CAL FER FRONT AL RACISME I LA XENOFÒBIA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -  

El passat 21 de març es va celebrar del Dia contra l’Eliminació de la Discriminació Racial i, amb aquest motiu, el Consell Comarcal de l’Anoia ha donat a conèixer els resultats del procés de diagnosi de les discriminacions, realitzat l’any 2022. En concret, el treball posa de manifest que les discriminacions racistes i xenòfobes a l’Anoia es manifesten en diversos àmbits (serveis públics, educació i formació, àmbit laboral, habitatge i espai públic) i de múltiples formes (barreres d’accés, manca de reconeixement/respecte, manca de representació, segregació/explotació, agressions físiques o verbals, discurs d’odi i desigualtat de tracte). Aquesta no és una situació exclusiva d’aquí, sinó que més aviat és un fenomen que travessa la societat catalana actual i, per tant, s’han de continuar generant polítiques públiques i accions comunitàries per tal d’abordar i promoure la igualtat de tracte i la convivència.

Una taula d’igualtat de tracte i no discriminació

Amb motiu de l’aprovació de la nova Llei 19/2020, l’any 2021 es va crear la Taula d’Igualtat de Tracte i No-Discriminació de l’Anoia, composada per diferents agents tant de l’administració pública i serveis i organismes públics, com a entitats socials del territori. L’activitat de la Taula està centrada, inicialment, al voltant d’aquelles discriminacions que es donen per raó d’origen territorial o nacional i xenofòbia, raça, origen ètnic o color de la pell, i qualsevulla altra forma de racisme llengua o identitat cultural o conviccions religioses. Tot i així, la seva orientació és molt transversal i té en compte d’altres eixos de discriminació, com ara per sexe, gènere o identitat sexual entre d’altres.

Informe diagnosi

D’aquí en va sortir un informe-diagnosi quins resultats indiquen que, malgrat que hi ha un treball des de les diferents administracions públiques i algunes entitats socials privades per fer-hi front, aquestes discriminacions en el dia a dia continuen estan presents, i ho estan en diversos àmbits com ara serveis públics, educació i formació, àmbit laboral, habitatge i espai públic, així com a través de múltiples barreres d’accés, manca de reconeixement/respecte, manca de representació, una certa segregació més que res perquè també van associades a temes de precarietat i/o pobresa, i existeix un cert rebuig i/o por al diferent.

Que podem fer ja ara?

Més enllà de dissenyar propostes d’actuació que han de ser desplegades els propers anys en el Pla de ciutadania i Convivència a l’Anoia, ens podríem preguntar, què ens correspon a cadascun de nosaltres que podem anar fent ja.

Una ciutat de portes obertes

Perquè si volem erradicar el racisme i la xenofòbia que hi ha en la nostra vida de cada dia, hem de començar amb la nostra actitud front a cada espai de convivència. Per exemple: a l’hora d’oferir algun tipus de feina (com ara la de cuidar malalts o gent gran), o de llogar un habitatge que puguem tenir disponible i que tenim tancat i abandonat. La nostra actitud seria no discriminar qui el pugui necessitar, tan se val que es digui Joan, Pepita, Mohamed, Guadalupe o Fàtima. La mateixa actitud que hem de tenir a l’hora d’acollir els nous veïns o veïnes que passen a formar part de la comunitat de veïns, o fer-los partícips de les nostres festes, perquè tots plegats formem part de la mateixa ciutat.

Conviure en espais compartits

Els nostres fills i filles comparteixen escola amb els que potser ja no son nouvinguts sinó que -fins i tot- han nascut aquí. Qui ens impedeix compartir jocs, berenars, aniversaris o -simplement- obrir-nos a les seves famílies, les que ens trobem cada dia a la sortida d’escola?. O quan estem en una sala d’espera del CAP o l’Hospital, uns moments on hi ha preocupacions i patiment, com poder-nos palesar una empatia mútua, de suport, de solidaritat compartida?. El mateix quan ens trobem a la cua d’un supermercat o d’algun servei públic. El nostre respecte a la diversitat cultural ha de conseqüent amb el compromís per una igualtat de drets a tota la ciutadania.

La diversitat un valor

Sí, és cert, de mal educats n’hi ha a tots els llocs i de totes les cultures, però la línia que distingeix els incívics de la gent educada i social no passa ni pel color de la pell, ni per vestir diferent ni per  parlar una llengua que no sigui la pròpia. Els indesitjables ho seran sempre, a les seves famílies i també al carrer. De bona gent -sortosament- encara n’hi ha a tot arreu. I la diversitat, en sí, és un valor per construir una societat plural i rica en cultura i humanitat.

Un cordo sanitari, una línia vermella al discurs de l’odi

Més ai, estem embolcallats -cada vegada més- dels efectes d’un discurs de l’odi promulgat per determinats personatges als que se’ls ha donat altaveu als mitjans de comunicació. En aquest aspecte no hem de donar ni un pas enrere i hem d’establir el nostre propi cordó sanitari per aïllar-los i marcar una indiscutible línia vermella per no blanquejar un discurs que ens volen fer creure que és cosa d’un passat que ja no tornarà.

Cap feixista a les nostres institucions

Ens cal tenir memòria, són els ous de la serpent que pensen que no tenim memòria i que tenen veu i es pensen que tenen -fins i tot- camí obert de nou. Fins i tot cara a les properes eleccions municipals. No els podem donar cap espai per promoure’s a ser representants de la nostra ciutadania perquè -simplement- la societat està formada de bona gent, potser amb idees diferents, però bona gent en definitiva. Ells només venen a corrompre la pau i la sana convivència entre nosaltres. Hem de saber dir ben alt que NO!!!. NO VOLEM NI RACISME, NI XENOFOBIA, NI FEIXISME ENLLOC, NI AL CARRER NI A LES NOSTRES INSTITUCIONS.

maribelanoia@gmail.com

EL PATIMENT HUMÀ PER LA MANCA D'HABITATGE

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip

Eren 2/4 de vuit del matí del dimarts 8 de novembre. Diversos vehicles dels Mossos d’Esquadra amb 3 furgons de la coneguda BRIMO (la seva brigada mòbil), tancaven el Carrer Serra Marsal (en la seva cruïlla prop el Passeig Verdaguer) on hi viu el Soufian i la seva família (esposa i tres fills petits de 6, 4 i 2 anys). Què passa?, li preguntaven els seus fills a partir de l’enrenou que s’havia format al carrer, reflectit en el rostre dels seus pares, endevinaven es tractava d’alguna cosa greu.

El dret a cercar un millor futur

El Soufian prové d’Algèria. Ell és professor de llengües i la seva esposa és advocada, per tant amb coneixements i consciència suficient dels drets humans i l’anhel que, tant els seus fills com ells mateixos, en poguessin gaudir. És la opció de tants i tants emigrants que veuen limitat els seus drets i la mateixa llibertat al seu país i opten per emigrar a Europa, baluard d’aquests drets humans i dels valors socials de les seves democràcies, tot buscant un millor futur. Varen anar primer a Suècia, però allà el nivell de vida és massa car i assolir la documentació necessària per poder-hi treballar, era molt difícil. Així que decidiren venir al nostre país, aterrant a Igualada. Com tantes famílies, i degut a la manca d’habitatges amb lloguer accessible, opten per instal·lar-se en un pis buit dels que han passat a ser dels bancs, per impagament dels seus compradors, o de la mateixa constructora que, amb la crisi financera, havien fet fallida. És clar, els bancs als que se’ls va rescatar financerament (perquè poguessin estar al servei d’una economia minvada per la crisi financera), s’ho van embutxacar com a dividends i encara no en tenen prou, doncs han creat grups associats per fer-se amb tot el patrimoni immobiliari per especular-ne encara més.

Ja ho diuen: la Justícia és cega

Certament, com més lluny està el poder menys entranyes té, perquè aquesta ja era la 4a vegada que anaven a fer el llançament de la família del Soufian de l’habitatge on hi viuen. Però en aquesta ocasió, la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca de l’Anoia) havia convocat gent a la porta per impedir-ho, i eren diverses les persones que s’hi havia presentat per donar suport a la família i evitar així, en la mesura del possible, aquest llançament. Una execució de sentència que no importava que els serveis socials certifiquessin que la família no té alternativa residencial i que està en situació de vulnerabilitat, circumstància que -en aquests casos- la llei exigeix la suspensió del llançament.

Pendent ja del permís per treballar

Com tampoc han volgut recollir, ni tan sols escoltar, que en Soufian ja té presentada la documentació requerida a estrangeria per assolir la seva regularització administrativa i, tant aviat com la tingui, s’incorporarà al treball presentat pel seu permís que li permetrà desnuar la seva situació i negociar, segons el que disposen les lleis 1/2002 i 24/2015, un lloguer social per poder continuar vivint a l’habitatge que estan ocupant. El llançament es va aturar però té una prorroga de 30 dies.

L’amenaça d’endur-se els menors

Amb aquests arguments i que a la casa hi vivien menors que s’estaven neguitejant per tot plegat, calia tenir en compte també la protecció del menor. Com a resposta, la comitiva judicial que actuava en nom del “fons voltor americà Ceberus” li va dir que havia de marxar, i que, si el problema era la protecció del menors, en el cas d’haver de tornar una altra vegada, vindrien amb una delegació de la DGAIA i s’endurien els infants. La DGAIA es suposa que és per protegir els menors de famílies desestructurades, i aquesta en cap moment ho és, quina millor família poden tenir els menors si són els propis pares que sols són víctimes de les polítiques especulatives de l’habitatge?. El que el Soufian no s’explica és com el seu amic de la infància, que va optar per anar a Ucraïna i -amb la guerra- va venir aquí, en 24 hores tenia la documentació administrativa necessària per estar legalitzat i poder treballar.

No és un cas aïllat

El del Soufian no és un cas aïllat. La família de la Ghariba, que són del Marroc i porten 8 mesos vivint en un habitatge de SAREB S.A. (un altre fons voltor bancari), ha rebut ja l’ordre llançament per aquest dijous 17 de novembre. Just ha pogut presentar la sol·licitud d’advocat d’ofici per si li atorguen a temps de poder negociar un ajornament. M’explica que no ha pogut comprar ni la nevera per mor de que l’hagin de deixar allà, o sigui que ha de proveir els aliments frescs de tots els membres de la seva família, el marit i 4 fills (el de 14 anys és epilèptic)  anant a comprar-los cada dia. La Latifa, que va cursar estudis de gestió empresarial, porta aquí 7 mesos, té marit i dues filles. També la Manar, que porta bastant temps lluitant, amb el seu fill i la seva filla, després d’un divorci difícil, ja ha rebut la primera carta de desnonament.

La funció de la PAH

He parlat amb la Núria Poch de la PAH (Plataforma d’afectats per la hipoteca de l’Anoia) i m’ha explicat que, d’ençà de que es varen posar en marxa l’any 2013, primer es varen trobar que les famílies estaven majoritàriament afectades pels abusos dels interessos de la hipoteca o perquè, amb la crisi financera, s’havien quedat sense feina i minvat els seus ingressos. En principi la gent ho amagava i preferien pagar que menjar, poc a poc la gent prioritzava el menjar a risc de perdre l’habitatge. Molts varen fer una dació del pis per quedar-se sense deutes, d’altres varen poder acollir-se al lloguer social que es va legislar però que, al seu venciment, no els hi renovaven. També em diu que, en el decurs del boom immobiliari, molts es varen accidentar, no poden treballar i la seva cobertura social és del tot insuficient. Hi ha també molta dona sola en precari, i moltes dones soles amb família, algunes fins i tot han nascut aquí els seus fills...

Misèria sobre misèria

Davant la impossibilitat d’arribar al mercat de lloguer, tant per la manca d’oferta a preus assequibles, com també per la discriminació aplicada “de facto” de no llogar a persones estrangeres, molts han hagut d’acollir-se amb els familiars -si en tenen- o aquests han hagut d’ajudar-los. I si hi sumem la precarietat generalitzada de sous i contractes on molta gent no arriba a final de mes, com diu la Núria Poch, resulta misèria sobre misèria.

Cal consciència i compromís

Cal apropar-nos al rostre d’angoixa i incertesa que pateixen les persones per la manca d’habitatge en condicions, prendre consciència solidària, i posar-nos al costat de la vessant més afectada per aquesta política d’alimentar el poder d’uns bancs que hem rescatat amb els diners de tothom, condemnant a la indefensió milers i milers de famílies arreu. Tots i totes som persones, i tots i totes tenim la dignitat pròpia que ens atorga la condició de ésser humà. No ens podem quedar indiferents.

maribelanoia@gmail.com

 

QUE VE EL LLOP

 Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Em ve al cap aquella antiga rondalla d’ Esopo, la que quan el pastor mentider avisava tothom que venia el llop i mobilitzava en fals la seva gent, i que quan el llop va venir de veritat a menjar-se les ovelles, ningú se’l creia i -a sobre- es mofaven d’ell.

Drets humans com a rebuig a les atrocitats

Per molt que haguem entrat de ple ja en el segle XXI no hem d’oblidar la dissortada experiència que vàrem viure la humanitat amb dues guerres mundials i el genocidi i extermini de milions de persones. Quan, després de la Segona Guerra Mundial es varen conèixer a tot el món les atrocitats comeses pels nazis durant el Tercer Reich, va haver-hi un consens entre la comunitat internacional sobre els drets de les persones. D’aquí en va sorgir la Carta de la Declaració dels Drets humans del desembre de 1948, amb el ressorgiment a Europa de l’anomenat Estat del Benestar que ens ha permès de respirar una mica ( al nostre país vàrem haver d’esperar que el dictador morís al llit després de patir la privació de drets durant els 40 llargs anys de la dictadura franquista).  Alguns nouvinguts a la democràcia es creuen que aquests drets varen venir per quedar-se. La veritat és que res d’això, l’amenaça de retrocés i tornar als temps foscos és més que real, i no podem baixar la guàrdia, a la fi els drets sempre s’han conquerit al carrer.

Realitat i reialesa

Parlo de perill real, real de realitat, no de la reialesa com ara hem vist amb els sumptuosos i costosos fasts que s’han dut a terme a Anglaterra per donar el comiat a qui estat la seva reina durant més de 70 anys. Aquests dies hem pogut constatar en què consisteix la monarquia: drets hereditaris amb llicència per acumular riquesa a costa de l’erari públic i legitimitat per espoliar els pobles (les antigues colònies).

Tot el poder mundial en un funeral

Per altra banda, hem constatat com s’hi ha reunit uns 500 mandataris de tot el món, amb la presència dels responsables de les polítiques econòmiques i de limitacions de drets que practiquen a nivell mundial, per molt que ens omplim la boca de sistemes democràtics. Alguns ni contemplen els drets humans en les seves lleis més bàsiques.

Continuen espoliant el món

Avui no són colònies, però els grans poders econòmics condiciones les polítiques de tots els governs (àdhuc els que es diuen democràtics i tinguin els drets humans com a base de les seves constitucions) continuant amb les seves polítiques d’usurpació de recursos naturals de països empobrits mentre treuen beneficis multimilionaris de la seva explotació sense tenir en compte les necessitats ni primàries de la seva població, abandonant-los a la seva sort, millor dit, a la dissort d’antics cabdills de tribu que mantenen un poder que no contempla els drets de la seva gent, on molts d’ells -sobretot els més joves- decideixen emigrar a països on hi ha més drets que als seus.

Cal fer front a l’amenaça real del feixisme

Amb aquest fet torna el discurs de l’odi propi del feixisme: criminalitzar les persones que han hagut d’emigrar del seu país i han optat per una supervivència a una Europa molt lluny de l’aixopluc solidari i d’exili que havia estat. Ara és l’Europa fortificada que filtra l’acolliment d’immigrants segons els països de procedència. Una discriminació de caire no tan racista sinó més aviat classista, perquè a cap xeic ni cap multimilionari rus se’ls hi veta l’entrada per fer-hi els seus negocis.

Es fa visible, sense pudor, la misogínia, l’odi a les dones

Per altra banda, arreu del món s’intensifiquen les mesures contra els drets assolits per les dones després de llargs segles de lluita. Volen tornar a negar-nos els nostres drets fiscalitzant fins i tot la forma en què hem de vestir. Tenir present, per exemple, com a l’Iran varen detenir a Mahsa perquè -segons el criteri del govern no portava el vel prou ben posat. La varen castigar i donar no sé quin tipus de lliçons a la força que varen acabar amb la seva vida. Les dones d’Iran, però, han reaccionat contra aquest règim medieval i, continuant amb una antiga tradició que es duia a terme en senyal d’ira o de dol, han començat a tallar-se el cabell en públic i ja és el 4rt dia que, a les grans ciutats, les dones han muntat fogueres per cremar els seus vels, i els homes les recolzen.

Desemmascarar el discurs feixista

A casa nostra ja fa temps que els mitjans de comunicació estan blanquejant -amb normalitat- el discurs de VOX, un discurs que va contra els immigrants per sistema (des d’un verí racista i classista) i contra els drets de les dones i també de la llibertat sexual. Recordem com vàrem viure en temps que ens creiem ja passats: el model tradicional, relacions únicament per procrear i la dona al servei de l’home (prioritari a la mateixa família).

El feixisme també es cola a les urnes

Aquest diumenge hi ha eleccions a Itàlia i l’escenari que ens dibuixa fa por. Dissortadament el feixisme s’ha fet amb un discurs públic, de desqualificació de tota acció de progrés, emprant insults, inventant-se delictes per judicialitzar la política, treure-la de la seva llera de regular la convivència democràtica, en uns temps on la crisi del capitalisme castiga fort les condicions de vida de la gent, amb l’encariment dels aliments bàsics i serveis com ara l’energia, és un perill de veritat.

Una societat entrellaçada de diversitat

Podem combatre aquest discurs enverinat amb la nostra actitud: fent front comú a fer front als qui impedeixen que s’aprovin mesures legals per compensar l’encariment dels productes, no girar el cap o mirar diferent les persones que tenen una aparença diferent, no discriminar-los a l’hora de llogar un pis o una habitació, no mirar cap un altre cantó quan tenim coneixement de les seves dificultats, obrir les portes de la ciutat i les nostres mans per construir una societat entrellaçada de diversitat, on els drets humans no siguin una part de la història del segle XX sinó el camí a seguir per aquest segle XXI i els que vindran. Per a tot això ens hem de creure de veritat que ve el llop.

maribelanoia@gmail.com

 

FRONTERES CRIMINALS

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Mentre que a casa nostra recuperàvem la celebració de la tant nostrada revetlla de Sant Joan, com a esclat de vida que representa el solstici d’estiu, al sud d’aquesta Europa fortalesa, 2000 persones saltaven la tanca de Melilla, objectiu que mou -des de fa massa anys- totes aquelles persones que fugint de la guerra, la fam i la manca de drets, sospiren en arribar el  que seria la seva terra promesa, el somni de viure a Europa. No obstant, en aquesta ocasió, 18 persones van perdre-hi la vida, al costat marroquí de la tanca de Melilla. 76 en van resultar ferides, 13 de gravetat, almenys 133 persones, la majoria sudanesos fugint de la guerra i la fam, van arribar al Centre d’Estada Temporal d’Immigrants (CETI) de la ciutat autònoma, on 49 agents i 57 immigrants també van resultar ferits, segons dades oficials, al costat espanyol. També hi ha ferits entre les forces de seguretat marroquines i espanyoles.

Una travessa desesperada

Aquests fets han somogut nombroses consciències tant en l’àmbit moral com el polític, doncs si bé ja fa temps que vivim el flux migratori del sud cap al nord per aquest pas fronterer, i a les que s’hi van posar fins i tot concertines per evitar-ho, els darrers temps alguna cosa està canviant i ens preocupa a les persones que tenim consciència de la injusta divisió del món on el nord depredador ha condemnat a la misèria i a la inanició els empobrits africans de tota la vida, on els qui poden -els més joves- intenten fugir en una travessa desesperada, llarga i complicada, per saltar -com sigui- al nord.

Uns governs policials al servei del diner

Després de dos anys d’haver tancat les fronteres (no necessàriament pel COVID) el govern espanyol s’ha posat d’acord amb el regne alauita per a tornar-les a obrir. Les negociacions han estat ben opaques, amb decisions de fons que no s’expliquen a no ser que sigui per les estratègies de poder i subministres en aquest món globalitzat que consolida el predomini del poder econòmic mundial convertint els estats en còmplices policials, retallant drets i serveis per als seus objectius, i en aquesta aposta, o et situes al costat del poder o et pots veure condemnat a la marginació. I els estats membres?, en què es convertiran els estats membres?, doncs en aparells policials al servei dels interessos dels de sempre (bé, cada vegada més reduïts en nombre per la concentració de poder in crescendo).

Per damunt de drets i les necessitats més bàsiques

Mentrestant es celebra a Madrid una cimera de l’OTAN, una organització armada que ens pensàvem ja no existiria, però que s’ha reforçat per poder defensar, militarment, els privilegis dels poderosos, destruint el que calgui i a qui li barri el pas en el seu camí de dominar el món. Torna l’economia de guerra, la de la guerra dels recursos naturals en un planeta que dóna per viure-hi tothom però que la usura i l’afany depredador dels poderosos, que han provocat un col·lapse al planeta que ha deixat de ser sostenible i que condemna una bona part de la humanitat a desaparèixer, mentre que els poderosos són cada vegada més rics. De què els serviran els diners si no poden mantenir l’agricultura o els elements bàsics per la vida?.

OTAN NO, BASES FORA

La nostra convicció pacifista ens recorda que no hi ha guerres justes, ni justificades ni preventives. El NO A LA GUERRA continua essent el nostre crit més vigent que mai, perquè les guerres sempre les perden els pobles. Nosaltres, de sempre, només hi posem els morts...

Refugiats de primera i de segona

Perquè han pogut entrar a l’estat espanyol 124.000 persones que fugien de la guerra a Ucraïna i n’hem mort a 37 que volien entrar a Espanya, porta d’Europa, fugint de la guerra i de la fam al Sudan?. Perquè hi ha refugiats de primera i de segona?. Perquè no hi ha hagut corredors humanitaris que els facilitessin la fugida?. La única resposta és que s’apliquen polítiques racistes, per molt que enarborin la bandera de la llibertat...

Es maten històries de guerra, gana i persecucions

el comunicat emès per la Comissió General de Justícia i Pau, la política de la Unió Europea fa de les rutes migratòries trampes mortals on cada any s’hi cobren milers de vides. Justícia i Pau recorda que darrere les persones que surten dels seus països hi ha històries de guerra, gana i persecucions. Precisament alguns dels que varen saltar la tanca estarien acollits al dret d’asil. La Convenció de Ginebra obliga als estats membres a proporcionar protecció a aquelles persones que “a causa de fundats temors de ser perseguides no puguin o no vulguin acollir-se a la protecció del seu país, molts d’ells amb dubtós historial en matèria de protecció de drets humans, mentre que per a les persones originàries de l’Àfrica negra, Ceuta i Melilla són un territori vedat per l’asil.

Perseguir la tracta de persones, no matar les seves víctimes

Més enllà d’exigir una investigació al govern, en el fons el problema és el de posar fronteres entre les persones. És cert que hi ha màfies que poden utilitzar aquestes persones desesperades per altres finalitats, però el que cal fer és perseguir les màfies, no pas matar les persones i donar el problema per resol.

maribelanoia@gmail.com

VIURE SENSE PAPERS

 Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

La setmana passada es feien públiques unes dades esfereïdores. El CITE (Centre d’Informació del Treballadors Estrangers) de les CCOO de l’Anoia alertava sobre la precarietat i indefensió de les persones estrangeres que conviuen entre nosaltres, manifestant que el nombre d’atencions realitzades duran l’any 2021 va incrementar notablement en un context molt condicionat per la pandèmia del COVID19.

Nouvinguts

Més enllà de les xifres, que han recollit alguns mitjans, hi ha la realitat en la que viuen, o millor dit, malviuen moltes persones de cases nostra perquè -per començar- el fet de no tenir la documentació en regla, els obstacles per aconseguir els seus somnis de poder llaurar-se un futur aquí, a partir del propi treball, se’ls hi complica notablement perquè, quins recursos tenen els que acaben d’arribar?.

El primer, un habitatge

El primer problema és l’habitatge. Possiblement, per necessitat no pas per gust, comparteixen habitatge amb algú que els acull, però tard o d’hora han de poder emancipar-se per tal de poder llogar encara que sigui una habitació, i topen de front amb el rebuig social pel seu aspecte, com si hi hagués algun patró vàlid amb qui poder qualificar ningú per si és igual o diferent...

L’empadronament

D’entrada, el primer requisit que és la veritable porta d’entrada a tot el paperam, és l’empadronament. Sembla senzill però no és tan fàcil, primer perquè si han tingut sort i els ha acollit algú del seu entorn, si poden els empadronen amb ells, doncs són molt solidaris entre ells mateixos, però això els pot portar problemes perquè -per exemple- si estan a l’atur o tenen dret a algun ajut, el nombre de persones que conviuen a la mateixa llar posa en risc aquest ajut perquè, per atorgar-los- es calculen abans els recursos necessaris segons l’economia d’aquest nucli familiar. Aquest límit ha comportat un dels primers abusos en que es troben els qui acaben d’arribar: hi ha qui els empadrona, sí, cedint a la demanda com si fes un favor, però també hi ha qui el cobra per fer-ho, i aquests no són professionals, sinó aprofitats d’una situació de desesper...  

Mínim tres anys sense permís de treball

Necessiten treballar, però sense permís de residència  ningú els pot fer un contracte. Tan sols troben feinetes per una mínima supervivència, sense Seguretat Social, per suposat, i amb preus abusius de qui s’aprofita d’aquesta mà d’obra barata... Han de passar tres anys d’empadronament per començar a fer els primers tràmits del permís de residència i tenir el NIE, però continuen sense poder treballar perquè el NIE no ve amb permís de treball, sols de residència. La única forma que poden treballar legalment és si algú els fa una oferta de treball per jornada complerta, que cal presentar-la com a precontracte a la Administració i, si té sort, al cap d’un temps ja tindrà NIE i es fot fer efectiu el contracte.

Un precontracte difícil de trobar

Però el mercat laboral està com està, i és molt difícil que algú ofereixi aquest contracte a no ser que sigui gairebé com un favor, que no obstant té les seves obligacions laborals i costos socials. I aquí entra de nou la picaresca d’aprofitar-se de la seva vulnerabilitat. Per això, alguns treballadors estrangers estan disposats a pagar-se els costos socials perquè no li suposi cap càrrega a l’empresa que li ha de fer aquest precontracte...

Primer pagar

A banda, pel primer permís de residència ja haurà pagat 60 euros de taxes administratives, per la renovació per dos anys en pagarà uns 260, i així per cada tràmit que faci. A banda, com tothom, ha de fer front a les despeses d’habitatge, d’alimentació, de subministres o taxes municipals (escombraries).

Lluny de la família, fins i tot per compartir un dol

Mentrestant encara haurà hagut d’ajudar algú altre que està pitjor que ell, o enviar diners a la família que va deixar enrere, els ho va prometre i ho necessiten, una família que -mentre no ha pogut tenir NIE- no ha pogut ni anar a veure perquè -si se’n va- té problemes per tornar a venir. Ell acabava d’arribar, se li va morir el pare, i no va poder per acomiadar-se’n. Ara, la seva mare està hospitalitzada i ho ha de viure i patir la incertesa d’estar lluny i sense documentació que li garanteixi continuar buscant-se la vida aquí, on un dia va decidir venir. A la solitud de viure en un altre país i ciutat, s’hi afegeix dols i llàgrimes en solitari... La burocràcia no té entranyes i les lleis, que haurien d’estar pensades per les persones, es converteixen en papers, uns papers que no són accessibles per tothom i que en comptes d’humanitzar les condicions de vida de les persones el que fan es que la seva vida sigui un viacrucis darrera els maleïts papers.

Refugiats de primera i de segona...

Ara sí, ara obrirem portes per acollir els refugiats que fugen de la guerra i els facilitarem la documentació que calgui perquè tinguin un mínim de drets de ciutadania, però les més de 600.000 persones amb una situació de documentació irregular continuaran passant el calvari de poder tenir papers mentre treballen en condicions d’esclavatge (és a dir, treballar sense drets), continuen sense poder-se regularitzar malgrat conviuen amb nosaltres ja fa uns quants anys.

                Jo també sóc d'Igualada, al Mercat de  La Masuca el 07.06.2014

La regularització impedirà els abusos de qui se’n aprofita

S’estan recollint signatures per una ILP que permeti de regularitzar aquestes persones que viuen aquí i que mal viuen treballant en condicions infrahumanes. Tothom tenim dret a aspirar a poder viure del propi treball i en condicions de dignitat. Sabem que són uns temps difícils per tothom, però no ens podem permetre que convisqui amb nosaltres ningú sense drets, perquè: CAP PERSONA ÉS IL·LEGAL.

maribelanoia@gmail.com

NO SÓN DELINQÜENTS, SÓN MENORS NO ACOMPANYATS

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -

La mobilització d’aquest diumenge arreu, exigint la Reforma de la Llei d’estrangeria i de la joventut extutelada, dona de sí molts punts per a una reflexió. D’entrada cal tenir en compte que es tracta de menors, que tenen els seus drets. L’any 1950 l’Assemblea General de les Nacions Unides (ONU) va votar una resolució que proclamava la “Declaració Universal dels Drets dels Infants”, perquè consideraren que la humanitat deu als infants i joves el millor que pot donar-los amb la finalitat de proporcionar-los una infància i una joventut feliços. Trenta anys després, es va dur a terme la “Convenció sobre els drets de l’infant”, que és el tractat internacional que estableix, de manera jurídicament vinculant -és a dir- com si es tractés d’una llei que s’ha de complir, i que protegeix els drets dels infants i adolescents menors de 18 anys en tot el món.

Menors que arriben d’altres països

Al nostre país, si hi ha un col·lectiu de persones d’especial vulnerabilitat, són els infants i adolescents que han arribat sols i soles. Malgrat aquest fenomen es de difícil quantificació, tan sols l’any 2018 el nombre de nens i nenes tutelats al territori espanyol va ser de 13405 (12.448 nens i 957 nenes). La realitat d’aquests infants migrants està majoritàriament associada a països del Magreb, particularment del Marroc. No obstant també hi ha menors no acompanyats que han arribat procedents de l’Àfrica subsahariana, l’Europa del Est i l’Orient Mitjà.

Fugen per manca de futur

Els motius que motiven a aquests infants a sortir dels seus països d’origen es troben en la pobresa i la manca de futur i expectatives; situacions de desestructuració familiar i desprotecció institucional, catàstrofes naturals o les guerres i la violència, també la persecució i situacions de violació generalitzada dels drets humans més fonamentals. Actualment, després de que aquesta situació ha passat a l’esfera pública, s’ha fet una utilització despectiva del seu acrònim MENA (Menors No Acompanyats) que s’ha derivat en una deshumanització primer, i després en la criminalització d’un col·lectiu en situació d’extrema vulnerabilitat.

Exposats a l’exclusió i desamparament

Ens cal parlar d’ells pel que són: nens i nenes adolescents que estan sols/les i exposats a un greu risc d’exclusió i de desemparament. Els professionals que hi treballen diuen que la única cosa que pretenen és “viure tranquils, viure en pau i que els tractin com a infants que són”. També es dirigeixen a la ciutadania en general per explicar la realitat d’uns nens i nenes que, forçats per les circumstàncies, varen haver de prendre decisions d’adults molt aviat, que varen haver d’aprendre a sobreviure en la adversitat i que varen continuar endavant. I també que varen tenir la valentia de somniar en una vida millor i aventurar-se a trobar-la. Però continuen essent nens i nenes, adolescents i joves en situació d’especial vulnerabilitat, amb necessitats de recolzament i protecció, i amb una enorme il·lusió per aprofitar aquesta oportunitat i llaurar-se un futur.

Requisits impossibles

Si se’ls aplica el Reglament de la Llei d’Estrangeria tal i com està previst, poden ser expulsats perquè, en complir els 18 anys, se’ls nega de fet cap permís de residència i treball si no compten amb un contracte d’1 any i de jornada completa assolit entre els 16 i 18 anys, i quan ja són majors d’edat se’ls exigeix que demostrin ingressos propis (més de 500 € en la primera renovació i uns 2000 € a la de dos), és a dir, un requisit molt difícil en la situació actual, per no dir gairebé impossible. Cal tenir en compte que molts d’aquests menors no se’ls ha regularitzat la seva residència prèvia a la majoria d’edat als centres tutelats, quan es podria haver fet....

Tot l’esforç se’n va en orris

O sigui que, la majoria es poden quedar en una situació administrativa irregular i susceptibles de ser expulsats, quedant en un no res l’esforç realitzat per milers de joves per maldar per la seva autonomia vivencial, també l’esforç que han fet les administracions esmerçant-hi recursos  humans i materials, i també la societat d’acollida que podria obrir-se a oportunitats i aprendre dels coneixements, experiències i sabers de les persones diverses que han rebut atenció tutelada.

El discurs de l’odi els criminalitza

Cal dir les coses pel seu nom i desmantellar el discurs dels qui sols propaguen una falsa inseguretat amb el discurs de l’odi, perquè cal remarcar que la majoria d’aquests joves no han mantingut conductes delictives (per exemple, a Andalusia, tan sols el 0,52 % han tingut mesures judicials d’internament). Podem tenir un problema d’incivisme, d’inseguretat o de delinqüència, però no és just que s’atribueixin a aquests menors, o al fet de tenir un centre tutelat prop de casa. És una qüestió que afecta al conjunt de la societat del que no ens hi podem girar d’esquena, hem de reconèixer les conseqüències de les diferents crisi econòmiques (i també perquè no dir-ho, de valors) no som capaços d’oferir una plena integració i futur a totes les persones que sols volen viure dignament del propi treball, que és allò que busquen a casa nostra, i se’ls tanquen les portes.

Son menors, tenen els seus drets i han d’estar protegits

Per això hem exigit la Reforma del Reglament de la Llei d’Estrangeria i hem d’obrir més les portes del cor i la societat simplement per humanitat, per equitat i per justícia, perquè Cap persona és il·legal.

maribelanoia@gmail.com