FACILITAR LA IMMERSIÓ A LA FESTA A TOTA LA CIUTADANIA PER IGUAL

Sovint, la vida quotidiana, porta a una dinàmica molt tancada, és a dir, d’anar cadascú a la seva amb el dia a dia dels propis afers laborals o socials. Aquest esquema es repeteix també i -sobretot- en les famílies que, malgrat portin entre nosaltres ja bastants anys, no es senten cridades a trencar aquest aïllament.

Per una participació activa a la pròpia ciutat

Aquest fet em preocupa cada dia, però quan arriba la Festa Major, una ocasió on tothom surt al carrer i que suposa una bona socialització, em somou especialment, perquè crec que no obrim prou les portes a aquella ciutadania que -sovint- és tractada com a ciutadania de segona, i que tenen tot el dret de participar en les activitats de la ciutat.

“Fes-ta al Dinar”, una frase genuïna per compartir allò quotidià.

Fa alguns anys, des del col·lectiu "Compartim Ciutadania” ja vàrem promoure algun tipus de participació. Aquest any -desprès del parèntesi de la pandèmia- hi hem tornat. Al “Fes-ta al Dinar” del dissabte, a banda de les nombroses taules dels diferents grups de familiars o amics, hi havia també una taula on es podia visibilitzar la diversitat de la ciutadania enmig d’una de les activitats més familiars i quotidianes de les famílies de sempre. Nombroses taules preparaven la seva paella o altres àpats, però en una d’elles compartíem àpat de la ciutadania diversa que conforma també la nostra ciutat. Hi participaven de Colòmbia, d’Ucraïna, del Senegal, de Líbia, del Marroc o altres... Cadascú portava els seus àpats típics i, a la taula, es confonien els que eren dels uns o dels altres. Tothom menjàvem del mateix.

La Soundous servint el té

Comensals en primer terme, no pas servint al darrere

Ha estat una experiència gratificant i positiva per a totes les persones que hi hem participat. Per una vegada ningú s’havia sentit tractat diferent, no servien darrera una taula perquè tastéssim els plats típics que han cuinat, com si els de sempre féssim turisme a països exòtics dins la pròpia ciutat. Aquesta vegada érem comensals per igual, sense haver de renunciar a allò propi que tal volta en nom d'una suposada integració sovint es veien obligades. Hem gaudit de ple d’un entorn on ningú s’ha sentit com a ciutadania de segona.

Donar visibilitat la ciutadania diversa

Les Ucraïneses, amb la presència d'una refugiada que conviu ara amb nosaltres, han pogut fer un parèntesi de la duresa de les situacions que comporta la guerra per rebre el suport solidari de les qui hem volgut acompanyar i compartir una vida que ha de seguir. També hem gaudit de la presència de productes típics de Colòmbia com ara un extraordinari suc combinat de fruites pròpies del seu país. La Sohna, del Senegal, a banda de participar-nos d’un excel·lent arròs amb pollastre, ens ha obsequiat amb la presència de les seves tres filles i el fill. Per acabar, una mica de síndria per pair, i un té amb menta preparat allà mateix pel Mostafà i la Soundous.

 

Aquesta vegada hem compartit la vida quotidiana immersos de ple en la igualtat ciutadana a que tothom té dret i -amb més motiu- per la Festa Major.

maribelanoia@gmail.com

25 ANYS DE NITS MÀGIQUES

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

La nit del divendres passat ja es respirava de nou la màgia especial que es dona en aquest petit indret de l’Alta Segarra el primer cap de setmana de juliol. A les Nits Culturals de Sant Pere Sallavinera ens retrobàvem una altra any el seu públic fidel amb la gent que ho fa possible, fins i tot superant la darrera etapa ben feixuga fins arribar a oferir-nos aquesta 25èna edició, un número rodó no exempt de la il·lusió i el lliurament de les persones implicades en la seva organització.

Una cita feixuga i costa a munt

Feixuga pel parèntesi que ha suposat per tothom la pandèmia del COVIC que ha deixat tanta gent pel camí, amb les seves conseqüències de salut a moltes famílies i els seus efectes amb la crisi econòmica posterior, arribant a una economia de guerra real. Amb aquest panorama cada vegada es fa més difícil trobar aquell suport que sempre podien donar els col·laboradors, i també el de tots i cadascun dels veïns i veïnes d’aquest petit poblet de l’Alta Segarra que, malgrat cada any també ja se’ls fa costa amunt, continuen fidels a la cita que s’han compromès per oferir-nos l’exquisidesa d’aquest regal tan especial. L’emblemàtica plaça empedrada fins al final s’havia omplert del tot una altgra vegada.. Així ho explicava Núria Estruch, actual presidenta de l’associació que duu a terme aquest esdeveniment.

Els tresors de les nits

El conegut músic Josep Miquel Mindan, que enguany ha fet la presentació del programa, ho qualifica com a un tresor: “un silenci tranquil i plàcid fruit de la profunda atenció del públic que frisa per sentir les primeres notes del concert. Fins i tot els grills, les arnes i altres bestioles resten en silenci atentes al que succeirà sota la potent llum de l’escenari. L’altra gran tresor són les persones que hi ha al darrere: entregades, generoses, sensibles, amb aquella il·lusió intacta com el primer dia. Sense elles no seria possible haver arribat a dia d’avui”.

L’Albert Guinovart torna a les nits

La nit del divendres va ser especialment emotiva, i no sols pel retrobament d’amics i coneguts, sinó perquè el que se’ns fa oferir és un concert extraordinari exclusiu del compositor contemporani Albert Guinovart, conegut sobretot pels seus musicals Mar i Cel, Flor de Nit, Gaudí o La Vampira del Raval així com altres nombroses composicions de tot tipus i gènere musical. Ens ho explicava com sempre el poeta Miquel Desclot, un altre clàssic d’aquestes nits.

La Plaça de gom a gom 

A l’escenari hi anaven entrant fins gairebé 80 persones que formaven el cor de “Polifònica de Puig-reig” i també el “Cor de cambra de l’Auditori Enric Granados”, de Lleida. Tot seguit hi entraven els solistes, el tenor Miquel Cobos i la soprano Mireia Dolç; uns altres dos músics que tocarien l’orgue i el percussionista que, entre els tambors i les campanes, ocupaven tot el centre de l’escenari amb el seu director Xavier Puig.

Ens vàrem deixar anar com un cavall desbocat

També hi havia entrat qui esdevindria el protagonista de la nit, doncs l’Albert Guinovart, que estaria al piano tot el concert, va ser un dels músics convidats en les primeres Nits Culturals i ara repetia 25 anys després. La primera part vàrem gaudir de un Te Deum molt reeixit, amb un bon empastament de les nombroses veus i els diversos instruments que compartien escenari. La segona part la formaven músiques de diferents musicals de l’Albert Guinovart i, amb el bis de l’Himne dels Pirates” de ”Mar i cel”, la plaça sencera es va posar dempeus agraït per l’espectacle que els havien ofert, aplaudint intensament de l’emoció, era com si s’haguessin inflat les veles i el vent ens hagués portat, com un cavall desbocat, per les ones..

Un trio de piano, violí i violoncel

La nit del dissabte va ser més plàcida però no per això menys potent. La música que ens oferia el jove Trio Fortuny era molt suau i d’una finesa delicada. No obstant, les dolces notes combinades entre un piano, un violí i un violoncel que dialogaven entre ells, es sentia fins al fons de la plaça, gaudint de nou de la seva excepcional sonoritat.

Un videoMapping per commemorar els 25 anys

Per cert, al final dels concerts es va projectar un Mapping commemoratiu dels 25 anys que va suposar tota una sorpresa, sobretot per la qualitat d’una projecció especial molt adaptada a les pedres de la casa que conforma el fons del teló, unes pedres que -amb una brillant il·luminació- li dona un relleu especial d’escenografia única.

Enhorabona i gràcies

Res més a dir sinó gràcies. Unes gràcies que inclouen la sistemàtica programació del dissabte a la tarda pel públic més infantil, una aposta que -ben segur- ha estat la pedrera de l’afecció a la música que s’ha consolidat en aquest bell indret de Sant Pere Sallavinera. Enhorabona per aquestes 25 Nits Culturals tot encoratjant-vos a que ens pugueu tornar a convidar a reviure la màgia especial d’aquests nits, i a la nova Presidenta Núria Estruch tots els ànims i la força que necessitarà tot just haver pres el relleu.

maribelanoia@gmail.com

 

EL FALS DISCURS RACISTA D'UNA FESTA QUE VE D'ORIENT

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

No és veritat, l’origen de la Festa de Reis i la tradició de representar els seus personatges amb la cara pintada de negre no té res a veure, tal i com s’està donant el debat, amb una interpretació racista de la festa.

El blackface

El Blackface és una performance cultural de les poblacions blanques occidentals d’alguns països europeus amb passat esclavista, o també en alguns països d’Amèrica amb passat colonial. I aquesta forma de caricaturitzar-se, sí que és insultant per les persones que són o han estat víctimes de polítiques racistes i, en aquest sentit, absolutament abominables i menyspreables.

Un origen oriental

La nostra Festa de Reis ve d’Orient i no té un origen de passat colonial, sinó de tradició popular persa. Va ser el cristianisme qui es va apropiar de les tradicions orientals com ho ha fet també de les occidentals (sobretot les paganes) en una història que ve de lluny. Ens ho explica l’amiga i periodista persa Nazanin Armanian, que ara viu a Madrid però que ha viscut molt de temps a Barcelona, i també ha estat a Igualada. Ella ha estudiat molt sobre les festes ancestrals del seu país i dona una interpretació força versemblant de l’origen de les nostres festes nadalenques, en particular, la màgica festa de Reis.

Festes comuns en moltes cultures

La tradició de fer regals també als infants ve de lluny i gairebé totes les cultures la tenen: “Des de fa uns tres mil anys, els iranians i els habitants dels dominis de l’imperi persa -a l’Àsia Central- il·luminen el cel amb un mar de torxes i espelmes, ajudant la deïtat solar Mitra a fer fugir Ahriman, el Senyor de la Foscor. Donaran les gràcies a la natura per augmentar, un cop més, els moments de la presència de llum al cel i la calor a la terra, enderrocant l’Amo de les Tenebres i el fred. Aquesta festa és d’origen agrícola --en arameu siríac—i s’anomena Yalda (naixement). En la celebració del renaixement de la naturalesa, el Nourzu, no hi pot faltar Hayi Firuz “Don Victor”. Aquest personatge del folklore iranià apareix als carrers amb la cara enfosquida amb carbó molt, vestit amb robes brillants i un barret de feltre i que, tocant la pandereta, balla i canta anunciant l’arribada de la primavera. Per a alguns investigadors, el personatge representa la foscor i la tristesa de l’ hivern que se’n va i que és substituït per un altre anomenat Amu Nourzu, un home de pèl i barba blanques que porta regals als nens i nenes. Potser el Pare Noel és la figura hereva d’Amu Nourzu, o el nostre Patge Faruk hereu d’Hayi Firuz. No obstant, des de fa uns anys i per evitar interpretacions racistes, “Don Victor” només es pinta mitja cara de negre.

Don Víctor

Els Mogs eren sacerdots

Nazanin Armanian continua posant llum a uns fets històrics: “amb la aparició del cristianisme, els sacerdots de la poderosa fe mitraica varen adoptar bona part dels seus conceptes i litúrgies. Eren tres els Mogs d’Orient, que havien partit des de Mogan (una mena de Santa Seu al nord d’Iran que encara preserva aquesta denominació) per assegurar el reconeixement de la naturalesa divina de l’infant Jesús (els “Mog”, que era el nom dels sacerdots mitraistes d’aquell temps amb suposats poders sobrenaturals màgics) i procedien de Pèrsia, de Grècia i d’Egipte. Els seus noms eren: Manucher, Garshasp i Bastavarai, tres sobirans mítics medo-perses (monarques mitològics de la prehistòria d’Iran)”.

Noms coincidents

Una simple associació idiomàtica els relacionaria als nostres Melcior, Gaspar i Baltasar i, una altra consideració, una simple associació -en aquest cas cultural- explicaria l'omissió de les dones en la posada en escena o representació iconogràfica de la nostra cavalcada (els clergues de totes les jerarquies eclesiàstiques sempre han estat exclusivament masculins i han exclòs les dones...).

Però l'origen de la actual Festa de Reis com la d’Igualada es dona en un context històric on es parlava de que l’home el formaven tres races: la blanca, la groga i la negre; quan avui no és correcte ni la paraula “home”, perquè no inclou tota la humanitat, ni el concepte de raça humana, perquè la condició humana és diversa també en aspectes físics. Potser seria més correcte que els seus personatges tinguessin tenir l’aparença de la cultura persa, de la grega o de l’egípcia, però no pas racialitzats a partir del color de pigmentació de la pròpia pell..

Tradició i festes populars

La qüestió és que totes les festes tenen un origen divers, en interpretacions de cultura i religió, però que --pel fet de pertànyer a la cultura popular-- no han de suposar cap exclusió per a ningú, sigui quina sigui la seva cultura d’origen i/o la seva professió religiosa o no. Al contrari, una de les claus de que les tradicions es mantinguin en el decurs del temps és la seva capacitat d’adaptar-se a cada moment, mantenint allò que és essencial per tal que continuï essent popular, mentre que forçar la seva continuïtat des d’una actitud integrista, la pot posar en perill.

La diversitat com a valor democràtic

La reivindicació actual potser respon més a un legítim anhel de la nova ciutadania d’avui, absolutament legítima i justa, de participar plenament de tot allò que viu a la seva ciutat, també pel que fa a les festes. Però això no vol pas dir que haguem de repetir esquemes racialitzadors, sinó aprofundir molt més en el concepte democràtic que ha de tenir tota organització social, també -i sobretot- les festes populars, per tal que no es doni cap exclusió.. Si està basada en la tradició a l'origen i contempla la plena participació de la població d’avui, diversa de fet, la pigmentació a la pell que tinguessin els personatges que han de representar la seva iconografia seria totalment secundari...

maribelanoia@gmail.com

PER UNES FESTES COMPARTIDES

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Ens trobem ja immersos en plenes festes nadalenques on, malgrat celebrar-les indiscutiblement des de la tradició, potser ens cal aprofundir una mica en els seus orígens per tal d’evitar cap tipus d’exclusió. M’explico, en la necessària socialització dels infants que formen part de la nostra societat avui, infants que les seves famílies provenen d’altres cultures, la suposada inspiració religiosa d’aquestes festes pot suposar un risc d’exclusió, i això no és ni plausible ni recomanable.

Famílies multiculturals

És que m’hi he trobat. Algunes famílies no celebren aquestes festes perquè tenen assumit que són cosa d’una altra religió que la que ells professen i practiquen; però també m’he trobat que n’hi ha que participen de ple fent cagar el tió a l’escola, a la plaça, a casa seva o també a casa els avis, per exemple.
El solstici d’hivern, festes ancestrals

Segons fonts molt antigues, aquestes festes s’emmarquen dins un procés natural en què el sol comença a renéixer després d’haver arribat a la seva alçada mínima en el zenit (la nit més llarga de l’any, el dia més curt). Són hereves de les festes que els ibers i els romans celebraven en honor de tres divinitats solars (Mitra, Sol i Gabal), anomenades Festa del Sol Naixent o del Sol Nou.

Un tronc com a símbol

El Nadal es celebra en un moment en què els camps estan adormits amb les llavors a dins i els ramats s’estan reproduint, un moment que requereix, doncs, de ritus per afavorir el renaixement cíclic de la natura. La presència dels arbres en aquesta festa, ja sigui l’arbre de Nadal o –a casa nostra- el tió, està íntimament relacionada amb aquest significat de renaixement.

Els infants, protagonistes

Són festes alegres i tenen un caire hivernal i familiar, amb una gran quantitat d’elements simbòlics relacionats amb la llum, el naixement i la fecunditat. De fet, hi ha dos protagonistes essencials: l’un és la família, que es troba per compartir diversos àpats gastronòmics; i l’altre són els nadons, i els infants que aquests dies de festa a l’escola poden jugar molt més temps. Una altra cosa és que, en el nostre calendari, les joguines arriben la nit del cinc de gener quan ja s’acaben les festes, però això ja és un altre tema.

El naixement deixa enrere la foscor  

Sobre la Festa de Reis, l’amiga i periodista persa Nazanín Armanian ens hi posa molta llum: “Des de fa uns tres mil anys, els iranís i els habitants dels dominis de l‘imperi persa a l’Àsia Central, il·luminen el cel amb un mar de torxes i espelmes ajudant la deïtat solar Mitra a fer fugir el Senyor de la Foscor anomenat Ahriman. Donaran les gràcies a la natura per augmentar, un cop més, els moments de la presència de llum al cel i la calor a la terra, enderrocant l’Amo de les Tenebres i el fred. Aquesta festa d’origen agrícola –en arameu siríac- s’anomena Yalda (naixement).

Don Víctor i l’Amu Nourzu

En la celebració del renaixement de la naturalesa, el Nourzu, no hi pot faltar Hayi Firuz “Don Victor”. Aquest personatge del folklore iraní apareix als carrers amb la cara enfosquida amb carbó mòlt, vestit amb robes brillants i un barret de feltre i que, tocant la pandereta, balla i canta anunciant l’arribada de la primavera. Per a alguns investigadors, el personatge representa la foscor i la tristesa de l’ hivern que se’n va i que és substituït per un altre anomenat Amu Nourzu, un home de pèl i barba blanques que porta regals als nens i nenes. Ah!, per tant, aquest personatge no té res a veure amb el racisme.

Els nostres personatges

Potser el Papa Noel és la figura hereu d’ Amu Nourzu, o el nostre Patge Faruk hereu d’ Hayi Firuz . La qüestió és que totes les festes, i també aquestes que ara celebrarem, tenen un origen divers, en interpretacions de cultura i religió, però que –pel fet de pertànyer a la cultura popular- no han de suposar cap exclusió per ningú, sigui quina sigui la seva cultura d’origen o la seva professió religiosa, o no.

Els infants es fan preguntes

Per afrontar la diversitat cultural que vivim, cal que tinguem una resposta clara quan la Dània, per exemple, li pregunta a la seva mare sobre el sentit religiós de les nadales que canten a l’escola, i si les ha de cantar o no. Perquè l’Adam explica com cada any li porta – emocionat- la carta al Patge Faruk, o l’Amira m’explica il·lusionada com cada any va a veure la cavalcada a la Rambla i saben que, en arribar a casa, també es trobaran les joguines i regals.

Com un conte de bons desitjos

Sovint, els contes tenen un escenari de fantasia i no per això deixen de ser els contes preferits. Doncs això, com un conte, però assumint que forma part d’una tradició de la cultura de la societat on ha nascut, i totes les cançons o representacions del pessebre nadalenc no són exclusives de cap religió, han de poder gaudir de les Nadales, de la lluminària, de l’arbre, del Papa Noel, de Santa Claus o del tió i el caganer. Tot forma part d’una cultura que té vocació de suma, de ser incloses en una societat plural, perquè –molts i moltes- creiem que la diversitat és un valor cultural imprescindible per viure i conviure en una societat que respecti els valors de la pau i la vida, de la bondat i la solidaritat de la generositat i de l’amor front l’odi. Aquests són els valors d’aquestes festes, o no?.

Que les gaudim en pau.

maribelanoia@gmail.com

LA DOLCESA D'UN ÈXIT RECOMPENSAT

Ciutadana Dempeus. 

Es respirava en l’ambient que alguna cosa de molt especial estava per venir. L’expectació era màxima. L’anunci de que les Nits Culturals tindrien per a la nit del divendres un convidat d’excepció -com ara el mundialment conegut músic igualadí Jordi Savall- havia generat una gran expectativa.

Al cor de l’Alta Anoia

Com cada any ens anàvem retrobant a la cita aquelles persones que -fidel i assíduament- repetim una experiència cultural i musical tant singular, ja sigui per l’acolliment i tracte familiar que s’hi rep com per la rigorosa qualitat musical que s’hi ofereix. Una aposta que ja fa 23 anys ens arriba puntualment cada any -el primer cap de setmana de juliol- des de Sant Pere Sallavinera, a l’Alta Anoia, un poblet que et rep amb les seves cases de pedra lluint les millors gales i amb els seus jardins i balcons en un punt ben àlgid d’una floració exuberant, com preparat just per aquest esdeveniment. És que –realment- la aportació de tota la gent del poble sense excepció –tot i ser gairebé anònima- té un paper protagonista fonamental.

Fidels a una cita

La seva Plaça tan emblemàtica -excepcional escenari natural- semblava que s’havia fet més gran, que les pedres s’haguessin eixamplat, doncs per a l’edició d’aquest any havia d’encabir un aforament de gairebé 500 persones que s’havien apuntat per gaudir de l’espectacle “Diàlegs i improvisacions: d’Orient a Occident i de l’Antic al Nou Món”; amb la direcció i interpretació de Jordi Savall a la viola de gamba, acompanyat del seu fill Ferran Savall a tiorba i veu, i un sorprenent David Mayoral a la percussió.

Musica antiga, però de sempre

Tot seguit la música entrava a la plaça de la mà d’una exhibició d’instruments, alguns de molt antics (del segle XVI i XVII va dir Jordi Savall). Una viola de gamba que, pel fet de tenir les seves cordes de tripa (sensibles a la temperatura ambient) requerien d’una afinació constant, fins al punt que –va explicar com a anècdota- quan a un músic li varen preguntar quants anys feia que tocava la viola de gamba i va dir que 50, però que la meitat se’ls havia passat afinant...

Intimisme i emoció

A través d’un recorregut en el temps i els diversos països, la veu suau i intimista de Ferran Savall, que va estar a punt de fer brollar més d’una llàgrima d’emoció, es feia present amb la mateixa intensitat que la resta de peces del concert, però aquelles improvisacions fetes a partir de cançons tradicionals catalanes varen sorprendre molt gratament els presents.

Una percussió sorprenent

Ara que, per sorpreses, les que ens va donar el percussionista David Mayoral que, amb molta delicadesa i un silenci corprenedor, canviava d’un instrument a l’altre sense que ningú ho notés, i que ens delectaren d’allò més –sobretot- quan interpretaven a duo amb el Jordi Savall el que ens varen presentar com la música d’origen irlandesa o celta que –en acabar el freturós diàleg amb els dos instruments- varen fer saltar de la cadira els complaguts oients.

Ben ple també d’artistes

La nit del dissabte la plaça tornava a lluir el seu aforament de gom a gom, per un públic delerós d’escoltar un clàssic com és “El Messies de Händel”. L’escenari començava també a omplir-se amb els membres de la Coral Cantiga i els de la Orquestra de Cambra Terrassa 48, dirigits per Josep Prats. A estones el so de la orquestra solament, a estones amb les veu del nombrós cor, i també acompanyats dels diferents solistes, s’anaven enfilant un a un fins a 41 temes d’aquesta coneguda obra. Un concert d’aquells que en són familiars sota el cel serè de color blau de nit que guarneix el recinte. Moments vibrants, moments més suaus, deliciosos tots ells, i moments exultants com el conegudíssim Al·leluia, que va aixecar forts aplaudiments tant en acabar el tema com també al finalitzar l’actuació de la nit amb el bis d’aquest Hallelujah que ens varen oferir.

Per als infants també

Un any més, el poeta Miquel Desclot va ser l’encarregat de presentar els espectacles -des del punt de vista més musical- amb l’exquisidesa de les seves paraules. I un any més, la mainada va poder gaudir d’un espectacle pensat per a ells exclusivament on la companyia Teatre Nu hi va portar “La Lluna d’en Joan”.

El dolç regust del final

El públic assistent a les Nits Culturals és un públic fidelitzat any rere any on, qui hi assisteix per primera vegada, repeteix, segur. De nou, l’exquisidesa i el bon gust presidien cada moment d’ençà que el presentador va anunciar la 23 edició de les Nits Culturals fins que les va acomiadar, donant-nos cita fins l’any vinent. Això sí, convidant-nos a una copa de cava i uns carquinyolis que ja formen part de la tradició de la mateixa festa. Una dolçor que corroborava la recompensa d’un èxit novament reeixit. Felicitats.       

maribelanoia@gmail.com

UNES ALTRES NITS CULTURALS BEN REEIXIDES

CIUTADANA DEMPEUS - MARIBEL NOGUÉ i FELIP -

Un any més, a primers de juliol Sant Pere Sallavinera es vestia de gala i ens oferia la màgia de les seves Nits Culturals amb una programació de qualitat que ja les caracteritza. Salvant el contratemps de la pluja la nit del dissabte, l’edició d’enguany ens oferia nous detalls, bàsicament de disseny, per renovar-se una mica. Tot i la renovació, però, el programa mantenia el seu alt nivell i rigurositat musical que li són propis.

El “Rèquim de Mozart”

De nou el poeta Miquel Desclot va ser qui va fer la presentació musical de la nit del divendres, el “Rèquiem de Mozart”, ofert per l’Orquestra del Reial Cercle Artístic de Barcelona dirigit per l’igualadí Josep Miquel Mindán Seuba. Un cor de 40 persones omplia l’escenari, acompanyats per la soprano Alícia Martínez, de Beverley Green com a alt, el tenor Joan Francesc Folqué i Josep Casademont con a baix, així com pel conjunt de corda. A la primera part, aquest conjunt de corda va interpretar la Simfonia per a orquestra de corda n. 6 en mi bemoll major, de Félix Mendelssohn, i a la segona part, acompanyada del Cor Contrapunto Vocale, el ja esmentat Réquiem de Mozart, delectant els presents.

Joan Manén deixa de ser desconegut

La nit del dissabte va ser especialment particular, tant pel fet de dedicar-se a un músic coetani tant injustament desconegut com és en Joan Manén (1883-1971) com per les inclemències de la pluja que li varen donar un toc molt especial. En Xavier Chavarria, conegut musicòleg vinculat a Catalunya Música, ens va donar a conèixer qui era Joan Manén, la seva biografia i obra. Una obra que va sorprendre els oients per la virtuositat de la violinista Kalina Macuta, nascuda a Olsztun (Polònia) i que actualment forma part de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del liceu de Barcelona. Per la seva banda, el pianista Daniel Blanc, en la seva interpretació, va palesar la passió que sent per en Joan Manén i la seva música, fent possible que arribés al cor de la gent. Blanch és un músic molt compromès en la recuperació d’obres de compositors catalans i és, alhora, President i fundador de l’Associació Joan Manén dedicada a la recuperació de la figura d’aquest gran violinista. La aparició de la pluja no va eclipsar, però, la increïble actuació del violoncel·lista Romain Garioud, que va esperar a que amainés per poder oferir-nos una actuació efusiva i molt lluïda.

L’afeccio´a la música comença de ben petits

I com no podia faltar, a la tarda els més menuts tingueren també el seu propi espai a la programació de les Nits Culturals. La Companyia Mumusic Circus va interpretar el seu espectacle “Merci Bien” fent que, tots els anys, l’afecció a la música comenci ja de ben petits. Potser per això és possible la continuïtat en el temps d’aquest esdeveniment musical tan singular que des de Sant Pere Sallavinera ens regalen any rere any.

maribelanoia@gmail.com

ÈXÌT RENOVAT DE LES NITS CULTURALS

Ciutadana Dempeus               Maribel Nogué i Felip

Un any més, des de Sant Pere Sallavinera hem pogut gaudir d’unes altres nits màgiques. Es tracta d’ aquesta màgia tant especial que s’hi genera tant per la qualitat musical que se’ns ofereix com també –i sobretot- per l’ entorn únic que les acull. Un entorn que va més enllà de l’encant d’aquest petit indret de l’ Alta Anoia i que es viu en un càlid ambient acollidor de la seva gent, una gent que -de forma ben hospitalària i generosa- ens ofereix el resultat d’un esforç d’organització ben notori per tal de que els seus hostes i amics puguem gaudir del bon gust en la selecció del seu programa musical on l’ acústica de la plaça li posa la nota d’excel·lència i la fa encara més sublim. L’ exquisidesa de tot plegat potser explica la constància d’un públic assidu que ha fidelitzat la seva assistència en el decurs de les seves ja 21 edicions.

Renovació il·lusionada

Ens expliquen que la novetat d’ enguany consisteix en la renovació de la junta que promou aquestes Nits Culturals, i que no suposa altra cosa que una renovada il·lusió de les persones que passen davant tot i que hi han intervingut –d’una manera o altres- des dels seus inicis (per cert, la Presidenta i la Secretària d’ara són dones...).

Homenatge a Enric Granados

La nit del divendres estava dedicada a homenatjar la figura d’Enric Granados coincidint en la commemoració del centenari de la mort d’aquest compositor lleidatà. El poeta i escriptor Miquel Desclot, que com cada any va ser l’encarregat de presentar el programa musical cada nit, ens va introduir a la figura d’aquest músic, la seva biografia i obra. Enric Granados va crear l’Acadèmia Granados, una escola de piano a Barcelona que ha produït una llarga llista de talentosos pianistes com ara Frank Marshall i Alícia de Larrocha. Precisament és a l’Academia Marshall (la mateixa acadèmia ha pres finalment aquest nom) on la jove pianista Alba Ventura, protagonista d’aquest concert homenatge, va rebre –entre d’altres- les classes magistrals d’Alícia de Larrocha. Per tant, segons va dir Miquel Desclot, es pot dir que teníem aquella nit una pianista amb vincles musicals de descendència ben directa d’Enric Granados.

Alba Ventura, una virtuosa del piano excepcional  

Ben aviat l’empedrada Plaça de Sant Pere Sallavinera trencaria l’impressionant silenci que s’hi respira amb unes primeres notes de J. Cervelló: “Ocells a l’alba”, que ja ens endinsarien en un concert on se’ns brindava l’ocasió d’escoltar peces ben conegudes com ara el “Nocturn en do sostingut menor”, op. Pòstum de F.Chopin, o el “gran Vals Brillant” també de F.Chopin, així com uns valsos poètics del protagonista de la nit Enric Granados. Les mans d’Alba Ventura, aquesta jove virtuosa del piano, semblava talment com si dansessin damunt el teclat doncs interpretaven, amb la delicadesa i dolcesa pròpia d’aquesta jove pianista, una actuació de qualitat amb una contundència fora de dubtes. Com a anècdota dir que, a la segona part, mentre interpretava els “Cantos Populares Españoles” d’Enric Granados, es va aturar un moment perquè una abella s’havia atrevit a apropar-se fins a ella: “per aquí si que no hi passo”, va dir Alba Ventura, i va reprendre la interpretació des del darrer moviment (són coses d’actuar a l’aire lliure en ple estiu...).

Òpera a la Plaça

La nit del dissabte se’ns va oferir una Adaptació de l’òpera “Il Barciere di Siviglia” de Gioachino Rossini. Es tractava d’una producció de Villa InCanto que, sota la direcció de Ricardo Serenelli (també al piano), i la Mezzo Soprano igualadina Claudina Vallés com a la criada que narrava els fets que s’esdevenien damunt l’escenari, varen endinsar-nos en els embolics de la trama d’aquesta coneguda Òpera. Amb un superb baríton, Jorge Tello com a Fígaro, en Xavier Aguilar com el Baix buffo de Don Bartolo, Carlo Giacchetta com a tenor interpretant el Conde di Almaviva, Maria Casado com a soprano en el seu paper de Rosina, i un sorprenent baix fent de Don Basilio, interpretat per Antoni Fajardo Díaz, feren les delícies d’un públic que emplenava la plaça de gom a gom. Pel que fa a la qualitat musical va cridar la atenció l’extraordinària veu dels dos baixos i la coordinada posta en escena dels cinc protagonistes, així com l’excel·lent interpretació de tan sols cinc músics, que emplenaren tot el recinte d’una òpera tan complerta com aquesta.

Estrena d’espectacle per als infants

A la tarda, i com cada any també, els més menuts tingueren el seu espectacle particular. En aquesta ocasió es tractava de “Monsieur Croche, Els somnis del compositor Claude Debussy”, una obra que la Companyia anoienca del Príncep Totilau estrenava per la ocasió.

Acolliment de petits i grans

Des de sempre s’ha tingut aquesta atenció als infants, per això no és d’estranyar que, tot just entrar a la Plaça, siguin els més menuts els qui et facilitin el programa de mà, així com els que –en acabar les diferents actuacions- siguin aquests infants els qui surtin a l’escenari a lliurar el ram de flors a tots els artistes. És així com ja de ben petits col·laboren i gaudeixen de les Nits Culturals, i és així com –a mesura que es fan grans- (amb aquesta ja són 21 edicions) els anem veient créixer i participar en els diferents punts d’una acurada organització que -sense la participació hospitalària i generosa de la seva gent- difícilment seria possible. Felicitats de nou per fer-nos viure la màgia de les vostres nits.

maribelanoia@gmail.com

RECUPERAR LES TRADICIONS SÍ, ACTUALITZAR-LES TAMBÉ

CIUTADANA DEMPEUS                                                                   MARIBEL NOGUÉ i FELIP

CORREFOC DE FESTA MAJOR

Qui es recorda ja de la Festa Major del 2003 on el jovent protestava perquè l’Ajuntament no els autoritzava a fer la seva pròpia Festa?. Protagonitzaren llavors una protesta sonora en el moment del pregó: les festes joves es convertirien en un “botellón” deien els qui manaven...

La víbria jove encesa

La coll@nada, eclosió de vida a la festa

Avui ja ningú posa en qüestió que aquell impuls jove -que ha pres el nom de coll@nada- és una part fonamental de la pròpia Festa Major d’Igualada. La munió dels seus actes programats omplen de vida els carrers i places de la ciutat convivint amb les cercaviles, i demés actes de la Festa Major més “institucional”. De fet, la aparició de l’associació “Dessota” ha fet possible que l’imaginari festiu de la ciutat cobri vida jove inspirant admiració, així podem veure, per exemple, els gegants de la ciutat saltar i ballar amb coreografia pròpia, donant voltes i voltes al vent tot donant un efecte majestuós a les seves capes airoses (i això que el gegant sol pesa entorn els 70 quilos...).

Participació i tradició

Aquesta integració del jovent a la festa, i també la gran participació enregistrada entre el públic que no distingeix de ciutadans i ciutadanes -dels qui hom considera de tota la vida- amb les persones que Atlas defineix com “nos(altres)” que també formen part de la nostra ciutat, pot quedar enterbolida per un excés de tradició potser mal entesa, penso jo. M’explico.

La incorporació d’elements tradicionals sense més, un risc

No em sembla malament que, amb aquesta febre de recuperar la nostra història i, amb ella, les tradicions del passat, vulguem incorporar també aquelles figures i/o comparses que amb el pas del temps havia deixat en desús. En aquest sentit saludo l’esforç d’investigació i recerca que s’ha fet i també la aposta de voler recuperar cada element per celebrar la nostra festa d’avui. Però hi veig un risc, un risc d’exclusió que em preocupa molt i molt.

El risc d’un cert fonamentalisme

És important preservar les tradicions, però és fonamental analitzar el context d’ on procedeixen els fets que la inspiraren i que han permès mantenir-se vius fins als nostres dies. Continuo explicant-me: “el fonamentalisme consisteix en el culte al text però fora del context”. Per tant, per evitar fonamentalismes de caire integrista i excloent, cal contextualitzar el que suposava cada comparsa à la seva època, sí, però sobretot maldar per veure com es pot actualitzar a dia d’avui l’objectiu o missatge pretès.

De cercavila a processó

Parlo, evidentment, de com s’ha configurat una festa pròpia, dintre de la Festa Major general, però segregada de la resta. Hi ha comparses que sols desfilen a la cercavila del dia de Sant Bartomeu, que ha canviat de nom i ara se’n diu processó, passejant una imatge estrenada recentment on no hi desfilen tots elements de la imatgeria festiva general que participen de la cercavila més gran del dissabte, de la mateixa manera que en aquesta “processó” hi desfilen les danses i balls recuperats a l’àmbit del que és la FESTHI, la que diuen és la autèntica en nom de la tradició. Així, tots els actes que composen de la Festa Major d’Igualada (inclosos els reviscolats en els darrers deu anys) haurien de girar al seu entorn.

De festa patronal a imposició religiosa

Ningú posa en qüestió la celebració del dia del patró de la ciutat, aquella que es venera des de temps immemorial fruit del vot de poble, el que al seu dia feren els nostres avantpassats i que, independentment de les creences religioses o no de les autoritat actuals, es respecta des de la identitat col·lectiva de poble. Però és difícil que una ciutadania laica, o d’una altra religió, pugui integrar-se en una manifestació cultural que té caràcter exclusiu i efectes excloents, si més no en el context d’una Festa Major.

El diàleg entre el bé i el mal d’un altre temps

A veure, em sembla del tot d’un altre temps la posta en escena d’uns Pastorets a l’estiu, amb diàleg entre àngels i dimonis representant el bé i el mal, i no pas perquè avui dia no hi hagi al món, i a casa nostra també, elements de bé i elements de mal que calgui distingir i –si cal- enfrontar en nom del bé. El bé i el mal poden tenir lectures diferents segons la subjectivitat de cada ciudatà o ciutadana que paga els seus impostos i que té dret a celebrar -amb igualtat- la seva Festa Major.

Afegint i actualitzant elements folklòrics la tradició es perpetúa

Fa un parell d’anys que procuro la integració als actes de la Festa Major, bàsicament a les cercaviles, a uns petits veïns i veïnes que varen néixer a Igualada i que mai havien copsat que la festa també anava per ells. Fa uns anys em va costar explicar a una família de nouvinguts el perquè el rei Ferran i Isabel la Catòlica presidien la festa i se’ls venerava tant... Ara, amb aquesta fastuosa vestimenta dissenyada per la Susanna Maldonado, m’és més senzill, doncs formen part de la història i hi ha més gegants i gegantes, que a més són treballadors (el Tonet i la Conxita), que s’hi han incorporat.... Aquest any em vaig sentir feliç quan vivia la implicació d’aquests veïns i veïnes que –des de l’any passat- ja esperaven els gegants, els dracs i els diables, i també quan observava com en participaven moltes dones amb els seus fills, persones d’aquelles que Atlas ens recorda que no són altres sinó “nos(altres)”, i em pregunto: entendrien o podrien participar tan plenament dels actes del dia 24 amb la processó i el seu seguici?.

Una altre naturalesa del diàleg entre el bé i el mal

Recuperar les tradicions potser vol dir també actualitzar-les. Així, explicant tots els orígens però integrant la diversitat cultural que ens envolta i que forma part intrínseca de la nostra ciutat, potser els diàlegs del bé i el mal tindrien una altra naturalesa. Cada dia penso en l’ infern que estan vivint els milers i milers de refugiats que es veuen obligats a deixar-ho tot per fugir potser de l’autèntic infern que suposen les guerres o la persecució fanàtica integrista d’uns governants afavorits pels qui han finançat les seves guerres, i que són els governants d’aquí.

Estendre la nostra mà solidària també és tradició i obligació

La veritat, com al millor missatge del bé front el mal no se’m acut altra cosa que donar-los la mà per alimentar aquella esperança que els va motivar a emprendre tant llarg i dur camí fent front a tota mena de riscos i abusos. Acollir els refugiats és el nostre deure moral, perquè –a banda de raons simplement humanitàries- la nostra història ens parla de l’exili forçós del 1939, i tenim memòria, oi?. 

maribelanoia@gmail.com