Dades personals

La meva foto
Vaig néixer dona en una societat summament patriarcal. La meva rebel·lia i anhels de llibertat m'ha anat forjant una consciència de classe i de gènere que em permet interpretar la vida amb ulls propis, comunicant i escrivint com a compromis. Escrivint he trobat una manera de dir allò que porto dintre i que en els marcs de relació habitual m'era impossible de comunicar amb un mínim de tenir la certesa de ser recepcionada. Quina sort haver-ho pogut conrear!

dimecres, 12 de juliol del 2017

SOTA LA PLUJA SURA EL MILLOR DE LES NITS

Ciutadana Dempeus - MARIBEL NOGUÉ i FELIP -

Ni la pluja ha impedit viure la màgia especial de les Nits Culturals de Sant Pere Sallavinera. Tot era a punt ja el divendres a la nit. Els nervis i els entrebancs sorgits a contratemps no han impedit reeixir la il·lusió de tot un poble per oferir, a un públic més que fidelitzat, la bellesa especial d’unes Nits que qui les viu ja les anhela per tornar-les a reviure.

Un poblet vestit de gala
Tot estava a punt, començant per la majestuosa entrada a la Plaça per la catifa vermella que acompanya tota la baixada que voreja el rierol, amb els seus parterres de flors i els llums col·locats de forma escaient, enaltint la bellesa del pont, com si d’un pessebre es tractés. Enguany però s’oferien algunes sorpreses, doncs les entusiastes persones organitzadores volien renovar-se sense canviar l’essència, i a fe que ho van aconseguir.
Novetats en el disseny
El disseny presidia les novetats d’ enguany. Per una banda, l’espai on –en acabar els concerts- s’ofereix carquinyolis i cava els assistents, presentava unes mini taules per facilit r el brindis i estava cobert per una lona il·luminada -amb gust- per donar el caliu que propicia la relació social que s’hi dóna i que permet estrènyer -encara més- els llaços i vincles entre tota la gent que forma part de les Nits Culturals.
Artesania popular per les Nits
Damunt de cara cadira encoixinada, tant la nit del dissabte com la del diumenge, en hi trobàvem un petit pom amb una espiga i una bengala: no és per encendre-la ara, ens recordava el presentador, és per endur-se de record. Amb tot, la nit del dissabte s’oferia –a banda- una novetat afegida, doncs damunt l’escenari hi havia una catifa ornamental elaborada amb 2000 flors fetes per les dones del poble a partir de tovallons de paper de colors. Llàstima que la pluja que va caure a la mitja part les va fer malbé.
La pluja s’hi fa present
És que, un xic abans que s’acabés la primera part que havia de donar pas al descans, les gotes que començaven a caure tímidament damunt la nit es varen fer més grosses i seguides, obligant als músics a interrompre la seva actuació per procedir, d’una forma àgil i molt acurada, a la protecció del piano i l’escenari per evitar que es mullés.
El públic acollit pels veïns
Qui no va poder evitar mullar-se va ser el públic que es va poder protegir sota la parra que penjava d’una de les cases de pedra que ornamenten la plaça i que, com moltes d’altres cases, s’havien obert de bat a bat per acollir un  públic convidat a entrar-hi –si convé- ocupant tots els pisos. Això sí que és acolliment i hospitalitat!.
El cava i els carquinyolis a la mitja part
Veient que alguns assistents començaven a marxar sense esperar una segona part incerta, els organitzadors varen sortir al pas de la situació anunciant que els músics estaven disposat a tocar sí o sí, i que – segons el servei d’informació meteorològic, esperaven que al cap de poc amainés (el cel·lista Roman Garioud havia vingut expressament des de Frankurt per tocar i no vola marxar sense fer-ho). Mentrestant es va aprofitar per compartir –a l’avançada- el cava i els carquinyolis que sempre es guarda pel final.
Un públic fidel fins i tot sota la pluja
És així com, al cap d’una estona, ja se’ns avisava que els músics estaven a punt. A tota pressa s’havia procedit a eixugar les cadires que havien quedat mullades (els coixins s’havien tret a corre-cuita) i algunes persones ocupàrem les primeres files, ja sense numerar. Moltes d’elles seguiren les actuacions d’uns músics lliurats a fons per deixar embadalit un públic assistent que, fins a un terç de la seva entrada, havia decidit esperar sota la pluja.

Una interpretació que arribava i feia emocionar
El premi va ser total. La interpretació musical va ser brillant i va valdre la pena. Una persona de les assistents em va manifestar que no coneixia Joan Manén, que la seva música l’havia fet vibrar i emocionar, i es preguntava com era possible que un músic de casa, coetani nostre, ens hagués pogut passat per alt fins ara.
Un profund agraïment a tothom
Certament, el final de les Nits Culturals d’aquest any va ser una experiència inoblidable, doncs es va haver d’afrontar les inclemències del temps sense renunciar a l’essència que les manté tan vives i especials. Tal i com ho reconeixia l’Angelina (la presidenta de l’Associació que s’estrenava al micròfon) calia agrair l’esforç i lliurament dels músics i al públic fidel i pacient, però també –i sobretot- a la gent del poble de Sant Pere Sallavinera que posa el seu segell i l’empremta perquè la màgia d’aquests nits es mantingui any rere any (un ocellet m’ha dit que ja tenen aparaulada una actuació per l’any vinent...). Allà ens hi veurem, segur. Moltes gràcies a tothom per aquest regal.

UNES ALTRES NITS CULTURALS BEN REEIXIDES

CIUTADANA DEMPEUS - MARIBEL NOGUÉ i FELIP -
Un any més, a primers de juliol Sant Pere Sallavinera es vestia de gala i ens oferia la màgia de les seves Nits Culturals amb una programació de qualitat que ja les caracteritza. Salvant el contratemps de la pluja la nit del dissabte, l’edició d’enguany ens oferia nous detalls, bàsicament de disseny, per renovar-se una mica. Tot i la renovació, però, el programa mantenia el seu alt nivell i rigurositat musical que li són propis.

El “Rèquim de Mozart”
De nou el poeta Miquel Desclot va ser qui va fer la presentació musical de la nit del divendres, el “Rèquiem de Mozart”, ofert per l’Orquestra del Reial Cercle Artístic de Barcelona dirigit per l’igualadí Josep Miquel Mindán Seuba. Un cor de 40 persones omplia l’escenari, acompanyats per la soprano Alícia Martínez, de Beverley Green com a alt, el tenor Joan Francesc Folqué i Josep Casademont con a baix, així com pel conjunt de corda. A la primera part, aquest conjunt de corda va interpretar la Simfonia per a orquestra de corda n. 6 en mi bemoll major, de Félix Mendelssohn, i a la segona part, acompanyada del Cor Contrapunto Vocale, el ja esmentat Réquiem de Mozart, delectant els presents.
Joan Manén deixa de ser desconegut
La nit del dissabte va ser especialment particular, tant pel fet de dedicar-se a un músic coetani tant injustament desconegut com és en Joan Manén (1883-1971) com per les inclemències de la pluja que li varen donar un toc molt especial. En Xavier Chavarria, conegut musicòleg vinculat a Catalunya Música, ens va donar a conèixer qui era Joan Manén, la seva biografia i obra. Una obra que va sorprendre els oients per la virtuositat de la violinista Kalina Macuta, nascuda a Olsztun (Polònia) i que actualment forma part de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del liceu de Barcelona. Per la seva banda, el pianista Daniel Blanc, en la seva interpretació, va palesar la passió que sent per en Joan Manén i la seva música, fent possible que arribés al cor de la gent. Blanch és un músic molt compromès en la recuperació d’obres de compositors catalans i és, alhora, President i fundador de l’Associació Joan Manén dedicada a la recuperació de la figura d’aquest gran violinista. La aparició de la pluja no va eclipsar, però, la increïble actuació del violoncel·lista Romain Garioud, que va esperar a que amainés per poder oferir-nos una actuació efusiva i molt lluïda.
L’afeccio´a la música comença de ben petits
I com no podia faltar, a la tarda els més menuts tingueren també el seu propi espai a la programació de les Nits Culturals. La Companyia Mumusic Circus va interpretar el seu espectacle “Merci Bien” fent que, tots els anys, l’afecció a la música comenci ja de ben petits. Potser per això és possible la continuïtat en el temps d’aquest esdeveniment musical tan singular que des de Sant Pere Sallavinera ens regalen any rere any.

dijous, 6 de juliol del 2017

ACOSTANT DIVERSITATS DES DE LA IGUALTAT

MARIBEL NOGUÉ i FELIP - Ciutadana Dempeus

Aquest era el lema escollit per la Jornada de Portes Obertes a la Mesquita d’Igualada organitzada per l’ Associació Cultural Alfarabí. Una bona proposta que va convocar diverses persones, vinculades a associacions i entitats socials diverses, perquè estem convençudes de que no es tracta sols d’un tema de cortesia, d’educació i convivència amb els veïns i veïnes de torn, sinó que, en el context actual, cal obrir-nos especialment a una comunitat especialment vulnerable cara als prejudicis que s’estan generant pel cúmul de tòpics i rumors que es fan córrer de forma intencionada per un discurs de l’odi que –dissortadament- va penetrant en la vida quotidiana de massa sectors de la nostra societat.

Jornada de portes obertes a la Mesquita d'Igualada
Un curs sobre islamofòbia de gènere
El passat mes de juny, la Fundació Sociocultural ATLAS va dur a terme un curs sobre “Islamofòbia de gènere. Eines per descolonitzar la mirada” impartit per Brigitte Vasallo, escriptora, professora i una coneguda activista feminista i antiracista. En aquest curs es va posar de manifest que la islamofòbia no és més que una excusa per atiar una interessada confrontació civil per raons de la religió que professa una comunitat determinada (només cal recordar com va actuar el nazisme contra els jueus).
Una aliada de l’odi
Els darrers temps hem viscuts enfrontaments on, el fet d’anar-se obrint mesquites per tal que la comunitat musulmana que conviu amb nosaltres pugui dur a terme els seus cultes, s’ha fet servir com a objectiu per atiar l’odi. Com si el terrorisme no hagués causat víctimes en la comunitat musulmana, com si la gent senzilla de peu de carrer estigués d’acord amb el terrorisme.... Mohamen Mustafa, en un article titulat “la islamofòbia és una aliada del terrorisme” escriu que les mesquites s’han convertit en el principal objectiu de l’odi, i assenyala DAESH com qui els ha arrabassat uns símbols que no els pertanyen per fer-los servir cara al seu propi benefici propagandístic.
Gent de pau perjudicada per les elits
Qui coneix persones que professen la religió musulmana sap que són gent de pau i que denuncien, com qui més, el terrorisme. És com la gent que es diu cristiana de la nostra societat, hi ha bona gent i gent compromesa i n’hi ha que, fins i tot des de la jerarquia, dóna un discurs prepotent i excloent, amb continguts inequívocament misògins i homòfobs, i no per això qualifiquem tothom qui es manifesten de confessió cristiana, practiquin o no aquesta religió, de misògins o homòfobs.
Res d’odi, res de por
Ho hem vist al carrer a casa nostra mateix. Quan hem sortit al carrer per denunciar- per exemple- la situació que viuen les persones refugiades que fugen horroritzades pel terror, ho hem fet plegats. “Res d’odi” “Res de por” dèiem en la darrera concentració el Dia Mundial dels Refugiats. És que mica en mica perdem la por, és una de les poques coses que no podem perdre, i la perdem colze a colze amb els nostres veïns i veïnes. A nosaltres no ens enganyen. Quins escrúpols han tingut alguns governants (per exemple Donald Trump o Felip VI) per signar acords de venda d’armament als xeics dels emirats àrabs?. Perquè algunes mandatàries europees que han estat a l’Aràbia Saudí o als Emirats no s’han hagut de tapar el cabell com obliguen a les dones dels seus països, uns països on fins i tot hi obliguen les turistes que hi van?. Hipòcrites.
Concentració a Igualada el 20 de juny de 2017
Construir identitats alienes a la mateixa biografia
En un dels seus escrits Brigitte Vasallo ens diu que “Més enllà de les creences i les pràctiques religioses de cadascú, s’entén com a persona musulmana a qualsevol que sigui llegida, correcta o incorrectament, com a tal. Persones de tradició musulmana, però laiques o atees, pateixen la islamofòbia. Sense anar més lluny el policia assassinat a París, de nom Ahmed, el varen definir com a musulmà sense cap tipus de dubte i sense preguntar al seu entorn si s’identificava com a tal o no. Mentre que els terroristes de Paris també els van definir com a musulmans sense més, sense parar compte que alhora eren francesos, nascuts a França i educats en l’entorn francès d’una institució d’acolliment francesa. Es potencia així el cognom i el lloc de naixement dels pares per construir una identitat aliena que nega la seva pròpia biografia”.
Interessos que amaguen polítiques d’exclusió
No es pot reduir l’entramat de la islamofòbia a la construcció d’un mite identitari europeu a partir d’una fictícia oposició binària: Europa com a laica (o cristiana) i el Islam i les persones musulmanes com a estrangeres, exògenes. És a dir, l’enemic extern”. És per això que, a la mesura que apropem diversitats, trobem la manera de reconèixer en l’altre suposadament “diferent” la igualtat humana que ens uneix, fent una distinció dels interessos que s’amaguen en aquelles polítiques d’exclusió.
La religió com a ciència a l’escola, la doctrina fora
La visita a la Mesquita d’Igualada ens va mostrar la consolidació d’una edificació feta a partir de les aportacions de la gent, amb unes aules com cal per impartir coneixements. Jo sempre he estat defensora de la laïcitat de l’escola, i que els ensenyaments de les religions i el seu culte han de fer-se, per exemple- en espais propis.
Coincidir en la convivència quotidiana
Així, des de la llibertat religiosa i de consciència coincidirem molt més sovint en el nostre dia a dia i, perquè no, en els nostres objectius de forjar un món millor, més humà, més just i més igualitari, un món on la guerra formi part d’una assignatura per conèixer la història, però també com s’ha avançat en el temps pel que fa a drets humans, i tot seguit posar els mitjans per evitar que es puguin repetir episodis de destrucció tan dolorosos com el que estem vivint actualment. O és que ja ens estem tornant insensibles?.