EL DOL MIGRANT, UN PROCÉS IGNORAT

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

L’emigració és un fenomen antic i també un dret humà. Les raons per les que les persones abandonen els seus llocs d’origen per millorar les seves condicions de vida són diverses, els detonants de l’actual migració que vivim prové tan de circumstàncies bèl·liques com les econòmiques derivades d’uns països empobrits per les polítiques depredadores d’un poder econòmic que no té límit d’usura encara que hagin d’acabar amb la vida del mateix planeta.

Un present i un futur incerts

Les persones migrants viuen amb el temor i la incertesa d’un present i un futur incert, havent d’adaptar-se a idiomes, cultures, estils de vida i alimentació diferents. També han de suportar el sentiment de fracàs per les dificultats que troben per accedir al mercat laboral, de por a quedar sotmesos a les màfies que s’aprofiten de la seva situació o a d’altres riscos en el seu camí per sobreviure, tenint en compte que la seva mirada enrere genera sentiments de solitud i de nostàlgia per la pèrdua de llar, llengua i cultura així com el dolor per la separació del seu entorn i familiars. És el dol migrant, un procés ignorat que els acompanya i que trasbalsa encara més les dificultats amb les que es troben.

L’estatus d’immigrant”

Ens en parlava l’altra dia la Clàudia a l’acte de presentació de l’associació “Latidos Colombianos” recentment constituïda a Igualada “El dol migratori inclou moltes pèrdues alhora: la separació dels familiars, la pèrdua de la llar, els amics, la pèrdua de l’estatus social del país d’origen perquè, en arribar a una altra societat adoptes l’estatus “immigrant”, i vens a treballar en coses que potser no feies al teu país. L’enyorament de la cultura així com les festes tradicionals que, pel no ser allà, queden desvirtuades. Et perds els aniversaris i moments especials de la teva família, i veus que la vida allà continua sense tu, i que les relacions amb segons qui es van refredant i es perden...”. I jo hi afegeixo el fet que han de viure la impotència de poder anar al seu país fins que no han assolit la documentació de permís de treball i residència que els permet garantir la tornada. En conec molts que no han pogut ni anar-hi per acomiadar els seus pares o familiars propers.

La ignorància d’aquest tipus de dol

D’aquest procés, ens diu la Clàudia, a vegades en diuen dol o pèrdua ambigua perquè no està reconegut ni definit clarament per les altres persones, particularment la societat d’acollida. Fins i tot les persones afectades ignoren identificar-lo perquè ni el coneixen, tot i que l’experimenten. Després, continua, hi ha un procés d’adaptació a allò desconegut que pot generar confusió o conflicte amb la teva identitat cultural, i necessites una redefinició de la mateixa en el nou context i construir noves relacions i xarxes de suport i acompanyament tamb é dels teus compatriotes, però aquesta adaptació és encara més difícil.

Amb suport és menys dolorós

Per això és tan important que les persones nouvingudes trobin el suport suficient a la societat d’acollida. Aquest procés pot ser menys dolorós si la persona és acompanyada i inclosa a les xarxes socials de la comunitat on viu. És que, continua la Claudia, aquest dol no marxa mai, però amb aquest suport es pot assumir i veure les coses més positives i el que has après a la cultura d’acollida et fa estimar també les dues cultures.

Imprescindible el reconeixement mutu

Tan sols així assolirem aquella inserció tan desitjable que dona sentit a la riquesa d’una societat diversa i plural, però és imprescindible reconèixer-se mútuament tan la cultura respectiva com també les circumstàncies que situen els nouvinguts des d’una injustes situació d’inferioritat ciutadana. No és sols un tema de papers, que ja és prou injust, sinó de l’exclusió a que es veuen avocats per unes fronteres que no haurien d’existir.

Jo també sóc d'Igualada 07.06.2014

D’on venim i on anem

Tal i com diuen des de l’associació “Latidos Colombianos” els i les colombianes venim d’una nació multicultural, multilingüe i multi ètnica, amb una idiosincràsia de gent alegre, treballadora, solidària i resilient, perquè malgrat la nostra història, hem sabut anar endavant, i això és el que volem compartir amb tots vosaltres.

Sigueu molt ben vinguts. Després de tants anys de viure amb nosaltres, ja era hora.

maribelanoia@gmail.com

IMMIGRANTS?, ÉS CLAR QUE SÍ

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -

Aquest dimarts ha arribat al Congrés dels Diputats la Iniciativa Legislativa Popular per tal d’exigir la regularització de prop de mig milió d’éssers humans que viuen en aquest país atrapats en unes lleis que els nega el dret de ciutadania i, amb ell, l’accés als drets més bàsics com a persones. Una ILP liderada per les pròpies persones migrants a través del Moviment “Regularització Ja” que acull una coalició de més de 900 col·lectius i s’acompanya de 611.821 signatures recollides, entre les que hi hem inclòs les recollides a Igualada i comarca (en feien falta un mínim de 500.000).

Una ILP que ja ha fet història

Pel simple fet de tractar-se d’una ILP on la iniciativa l’han pres els propis interessats, i que hem avalat ciutadans i ciutadanes que sí tenim la documentació reglamentària i compromesos en aquesta causa, ja ha fet història en la nostra democràcia, perquè -amb els mecanismes de dinàmica parlamentària actual- no és fàcil introduir aquest procediment totalment legítim que és l’únic mecanisme democràtic de participació directa de la ciutadania a la proposta de lleis, i que no fa sinó donar contingut i sentit a un sistema democràtic al que la ultradreta pretén anihilar per instaurar de nou el populisme, la dictadura, vaja... Per això, tan per les formes emprades com pel fons perseguit, qualsevol persona amb convicció de drets humans i, per tant, contra el racisme i l’exclusió, l’hauriem de defensar amb ungles i dents malgrat la dinàmica de confrontació política estigui passant per uns moments ben lamentables.

Cap persona és il·legal

Partim de la base de que “cap persona és il·legal”, per tant, cal treure els obstacles que permeten que els milers i milers de persones que conviuen entre nosaltres puguin ser exclosos de la nostra societat simplement per un tema de manca de papers en regla, no pas que siguin tractades com a persones il·legals. És així com la condició de migrant irregular constitueix un dels determinants devastadors de vulnerabilitat social i legal. La irregularitat impedeix des de poder accedir a un contracte de treball i els drets socials que aquest protegeix per evitar -per exemple- la sobreexplotació que reben, o que limiten el dreta a la salut o l’accés a la justícia per a les víctimes, i multiplica les possibilitats de viure en la pobresa. Una de cada tres persones estrangeres està en risc d’exclusió social severa, un percentatge tres vegades més alt que les persones que tenen la documentació en regla. La taxa de risc de pobresa a les llars de les famílies migrants amb menors és del 60 %, per a la resta la taxa és del 20 %. Cal tenir en compte, a més, que més de 83.000 persones han sofert les condicions dels Centres d’Internament d’Estrangers que existeixen a l’estat espanyol d’ençà del 2010, en les que es pot donar testimoni de la duresa de les condicions d’uns indrets que són espais sense drets per les persones migrants.

La hipocresia de la ultra dreta

El que cal és denunciar la hipocresia de la ultradreta en el seu discurs racista contra els migrants. Recentment, el Diputat al Parlament Andalús i portaveu d’”Adelante Andalucía” José Ignacio García, es dirigia a la bancada de la dreta de sempre en relació als immigrants: “que vostès no volen immigrants?, mentida, i és clar que els volen aquí, però els volen sense drets i calladets, vostès els volen amb por i amagats. Vostès els volen a casa seva interns, cuidant els seus avis i àvies les 24 hores, sense papers i sense vacances; vostès els volen als hivernacles treballant de sol a sol sense cap contracte de treball; els volen a les obres sense cap assegurança perquè quan tinguin un accident laboral el puguin deixar -tirat- a la porta d’un Hospital... És clar que volen immigrants, per recollir-los a les sis del matí i tenir-los treballant tot el dia per amagar-los com en una capsa al vespre. José Ignacio García   va dir que VOX representa aquell empresari que va haver de ser detingut perquè tenia 21 esclaves treballant al camp, de sol a sol sense ni aigua ni menjar, o aquella empresària de Huelva que no deixava anar la seva treballadora temporera al metge perquè perdia hores de feina, o bé que -si visquessin al Marroc- representarien aquells màfies que punxen les pasteres perquè s’ofeguin els immigrants”...

Les cures és un treball ben digne, perquè no han de ser dignes les seves condicions de treball?

Existeixen unes altres prou bones raons ètiques per la regularització dels immigrants, amb uns arguments no menys contundents. Els treballadors i treballadores sense papers compleixen un rol actiu i irreemplaçable en la nostra estructura econòmica, la seva contribució resulta particularment rellevant en sectors com ara les cures, la agricultura o la industria manufacturera. La força laboral dels migrants irregulars va ser determinant els primers mesos de resposta a la pandèmia, apuntalant la producció i distribució d’aliments o de garantir la cura d’infants i persones grans. Aquestes són unes tasques més que dignes, el que no podem permetre que les facin sense la cobertura a que tenen dret. Treballar sense drets és esclavatge, mentre que si es treballa amb drets i condicions, poder viure del propi treball dignifica.

Els legisladors han d’escoltar el carrer

Tant de bo que, en el debat, no es perdin massa llençols del contingut i propòsit de la ILP admesa aquest dimarts al congrés dels Diputats per tal de ser tinguda en consideració. És una responsabilitat de tots i totes.         

maribelanoia@gmail.com

EXCLOSOS, EN DEFINITIVA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Estem ja immersos en plena campanya d’aquestes eleccions municipals. Les que ens són més properes perquè, per una banda, els qui adquireixen una responsabilitat de governar en allò públic ho faran en aquell àmbit institucional més proper, i -per l’altra- perquè podem conèixer més o menys els qui es presenten com a candidats, i això pot suposar majors o menors simpaties segons el tarannà de cadascun d’ells o elles, i així poder discernir entre les falses promeses o els discursos de conveniència d’aquells i aquelles que ofereixen més compromís a l’hora de tenir en compte les necessitats de la ciutadania, sobretot la que encara no es sent prou cridada a la participació.

Abstencions voluntàries i no

Aquest és un tema que sempre em preocupa perquè si no hi ha una participació alta vol dir que tenim un sistema democràtic limitat, perquè no recull la opinió de tota la ciutadania. Respecto, com no, els qui opten per la opció d’abstenir-se, ja sigui per mor de les seves idees o perquè no es senten representats per cap de les candidatures que opten a les eleccions. Però em preocupa molt la abstenció dels que es senten exclosos, els que no es senten integrats de ple en la seva ciutat, la que viuen o treballen perquè pensen que això no va amb ells. Per les meves conviccions democràtiques, i per tot allò que varen anhelar els qui visquérem la manca de llibertats de la dictadura, em sap molt de greu, perquè la democràcia pren sentit quan les persones s’impliquen en el seu dia a dia, tot i que el sistema que tenim es limita a demanar el nostre vot cada quatre anys, i els elegits actuen com si tinguessin carta blanca per fer i desfer segons els sembli, havent de donar comptes cada quatre anys i prou, i difícilment poden ser complerts i justificats: les promeses enlluernen la memòria real que hauríem de tenir..

Desencisats de participar

L’experiència ens diu que, en la vida post-eleccions, es troben davant la necessitat d’arribar a acords de govern o a prendre decisions importants davant imprevistos, però jo no abdico del sentit més profund de la democràcia que és el que implica una participació continuada, no tan delegada. Possiblement, alguna de les raons dels absentistes o els qui voten en blanc sigui per aquest desencís post-electoral, doncs consideren que el que fan no s’avé amb el que han promès.

Exclosos per la força

Ara que, el que em sembla del tot inacceptable és que hi hagi exclosos involuntaris per raons d’unes lleis que els ho impedeixen. No es pot votar sinó es té DNI, i aquest no es pot tenir fins que no es té la nacionalitat, és a dir, que poden passar 10 anys després d’haver assolit amb dificultats a la residència legal a la seva ciutat però no hi poden intervenir de ple perquè la llei no els permet de votar.

Lamine Sarr
un dels portaveus

Proposició no de Llei per una “Regularització ja”

Fa més d’un any que l’anomenat “Moviment regularització ja” que aglutina centenars de persones sense papers amb el suport de diferents ONG i algunes formacions polítiques, endegaren un campanya de recollida de signatures de regularització per tothom, campanya en la que des d’Igualada hi vàrem participar activament. Les signatures recollides els varen permetre, la setmana passada, poder enregistrar al Congrés dels Diputats una Proposició No de Llei per exigir al govern un procés de regularització “permanent i sense condicions” per a totes les persones que viuen al nostre país però que no han pogut encara assolir la seva documentació en regla.

Cuidadores sense papers

Exclusions discriminatòries

És que, en la situació actual, aquesta exclusió té unes indiscutibles connotacions discriminatòries de caire racista, perquè aquestes persones, que formen part de la nostra vida quotidiana a la ciutat on vivim, no tenen DNI perquè encara són considerats estrangers o estrangeres, i com que la immigració d’avui ve de països amb trets diferencials d’aspecte i cultura d’origen, el discurs de l’odi pretén que tinguem por al diferent, que els excloem del nostre entorn, que no ens barregem ni ens hi interrelacionem. És així com, dissortadament, el feixisme suposa una amenaça real no solament per la convivència sinó per a la pèrdua de llibertat i drets  humans que són de tothom, tant dels nouvinguts com dels que som d’aquí de sempre.

Per una presència activa i no solament simbòlica

Que no puguin votar per al Congrés dels Diputats o pel Parlament de Catalunya té un abast, però que no ho puguin fer en unes eleccions municipals, per elegir o poder ser elegits per a ser representants del seu propi Ajuntament és inadmissible.

Que els meus fills no hagin d’emigrar com he hagut de fer jo

Hem vist com algunes candidatures recullen a candidats que potser tenen una procedència externa però que ja han pogut assolir la seva nacionalitat. En Mohamed Bouharrat, per exemple, en la seva presentació com a candidat, va dir que volia maldar perquè Igualada tingui un futur i que els seus fills no hagin de marxar a un altre lloc per cercar-lo com -al seu dia- va haver de fer-ho ell mateix. La presència d’aquests candidats és molt significativa, però no s’ha de limitar a que hi figurin sense més (com al seu dia ens hi deixaven anar les dones, sols per a justificar-se, com un florer), sinó que ha de servir per una plena integració social i que la diversitat cultural esdevingui un signe de la riquesa moral i cultural de les persones que conformem la pròpia ciutat.

El dret a vot, el millor antídot contra el feixisme

Per això el dret a vot és el millor antídot contra el feixisme i el racisme, per evitar l’exclusió social i també l’exclusió de la pròpia ciutadania, perquè cap persona és il·legal. Establim una línia vermella. Barrem el pas a la intolerància i l’odi. NO HAN DE PASSAR I NO PASSARAN.

maribelanoia@gmail.com