la seva naturalesa.

Catalunya terra d’acollida

Ja el nostre Estatut defineix que “Catalunya s’ha anat fent en el decurs del temps amb les aportacions d’energies de moltes generacions, de moltes tradicions i cultures, que hi ha trobat una terra d’ acollida; que el poble català continua proclamant avui, com a valors superiors de la seva vida col·lectiva la llibertat, la justícia i la igualtat, i que manifesta la seva voluntat d’avançar per una via de progrés que asseguri una qualitat de vida digna per a tots els que viuen i treballen a Catalunya”.

Un país empobrit per la corrupció i les retallades

Aquest és un concepte fortament arrelat en la consciència de la gent que conformem avui aquest país tan entranyable però empobrit per la imposició de les polítiques neoliberals que el govern d’Artur Mas aplica de forma ben diligent i també, no ho podem obviar, per la corrupció estructural que n’ha buidat els calaixos i esquitxa el sagrat nom de la democràcia.

Una societat solidària

L’Estatut també defineix que “la llibertat col·lectiva de Catalunya troba en les institucions de la Generalitat el nexe amb una història d’afirmació i respecte dels drets fonamentals i de les llibertats públiques de la persona i dels pobles; una història que les dones i els homes de Catalunya volen prosseguir amb la finalitat de fer possible la construcció d’una societat democràtica i avançada, de benestar i progrés, solidària amb el conjunt d’Espanya i incardinada a Europa”.

Amb dret a la autodeterminació

Crec fermament en el dret d’autodeterminació que tenen els pobles, i considero una hipocresia que es vulguin argüir per Catalunya i, amb els vots de CIU al Parlament, es neguin els del poble Palestí, el dels Kurds o el del poble Sahrauí.

Un full de ruta als interessos de 400 famílies

A la vista està que la direcció empresa pel govern d’Artur Mas, en un full de ruta que marquen els interessos econòmics que s’amaguen darrere les 400 famílies que manen a Catalunya com si d’un sistema feudal es tractés. Ni “ells” són els “senyors”, ni nosaltres els seus súbdits obligats a pagar els nostres delmes, i molt menys convertir-nos en lacais al servei del desmantellament d’una Catalunya que, en nom del legítim sentiment d’independència d’un poble tan trepitjat secularment, es vulgui fer un nou estat a la seva mida, és a dir, una societat amb drets per als qui assoleixin una ciutadania selectiva a qui pugui pagar uns serveis de qualitat, uns serveis que només promulguen des de la empresa privada negant els drets universals que un país ha de donar.

Una nova constitució potser, però no de qualsevol manera

Potser sí que cal refer de dalt a baix les nostres normes i estructures, però el model en què s’han d’inspirar no és baladí (recordem, per exemple, que la Constitució que havia redactat el Jutge Vidal no contemplava la primacia de sanitat pública sinó que feia prevaler la privada amb fons públics...). D’aquí les meves reserves a creure’m que tots els anhels de llibertat, amb dret a independència inclòs (que expressen una  immensa ciutadania que surt al carrer reclamant-les), no puguin esdevenir un foc d’encenalls.

Tal i com diu Jaume Bosch en un article molt recomanable (http://www.elcritic.cat/blogs/sentitcritic/2015/09/10/independencia-el-referendum-es-imprescindible/): per la independència un referèndum és imprescindible. Jo també sóc sobiranista i vull la independència del meu país. Malgrat això discrepo del full de ruta definit per la candidatura de Junts pel Sí que han dibuixat CDC i ERC. Tot i que si aquesta candidatura guanya les eleccions i, en un termini màxim de 18 mesos, el govern aconsegueix proclamar la independència de Catalunya i la Unió Europea reconeix el nou Estat, seré la primera en acceptar amb satisfacció que m’hauré equivocat i seré a la plaça celebrant la victòria. Però molt em temo que això no anirà així.

Un dret a decidir indelegable

Entenc que unes eleccions no poden substituir un referèndum d’autodeterminació (dret pel que he sortit al carrer des de l’Assemblea de Catalunya (als albors de la nostra democràcia), doncs en termes democràtics, qualsevol procés d’independència ha d’incloure un referèndum per comprovar la voluntat inequívoca de tot un poble. Prendre una decisió així és un risc real de fragmentació de la societat, una situació mai contemplada en totes les definicions de nació de les que ens hem dotat.

Tothom ha de poder votars els vots han de valer el mateix

Sóc més partidària d’un altre full de ruta que el de les declaracions unilaterals sumant escons, ja que aquests no tenen una representació percentual igualitària (un escó de la Catalunya de l’interior no té el mateix preu en vots que un escó assolit –per exemple- a l’àrea metropolitana de Barcelona).

Referèndum sí, declaració unilateral no

Per obrir un procés constituent a Catalunya cal passar –de forma ineludible- per un referèndum per tal de decidir si volem o no la independència, sense subordinar el procés de Catalunya al de la resta de pobles de l’Estat, doncs si tenim ben present els canvis que es s’hi poden produir, implicaria desmuntar l’argumentari de les eleccions plebiscitàries que s’han presentat com un “ara o mai”. A més, en un procés participatiu que conclogués amb un referèndum amb igualtat de “dret a decidir” per tothom, s’assumirien millor les discrepàncies i s’evitaria una fragmentació social que havíem superat feliçment i que ara pot despuntar de nou.

Amb la gent, amb Catalunya Sí que es Pot

Per tot això em sento plenament identificada amb la gent de “Catalunya Sí que es Pot”, perquè en la seva trajectòria històrica hem dut de la mà tant la lluita pels drets nacionals com la dels drets socials, i en les seves propostes programàtiques recullen l’experiència de la gent que fa anys treballa i surt al carrer per defensar aquests drets tot denunciant els culpables del desmantellament de serveis públics i empobriment generalitzat de la majorioa. No tots els fulls de ruta porten a la veritable llibertat i independència a que els pobles aspiren des del fons de la seva insubordinable sobirania.

maribelanoia@gmail.com

RECUPERAR LES TRADICIONS SÍ, ACTUALITZAR-LES TAMBÉ

CIUTADANA DEMPEUS                                                                   MARIBEL NOGUÉ i FELIP

CORREFOC DE FESTA MAJOR

Qui es recorda ja de la Festa Major del 2003 on el jovent protestava perquè l’Ajuntament no els autoritzava a fer la seva pròpia Festa?. Protagonitzaren llavors una protesta sonora en el moment del pregó: les festes joves es convertirien en un “botellón” deien els qui manaven...

La víbria jove encesa

La coll@nada, eclosió de vida a la festa

Avui ja ningú posa en qüestió que aquell impuls jove -que ha pres el nom de coll@nada- és una part fonamental de la pròpia Festa Major d’Igualada. La munió dels seus actes programats omplen de vida els carrers i places de la ciutat convivint amb les cercaviles, i demés actes de la Festa Major més “institucional”. De fet, la aparició de l’associació “Dessota” ha fet possible que l’imaginari festiu de la ciutat cobri vida jove inspirant admiració, així podem veure, per exemple, els gegants de la ciutat saltar i ballar amb coreografia pròpia, donant voltes i voltes al vent tot donant un efecte majestuós a les seves capes airoses (i això que el gegant sol pesa entorn els 70 quilos...).

Participació i tradició

Aquesta integració del jovent a la festa, i també la gran participació enregistrada entre el públic que no distingeix de ciutadans i ciutadanes -dels qui hom considera de tota la vida- amb les persones que Atlas defineix com “nos(altres)” que també formen part de la nostra ciutat, pot quedar enterbolida per un excés de tradició potser mal entesa, penso jo. M’explico.

La incorporació d’elements tradicionals sense més, un risc

No em sembla malament que, amb aquesta febre de recuperar la nostra història i, amb ella, les tradicions del passat, vulguem incorporar també aquelles figures i/o comparses que amb el pas del temps havia deixat en desús. En aquest sentit saludo l’esforç d’investigació i recerca que s’ha fet i també la aposta de voler recuperar cada element per celebrar la nostra festa d’avui. Però hi veig un risc, un risc d’exclusió que em preocupa molt i molt.

El risc d’un cert fonamentalisme

És important preservar les tradicions, però és fonamental analitzar el context d’ on procedeixen els fets que la inspiraren i que han permès mantenir-se vius fins als nostres dies. Continuo explicant-me: “el fonamentalisme consisteix en el culte al text però fora del context”. Per tant, per evitar fonamentalismes de caire integrista i excloent, cal contextualitzar el que suposava cada comparsa à la seva època, sí, però sobretot maldar per veure com es pot actualitzar a dia d’avui l’objectiu o missatge pretès.

De cercavila a processó

Parlo, evidentment, de com s’ha configurat una festa pròpia, dintre de la Festa Major general, però segregada de la resta. Hi ha comparses que sols desfilen a la cercavila del dia de Sant Bartomeu, que ha canviat de nom i ara se’n diu processó, passejant una imatge estrenada recentment on no hi desfilen tots elements de la imatgeria festiva general que participen de la cercavila més gran del dissabte, de la mateixa manera que en aquesta “processó” hi desfilen les danses i balls recuperats a l’àmbit del que és la FESTHI, la que diuen és la autèntica en nom de la tradició. Així, tots els actes que composen de la Festa Major d’Igualada (inclosos els reviscolats en els darrers deu anys) haurien de girar al seu entorn.

De festa patronal a imposició religiosa

Ningú posa en qüestió la celebració del dia del patró de la ciutat, aquella que es venera des de temps immemorial fruit del vot de poble, el que al seu dia feren els nostres avantpassats i que, independentment de les creences religioses o no de les autoritat actuals, es respecta des de la identitat col·lectiva de poble. Però és difícil que una ciutadania laica, o d’una altra religió, pugui integrar-se en una manifestació cultural que té caràcter exclusiu i efectes excloents, si més no en el context d’una Festa Major.

El diàleg entre el bé i el mal d’un altre temps

A veure, em sembla del tot d’un altre temps la posta en escena d’uns Pastorets a l’estiu, amb diàleg entre àngels i dimonis representant el bé i el mal, i no pas perquè avui dia no hi hagi al món, i a casa nostra també, elements de bé i elements de mal que calgui distingir i –si cal- enfrontar en nom del bé. El bé i el mal poden tenir lectures diferents segons la subjectivitat de cada ciudatà o ciutadana que paga els seus impostos i que té dret a celebrar -amb igualtat- la seva Festa Major.

Afegint i actualitzant elements folklòrics la tradició es perpetúa

Fa un parell d’anys que procuro la integració als actes de la Festa Major, bàsicament a les cercaviles, a uns petits veïns i veïnes que varen néixer a Igualada i que mai havien copsat que la festa també anava per ells. Fa uns anys em va costar explicar a una família de nouvinguts el perquè el rei Ferran i Isabel la Catòlica presidien la festa i se’ls venerava tant... Ara, amb aquesta fastuosa vestimenta dissenyada per la Susanna Maldonado, m’és més senzill, doncs formen part de la història i hi ha més gegants i gegantes, que a més són treballadors (el Tonet i la Conxita), que s’hi han incorporat.... Aquest any em vaig sentir feliç quan vivia la implicació d’aquests veïns i veïnes que –des de l’any passat- ja esperaven els gegants, els dracs i els diables, i també quan observava com en participaven moltes dones amb els seus fills, persones d’aquelles que Atlas ens recorda que no són altres sinó “nos(altres)”, i em pregunto: entendrien o podrien participar tan plenament dels actes del dia 24 amb la processó i el seu seguici?.

Una altre naturalesa del diàleg entre el bé i el mal

Recuperar les tradicions potser vol dir també actualitzar-les. Així, explicant tots els orígens però integrant la diversitat cultural que ens envolta i que forma part intrínseca de la nostra ciutat, potser els diàlegs del bé i el mal tindrien una altra naturalesa. Cada dia penso en l’ infern que estan vivint els milers i milers de refugiats que es veuen obligats a deixar-ho tot per fugir potser de l’autèntic infern que suposen les guerres o la persecució fanàtica integrista d’uns governants afavorits pels qui han finançat les seves guerres, i que són els governants d’aquí.

Estendre la nostra mà solidària també és tradició i obligació

La veritat, com al millor missatge del bé front el mal no se’m acut altra cosa que donar-los la mà per alimentar aquella esperança que els va motivar a emprendre tant llarg i dur camí fent front a tota mena de riscos i abusos. Acollir els refugiats és el nostre deure moral, perquè –a banda de raons simplement humanitàries- la nostra història ens parla de l’exili forçós del 1939, i tenim memòria, oi?. 

maribelanoia@gmail.com

QUAN ELS SOMNIS MOTIVEN MES SOMNIS

CIUTADANA DEMPEUS      MARIBEL NOGUÉ i FELIP

L’Espai dels Somnis celebra el seu segon aniversari, porta ja dos anys bategant al cor de la ciutat. Bé, segur que els seus progenitors ja feia temps que l’estaven gestant, però aquell juliol del 2013 va sortir a la llum i ja ha acollit jovent i col·lectius diversos tot oferint-los aquell espai necessari per poder construir els somnis de forma col·lectiva, doncs a banda d’oferir punts de trobada a qui ho sol·liciti, actualment abriga set col·lectius diferents que el fan servir de seu per forjar els seus projectes.

Demandats en indefensió

Moltes són les vicissituds que han viscut d’ençà que varen prendre la decisió de fer servir aquest espai en desús, ben cèntric i adient per les activitats que s’havien proposat dur-hi a terme. D’entrada, però, la denúncia dels seu titular, el Bisbat de Vic, els ha obligat a sotmetre’s a sentències judicials sense haver-se pogut defensar. L’elevada caució que se’ls demanava per comparèixer a judici va suposar una exclusió de fet.

El jovent, per naturalesa, no vol ser manat

El silenci inicial de l’Ajuntament va suposar que, en la seva dèria institucional de controlar-ho tot, decidissin destinar Cal Badia, a un extrem de la ciutat ben allunyat del trànsit quotidià, com a espai alternatiu pels joves. Però aquesta mena de Casal de Joves, a banda d’estar situat en un extrem de la ciutat gens visible a la població que transita pel centre, no seria autogestionat (filosofia principal del grup promotor que volia emprar l’Espai dels Somnis per exercir les seves activitats joves), per tant d’alternatiu “res de res”. Cal Badia, avui, encara està en fase de projecte...

La fase de la joventut com a motor de canvi

L’etapa de la joventut és curta, dura els anys que dura i s’ha de cremar quan passa, per això la gent de l’Espai dels Somnis ha rebut nombroses mostres de suport en les activitats desenvolupades  i en les seves jornades de portes obertes, que han comptat amb una molt concorreguda assistència. Potser avui el futur d’aquests joves és més incert, talment com tots els somnis que bateguen i alimenten tantes esperances però que –en aquest cas- no fan sinó que renovar la credibilitat que té assignada la joventut com a motor de qualsevol canvi.

I aquest canvi és el que demanda el conjunt de la societat. És indubtable que ens trobem davant uns moments excepcionals, uns moments on la gent tenim posades moltes esperances en canviar una munió de coses que no ens agraden, canviar-les a fons superant els límits de la transició democràtica de 1978, la que va sorgir de la lluita antifranquista que va acabar amb 40 anys de dictadura.

Somnis alliberadors, ahir i avui

Els qui albiràvem horitzons de llibertat infinita poc ens pensàvem que ara farien servir la Carta Magna com a cotilla que oprimeix els desitjos tan llargament anhelats des del més pregon de les nostres consciències. Els somnis de llibertat de tot un poble sorgeixen ara de nou ofegats per unes polítiques que asfixien la vida quotidiana de les persones i també les del país que formem part. Però no cal dissociar les llibertats nacionals que tenim com a país amb els drets socials conquerits en el decurs de molts anys i anys de lluita. Ja fa dies que ho tinc clar, però hi he pensat molt aquests dies amb el què ha passat a Grècia on la sobirania d’un país és obligada a sotmetre’s als dictats del poder econòmic. On queda la democràcia?, on queda la sobirania dels pobles?, em pregunto.

La llista del President

Tots aquests pensaments em bullen al cap a dos mesos del 27-S on, tots els polítics (no ens enganyem -amb carnet o sense- tots són polítics) mouen fitxa i confonen al personal volent convertir la sobirania democràtica d’un Parlament elegit democràticament en un plebiscit, on no es qüestionen les polítiques socials que ens han dut on som i que són les que es “beneixen” des de la troica europea, tan se val que els seus governants es diguin Rajoy, Artur Mas o altres, tots s’han compromès a abraçar les polítiques d’ economia liberal que tenen un cost: les rebaixes de drets socials i democràtics sotmetent-nos als dictats del poder financer, no ens enganyem.

Mans enlaire, això és un atracament

Em fa mal al cor la humiliació que ha sofert el poble grec amb l’acord a què s’ha obligat a signar els seus governants. L’ex-Ministre Yanis Varufakis ha qualificat l’acord de l’euro com la “culminació d’un cop d’estat”. Ha recordat com l’any 1967, els tancs dels governs estrangers varen anular la democràcia grega. La principal diferència, diu, és que llavors la propietat de l’estat no estava en el punt de mira, metre que ara –afirma- creu que els nous colpistes sí volen posar mà als bens públics per tal de destinar-los a poder pagar els interessos d’un deute impagable i insostenible.

El vell camí dels somnis

Quan hi ha somnis que no poden sinó empènyer més somnis, de la mà de Lluís Llach em ressonen aquelles paraules per emprendre de nou aquell viatge a Itaca, pregant que el camí sigui llarg, que siguin moltes les matinades que els nostres ulls entrin en un port que les nostres mirades ignoraven, i que anem a ciutats a aprendre dels que saben: “tingues sempre al cor la idea d’ Itaca, has d’ arribar-hi, és el teu destí, però no forcis gens la travessia, és preferible que duri molts anys, que siguis vell quan fondegis l’ illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que et doni més riqueses. Itaca t’haurà donat el vell viatge, sense ella no hauries sortit, i si la trobes pobra no és que Itaca t’hagi enganyat, savi que bé t’has fet, sabràs el què volen dir les Itaques.

Somniar no costa diners, lluitar pels somnis enriqueix la nostra consciència: Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels; i malgrat el vell combat, l’ amor ompli el seu cor generós, trobin els camins dels vells anhels, plens de ventures i de coneixences.

maribelanoia@gmail.com

20 ANYS DEDICATS A UN PÚBLIC FIDEL

MARIBEL NOGUÉ i FELIP

Aquest cap de setmana hem viscut una altre edició de les Nits Culturals de Sant Pere Sallavinera, i no ha estat una edició més sinó una de ben especial, doncs ja són 20 les cites a que ens han convidat els entusiastes organitzadors. Ho recordava el seu portaveu Lluís Colom en presentar les dues gales: tot va començar quan un parell de veïns del poble, melòmans el dos, amb motiu de la visita d’uns amics, també amants de la música, els va sorprendre la sonoritat de la seva plaça empedrada i decidiren programar un concert –com cal- convidant –això sí- tot el poble.

Uns grans amfitrions

És així com, un any i altre, la gent del poble de Sant Pere Sallavinera s’ha erigit en un perfecte amfitrió d’aquestes Nits i acull, de forma generosa i cordial, els nombrosos amics i amigues que ja hem convertit aquesta efemèrides en una cita entranyable de la que en participem orgullosament. La implicació de la gent d’aquest petit poblet de l’Alta Anoia passa per rebre’ns amb uns carrers i cases engalanats de flors i bon gust, per constatar la seva col·laboració en els mil detalls d’una organització molt acurada, on cadascú ja sap quin és el seu lloc i quina la seva funció: la orientació per aparcar els vehicles, la recepció al començament de la Baixada “Martí i Pol” (anomenada així en honor de l’il·lustre poeta assidu a les Nits culturals fins al final dels seus dies)  que, envoltada d’arbreda i ornamentada de forma ben escaient amb llums i flors, a través d’una catifa vermella que li dóna solemnitat, et mena fins al majestuós recinte d’entrada a la Plaça en u na sensació com d’endinsar-se en un bell pessebre natural en ple estiu.

Òpera de la mà de Marcel Gorgori

“La gent, el cor de l’Òpera” va ser l’espectacle que ens varen brindar la nit del divendres. De la mà del conegut presentador mediàtic Marcel Gorgori (que conjuntament amb Roger Aliè han fet que molta gent aprenguéssim a estimar l’òpera) ens endinsarem ja en el programa previst. És així com ens va situar amb el protagonisme del cor “Camerata Impromptu”, dirigit per Daniel Antoli, talment com si fos el mateix poble qui participa de les obres que es duien a escena, convidant-nos a sentir el “Va pensiero” de Nabucco (G. Verdi), peça que en clau reivindicativa de país va obrir i tancar la vetllada.

El poble com a protagonista, a l’escenari

Tot seguit, conduint el concert peça a peça, ens va situar en situacions d’alegria del poble, com ara el brindis  de Cavalleria Rusticana o el “Votre toast”, de Carmen (Bizet); per entrar en la gent i els rictus religiosos i/o socials: la Casta Diva, de Norma o la Marxa Nupcial de Lohengrin (Wagner), on el baríton Carles Daza ens va delectar amb l’entranyable “Avi castellet” de la popular Cançó d’Amor i de Guerra”.

Un extens fragment de Turandot

A la segona part Marcel Gorgori, fent gala del seu relat transmissor gairebé pedagògic, ens va introduir a la història de l’Òpera “Turandot” facilitant alguns elements perquè el públic la pogués copsar millor. És així com gaudirem de l’excel·lent interpretació de la soprano Maribel Ortega en “els tres enigmes”, o la del tenor Josep Fadó que va posar la seva nota vibrant amb el conegut “Nessum Dorma”.

Virtuosisme de violé i trompeta per la nit del dissabte

La nit del dissabte, sota el mantell blau de nit que cobreix una plaça curulla d’oients fidels, la tradicional presentació magistral que el poeta i escriptor Miquel Desclot fa de les obres que ens disposem a escoltar, va donar pas a la “Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra” del violinista Gerard Claret,  un clàssic que ja ens ha acompanyat diverses vegades i que, en aquesta ocasió, ho feia acompanyat de la virtuosa trompeta solista Mireia Farrés, en un concert on -el clavicèmbal tocat perJordi Reguant- era omnipresent. Interpretaren un programa que anava de Bach a Beatles en el que, com a novetat, poguérem gaudir d’unes novedoses adaptacions de peces prou conegudes com ara “Michelle” o “Yellow submarine”.

Música també per la mainada

I com no podia ser d’altre manera, el concert infantil del dissabte a la tarda va tenir un músic amb nom propi. Albert Guinovart va dirigir l’espectacle “Tubs i Tubes” a càrrec de diferents músics de l’Auditori de Barcelona.

La casa per la finestra en aquest 20è aniversari

Tot un cartell de luxe per celebrar la 20 edició d’unes nits que, com reconeixia en Lluís Colom, no seria possible sense l’esforç d’organització de tot un poble, evidentment també als patrocinadors, però –sobretot- al lliurament d’un públic fidel sense el qual no seria possible posar en marxa -un any i altre- tot ell mecanisme que ens porta a la màgia de les Nits Culturals en aquest paradisíac indret de l’Alta Anoia cada primer cap de setmana de juliol.

Amb el profund agraïment per aquest regal, moltes felicitats.

maribelanoia@gmail.com