Dades personals

La meva foto
Vaig néixer dona en una societat summament patriarcal. La meva rebel·lia i anhels de llibertat m'ha anat forjant una consciència de classe i de gènere que em permet interpretar la vida amb ulls propis, comunicant i escrivint com a compromis. Escrivint he trobat una manera de dir allò que porto dintre i que en els marcs de relació habitual m'era impossible de comunicar amb un mínim de tenir la certesa de ser recepcionada. Quina sort haver-ho pogut conrear!

dimecres, 21 de març del 2018

EL MÓN AL REVÉS


Ho va dir el conegut periodista Jordi Évole en un tuït “El món al revés. Els que es deixen la pell per salvar als que moren en el mar, detinguts”. És que la policia italiana ha immobilitzat el vaixell Open Arms al port de Pozzallo, a Sicília, mentre la Fiscalia de Catània investiga si s’han comès un delicte de foment de la migració il·legal. “Encara és una hipòtesi de delicte, però se’ns acusa d’associació criminal i de fomentar la immigració il·legal per desobeir als libis en no lliurar-los dones i infants”.

“Ells fan una tasca humanitària imprescindible”, diu Ada Colau, alcaldessa de Barcelona: “salven vides de dones, homes, nadons, gent malalta que fuig de la tortura, les violacions, la fam i la mort. És increïble que, fent una tasca tant important, la Fiscalia italiana tingui segrestat el seu vaixell i acusi tres dels tripulants de tràfic de persones i associació criminal”.
Protegir la vida humana al mar hauria de ser la prioritat absoluta de qualsevol cop civil o militar, doncs així ho estipula el dret del mar. Impedir el rescat de vides en perill a alta mar amb la finalitat de retornar-les – per la força- a un país no segur –com ho és Líbia- és un retorn en calent, contravenint l’Estatut dels Refugiats de les Nacions Unides.
Les màfies de tràfic de persones
La periodista Beatriz Mesa ens explicava no fa gaire el lucratiu negoci de les màfies líbies de tràfic de persones. La guerra despietada de Líbia i la postguerra després de la caiguda de l’ex-dictador Muammar Gaddafi van canviar la vida de milers d’africans que van trobar, a la mediterrània, la via per escapar-se dels estómacs buits i de la violència en aigües d’aquest Mare Nostrum. Tots lluiten per un refugi a Europa. De la desesperació humana es nodreixen precisament les xarxes mafioses a Líbia que han convertit aquest país en la principal ruta internacional del tràfic de persones, generant en menys de cinc anys, un multimilionari negoci molt florit als peus de les patges líbies, on l’emigrant paga el seu últim peatge.

Kone, del Camerún, va pagar aquesta frontera més de 2.300 euros a la màfia guineana. Amb ell viatjaven 24 joves de Guinea Conakry, tots captats en origen per després ser traslladats en forma de mercaderia a l’organització criminal líbia. “Només vaig estar sis dies en un barracó. Hi ha gent que pot quedar-se sense veure la llum durant setmanes i mesos, El pitjor és que he vist alguna persona morir per trets dels homes armats”, declarava a El Periódico. Pel que sembla, la víctima era un emigrant que per por de morir ofegat va decidir no embarcar. I afegeix: “les dones pateixen més perquè són violades per qualsevol i fins i tot per la mateixa policia”.
No hauríem d’oblidar que no es tracta sols dels drets humans de els persones que fugen tot buscant refugi, el que realment està en joc són els drets de tota la ciutadania d’aquesta Unió Europea que, en aplicació de les seves polítiques d’aixecar fronteres i foragitar la migració que ve de països empobrits per les guerres d’occident, està capgirant els principis d’acolliment i solidaritat que va fer gran la vella Europa.

El passat dissabte va ser el Dia Internacional contra el racisme i el feixisme. També a Igualada es va fer una concentració per denunciar el racisme institucional manifestat a l’Estat Espanyol en la Llei d’estrangeria i a Europa en polítiques com l’acord amb Turquia i l’aixecament per tot arreu de murs i tanques. Per altra banda, el feixisme creix a Europa. Ara l’extrema dreta comença a tornar a sortir del clavegueram també a casa nostra amb un auge preocupant d’accions violentes per part de grups feixistes que gaudeixen d’una impunitat inacceptable, mentre es persegueixen cantants i menen a la presó dirigents socials i polítics simplement per raó de les seves idees.
Feixisme i racisme van de la mà. Tots dos criminalitzen la gent migrada i refugiada fent-la responsable de la crisi econòmica i de les retallades pressupostàries, tots dos defensen l’autoritarisme i el “primer els de casa” discriminant contra qui vegin com diferent.

Com deia al començament, sembla que el món giri al revés, per això ens varem comprometre un cop més a impedir-ho. El manifest que es va llegir a la concentració d’aquest dissabte apel·lava “Pels drets Civils i Socials per tothom”. Per exigir el tancament dels CIE’s, per exigir plens drets per a tothom i la derogació de la Llei d’estrangeria. Per reafirmar la nostra lluita contra el racisme, la islamofòbia i l’antisemitisme que amenacen de trencar la convivència en els nostres barris, pobles i ciutats. Per exigir que s’acabin els controls policials basats en perfils ètnics, perquè ja n’hi ha prou de discriminar les persones en funció del seu origen, color de pell, creences... El racisme i el feixisme ens amenacen a totes i tots. Prenem consciència d’aquest fet i comprometem-nos en eradicar-lo de la societat.




dimecres, 7 de març del 2018

UNA BRETXA TAMBÉ DE TEMPS


Ciutadana Dempeus         Maribel Nogué i Felip

Molt s’ha parlat aquests dies de la bretxa salarial que hi ha entre els homes i les dones per dur a terme el mateix treball, o dit d’una altra manera, per dedicar les mateixes hores de treball en una mateixa jornada, perquè més enllà de la discriminació salarial pura i dura hi ha la reserva a les dones d’aquelles feines pitjor pagades precisament perquè les duen a terme –majoritàriament- les dones.
L’ombra patriarcal del capitalisme és tan allargada que, des d’aquesta construcció social on les dones duem a terme tota la feina de reproducció de la vida, tot adduint la pròpia humanitat i lliurament que se’ns atribueix, fem aquests treballs de forma gratuïta -sinó de grat per força- sense que es tingui la consideració social ni tan sols d’un treball.
El dia té 24 hores, però les dones que, assumint la condició igualitària de subjectes i no d’objectes,  amb consciència i plens drets ciutadania, ens hem compromès i treballat –a l’igual que els companys- amb organitzacions socials i polítiques, sovint ens hem trobat que l’ancestral estructura patriarcal també es reprodueix en el sí d’aquestes organitzacions.
El temps és una constant contrarellotge que portem constantment damunt per arribar a tot arreu de les múltiples obligacions que ens han manat o, també, que haurem triat.
Ens ha calgut un altre esforç afegit, el que jo en vaig qualificar al seu dia com a “quarta jornada”, que no passa per la nostra aportació diferencial de dona des de la perspectiva de gènere, amb un sostre de vidre –naturalment- sinó per la jornada que hem de dur constantment a sobre  per tal de maldar també el propi creixement personal en el marc del treball col·lectiu, sense deixar que la inèrcia o dinàmica prioritària de la majoria ens engoleixi.
Avui hi ha una major consciència teòrica d’aquest fet diferencial i també de la naturalesa diversa de l’ésser humà, però que -amb el ritme galopant de prepotència del capitalisme més liberal- tots els drets socials conquerits estan amenaçats i –com no- en primer lloc els de les dones. Per això ens cal la vaga, perquè ja n’hi ha prou de ser el pilar de la societat sense que ni tan sols se’ns doni les gràcies.