EL CONSELL COMARCAL, UN SOROLL DE FONS VICIAT D'ORIGEN

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip 

Els Consells Comarcals varen ser creats a Catalunya l’any 1987. No feia massa que havíem entrat amb il·lusió a un sistema democràtic deixant enrere la negra nit de la dictadura franquista amb la seva manca de llibertats i, després de 8 anys d’Ajuntaments democràtics, ja ens havíem trobat amb un munt de problemes a resoldre, sense recursos per afrontar les necessitats més bàsiques i amb una administració supralocal encara per endreçar.

Dèficits d’origen

Ja disposàvem de Parlament i s’havia constituït el Govern de la Generalitat. Tindríem interlocutors pensàvem, algú a l’altra cantó disposat a escoltar les demandes de la ciutadania, però l’any 1980 s’havia trencat l’esperit unitari de les primeres eleccions i, a poc d’iniciar-se la primera legislatura, tot va canviar de rumb. Alguns dels Consellers que formaven part del govern d’unitat presidit pel M.H.  Josep Tarradellas (per exemple Ramón Espasa que va ser Conseller de Sanitat), varen ser cessats en el seu càrrec per donar pas a un altre model de govern, el que prendria una forma exclusivament partidista per complir els interessos i objectius del -llavors- govern de Jordi Pujol.

L’opció de gestió partidista

Havíem anhelat que els Consells Comarcals fossin aquell instrument intermediari entre els Ajuntaments i el Parlament, però els Consells Comarcals es varen crear a la baixa d’allò que aquells i aquelles que havíem lluitat sota la dictadura albiràvem per la democràcia. Passarien a ser un mer organisme d’administració del govern de la Generalitat (ni tan sols de la pluralitat del Parlament sinó del govern monocolor polític constituït). Així, de cop, es buidava de contingut les competències pròpies d’una institució local, limitant-la d’aquella participació més plena per a prendre decisions d’àmbit supramunicipal i desvirtuant la seva competència primera com a organisme més proper a la ciutadania i al servei dels Ajuntaments.

L’escenari de rerefons

Concebut, penso, com una substitució de les Diputacions Provincials en quan als recursos de que disposen, però amb una altra divisió territorial, naturalment (això de les províncies...). Així es va anar dotant la seva estructura més amb pretensions de disposar de la administració pública que no pas la de fer servir els seus recursos per donar serveis.

El “llast” dels funcionaris

És allò propi del liberalisme que s’aplica, es blasma de tot allò públic -sobretot del “jou” de tenir funcionaris- per tant, la dotació de personal s’ha fet a partir de càrrecs de confiança i una política de gestió privada. D’aquesta manera s’ha solucionat o donat ocupació als antics càrrecs que ja no ho són o s’ha pogut compensar serveis prestats a aquells que s’hi tenia compromís.

Sense tècnics ni per signar nòmines

Avui, al Consell Comarcal de l’Anoia només hi ha tres funcionaris, El Secretari (que és “funcionari de carrera” com a tècnic jurídic), exerceix de secretari accidental, l’Interventor (que té plaça de funcionari com a economista) ho ha estat també de forma accidental, i l’Enginyera -que també és funcionària- fa les funcions de Tresorera. La resta és personal laboral, àdhuc la figura d’un gerent que s’incorpora al govern de les institucions com a model de gestió privada. Per això els costa tant de reconèixer que hi ha d’haver un Comitè d’Empresa i que aquest té alguna cosa a dir pel que fa als drets laborals, mesures de seguretat o altres temes, sobretot amb el tema de les contractacions, que es donen sense que hi puguin dir res. La manca de considerar-se un organisme públic, amb les seves peculiaritats, fa que existeixin diversos “regnes de taifes” entre els caps de servei que administren els diferents departaments, amb una bossa de treball pròpia cadascun d’ells que -sovint- serveis per “endollar” els seus.

La precarietat d’uns llocs de treball públics

Segons Clara Fernández, representant de CCOO al Comitè d’empresa del Consell Comarcal, de 190 persones que hi treballen 99 llocs són estructurals, de les que 36 són fixes i 63 estan vacants i ocupades per personal temporal. De la resta, unes 50 places haurien de ser estructurals perquè donen serveis bàsics i tenen un finançament estable. La resta són plans d’ocupació, i la majoria de contractes s’han fet a l’empara d’un contracte temporal (d’interinatge, d’interí per programa, d’obres i serveis, etc. És a dir, sense tenir cap garantia d’estabilitat a la feina. Amb aquesta estructura es pot donar una situació com la que s’ha donat aquest mes d’octubre on, no per manca de diners ni de voluntat política, simplement la manca de funcionaris per poder signar els pagaments, estaven en perill els mateixes nòmines del personal (a banda de proveïdors, per exemple). El Secretari estava de baixa i l’Interventor va plegar sobtadament. No es podia habilitar cap altra funcionari encara que fos de rang inferior, simplement perquè la institució no en té més.

Una denúncia anònima a antifrau

La denúncia dels problemes amb els alts càrrecs tècnics del Consell Comarcal que -de forma anònima- es varen denunciar a antifrau, va ser el 29.05.2019, i els consellers del nou govern varen aprovar el nou cartipàs de competències el 31.07.2019. Per aquesta raó, el soroll provocat per sembrar el dubte sobre algun dels seus representants és una instrumentalització política ben bruta, amb ganes d’esquitxar perquè sí, doncs a banda de que  (excepte del 2003 al 2007) el Consell Comarcal ha tingut uns governs de continuïtat, el Secretari quina situació s’ha denunciat a antifrau ho és des del 2008.

La solució, un funcionari d’alt nivell

Sortosament es va trobar una fórmula per sortir del pas (assolint un secretari d’habilitació nacional), sinó -en ser el Consell Comarcal com una institució de segon nivell- és a dir que està tutelat per la Generalitat, la cosa hauria estat pitjor. Si aquesta dependència de les decisions centralitzades ho fan sota una bandera d’independència, quina credibilitat tenen davant els milers i milers de ciutadans i ciutadanes que varen sortir al carrer exigint un aprofundiment de la democràcia, denunciant la corrupció i exigint dret de participació en aquelles decisions que ens pertanyen?. Les grans i valuoses mobilitzacions ciutadanes que s’han donat no es mereixen un país amb unes institucions tan descafeïnades de democràcia com ara el Consell Comarcal i la majoria d’institucions de la Generalitat.

maribelanoia@gmail.com

FRONTERES CRIMINALS

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Mentre que a casa nostra recuperàvem la celebració de la tant nostrada revetlla de Sant Joan, com a esclat de vida que representa el solstici d’estiu, al sud d’aquesta Europa fortalesa, 2000 persones saltaven la tanca de Melilla, objectiu que mou -des de fa massa anys- totes aquelles persones que fugint de la guerra, la fam i la manca de drets, sospiren en arribar el  que seria la seva terra promesa, el somni de viure a Europa. No obstant, en aquesta ocasió, 18 persones van perdre-hi la vida, al costat marroquí de la tanca de Melilla. 76 en van resultar ferides, 13 de gravetat, almenys 133 persones, la majoria sudanesos fugint de la guerra i la fam, van arribar al Centre d’Estada Temporal d’Immigrants (CETI) de la ciutat autònoma, on 49 agents i 57 immigrants també van resultar ferits, segons dades oficials, al costat espanyol. També hi ha ferits entre les forces de seguretat marroquines i espanyoles.

Una travessa desesperada

Aquests fets han somogut nombroses consciències tant en l’àmbit moral com el polític, doncs si bé ja fa temps que vivim el flux migratori del sud cap al nord per aquest pas fronterer, i a les que s’hi van posar fins i tot concertines per evitar-ho, els darrers temps alguna cosa està canviant i ens preocupa a les persones que tenim consciència de la injusta divisió del món on el nord depredador ha condemnat a la misèria i a la inanició els empobrits africans de tota la vida, on els qui poden -els més joves- intenten fugir en una travessa desesperada, llarga i complicada, per saltar -com sigui- al nord.

Uns governs policials al servei del diner

Després de dos anys d’haver tancat les fronteres (no necessàriament pel COVID) el govern espanyol s’ha posat d’acord amb el regne alauita per a tornar-les a obrir. Les negociacions han estat ben opaques, amb decisions de fons que no s’expliquen a no ser que sigui per les estratègies de poder i subministres en aquest món globalitzat que consolida el predomini del poder econòmic mundial convertint els estats en còmplices policials, retallant drets i serveis per als seus objectius, i en aquesta aposta, o et situes al costat del poder o et pots veure condemnat a la marginació. I els estats membres?, en què es convertiran els estats membres?, doncs en aparells policials al servei dels interessos dels de sempre (bé, cada vegada més reduïts en nombre per la concentració de poder in crescendo).

Per damunt de drets i les necessitats més bàsiques

Mentrestant es celebra a Madrid una cimera de l’OTAN, una organització armada que ens pensàvem ja no existiria, però que s’ha reforçat per poder defensar, militarment, els privilegis dels poderosos, destruint el que calgui i a qui li barri el pas en el seu camí de dominar el món. Torna l’economia de guerra, la de la guerra dels recursos naturals en un planeta que dóna per viure-hi tothom però que la usura i l’afany depredador dels poderosos, que han provocat un col·lapse al planeta que ha deixat de ser sostenible i que condemna una bona part de la humanitat a desaparèixer, mentre que els poderosos són cada vegada més rics. De què els serviran els diners si no poden mantenir l’agricultura o els elements bàsics per la vida?.

OTAN NO, BASES FORA

La nostra convicció pacifista ens recorda que no hi ha guerres justes, ni justificades ni preventives. El NO A LA GUERRA continua essent el nostre crit més vigent que mai, perquè les guerres sempre les perden els pobles. Nosaltres, de sempre, només hi posem els morts...

Refugiats de primera i de segona

Perquè han pogut entrar a l’estat espanyol 124.000 persones que fugien de la guerra a Ucraïna i n’hem mort a 37 que volien entrar a Espanya, porta d’Europa, fugint de la guerra i de la fam al Sudan?. Perquè hi ha refugiats de primera i de segona?. Perquè no hi ha hagut corredors humanitaris que els facilitessin la fugida?. La única resposta és que s’apliquen polítiques racistes, per molt que enarborin la bandera de la llibertat...

Es maten històries de guerra, gana i persecucions

el comunicat emès per la Comissió General de Justícia i Pau, la política de la Unió Europea fa de les rutes migratòries trampes mortals on cada any s’hi cobren milers de vides. Justícia i Pau recorda que darrere les persones que surten dels seus països hi ha històries de guerra, gana i persecucions. Precisament alguns dels que varen saltar la tanca estarien acollits al dret d’asil. La Convenció de Ginebra obliga als estats membres a proporcionar protecció a aquelles persones que “a causa de fundats temors de ser perseguides no puguin o no vulguin acollir-se a la protecció del seu país, molts d’ells amb dubtós historial en matèria de protecció de drets humans, mentre que per a les persones originàries de l’Àfrica negra, Ceuta i Melilla són un territori vedat per l’asil.

Perseguir la tracta de persones, no matar les seves víctimes

Més enllà d’exigir una investigació al govern, en el fons el problema és el de posar fronteres entre les persones. És cert que hi ha màfies que poden utilitzar aquestes persones desesperades per altres finalitats, però el que cal fer és perseguir les màfies, no pas matar les persones i donar el problema per resol.

maribelanoia@gmail.com

25 ANYS D'UNA EMPENTA AMB CONTINGUT FEMINISTA

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

 

Encara no s’havia desencadenat el desenllaç de l’episodi d’Ana Orantes del 17 de desembre de 1997. El seu assassinat, a mans del propi marit que la maltractava, es va donar  dies després d’haver explicat la seva experiència -com a víctima de violència- en un programa de TV de Canal Sud. Aquest fet va suposar un abans i un després de que es fes visible una situació que tothom n’érem conscients patíem les dones. Aquest no va ser el primer cas de violència masclista enregistrat a les estadístiques, però el que sí obria era una etapa de complicitat ciutadana suficient com perquè s’afrontés una violència masclista que ens afecta a totes, que no era ni un cas aïllat ni havia d’estar relegat al món de la vida privada, com fins llavors.

Les dones de l’Anoia s’associaven per fer front a la violència

Abans d’aquest fet, era durant l’any 1996 que a la nostra comarca es varen crear tres associacions de dones diferents: l’Associació de Dones de Piera, l’Associació de la Dona Vilanovina i també les Dones amb Empenta a Santa Margarida de Montbui. Més tard es constituïa l’associació Dones d’Igualada i la Federació d’Associacions de Dones de l’Anoia, que durant els seus 14 anys de vida vàrem fer pinya i ens sumarem a la idea de generar un espai feminista prioritzant el fer front a la violència masclista, per això -des d’un bon principi- varen recolzar la proposta de Dones amb Empenta de crear un Servei d’Atenció a la Dona que és el que va iniciar aquesta gran trajectòria. Com reconeixen elles mateixes, en aquell moment hi havia un desconeixement absolut sobre la realitat de la violència masclista, perquè a banda de que ningú en parlava perquè estava molt invisibilitada, de forma molt hipòcrita, era criticat per la societat. No obstant, érem conscients que no disposàvem de cap recurs especialitzat tot i palesar la necessitat de crear una entitat que acompanyés a d’altres dones que ens constava vivien situacions de vida molt complexes per aquesta causa.

Del voluntariat d’origen a fer oficial un servei

Així és que, a partir d’una proposta des del voluntariat, donada la coincidència d’haver-hi dues professionals al grup (una psicòloga i una jurista), tota l’empenta es va posar en dotar la comarca d’aquest servei especialitzat d’atenció a la dona que, tal i com elles reconeixen, que avui té cobertura a tots i cadascun dels municipis de la comarca, i també més enllà, doncs han estès aquest servei a d’altres indrets de la Catalunya Central i al Baix Llobregat.

La llei de violència masclista i el seu desplegament

Amb el pas del temps no sols ha crescut la consciència feminista sinó que també les institucions s’han fet més sensibles i, amb l’aprovació de la Llei contra les violències masclistes i les seves mesures, s’han pogut desplegar alguns serveis que, de la mà de les Dones amb Empenta, a banda de donar atenció a tots els municipis de la comarca, la donen també al SIAD (un servei per a ciutats grans com Igualada o la Conca d’Òdena) alhora que han fet possible el SIE, el Centre d’Informació Especialitzada que ens tocava a la Catalunya Central i que, conjuntament amb una altra associació de dones, ho gestionen conjuntament amb les Dones amb Empenta.

El feminisme orienta la seva tasca

La seva expansió és paral·lela a l’evolució que han tingut les diferents institucions en assumir que la violència masclista com una realitat que no és exclusiva de segons quines parelles, sinó que és estructural, una xacra social comuna a tota la societat que ve del domini de l’ancestral estructura patriarcal que ens relega a un nivell d’inferioritat per sistema. El patriarcat és el càncer que està impregnat al moll de l’os dintre la mateixa estructura familiar, en particular dintre les mateixes dones, perquè se’ls ha atribuït un rol que ve de lluny i que -per sistema- les relega una condició de gairebé no persona ni ciutadana de ple dret, un rol que han d’assumir per assignació patriarcal però  al que també ens hi rebel·lem des de sempre..

El patriarcat, sempre darrere

Perquè. damunt el paper, sí que tenim tots els drets, però la influència ancestral d’aquesta estructura inhumana encara és ben viva dintre nostre i es continua transmetent d’una generació a una altra. Per això, més enllà d’un servei especialitat, la seva orientació no es neutre sinó que està impregnada del feminisme i la seva evolució. És que només des de la consciència feminista es pot fer front, amb unes certes garanties d’eficàcia per transformar les formes socials heretades i convertir-les en  unes formes de societat més humanes, on tothom tingui els mateixos drets i obligacions i on es respecti la diversitat d’expressions sexuals i de formes de vida escollides lliurament per cadascú. Som persones i tenim drets i no ens conformem ni resignem a que es perpetuïn unes desigualtats basades en la discriminació i l’explotació d’uns sers humans per uns altres.

Tota l’empenta del món en aquest camí, perquè el futur o serà feminista o no serà.

maribelanoia@gmail.com

NO SÓN DELINQÜENTS, SÓN MENORS NO ACOMPANYATS

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -

La mobilització d’aquest diumenge arreu, exigint la Reforma de la Llei d’estrangeria i de la joventut extutelada, dona de sí molts punts per a una reflexió. D’entrada cal tenir en compte que es tracta de menors, que tenen els seus drets. L’any 1950 l’Assemblea General de les Nacions Unides (ONU) va votar una resolució que proclamava la “Declaració Universal dels Drets dels Infants”, perquè consideraren que la humanitat deu als infants i joves el millor que pot donar-los amb la finalitat de proporcionar-los una infància i una joventut feliços. Trenta anys després, es va dur a terme la “Convenció sobre els drets de l’infant”, que és el tractat internacional que estableix, de manera jurídicament vinculant -és a dir- com si es tractés d’una llei que s’ha de complir, i que protegeix els drets dels infants i adolescents menors de 18 anys en tot el món.

Menors que arriben d’altres països

Al nostre país, si hi ha un col·lectiu de persones d’especial vulnerabilitat, són els infants i adolescents que han arribat sols i soles. Malgrat aquest fenomen es de difícil quantificació, tan sols l’any 2018 el nombre de nens i nenes tutelats al territori espanyol va ser de 13405 (12.448 nens i 957 nenes). La realitat d’aquests infants migrants està majoritàriament associada a països del Magreb, particularment del Marroc. No obstant també hi ha menors no acompanyats que han arribat procedents de l’Àfrica subsahariana, l’Europa del Est i l’Orient Mitjà.

Fugen per manca de futur

Els motius que motiven a aquests infants a sortir dels seus països d’origen es troben en la pobresa i la manca de futur i expectatives; situacions de desestructuració familiar i desprotecció institucional, catàstrofes naturals o les guerres i la violència, també la persecució i situacions de violació generalitzada dels drets humans més fonamentals. Actualment, després de que aquesta situació ha passat a l’esfera pública, s’ha fet una utilització despectiva del seu acrònim MENA (Menors No Acompanyats) que s’ha derivat en una deshumanització primer, i després en la criminalització d’un col·lectiu en situació d’extrema vulnerabilitat.

Exposats a l’exclusió i desamparament

Ens cal parlar d’ells pel que són: nens i nenes adolescents que estan sols/les i exposats a un greu risc d’exclusió i de desemparament. Els professionals que hi treballen diuen que la única cosa que pretenen és “viure tranquils, viure en pau i que els tractin com a infants que són”. També es dirigeixen a la ciutadania en general per explicar la realitat d’uns nens i nenes que, forçats per les circumstàncies, varen haver de prendre decisions d’adults molt aviat, que varen haver d’aprendre a sobreviure en la adversitat i que varen continuar endavant. I també que varen tenir la valentia de somniar en una vida millor i aventurar-se a trobar-la. Però continuen essent nens i nenes, adolescents i joves en situació d’especial vulnerabilitat, amb necessitats de recolzament i protecció, i amb una enorme il·lusió per aprofitar aquesta oportunitat i llaurar-se un futur.

Requisits impossibles

Si se’ls aplica el Reglament de la Llei d’Estrangeria tal i com està previst, poden ser expulsats perquè, en complir els 18 anys, se’ls nega de fet cap permís de residència i treball si no compten amb un contracte d’1 any i de jornada completa assolit entre els 16 i 18 anys, i quan ja són majors d’edat se’ls exigeix que demostrin ingressos propis (més de 500 € en la primera renovació i uns 2000 € a la de dos), és a dir, un requisit molt difícil en la situació actual, per no dir gairebé impossible. Cal tenir en compte que molts d’aquests menors no se’ls ha regularitzat la seva residència prèvia a la majoria d’edat als centres tutelats, quan es podria haver fet....

Tot l’esforç se’n va en orris

O sigui que, la majoria es poden quedar en una situació administrativa irregular i susceptibles de ser expulsats, quedant en un no res l’esforç realitzat per milers de joves per maldar per la seva autonomia vivencial, també l’esforç que han fet les administracions esmerçant-hi recursos  humans i materials, i també la societat d’acollida que podria obrir-se a oportunitats i aprendre dels coneixements, experiències i sabers de les persones diverses que han rebut atenció tutelada.

El discurs de l’odi els criminalitza

Cal dir les coses pel seu nom i desmantellar el discurs dels qui sols propaguen una falsa inseguretat amb el discurs de l’odi, perquè cal remarcar que la majoria d’aquests joves no han mantingut conductes delictives (per exemple, a Andalusia, tan sols el 0,52 % han tingut mesures judicials d’internament). Podem tenir un problema d’incivisme, d’inseguretat o de delinqüència, però no és just que s’atribueixin a aquests menors, o al fet de tenir un centre tutelat prop de casa. És una qüestió que afecta al conjunt de la societat del que no ens hi podem girar d’esquena, hem de reconèixer les conseqüències de les diferents crisi econòmiques (i també perquè no dir-ho, de valors) no som capaços d’oferir una plena integració i futur a totes les persones que sols volen viure dignament del propi treball, que és allò que busquen a casa nostra, i se’ls tanquen les portes.

Son menors, tenen els seus drets i han d’estar protegits

Per això hem exigit la Reforma del Reglament de la Llei d’Estrangeria i hem d’obrir més les portes del cor i la societat simplement per humanitat, per equitat i per justícia, perquè Cap persona és il·legal.

maribelanoia@gmail.com

L'ABORDATGE DE LA PANDÈMIA, UNA QÜESTIÓ DE SALUT PÚBLICA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

El passat 26 de juliol va fer 10 anys de la històrica manifestació que va recórrer els carrers d’Igualada en defensa de la sanitat pública. La convocaven, per una banda, el Comitè d’Empresa de l’Hospital i -per l’altra- diferents entitats i col·lectius. S’havia constituït la Plataforma en defensa de la Sanitat Pública de l’Anoia. Es demanava que s’aturessin les retallades que es venien aplicant en el conjunt dels drets dels treballadors de la salut fruit de les polítiques liberals aplicades pels governs de torn -sobretot a Catalunya- i que posaven en perill la continuïtat d’un servei tan bàsic per la població com és la seva salut.