Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip -
No m’agrada parlar de
racisme perquè suposa, d’antuvi, establir una diferència simplement per la
pigmentació a la pell dels éssers humans, tot i que soc conscient que aquest és
un aspecte que discrimina les persones per aquesta raó. La veritat és que la
discriminació ve donada per la por a l’altre, simplement per aspectes físics diferents,
però no mirem per igual qualsevol xeic dels emirats que una persona que ha fugit
de la misèria i la guerra per buscar un futur millor.
El racisme -amb formes
específiques com ara la islamofòbia, l’antisemitisme i l’antigitanisme i altres,
s’agreuja per tot arreu. Com a resultat estem davant d’un augment preocupant de
crims d’odi. L’auge del racisme i l’extrema dreta són una amenaça per a la gran
majoria de la població. Si permetem que ataquin impunement un col·lectiu avui,
una part de la població, demà serà una altra, i l’endemà una altra més.
Quan el masclisme s’uneix
al racisme
Dimarts vàrem
commemorar el 8 de març i el feminisme va sortir al carrer per defensar els drets
de les dones, de totes les dones sense excepció, amb la diversitat que això
implica. I quan el masclisme s’uneix al racisme, les dones racialitzades diuen
prou i s’apunten a la lluita feminista. El que passa és que sovint ens en
oblidem i acabem prioritzant o visibilitzant molt més els drets de les dones no
racialitzades, deixant la seva veu en el seu silenci permanent.
Per exemple, la
policia alemanya separa als refugiats d’Ucraïna que arriben en trens en dos
grups: ucraïnesos i refugiats negres, que es porten a l’estació de la policia;
i a les portes d’Ucraïna els proxenetes ofereixen futur a les dones que fugen
de la guerra i les seleccionen pel seu aspecte físic, rosses amb ulls blaus,
joves...
Hi ha racisme a Igualada?
I ens podríem preguntar:
hi ha racisme a Igualada?, i espontàniament diríem: no, i ara?. Però la
realitat és una altra. M’explicava una amiga que ja s’havien acostumat a que no
sols se’ls miressin amb cara de fàstic sinó que -fins i tot- els tractin
diferent als altres conveïns i veïnes, però que ho troben tan normal que ja no
es sorprenien perquè no ho consideraven cap novetat...
Com quan de vegades
despistem la nostra mirada vers un altra cantó quan veiem algú diferent a nosaltres
en creuar-nos com a veïns/veïnes, al súper, quan anem a l’Hospital o en sortir
de l’escola. És una por al diferent que en podríem també anomenar aporofòbia, el
rebuig al pobre...
Molts infants i joves
procedents de famílies d’un altre país han nascut ja aquí, i aquí han cursat
els seus estudis compartint aules i amistats. Més enllà de trobar-se de front
amb l’atur o la precarietat laboral de forma generalitzada, han de fer front
també al rebuig pel seu aspecte físic. I no parlem de si volen sortir a espais
nocturns d’oci, els nois són sospitosos d’entrada, i les noies...., ai!, les noies,
sempre són mercaderia en potència...
El mateix els passa als
joves que han aconseguit una feina i es volen casar o -simplement- emancipar.
Les agències immobiliàries són una autèntica frontera difícil de salvar. Diuen
que no hi ha pisos disponibles quan s’ha comprovat que, una altra parella jove que
no es digui, per exemple, Mohamed o Fàtima, s’han pogut quedar el pis pel que s’hi
havia interessat i se’ls hi va dir que no. És el que ens demanen els
propietaris del pisos que posem a lloguer, diuen... però ningú fa res per
convèncer els qui tenen un pis per llogar que hi ha persones que necessiten
habitatge com un dret fonamental.
Per no parlar de les
nombroses persones que no poden treballar perquè encara no han pogut assolir el
permís de treball. Feina han tingut ja per tenir el permís de residència i un
NIE. És un temps que es veuen obligats a malviure i a treballar en negre, una
circumstància que sempre hi ha qui se’n aprofita. A mi m’ha costat de creure la
brutal discriminació que suposa aquest tràmit tant bàsic. Si no fos perquè ho
he viscut de prop amb les amistats o veïns i veïnes que han de passar el sedàs
de la burocràcia que suposa la Llei d’Estrangeria, em seria difícil d’imaginar-me
la quantitat de traves que hi ha i els diners que han pagar, a priori. Sovint han
d’avantposar altres necessitats familiars per assolir els maleïts papers... No
és que siguin persones il·legals, és que són persones amb problemes de
documentació, que no és el mateix.
Acollim i regularitzem
Des de Brussel·les s’ha
obert la porta a que puguem acollir les persones que fugen de la guerra d’Ucraïna
sense els límits que hi havia quan clamàvem al carrer que volíem acollir els
refugiat de la guerra de Síria, bona part dels quals han permès que el mar se’ls
hagi engolit. Donem suport ja a la ILP (Iniciativa Legislativa Popular) per la
regularització que s’intenta fer per tal de que les més de 600.000 persones que
hi ha a l’Estat Espanyol en situació irregular administrativa, puguin tenir
accés a drets.
Ens sorprendrà si obrim els nostres cors al diferent
Són coses d’altes
volades que cal fer qui en tingui les competències, però el que sí depèn de
nosaltres és obrir els nostres cors al diferent, al que potser no té les
mateixes vivències i costums però que té uns altres valors, i compartir-ho -en
un intercanvi- ens pot enriquir mútuament com a persones i -sobretot- millorar
la nostra convivència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada