EXCLOSOS, EN DEFINITIVA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Estem ja immersos en plena campanya d’aquestes eleccions municipals. Les que ens són més properes perquè, per una banda, els qui adquireixen una responsabilitat de governar en allò públic ho faran en aquell àmbit institucional més proper, i -per l’altra- perquè podem conèixer més o menys els qui es presenten com a candidats, i això pot suposar majors o menors simpaties segons el tarannà de cadascun d’ells o elles, i així poder discernir entre les falses promeses o els discursos de conveniència d’aquells i aquelles que ofereixen més compromís a l’hora de tenir en compte les necessitats de la ciutadania, sobretot la que encara no es sent prou cridada a la participació.

Abstencions voluntàries i no

Aquest és un tema que sempre em preocupa perquè si no hi ha una participació alta vol dir que tenim un sistema democràtic limitat, perquè no recull la opinió de tota la ciutadania. Respecto, com no, els qui opten per la opció d’abstenir-se, ja sigui per mor de les seves idees o perquè no es senten representats per cap de les candidatures que opten a les eleccions. Però em preocupa molt la abstenció dels que es senten exclosos, els que no es senten integrats de ple en la seva ciutat, la que viuen o treballen perquè pensen que això no va amb ells. Per les meves conviccions democràtiques, i per tot allò que varen anhelar els qui visquérem la manca de llibertats de la dictadura, em sap molt de greu, perquè la democràcia pren sentit quan les persones s’impliquen en el seu dia a dia, tot i que el sistema que tenim es limita a demanar el nostre vot cada quatre anys, i els elegits actuen com si tinguessin carta blanca per fer i desfer segons els sembli, havent de donar comptes cada quatre anys i prou, i difícilment poden ser complerts i justificats: les promeses enlluernen la memòria real que hauríem de tenir..

Desencisats de participar

L’experiència ens diu que, en la vida post-eleccions, es troben davant la necessitat d’arribar a acords de govern o a prendre decisions importants davant imprevistos, però jo no abdico del sentit més profund de la democràcia que és el que implica una participació continuada, no tan delegada. Possiblement, alguna de les raons dels absentistes o els qui voten en blanc sigui per aquest desencís post-electoral, doncs consideren que el que fan no s’avé amb el que han promès.

Exclosos per la força

Ara que, el que em sembla del tot inacceptable és que hi hagi exclosos involuntaris per raons d’unes lleis que els ho impedeixen. No es pot votar sinó es té DNI, i aquest no es pot tenir fins que no es té la nacionalitat, és a dir, que poden passar 10 anys després d’haver assolit amb dificultats a la residència legal a la seva ciutat però no hi poden intervenir de ple perquè la llei no els permet de votar.

Lamine Sarr
un dels portaveus

Proposició no de Llei per una “Regularització ja”

Fa més d’un any que l’anomenat “Moviment regularització ja” que aglutina centenars de persones sense papers amb el suport de diferents ONG i algunes formacions polítiques, endegaren un campanya de recollida de signatures de regularització per tothom, campanya en la que des d’Igualada hi vàrem participar activament. Les signatures recollides els varen permetre, la setmana passada, poder enregistrar al Congrés dels Diputats una Proposició No de Llei per exigir al govern un procés de regularització “permanent i sense condicions” per a totes les persones que viuen al nostre país però que no han pogut encara assolir la seva documentació en regla.

Cuidadores sense papers

Exclusions discriminatòries

És que, en la situació actual, aquesta exclusió té unes indiscutibles connotacions discriminatòries de caire racista, perquè aquestes persones, que formen part de la nostra vida quotidiana a la ciutat on vivim, no tenen DNI perquè encara són considerats estrangers o estrangeres, i com que la immigració d’avui ve de països amb trets diferencials d’aspecte i cultura d’origen, el discurs de l’odi pretén que tinguem por al diferent, que els excloem del nostre entorn, que no ens barregem ni ens hi interrelacionem. És així com, dissortadament, el feixisme suposa una amenaça real no solament per la convivència sinó per a la pèrdua de llibertat i drets  humans que són de tothom, tant dels nouvinguts com dels que som d’aquí de sempre.

Per una presència activa i no solament simbòlica

Que no puguin votar per al Congrés dels Diputats o pel Parlament de Catalunya té un abast, però que no ho puguin fer en unes eleccions municipals, per elegir o poder ser elegits per a ser representants del seu propi Ajuntament és inadmissible.

Que els meus fills no hagin d’emigrar com he hagut de fer jo

Hem vist com algunes candidatures recullen a candidats que potser tenen una procedència externa però que ja han pogut assolir la seva nacionalitat. En Mohamed Bouharrat, per exemple, en la seva presentació com a candidat, va dir que volia maldar perquè Igualada tingui un futur i que els seus fills no hagin de marxar a un altre lloc per cercar-lo com -al seu dia- va haver de fer-ho ell mateix. La presència d’aquests candidats és molt significativa, però no s’ha de limitar a que hi figurin sense més (com al seu dia ens hi deixaven anar les dones, sols per a justificar-se, com un florer), sinó que ha de servir per una plena integració social i que la diversitat cultural esdevingui un signe de la riquesa moral i cultural de les persones que conformem la pròpia ciutat.

El dret a vot, el millor antídot contra el feixisme

Per això el dret a vot és el millor antídot contra el feixisme i el racisme, per evitar l’exclusió social i també l’exclusió de la pròpia ciutadania, perquè cap persona és il·legal. Establim una línia vermella. Barrem el pas a la intolerància i l’odi. NO HAN DE PASSAR I NO PASSARAN.

maribelanoia@gmail.com

 

NÚMERO 1000 I CONTINUA SORTINT

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Poc a poc, número a número i any rere any, l’Enllaç és present al carrer una setmana i altra, com si aquesta normalitat es produís sense molt d’esforç al darrera, una aposta que és més des d’una actitud de servei a la ciutat que cap altra.

On carai s’han ficat aquestes dones?

Ningú li augurava futur, una publicació local de caràcter gratuït on s’ha vist?, cap altra intent de publicació semblant havia reeixit, on carai s’han ficat aquestes dones?. Perquè des de la seva promotora i directora, Pepita Segura, fins a les maquetadores com ara la Vinyet, la Dolors o la Montse, i comercials com la Carme, l’Enllaç dels anoiencs ha estat sempre a mans de dones, i, casualitat o no, l’Enllaç sortia al carrer en plena commemoració del Dia de les dones l’any 2001, recollint la munió d’actes que s’hi duien a terme.

Ho celebren talment com l’aniversari del seu infant

Ha passat per diverses vicissituds i, a cada número rodó o fita anual (darrerament va celebrar els seus 20 anys de vida), ho celebra amb aquella il·lusió com si de l’aniversari d’un infant es tractés.

La responsabilitat d’informar

El sector de la comunicació és molt important, sobretot per la seva capacitat de fer arribar informació i opinió a la societat en general. Darrerament els mitjans de comunicació estan adscrits a un grup econòmic o altre, sovint grups de pressió per condicionar la opinió pública. En llegir una notícia, si tenim en compte qui hi ha darrera aquell mitjà, interpretarem la informació d’una manera o altra. Sovint enyorem els inicis de la conquerida llibertat d’expressió perquè ens va dotar d’uns periodistes excepcionals que posaven per damunt de tot la seva professió i la independència de criteri. Avui, molts semblen empleats a sou de qui els paga per influir en la política dels qui representen.

Una perversió de l’ofici gens  professional

En nom del periodisme s’ha pervertit aquesta professió. Tertulians a sou que sols s’inventen notícies i fan córrer fake news per crear animadversió a determinats polítiques i polítics de torn. S’ha donat altaveu a personatges i grups que són autèntics antisistema, i no em refereixo pas als qui viuen al marge de la societat oficial perquè creuen en valors alternatius mediambientals o de condicions socials, sinó als que hi estan posats fins al capdamunt però que només volen carregar-se la democràcia. Ningú els ha fet passar un cordó sanitari dels drets no ja constitucionals sinó simplement de drets humans, com es fa a molts països d’Europa (per exemple a Alemanya).

Parlar sense alçar la veu ni desqualificar-se

I tornant a casa nostra. La pluralitat és una norma i un valor democràtic. Pensar diferent no és cap delicte, hom pot expressar-se i parlar, sense alçar-se la veu ni desqualificant-se, simplement fent sentir la seva veu. A l’Enllaç hi cap tot tipus d’informació. N’hi ha que provenen de les mateixes institucions, sí, i hi caben sense problemes. Altres reflecteixen el pols de les diferents entitats culturals, socials o -fins i tot- esportives de la nostra comarca, les mateixes entitats se’n encarreguen de fer-los arribar la seva crònica formant el cos mateix d’aquest setmanari. Així tothom pot sortir al diari i és un motiu perquè continuï entrant a totes les cases. Per la gent que viu sola és una companyia, i sempre hi ha la iaia que espera veure-hi el seu net o neta que hi surt d’alguna manera...

Comunicació individual i aïllada

El tipus de vida avui és molt individualitzada, estem comunicats al màxim però de forma telemàtica, les llargues converses personals s’han substituït en una invasió als nostres telèfons de whatsapps o altres de missatgeria instantània.

Opinar

Les pàgines d’opinió tenen una altra funció divulgativa no menys important. Hom hi pot expressar el que hom creu, pensa o creu d’interès publicar,  i els lectors poden triar la seva lectura tan se val si la seva opinió és coincident amb qui ho ha escrit o no. 

Jo escric i tu, si vols,  em llegeixes

Així m’hi he trobat jo que porto ja, amb aquest, 587 ciutadanes dempeus. Escric perquè m’agrada, i soc conscient que puc aportar aspectes diferents de reflexió i opinió que em donen un espai propi de personalitat, permetent-me expressar i comunicar allò que penso. Arribar als lectors que em llegeixen és per mi un plaer, un honor i un privilegi, per això estic tant agraïda a l’Enllaç perquè em permet establir aquesta complicitat amb la ciutadania des d’aquest espai tant especial i que ve de lluny. Felicitats per aquests mil números i que en siguin per molts més.

maribelanoia@gmail.com

INTERVENIR, DEBATRE, PARTICIPAR...

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Érem a la Sala d’Actes de la Biblioteca Central, s’hi presentava el llibre de l’escriptora catalana Najat El Hachmi “Sempre han parlat per nosaltres”. La sala oferia un aspecte que feia goig, gairebé plena i de públic molt divers, cosa que suposa un pas en la necessària participació també del que en diem la nova ciutadania, sobretot la que procedeix d’unes formes culturals molt diferents de les de la societat d’acollida.

Al llibre, la Najat fa un assaig de com ella ha viscut el masclisme i, amb lucidesa i valentia, hi exposa la seva opinió sobre el que suposa ser feminista avui i sobre les diferents maneres d’entendre la condició de la dona, alhora que ens alerta dels perills de supeditar el feminisme a altres causes, polítiques, culturals o religioses.

Ho va fer a partir de la seva experiència vital pel fet de pertànyer a una família musulmana del Marroc on hi va viure fins als vuit anys en que va venir a Catalunya, i ho justificava explicant com el fet de viure sota una societat musulmana fa impossible la causa del feminisme. I té raó, perquè ho contempla des de la realitat de que la pràctica de l’islam no està separada de la política, i això porta a aquesta conclusió.

Va ser contundent en assenyalar l’Islam com el causant d’aquest masclisme incompatible amb la causa del feminisme. La seva raó tindria per fer aquesta afirmació tan dura, però aquesta contundència va grinyolar en una sala on hi havia també dones musulmanes que, mentalitzades d’una necessària integració a la societat que vivim, potser assistien per primera vegada a un acte públic.

A partir d’una intervenció feta des del públic que, defensant-se, contestava tan contundent afirmació, es va generar un debat des de la religió que també va ser replicat per altes noies joves presents a la sala. La societat la conformem persones de diferent procedència cultural i/o professió religiosa, i cal fer servir una terminologia que no sigui ofensiva pels sentiments de les persones que s’inicien en la convivència i la participació en el diàleg social, un diàleg imprescindible i necessari.

Vull saludar, en primer lloc, aquestes dones que potser s’estrenaven en manifestar la seva opinió públicament, felicitar-les a que hagin donat el pas de participar i prendre la paraula, doncs això és el que des de fa molt de temps que ho demanem, encara que es posin damunt la taula posicionaments enfrontats.

Per exemple, la Najat ja ens va explicar com la seva mare i àvies practicaven un islam vinculat sobretot als valors de la vida, de com educar la família en l’abnegació al treball, la honestedat, el ser bones persones i -també- ser bons musulmans, està clar. És que per a moltes dones, l’islam és això, uns valors per la vida que mantenen a través dels seus resos quotidians. Podríem recordar també les nostres mares i àvies, algunes eren molt devotes i altres menys practicants, però totes ens han transmès també uns valors que potser provenien de la seva fe religiosa, però ens han estat i ens són prou útils.

Per altra banda, si separem el que és l’Islam oficial -amb majúscules- del que és l’islam de la gent -amb minúscules- trobarem que hi ha molta diferència. Mentre que en nom de l’Islam oficial ens arriba un discurs que no ens connecta, des de la pràctica de vida quotidiana de les persones musulmanes la coincidència és més que paral·lela de la que viuen aquí moltes famílies que potser ni van a missa. Només aprofundint una mica en el missatge que hi ha darrera cadascuna de les intervencions, hi anirem descobrint valors de vida que ens poden ser totalment compatibles.

Quantes vegades no ens hem horroritzat d’alguns comportaments o declaracions de representants de l’Església Catòlica oficial?. Sobretot pel que fa a les ancestral reivindicacions de les dones i el feminisme. No us dones ganes de vomitar quan un bisbe diu, per exemple, que si una dona ha avortat el seu marit té permís per abusar del cos a pleret, que si es té relació amb els infants no és el mateix pecat que amb una dona, i altres bajanades?.. Això és simplement masclisme, ho digui qui ho digui i vingui d’on vingui.

És cert que les estructures religioses són misògines, potser perquè moltes d’elles es van generar en un moment on allò públic només era cosa d’homes, però sempre hi ha hagut una realitat -des del món privat i regentat bàsicament per dones- que s’ha practicat d’una altra manera, i potser aquesta és la que preval i ha de prevaldre.

El masclisme impregna totes les institucions i estructures de la societat, fins i tot a les pròpies dones ens costa de trencar esquemes i costums masclistes perquè hem crescut en aquest entorn. Tan sols a partir de nosaltres mateixes, de la nostra pròpia experiència vital, hem pogut bastir el nostre propi pensament i aquells valors que ens són propis, i això travessa totes les cultures i formes socials, siguin religioses o no.

La autoritat acostuma a ser vertical: obeir, callar sotmetre’s... La horitzontalitat contempla el respecte a l’altre i la complicitat, fins i tot amb dret a equivocar-nos, però -sobretot- amb el dret a ser acompanyades en el procés de rectificació i evolució, encara que ens costi, perquè, com totes les dones, pel fet d’ haver crescut en societats patriarcals ens costa desempallegar-nos d’hàbits i costums heretats.

Benvingudes totes a compartir pensaments i experiències, porteu o no porteu mocador. Que ningú parli mai més per vosaltres tampoc. A qui li importa com us vulgueu vestir?.

maribelanoia@gmail.com

PERQUÈ ESTIC AMB IGUALADA SOM-HI

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Estem ja en plena campanya per les properes eleccions municipals, les que ens toquen de més a prop perquè les persones que es presenten per representar-nos al nostre Ajuntament són veïns i veïnes, coneguts i fins i tot amics nostres, per això -malgrat totes les candidatures de totes les eleccions contenen noms i cognoms- aquestes tenen un caràcter de proximitat, diferent de les que ens queden més lluny.

Amb el Jordi Cuadras i la Montse Montaña

Pensar globalment actuar localment

Crec que, sense posar en qüestió l’àmbit local d’aquesta contesa electoral, a l’hora de l’anàlisi polític no ens podem permetre la omissió de tenir en compte el context en que es duen a terme, fins i tot perquè -a través dels Ajuntaments- rebem la influència de les polítiques que obeeixen a directrius d’àmbit mundial. I no em refereixo al posicionament que cada partit polític ha tingut entorn el què ha estat el monotema en els darrers anys, sinó -sobretot- en com ens repercuteix, en el dia a dia, les polítiques liberals que imperen i l’amenaça de retrocés real que representen aquelles forces populistes i totalitàries que proclamen el discurs de l’odi .

És en aquest context que no deixaria de ser una actitud infantil, o -en tot cas- poc madura, la que s’afronta com un pols entre els diferents col·lectius per mesurar-se la força que tindrien si fossin davant un altre escenari electoral.

Amb la Farah

El que importa, la gent

Sempre he defensat posicions d’esquerres, des d’una ideologia de fons que m’orienta, sí, però que no em porta a altra conclusió que la de sumar des de les diferents sensibilitats de les esquerres, perquè l’esquerra és plural i diversa, i això no és sinó una riquesa a l’hora de sumar i avançar en clau de progrés en la societat que ens ha tocat viure. Al contrari de la dreta, que sempre va a la una, els seus són uns interessos clars on qui paga mana, i a l’era de l’imperi del capital, les seves decisions són inqüestionables. Per això es dota de seguidors acrítics, gairebé mesells, on el pensament no és sinó un amplificador dels seus postulats i són susceptibles de poder-se comprar, és a dir, de tenir adeptes per allò dels estómacs agraïts...

La unitat de l’esquerra

I per tal de fer front a aquest model insolidari i egoista, sempre he apostat per la unitat de les esquerres, tot i que en el decurs de les diferents conteses electorals les diferents candidatures hagin pres noms diferents, però a cada moment he cregut en la suma de voluntats transformadores front l’immobilisme o la perpetuació d’un model econòmic basat en els interessos d’uns pocs en detriment dels interessos de la majoria.

Recordo l’època del tripartit a Igualada (1992-1995), on la suma de tres forces polítiques varen fer possible un govern transformador, indubtablement d’esquerres, en el que tan cadascuna de les forces que el conformaven -com també els seus líders- mantenien la seva identitat, oferint uns posicionaments plurals des de la diversitat, però que sumaven en el dia a dia i -el què és més important- en un canvi en el model de ciutat.

L’època de l’Entesa va ser  una continuïtat en la gestió d’una etapa que ha passat a la història. Les avantatges d’alguns canvis substancials encara les gaudim avui. Potser la fórmula d’una sola candidatura diluïa la riquesa de la seva diversitat, la que la alimentava i donava fruit, però la petjada de la seva actuació encara perdura i es pot dir que enyorem aquell impuls.

Treballant amb il·lusió per la nostra ciutat

La Igualada Som-hi del Jordi Cuadras

Ara tenim de nou una oportunitat per continuar aquell impuls tot apostant per l’esquerra transformadora, des de la diversitat, la d’un grup de persones que -des del primer dia i de la mà del Jordi Cuadras- treballem amb el punt de mira posat en la ciutat i la seva gent, no en què Igualada surti als mitjans com una marca comercial a costa de projectes de fum, pensats més en clau de lluïment personal del seu Alcalde (o la seva promoció personal) més que no pas en atendre les demandes reals de les persones que composen la mateixa ciutat.

Una ciutat on s’hi pugui viure

Perquè, per exemple, el problema de l’habitatge no es pot camuflar venent la ciutat com una plataforma per al turisme, una forma de treure profit d’uns habitatges buits que els seus propietaris es neguen a rehabilitar per oferir-los com a parc de lloguer per la gent que vol viure a Igualada i no té possibilitats d’accedir a un habitatge digne. Els habitatges buits i el model de potenciar els supermercats en detriment del petit comerç fan del centre de la ciutat una ciutat gairebé fantasma. S’omple per les festes, sí, però qui les omple és la gent que resideix a d’altres indrets d’aquesta ciutat que es resisteix a ser únicament dormitori.

Un equip cohesionat pel canvi

Aquests i d’altres temes formen part d’un programa elaborat de forma molt participativa i tenint en compte l’opinió d’una ciutadania que també s’ha consultat. L’equip d’Igualada Som-hi està format per homes i dones de diversa procedència i condició, on s’hi respira aire fresc, il·lusió i ganes en una companyonia que no entén d’altres propòsits que maldar per fer una igualada millor, social, oberta i en comú. Som-hi doncs.

maribelanoia@gmail.com

COMPARTIR LA VIDA A PEU PLA

CIUTADANA DEMPEUS.

Vivim uns temps convulsos en els que la magnitud dels esdeveniments fa que restem astorats per la seva incredulitat, i que ens agafin per sorpresa els disbarats que es diuen així com la capacitat de tergiversar el sentit dels delictes qualificats en el codi penal per a casos que no tenen res a veure amb aquells i aquelles a qui se’ls hi imputa.

Apareix el populisme

Fa uns anys, sota una mena de marca blanca, apareixien nous agents en la vida política que es van entestar en afirmar que la nostra societat estava dividida per raons de llengua, que el castellà estava discriminat a les escoles proferint altres improperis. La mateixa gent no va denunciar mai, amb la mateixa contundència, el risc de divisió social –per exclusió- que s’esdevindria per mor de les dramàtiques situacions de vida a causa de les polítiques de retallades i serveis, pròpies del salvatge liberalisme econòmic que impera arreu.

Risc de feixisme

Ja ho sabem, una situació de crisi és brou de cultiu pel populisme (el mateix Hitler va guanyar en unes eleccions, no ho oblidem). I, en aquest sentit, no es estrany la proliferació de grups de caire neofeixista que busquen brega per trencar la convivència pacífica de la nostra societat.

El català com a llengua vehicular

Catalunya, ho hem dit sempre, és terra de pas i d’ acollida. La realitat social que vivim és ben rica per la diversitat de llengües i cultures que hi convivim. La immersió del català a les escoles, amb el català com a llengua vehicular i la normalització lingüista que s’ha donat a la resta de la societat, fa que moltes de les persones nouvingudes, i no sols les generacions que ja han nascut aquí, es sentin plenament d’aquí, entenguin, respectin, acceptin i facin seva també, la terra que els acull. 

Tractar diferent al “diferent”

Potser ens hauríem de preguntar si la nostra actitud està a l’alçada de tornar-nos-hi en la mateixa reciprocitat. Fins quan els considerarem nouvinguts?, perquè els tractem encara com a diferents?. Recordem que la por al diferent és la gran arma amb què compta el feixisme, i si li volem fer-hi front ho podem fer també des d’una actitud propera, molt senzilla, del dia a dia, doncs potser no hem d’anar a buscar referents llunyans, sovint contaminats d’estereotips que ens han volgut induir.

Una relació quotidiana

Qui més qui menys coneixem veïns o veïnes, de la nova migració, que han hagut de marxar dels seus països pel dret a llaurar-se un futur millor per ells mateixos i també pels seus fills. Potser hi coincidim a la porta de les escoles, als parcs, al consultori mèdic, als hospitals o al mercat, no obstant no hem arribat més enllà en la nostra relació veïnal.

Convidades d’activitats ciutadanes

Aquest va ser el motiu fundacional del col·lectiu Compartim Ciutadania que aquest dissabte va participar a la Tercera Jornada de les Plantes Oblidades. La seva activitat va consistir en mostrar com es cuina al Marroc la malva (allà en diuen ibkoula). La malva és una planta que aquí no es considera comestible i no es troba ni als supermercats ni a les tendes de verdures. D’haver-n’hi n’hi ha, però en estat salvatge, sense garanties per al seu consum.

Herbes oblidades aquí però no allà

La Farah i la Hanan varen aconduir la presentació d’una demostració gastronòmica de com es cuina. Les havien portat ja cuites, bullides al vapor i -a la vista de tothom- la Hanan les va preparar mentre la Farah ho anava explicant. A més ens va explicar que la malva, a banda de l’ús culinari, té algunes propietats més, com ara que el seu oli es fa servir per la cura de la pell i els cabells.

Un tast de cuina del Marroc

Un cop acabat el plat, amb tots els seus condiments, ens varen oferir un tast que varem provar la assistència a l’acte, una assistència que –per cert- era ben nombrosa. Amb aquest motiu es va produir un ric i sà intercanvi entre totes les persones participants. Hi havia qui s’apuntaven la recepta, qui preguntava detalls a les dones del col·lectiu Compartim Ciutadania que hi eren present. La conversa era fluida i la llengua no era cap obstacle per comunicar-se. L’acceptació recíproca i la convivència trencaven molts estereotips dels que promouen qui ens volen dividir. Potser no és tan difícil posar de la nostra part...

Felicitem-nos recíprocament

En Marc, portaveu del col·lectiu Eixarcolant , qui ha organitzat la jornada, ens ha fet arribar la seva impressió: “tothom va quedar entusiasmat amb la vostra activitat, de debò ho dic. Va ser genial!. Ho vareu explicar súper bé, us ho vareu preparar moltíssim i va quedar súper bo. Felicitats”.

Potser les felicitats han de ser recíproques, perquè si no obrim les portes de les activitats de la nostra ciutat a les persones que encara diem nouvingudes però que, pel temps d’estada que ja porten aquí, ja no ho són, no podrem parlar mai d’integració, ni en positiu ni en negatiu.

Aquesta experiència va ser una mostra del què pretenem amb Compartim Ciutadania, de com podem conèixer-nos, intercanviar opinions i – sobretot- compartir la mateixa vida a peu pla de la ciutat on vivim.

maribelanoia@gmail.com