Dades personals

La meva foto
Vaig néixer dona en una societat summament patriarcal. La meva rebel·lia i anhels de llibertat m'ha anat forjant una consciència de classe i de gènere que em permet interpretar la vida amb ulls propis, comunicant i escrivint com a compromis. Escrivint he trobat una manera de dir allò que porto dintre i que en els marcs de relació habitual m'era impossible de comunicar amb un mínim de tenir la certesa de ser recepcionada. Quina sort haver-ho pogut conrear!

dimecres, 30 de maig del 2018

CÀRITAS, UN MIRALL DE L'EXCLUSIÓ PER FER-HI FRONT


Ciutadana Dempeus
Aquests dies s’ha donat a conèixer la memòria anual de Càritas Arxiprestal Anoia - Segarra, un balanç de les actuacions que es fan per fer front a l’exclusió social que existeix no únicament per raons de pobresa material, que hi és, sinó sobretot d’un altre tipus de pobresa, la que obstaculitza una plena normalització d’una vida digna amb tots els drets.

Tòpics ofensius
“Sempre n’hi ha hagut de pobres”, sembla que ens repetim una vegada i altre com si ens resignéssim a que aquesta fos una situació normalitzada, i això no hauria de ser així de cap manera. A cap persona amb un mínim de consciència li hauria de deixar indiferent constatar com molt prop seu, gairebé a costat mateix de casa, hi ha persones que passen veritables dificultats per poder sobreviure amb un mínim de dignitat.
La perversió d’alguns conceptes
És que el concepte de “caritat” sempre l’hem associat a l’almoina, al fet que –des d’una suposada situació més alta- s’ajudi al pobre. Aquesta accepció sempre m’ha provocat rebuig, perquè em nego a acceptar la perversió d’aquest terme. Per començar, per a mi, el concepte de “caritat” no té res a veure amb la compassió i l’almoina que es fa des d’una actitud paternalista o de superioritat, deixant així les nostres consciències tranquil·les per fer alguna cosa.
Altres accepcions
La Caritat, en el llenguatge de la cultura que vaig rebre, té més a veure amb l’empatia vers la situació que pateix l’altre, des de l’acolliment (cal tenir en compte que – sovint- qui necessita es té de menjar la vergonya d’haver de demanar). I si li cal alguna aportació material, aquesta ha de ser  susceptible d’anar embolcallada de la possibilitat d’un intercanvi, simbòlic o no, per tal d’evitar que es rebi des d’una humiliació de la persona i la seva dignitat. Tanmateix, la solidaritat tampoc és aquell gest exclusivament material, sinó que jo també l’entenc com aquella que s’exerceix des de “la tendresa dels pobles”.
Hi ha persones més vulnerables a l’exclusió
Tal i com es reconeix a la memòria de Càritas: La nostra missió és acollir les persones que es troben en situació o risc de pobresa i exclusió social, especialment les més vulnerables, acompanyant-los en el seu procés de promoció i desenvolupament integral, analitzant i incidint en les causes de la pobresa i treballant per la justícia social.
Desemparats encara
Aquest mateix semestre ha coincidit amb l’ inici de sol·licituds de Renda Garantida de Ciutadania, que semblava esperançador per a moltes famílies. Un sistema de protecció, diuen, integral. Però tot i que es va debatre sobre la possibilitat d’accés dels immigrants irregulars, rere un empadronament efectiu d’un any al territori, no es va aprovar, i novament resten desemparats.
La injusta situació d’exclusió
Cal tenir en compte que l’exclusió és conseqüència d’una situació social injusta, que les polítiques basades únicament en els paràmetres econòmics des de la lògica del benefici, són la principal font de l’exclusió. Des de la nostra entitat, ens diu Càritas, mantenim les ajudes de suport a les famílies i a la infància per compensar les polítiques socials insuficients. Les ajudes són escasses: beques de menjador, de llibres i material, d’accés a la llar d’Infants, de Casals, extraescolars... cobrint un percentatge baix del total i gravant la resta a la família que no pot assumir-ho.
Una pobresa secundària
I ens diuen: Hem detectat sovint la victimització secundària que pateixen molts dels nostres participants quan es mouen en els serveis i recursos formals o informals trobant-se amb procediments dificultosos i interaccions plenes de prejudicis i estereotips. Continuen sent força desconeixedors dels circuits, normatives, terminis, possibilitats de reclamacions o recursos, fent- los més vulnerables del que ja són per l’obstacle que comporta la llengua. En aquest sentit no són suficients les sessions de formació per al coneixement de l’entorn i requereixen un seguiment posterior. No gaudir d’aquest acompanyament els incapacita i invalida per moure’s en aquesta societat.
Uns altres valors
Càritas defineix quin són els seus valors: l’amor , la dignitat de la persona, la justícia social, la solidaritat, la participació, l’ austeritat i la transparència, i que la seva funció és la de ser un instrument de canvi social, així com la de continuar lluitant per tenir aquesta funció, no sols de contenció, sinó de transformació. Pel que fa a nosaltres, si no prenem un compromís per evitar aquesta injusta exclusió, sí que ens podríem considerar uns hipòcrites.
Donar també és rebre
Només ens cal obrir les portes de la nostra societat i els nostres cors per implicar-nos. Sovint ens trobarem que lluny de donar el que obtindrem és rebre, perquè comprovarem que qui menys té és qui més predisposat està a donar. Adquirirem llavors tota una experiència enriquidora humanament que, des del compromís contra la injustícia, no ens podem pas perdre.

dimecres, 16 de maig del 2018

PALESTINA AL COR, UN GENOCIDI CRIMINAL


Ciutadana Dempeus.
Coincidint amb el NAKBA, els 70 anys de la ocupació militar d’Israel a Palestina, s’ha produït un moviment cabdal en el camp de la geoestratègia política a l’Orient Mitjà. Per una banda Trump trenca el seu acord nuclear amb Iran, i per l’altra, s’obre la seva ambaixada a Israel. I aquest és un cop de força que pot agreujar encara més el conflicte a la zona, en particular, la causa de Palestina que, amb la multiplicitat de conflictes a la zona, té el risc de passar a un segon pla, però que les raons de la memòria, la solidaritat i el compromís dels pobles no ens pot permetre d’oblidar.

Les mateixes mentides que a l’Irak
Per una banda, ens explica la periodista i amiga Nazanin Armanian en un dels seus articles a El Público, “en el dinovè aniversari de l’agressió militar a Irak, tant els EUA com Israel fan servir contra Iran les mateixes mentides que varen fabricar per justificar la guerra a l’Irak i persegueixen els mateixos objectius”.
Cortina de fum de problemes propis
És que els objectius de la Administració Trump avui passen per desviar la atenció dels ciutadans de “Rusiagate” i els escàndols sexuals que poden acabar amb el mandat del president que serà recordat no com el president més vulgar, degenerat, masclista, racista, incult i aporòfob dels EUA, sinó com el guerrer de mà de ferro capaç de posar de genoll als perses. També es pretén, entre d’altres objectius, desviar la atenció del seu còmplice Benjamín Netanyahu, acorralat pel fiscal anticorrupció, que és la causa que realment s’amaga darrera el soroll de la bomba iraniana.
Es trenca un consens de 70 anys
La veritat és que el mateix dia en que Donald Trump decideix traslladar l’ambaixada de Tel Aviv a Jerusalem, reconeixent Jerusalem com la capital d’Israel, provoca i trenca amb 70 anys de consens internacional, i no fa altra cosa més que atiar el conflicte. Unes 40.000 persones participaren en marxes a Gaza i Cisjordània mentre la policia israeliana patrulla davant l’edifici del consolat nord-americà de Jesusalem, indret escollit per ubicar-hi la ambaixada dels EUA.

La insistent proposta d’un estatut per Jerusalem
L’estatut de la ciutat santa per a musulmans, jueus i cristians ha estat al centre des d’abans de la creació d’Israel. De fet va ser el detonant de la Segona intifada el setembre del 2000 quan Sharon va ordenar la invasió militar de l’esplanada de les mesquites. L’any passat, la instal·lació de càmeres i arcs de seguretat a l’Esplanada va tornar a desencadenar una onada de protestes. Segons el Ministeri de Salut de Palestina, en un sol dia, les actuals protestes han mort 52 persones, la majoria joves d’entre 20 i 30 anys i –com a mínim- cinc adolescents.
Els infants, l’enemic a batre?
Segons “Shave the children”, sembla que des de les protestes que es succeeixen a la Franja de Gaza cada divendres d’ençà el 30 de març,  són ja 500 les lesions enregistrades en menors, de fet 250 infants han estat ferits de bala. Ja ningú posa en dubte les intencions genocides del govern d’Israel que s’enceba particularment en els infants. Cada any 700 infants palestins són detinguts per Israel. Segons el Club de presoners Palestins, Israel té més de 400 menors palestins en custòdia.
El delicte?, tirar pedres
La ONG B’Tselem afirma que els infants detinguts, sense càrrecs ni judici, han augmentat des de l’octubre del 2015. Des de l’any 2000  són 8000 els infants palestins detinguts per Israel. L’acusació més comú que presenten és la de llançament de pedres, castigat fins a 20 anys de presó. El 86 % d’infants palestins detinguts han patit violència física. Els presoners viuen en unes instal·lacions insalubres i superpoblades, sense accés a salut, colpejats, abusats i humiliats per qui els custodia, amenaçats pel confinament solitari i amb fortes restriccions de visites dels familiars.
Muntatges comercials al servei del poder
Aquest dissabte Israel va guanyar el Festival de la Eurovisió. Sí ja sé que era un festival musical, de cançó concretament (ejem, del mercat discogràfic, vull dir...), però a ningú se li escapen les connotacions polítiques que s’hi amaguen. Algú té dubtes encara de perquè, en aquest Festival s’hagués recolzat Israel?. És que pretenen sigui el punt de mira del poder d’occident cap on hem de mirar els “bons” en aquesta contesa mundial en la que ens ham embarcat?.
Palestina al cor
Com diu Brigitte Vasallo, “cap cançó pot maquillar el terrorisme d’Estat amb l’assassinat d’infants i l’extermini que s’aplica a Israel”. Perquè la causa de Palestina encara ens batega fortament a la consciència de molts i moltes i ens fa alçar de nou el nostre crit d’alarma així com la nostra veu solidària.

dijous, 3 de maig del 2018

NOSALTRES SÍ QUE ET CREIEM

Ciutadana Dempeus.
La violació de La Manada ha penetrat profundament a la consciència de les dones i joves d'arreu. Aquests dies hem pogut constatar el grau d’ indignació de la societat en general, però particularment de les dones, davant la sentència dels jutges en el cas de La Manada. Ningú s’explica com és possible que un cas tan flagrant de vulneració dels drets d’una dona com a persona, essent utilitzada únicament com a objecte de possessió -perquè jo no diria pas al plaer sexual- sinó més aviat al de sentir la prepotència masclista pel fet de tenir una dona sotmesa a la seva voluntat, no sigui considerat com a delicte de violació sinó únicament d’abús sexual.
Arguments vergonyants
De vergonya són els arguments de la sentència que no consideren que es tractés de violació perquè la víctima -en els vídeos- no donava mostres d’haver-s’hi resistit, deduint que això volia dir consentiment.
Ens volen heroïnes, no els importa la nostra vida
Potser ens volen heroïnes, que ens resistim fins jugar-nos la vida, si més no aquest és el destí fatal que va trobar Nagore Laffage als Santfermins de 2008, després de resistir-se a mantenir relacions sexuals amb Diego Yllanes, condemnat a dotze anys i mig per homicidi i abús de superioritat i que vuit anys i onze mesos després ja és al carrer.
Viure sense por a totes les manades
Però nosaltres ens volem vives, i no ens volem sentir culpables de voler viure sense por, de poder sortir i gaudir la vida de dia o de nit, simplement perquè no en som, tot i que totes les dones ens sentim indefenses davant les diferents "manades" i davant la justícia masclista.
Més enllà de les relacions sexuals
Vivim en una societat patriarcal on encara l’educació sexual té connotacions masclistes. Durant anys, l’educació sexual consistia únicament en estudiar el funcionament dels aparells de reproducció de l’especia humana, però no s’ensenyava tota la relació que ha d’existir entre les persones. Aquesta ha de tenir, com a base, el respecte i l’acord, tant a l’hora de mantenir estrictament relacions sexuals -si aquest és el cas-, com si es conseqüència d’un enamorament o ja d’un amor més profund i en el marc o no d’una convivència.
La pornografia com a manual d’instruccions
Com a conseqüència, sobretot els homes però també les dones, han pres lliçons des de la pornografia, i aquesta no ha estat pas entesa com un entreteniment per a adults, sinó al contrari, com a “manual de la vida” on el model és d’enaltiment del plaer en unes relacions de submissió. Ho ha deixat dit la mateixa víctima de la manada: “Set vídeos explícits on se’ls veu com m’humilien i em vexen. No hi ha rastre d’agressió sexual quan, després de la seva malifeta, ells se’n van de festa i a mi em deixen tirada al portal, sense roba, i robant-me el mòbil abans de marxar perquè no em pugui posar en contacte amb ningú. Res fa pensar que hagi sofert una agressió sexual encara que estigui sola, de matinada, plorant en un bans d’una ciutat desconeguda fins que una parella em troba i truca a la Policia. No hi ha agressió sexual perquè l’educació sexual d’aquest país ens l’ha ensenyat el porno”. “Què estem fent malament, continua, perquè tan sols una de cada 8 dones violades decideixi presentar una denúncia?.
No contemplen la identitat de l’altre
L'autor Anthony Ferguson escriu que una nina del sexe "mai li dirà que baixi les escombraries o que critiqui el seu rendiment sexual [...], no respon ni s’enfada. Aquesta falta de diàleg és important per a un home que vol un control total ". Les nines sexuals, a diferència de les dones, no poden respondre, criticar ni menysprear.,[...] "vol dir la dona en la seva forma més muda, indefensa, més banal".
Les dones hem dit prou a la nostra cosificació
Però per nosaltres tot això no és un abús, sinó una violació, així ho  hem cridat pels carrers de molts pobles i ciutats les dones que, després d’haver agafat força en la Vaga Feminista del 8 d març, hem dit prou i estem decidides a impedir que continuem essent trepitjades en els nostres drets com a dones – persona; perquè no som dones-cosificades ni màquines de reproduir l’espècie (sembla que tan sols se’ns considera per això). Som les primeres en defensar el dret a la vida, bé prou que hi dediquem tot el nostre temps per tenir-ne cura de la pròpia i de la de tota la nostra gent. Tampoc som màrtirs que ens haguem de resistir per servar cap puresa erigida com a valor per unes jerarquies que només ens vol anul·lades i submises.







Només volem ser estimades
Les dones volem ser estimades no violades, deia el manifest llegit l’altre dia a la concentració d’Igualada. Nosaltres sí que et creiem, i estem amb totes les dones que pateixen abusos sexuals, assetjaments o violacions, convençudes de que allò que potser no varen tenir abans d’ahir les nostres iaies, ahir les nostres mares i avui nosaltres, volem que ho tinguin totes les dones de demà, d’arreu i sempre.