PRENYADES DE PAU

Ciutadana Dempeus

Estem plenament immersos en les dades assenyalades del Nadal, on hi conviuen la pervivència d’unes tradicions heretades per raons de cultura i religió (tió, pessebre amb caganer, esperit nadalenc de bonhomia i bons desitjos) amb la intrusió dels hàbits consumistes dels regals i les icones importades d’altres indrets (l’arbre de Nadal, el Papa Noel o Santa Claus, l’ incentiu del comerç amb els carrers enllumenats, etc.).

Incorporem nous costums i tradicions

Suposo que, amb la nostra demostrada capacitat d’incorporar elements nous, assumirem i farem també compatible el compartir les diferents formes de celebrar el Nadal que tenen les famílies de cultures diferents, les que conviuen amb nosaltres, de la mateixa manera que potser ens limitaríem a commemorar simplement el solstici d’hivern.

La Pau desitjada resta ben lluny

Tan se val, aquestes dades ens transporten al més genuí dels sentiments humans que portem dintre i apostem per aquella consciència de pau que –en essència- impregna les nostres entranyes. No obstant, aquest anhel de pau sempre ve acompanyat del gran contrasentit que representen les guerres i els conflictes violents que s’entossudeixen a perviure –any rere any- arreu del planeta també per Nadal.

L’escenari del pessebres avui

Com cada any, i des de fa més de 2000 anys, el punt de mira continua essent l’Orient Mitjà, un punt ben estratègic en el conflicte bèl·lic que mantenen les grans potències mundials i que esquitxa –sobretot- la població civil. No obstant això, encarant ja les eleccions legislatives a Israel, el permanent conflicte entre Israel i Palestina continua essent el gran absent en la campanya i programes d’aquesta cita a les urnes prevista pel 17 de març.

Portadores de vida malgrat la destrucció

Que les dones som portadores de pau fa temps que ho sabem, és més, les dones estem realment prenyades de pau, perquè no s’entén l’anhel de pau si no és per defensar la mateixa vida, aquest lliurament tan generós que duem a terme des de temps ancestrals. Altrament, els anomenats “senyors de la guerra” són el sinònim de la usura sense entranyes,  tan els hi fa que sigui a costa de la aniquilació de poblacions senceres així com de la destrucció i mort generalitzada de ciutats i persones alhora.

Construint la pau ahir i avui

Fa un parell d’anys es va formar la organització “Women Wage Peace” (Dones que construeixen la pau). Va ser després de la gran ofensiva militar d’Israel sobre Gaza. Havia fracassat el darrer procés negociador entre israelians i palestins impulsat pel Secretari d’Estat dels EUA John Kerry. Aquest fet va agafar desmobilitzades les ONG i organitzacions de la societat civil d’Israel que, els anys 1980 i 1990, havien aconseguit mobilitzar milers de persones a favor de la pau fins l’assassinat –el 1995- del qui fou primer ministre Isaac Rabin. Però ara, les “Dones que fan la Pau” han decidit que no pararan de mobilitzar-se fins que Netanyahu i el president de la Autoritat Palestina Mahmud Abás s’asseguin de nou a una taula de negociacions.

El crit de pau de totes les mares

La seva decisió ve donada, sobretot, per la seva condició de mares. Deia Lili Weisberger,una artista de la regió de Tel Aviv:  “durant la guerra m’ho vaig prometre, si no maten el meu fill actuaria perquè mai més es pugui repetir aquest malson”. El seu fill tenia 21 anys quan el varen enviar a combatre a Hamas (Gaza) perquè feia el servei militar. “Ja no vull aquesta guerra de la joventut”, va dir Amal Rihan, professor d’àrab a Jaffa (l’antic port de Tel Aviv on hi conviuen una població mixta àrab i jueva: “Per una banda hi ha aquests soldats de 18 i 20 anys i, per l’altre, nens palestins”. Una altra mare de quatre fills, que es defineix com a musulmana, activista i feminista, afirma que “la única solució és fer tot el possible per arribar a un acord per les dues bandes”.

De diferent cultura, de diferent religió...

Aquest moviment popular, que reuneix dones provinents de tendències polítiques diverses, es va posar dempeus i aquest mes d’octubre han aconseguit una  gran mobilització. Pertanyen a religions diferents, però això no ha impedit que es posin d’acord quan l’objectiu així ho mereix.  Unes 3000 dones hebrees, musulmanes i cristianes han caminat juntes a Israel. I ho han fet per la PAU. La marxa ha recorregut diferents punts del país en el decurs de dues setmanes. La iniciativa va començar amb 20 dones que el 4 d’octubre sortien del nord i que, en el camí, s’hi anaven sumant simpatitzants. El 17 d’octubre va arribar el darrer tram on encara s’hi varen sumar més veus exigint explícitament la represa de les negociacions de pau, la fi de la ocupació d’Israel sobre els territoris palestins des de 1967 i el compromís d’acabar amb la violència, tot apostant per la construcció d’un país normal per les noves generacions. Aquest és el vídeo publicat per “Women Wage Peace”.

S’enalteix la maternitat, o no?

I des d’aquí, què podem fer?. Commemorem bàsicament un naixement. Una mare que –diuen- va donar a llum un infant diferent, un Messies que es convertiria en un profeta que promulgaria unes relacions humanes, des dels principis de la pau, i fent prevaler l’amor entre les persones. Qui pot posar en dubte que les dones, veritables portadores de vida –qui ho dubta- estem prenyades de pau?.

Amb aquest pensament que emana des del més profund del cor us desitjo el millor.

 maribelanoia@gmail.com

ARRIBAR AL PLANY QUE AMAGUEN TANTES PARETS

Ciutadana Dempeus

Ningú posa en dubte la major sensibilització que hi ha al conjunt de la societat sobre la realitat de la violència. Fins i tot les institucions han fet seu aquest discurs –sobretot- amb motiu de la commemoració del Dia Internacional per l’eradicació de la violència ver les dones, cada 25 de novembre.

Qui retorna la vida a les dones mortes?

Sí, aquesta commemoració és un bon motiu perquè aquest patiment surti del silenci i ocupi un cert espai en allò públic. La llàstima és que –dissortadament- l’endemà tornarà a formar part del món del silenci, fins que una altra dona trobi la mort a mans del seu antic company sentimental convertit ara en assassí. Llavors sí, alguns dels polítics responsables es rentaran la cara amb aigua bruta convocant la població a cinc minuts de silenci per condemnar aquesta mort. I hi assistirem, com no, amb llum i taquígrafs amb una posta en escena cara als mitjans perquè no hi càpiga cap dubte que ho condemnen. Però, qui li retorna la vida a aquesta nova víctima de la violència?. 

Travessar parets amarades de plor

És cert que avui dia comptem amb alguns serveis especialitzats per atendre les dones que pateixen aquesta violència, uns serveis que estan constantment amenaçats per les sistemàtiques retallades de recursos destinats a tot allò social que duen a terme des de les inhumanes i fredes directrius del liberalisme econòmic, també cal dir-ho. El que les dones no estem ja més disposades a acceptar és l’oblit al calaix -d’allò eternament pendent- d’aquells programes i mesures de prevenció que evitin tant de patiment en solitud quin preu  poden pagar les dones –fins i tot- amb la pròpia vida. Com travessem aquelles parets amarades de llàgrimes i detectem el plany que amaguen?.

Responsabilitat i compromís dels adults

El programa d’activitats institucional de l’agenda d’enguany està dirigit bàsicament a les generacions que pugen, per tal siguin educades en el respecte i al tracte entre persones d’una o altra condició sexual, perquè tenen els mateixos drets. Llàstima que ho aprenguin com una assignatura més i que, quan es fan més grans, continuïn adoptant els rols apresos de la gent que tenen al seu voltant o que la publicitat o la televisió han condicionat els models de conducta que toca. I aquí és on rau el compromís dels adults, en no delegar en els demés una responsabilitat ineludible.

Claudicar per amor no és amor

Els comportaments es transmeten, no s’ensenyen en un llibre, i si es troba normal que a les dones se’ns tracti com a objecte de desig, de conquesta per una suposada possessió simplement pel nostre aspecte físic, ja sigui per piropejar-nos suposadament o –perquè no- insultar-nos, no és tant estrany que els joves repeteixin aquest rol que troben tan normal.

La violència és fruit de l’estructura patriarcal que impregna tots els racons de la societat, fins i tot les nostres llars. Quant d’amor desplegat per fer feliç l’altre des de la claudicació per evitar la confrontació, l’enuig, els crits o les amenaces d’alçar la mà ?.

Front la dependència conrear la autoestima

Aquest és, certament, un amor molt mal entès, emmetzinat ja en la infantesa amb els comptes de princeses que esperen el seu príncep blau per tal que la porti de la mà i l’alliberi dels problemes, negant la pròpia capacitat de les dones de poder viure per elles mateixes. Ja és prou difícil viure avui aquesta independència, ja sigui per la manca de treball que fa que moltes dones i les seves famílies depenguin econòmicament d’un únic salari o paga que entra a casa. A la dependència econòmica i a la necessitat de compartir habitatge cal afegir-hi també la dependència emocional que adquirim potser perquè no s’ha conreat prou la necessària autoestima, sempre pendent de l’aprovació de l’altre o -en el millor dels casos- relegada en darrer terme per haver de prioritzar les necessitats més primeres de tots els membres de la família.

Combatre la sensació de fracàs

Quanta sensació de fracàs acumulada perquè ens han ensenyat que si la família no va bé és per la nostra causa: què pensaran els demés?, si els ho expliqués potser ni em creurien... és tan difícil... Què pensaran de mi?.

El monstre del patriarcat no ens ve a veure, ens aixafa

No ens ho hem de creure pas, res de tot això. Malgrat les dones siguem com unes superdotades per ser capaces d’arribar a tot arreu, no som superwomen, l’èxit no està en ser una “dona 10” i triomfar en tot. El monstre del patriarcat no és que ens vingui a veure sinó que ens aixafa i condiciona des del mateix nucli de la organització social: les llars. I és aquí on les dones hem de ser capaces de connectar-nos les unes a les altres per establir complicitats i fer visible el sistema opressor, que és el causant veritable de la nostra infelicitat, doncs som incompatibles amb la violència, i de violència la societat actual n’està prenyada.

Teixint complicitats per eradicar la violència

Tan sols teixint aquestes complicitats el podrem desemmascarar, fer que la resta de la societat es responsabilitzi d’assumir allò que li pertoca i no faci més feixuga la vida sobre la nostra espatlla que carrega més del que ens toca com a éssers humans, simplement pel fet de ser dones. En aquest sentit ens cal començar per les persones que tenim més properes, tant en fer possible que s’eduquin en responsabilitat i respecte com en exigir el compromís de conducta permanent: Prou feminicidi aquí i arreu del món. Les dones som portadores de vida i conciliem amb la natura, el masclisme és sinònim de destrucció i mort. Ens volem vives. Tolerància Zero a la Violència.

maribelanoia@gmail.com

ISLAMOFÒBIA, UNA PANDÈMIA PROVOCADA

CIUDADANA DEMPEUS

Són molts els rumors i tòpics que ens arriben en relació als musulmans, als que pel fet de tenir una llengua i cultura diferents, i practicar una religió menys comú a casa nostra, pretenen la contemplem des d’una actitud de superioritat, i ens mentalitzen a acceptar que hi ha el bé  i el mal, i nosaltres –evidentment- som el bé i els altres els -diferents- el mal.

Un context mundial de confrontació

En el context de confrontació mundial que vivim, l’imperi d’occident pugna amb els magnats d’orient pel control dels recursos energètics i el poder econòmic, sense importar-los fer servir les guerres provocades per engrossir els seus beneficis en el negoci d’armament. Ni s’immuten si –com a conseqüència- s’exterminen poblacions senceres, indrets d’incalculable valor històric, i suposa un alt cost de civils morts i milions de persones víctimes del seu boig bel·licisme. Ens cal una aproximació a la realitat d’un altre món que el que ens expliquen.

Tòpics i rumorologia

El llibre “Combatir la islamofòbia” que es va presentar l’altre dia a Igualada, analitza clarament algun dels tòpics i rumors que circulen per enemistar-nos amb els musulmans –pel fet de ser-ho- encara que siguin bones persones i visquin i convisquin la seva quotidianitat a la mateixa escala de veïns que nosaltres.

Enemics pel fet de ser musulmans

Per començar només cal recórrer a la nostra pròpia història on només ens expliquen conquestes i reconquestes en defensa de la pròpia religió front els altres, pagans per suposat. Podríem referir-nos a les croades o a l’espoli d’una llatinoamèrica conquerida material i culturalment. Però no cal anar tan lluny, amb l’enfonsament del bloc de l’est l’any 1989 és quan es va perfilar l’islam com el gran enemic d’occident a batre per mor de les aspiracions de domini mundial que pretenia l‘imperi. Ja el 1992, l’anomenada “comunitat internacional” (EEUU i els seus aliats) va recolzar el cop militar d’Algèria quin objectiu era evitar una victòria electoral islamista.

Hostilitat amb l’islam

Ens ho explica el coordinador del llibre, en David Karvala que afirma que, en aquesta direcció, els atemptats de l’11-S del 2001 varen suposar un nou impuls cara a l’hostilitat vers l’islam. A partir dels successius atemptats terroristes duts a terme des del que representa el yihadisme molta gent s’ha sumat a la idea de que –d’alguna manera- hi ha un problema amb l’islam en sí mateix. S’argumenta i ens volen fer creure que les persones musulmanes comparteixen la responsabilitat per aquestes atrocitats o que -com a mínim- hi tenen la obligació especial de desmarcar-se’n i condemnar-les.

Situar el veritable enemic

Sortosament, el moviment anticapitalista sorgit de Seattle l’any 1999 estava llavors en auge i gran part d’aquest moviment es va bolcar en la mobilització contra les guerres imperialistes quin punt més àlgid va ser la manifestació mundial contra la guerra d’Iraq el 15 de febrer de 2003. D’aquesta manera, l’odi que s’havia generat –sobretot- vers la població musulmana va ser redirigit vers els responsables de les guerres i ocupacions a l’Orient Mitjà com Aznar o Bush.

Condemnar el terrorisme sense islamofòbia

De les diferents aportacions que recull el llibre n’assenyalo algunes que, per mi i avui, em semblen més significatives. Per una banda, Brigitte Vasallo ens convida a condemnar el terrorisme sense caure en la islamofòbia com a discurs d’exclusió. Així, malgrat la islamofòbia es defineix com els prejudicis i la por contra l’islam i les persones musulmanes, més enllà de les creences i les pràctiques religioses de cadascú, sofreixen islamofòbia les persones de tradició musulmana, sí, però també laiques o atees; persones que es llegeixen com a àrabs: tan se val que siguin cristianes àrabs, jueves àrabs, amazigh, Kurdes o de qualsevulla ètnia o tradició cultural i religiosa, totes pateixen la mateixa islamofòbia.

Estigmatització de les dones: el burca a l’ull aliè

En relació a l’estigmatització de les dones entre els musulmans, la que fins i tot va “justificar” la invasió a l’Afganistan dels talibans perquè obligaven les dones portar el burca, la mateixa Brigitte ens diu que és com portar el burca a l’ull aliè, que del que es tracta és del feminisme com a exclusió.

Negar els drets civils, al propi cos i a la indumentària

 “En els debats sobre la qüestió del vel hi ha una enorme confusió sobre l’objectiu a debatre, centrar-nos en una peça de roba generem una cortina de fum que ens impedeix de veure-hi clar. Darrere s’hi amaga poder exercir els drets civils i el dret al propi cos, específicament el de les dones. Per altra banda, defensar el dret a decidir sobre la pròpia indumentària no es basa pas en una construcció idealitzada i orientalista del vel o de qualsevulla altra peça. El vel pot tenir tants significats i tantes connotacions com pot tenir una minifaldilla, una cresta o un tatuatge. És evident que les dones que són obligades a portar un vel integral estan en una situació de violència de gènere, però ja hem après que la violència i el masclisme no entenen de classes, ni de races: és una pandèmia que ens afecta a totes en quan que dones”.

La islamofòbia té rostre de dona

El testimoni de Fatiha El Mouali ens explica que la islamofòbia té rostre de dona. Ens diu que tota manifestació de intolerància religiosa vers les persones musulmanes és també una mena de racisme cultural que parteix d’una posició de superioritat a l’hora de marcar una diferència entre la cultura hegemònica (occidental) i una altra a la que se li atribueixen tota mena de deficiències i carències. A molts països occidentals, la presència musulmana comença a estar en el punt de mira dels partits polítics, sobretot dels de la dreta i l’extrema dreta, i el creixent discurs sensacionalista sobre aquestes persones ha proporcionat un ambient de por, així com la expansió d’idees que consideren les pràctiques i la creença musulmana incompatibles amb els valors de civilització i modernitat occidental.

Prejudicis en la comunicació

La Fatiha hi explica, a partir de la seva pròpia experiència, les vivències d’una dona immigrant i musulmana les peripècies d’ençà que va arribar a Catalunya l’any 2000. A banda dels obstacles administratius trobats al Consulat, del de reagrupament familiar, d’assolir el NIE sense permís de treball, de visitar l’INEM o assistir a classes de llengua per aprendre l’ idioma del país que t’acull. Unes classes que sovint són propicies a explicar vivències i –a voltes- expressar sentiments i malestar. Però el fet de considerar –en general- aquestes dones com a víctimes de la seva pròpia cultura i del masclisme,  fa que qualsevulla manifestació de malestar s’interpreti com a indici de violència domèstica per part de l’home. Difícilment s’entén que el malestar és com a resultat de les dificultats pròpies de la vida, de les frustracions viscudes arrel de la immigració i del maltractament rebut a diari pels mitjans de comunicació, el carrer i/o les mateixes institucions.

Portar el vel suposa exposar-se a les mirades diferents

“Les dones que porten el vel pel carrer no poden passar desapercebudes de cap manera. Estan exposades a molts tipus de mirades: de llàstima, de pena, d’incomprensió de menyspreu... i tots els sentiments que es transmeten diàriament i que fan que, amb el pas dem temps, s’aprengui una tàctica que aconsegueixi en evitar i desviar la mirada per salvar i protegir el propi orgull i dignitat”.

No permetre que ens destrueixin per dintre

Quantes coses podem aprendre simplement escoltant l’altre!!! O és que aquesta actitud no forma part de la nostra pròpia cultura?. No ens confonguem de bàndol: l’enemic és el poder, els senyors de la guerra que destrueixen vides i l’imperi del poder financer que condemna a la pobresa la majoria de la humanitat, i que per sortir victoriosos de les seves gestes necessiten que ens enfrontem entre nosaltres. Ara que de nosaltres depèn no permetre que ens destrueixin, precisament la nostra millor defensa rau en  la matèria humana que viu en totes i cadascuna de les persones del planeta, sigui quina sigui la seva llengua, cultura o identitat.

maribelanoia@gmail.com

TESTIMONIS DE LA VERGONYA

Ciutadana Dempeus                                        Maribel Nogué i Felip

Aquests dies, en el conjunt d’ activitats emmarcades en l’ Octubre Solidari, l’ Espai Cívic Centre d’ Igualada ofereix l’ exposició “Rostres de la mediterrània”, 60 il·lustracions d’ artistes de 15 països diferents que posen rostre a la situació del mar Mediterrani amb l’ arribada de les persones refugiades.

Isabel Casas, Sílvia Rodríguez, Judit Corral, Marga Gibert i Carles Duran

Rostres de desesperació i d’ esperança

A través d’ aquestes il·lustracions se’ns convida a reflexionar a partir d’ aquests rostres de desesperació i d’ esperança, rostres de viatgers, d’ immigrants, cares del passat i del present, persones que per la fortalesa europea només són números en estadístiques plenes de desapareguts, ofegats i morts sense rostre... Persones que, per voler trobar una vida millor, per compartir un desig tan antic com la mateixa humanitat, han de malviure estigmatitzades com a clandestins”, “il·legals” o “sense papers”.

Un acte de la UCFR - Anoia

La presentació d’aquesta exposició de STOP MARE MORTUM va anar a càrrec de Farah Benserhir i Laia Martí, de UCFR – Anoia, i va comptar amb el testimoni de diferents persones que –des del voluntariat- havien anat als camps de refugiats compartint amb els presents les seves impressions des de la indignació i la impotència, interpel·lant les nostres consciències, però sobretot als governs responsables d’haver provocat aquesta situació.

Sortir del foc per anar a les brases

Isabel Casas, que amb Mònica Margets i Teresa Graells va anar-hi el passat mes de febrer, explicava –astorada- que no entenien res, que el què havien vist no era dolor al seus rostres com esperaven trobar, sinó que palesaven una sensació com d’ alleugeriment pel fet d’haver pogut salvar l’obstacle del mar que els separava d’Europa, fugint així de l’ infern de la guerra i els seus efectes devastadors. En aquest sentit recordava el testimoni d’aquell jove que recull el documental ASTRAL: “Jo sé que quan arribi a Alemanya tindré feina i podré formar la meva pròpia família”. La Isabel, conscient de la situació que es viu en aquesta Europa fortalesa, tenien la sensació que estaven ajudant una gent que sortia del foc per anar a les brases. Fugen de la misèria i els porten a una nova misèria lluny de la seva gent, de la seva terra, de la seva cultura, la seva llengua... El problema s’ hauria d’afrontar des de l’arrel: ningú vol marxar per causa de la guerra, de la misèria... La causa n’és la guerra, el poder destructor de les armes i el repugnant negoci de la indústria armamentística.

Morir de fred

També va manifestar estar molt enfadada perquè comença el fred i la gent està als camps en unes condicions deplorables. Al Líban, on va anar-hi aquest estiu, com que el campament està prop de les muntanyes, li deien que cada dia hi ha gent que es mor de fred. Mentrestant, d’aquí uns dies, i aprofitant l’arribada del fred, començarà la campanya de Nadal dels grans magatzems tot convidant-nos al consum perseguint únicament el guany econòmic com a finalitat. Sí, és cert, segurament aprofitaran la sensibilitat més propensa en aquestes dades per passar algun reportatge per la televisió, que certament serà colpidor, i que ens farà saltar la llagrimeta...Però la realitat continuarà allà, i n’hi ha que s’han espavilat i -fins i tot- en treuen profit. La BBC ha denunciat que refugiats siris, alguns menors d’edat, treballen a Turquia per a fàbriques proveïdores de marca de roba com ara Marks & Spencer i Aso, i que d’altres – majors d’edat però sense papers- treballen en tallers subcontractats per marques espanyoles com ara Zara o Mango.  

Una societat deshumanitzada a la deriva

També va donar el seu testimoni la Marga Gibert que va anar-hi aquest estiu amb dues amigues més. S’admiraven de com, malgrat la peremptorietat de tenir un sostre o la necessitat d’alimentar-se, tenien també aquella capacitat de contenir l’innegable estrès emocional viscut per aquest drama de l’èxode, tenir altres horitzons a la vida, dignificar la mateixa situació de pas que viuen, a partir de la humanitat que traspuen i que ens retornen a la mateixa essència de l’esser humà, uns valors que a Europa han estat fagocitats pel domini d’allò més material. La Marga reflexionava sobre la desolació de veure una societat a la deriva, entre perversa i paranoica... i com Europa s’havia tornat tan crua i incapaç  d’oferir una mirada, donar una mà, escoltar-se... Aquesta societat deshumanitzada és una catàstrofe per a tothom, va concloure.

Compromís també i –sobretot- aquí

En Carles Duran ens va parlar de que no sols podem anar allà a ajudar, sinó que podem i hem de treballar sobretot des d’aquí, des del compromís d’exigir responsabilitats als governs que són responsables d’aquesta situació, de les guerres i les seves conseqüències.

La Fàtima i la Fatiha preparant el té per compartir

Exigir obligacions a una ciutadania maltractada

La Judit Corral ens va convidar a la reflexió a partir de la situació dels infants i joves, i va citar un grup de 15 adolescents que viuen sols en una Plaça, a Silícia, i en unes pèssimes condicions, que els hem buidat d’ ètica i moral: “m’ imagino els governs europeus exigint que siguin bons ciutadans, que tinguin una valors, que respectin les normes de convivència, que siguin justos, que ajudin a qui ho necessita; i em pregunto amb quin dret els europeus podrem exigir a persones tractades miserablement que facin l’exercici de pensar de l’altre, que tinguin uns valors ètics i morals de respecte a l’altre i de cooperar amb l’altre”. La Sílvia Rodríguez, per la seva banda, va compartir la seva experiència en un camp on la gent vivia en una antiga granja de pollastres que s’havia habilitat precàriament i com s’organitzaven pel tema del menjar, per exemple.

Un crit a fer prevaler la mateixa humanitat

I després de les paraules del regidor de Cooperació Fermí Capdevila, que va dir unes paraules per posar en valor els testimonis que havien precedit i la tasca de totes les entitats que formen Igualada Solidària, es va donar la paraula al públic on la Fàtima va palesar la indignació per la situació que pateixen els refugiats, en particular els infants, fent una crida a fer prevaler els valors humans per la supervivència de la mateixa humanitat.

Uns altres rostres

Amb aquesta exposició se’ns convida a pintar uns altres rostres de la Mediterrània, aquella mediterrània que volem, la que ens agermana, la que ens fa lliures, respectuosos..  per tal d’omplir-la de sensacions i emocions. Pintem-la com la voldríem veure, com la voldríem viure, com la imaginem”... 

maribelanoia@gmail.com

DE BLANC, PER CONTRUIR LA PAU

Ciutadana Dempeus               Maribel Nogué i Felip

La gran notícia d’aquests dies és l’acord de Pau a Colòmbia, amb la magna cerimònia de  posada en escena de la seva signatura vestint tothom de rigorós color blanc. Un llarg i dur procés on sempre hi haurà qui es voldrà posar alguna medalla i, la veritat, és que l’esperit d’aquest procés excepcional està molt lluny de que es pugui etiquetar amb els paràmetres a l’ús basats en l’èxit competitiu, doncs tot el procés ha estat impregnat d’un altre tarannà.

Celebració a Barcelona

Una aposta per la pau que ve de lluny

Ningú sap la violència que ha hagut de suportar anys i anys la seva població civil, les seves dones en particular, i potser ningú tindrà present el gran paper jugat d’ençà que el 1995 –per exemple- va endegar la Ruta Pacífica, una proposta política que pretenia la confluència de les dones de tots els diversos sectors (intel·lectuals, mares, comunitàries, religioses, etc.) que es declaraven pacifistes, anti-bèl·liques i constructores d’una ètica de la no violència on l’ equitat, la tolerància i la llibertat fossin els seus principis fonamentals.

Un sí de les dones en una cimera

Precisament, fa tan sols deu dies, i organitzada fins a un total de nou plataformes com aquesta, es va celebrar a Bogotà la “II Cimera Nacional de Dones i Pau” que palesava la indiscutible aposta de les dones per aquest procés de pau. És que les organitzacions de dones colombianes han realitzat un treball extraordinari per empènyer la signatura de l’Acord i perquè aquest reflecteixi la diversitat de situacions que han patit les dones i els homes en relació al conflicte armat.

Reconeixement internacional

A la cimera  hi havia més de 600 persones entre autoritats colombianes, ambaixadors, representants de les Nacions Unides i de ONU Dones, de la Unió Europea i d’altres organismes i es va cloure amb la lectura d’un manifest polític llegit per nou dones que representaven tantes nou plataformes organitzadores d’aquesta cimera.

Un Manifest amb principis

“Nosaltres, les dones colombianes, des de diverses identitats i expressions de ser dona, provenint de regions i territoris andins, de l’Amazònia, caribenys, insulars, del pacífic, de les planúries, del nord, del sud, de l’orient i occident del país i també d’altres territoris de fora les nostres fronteres, que en decurs de la nostra vida ens hem dedicat a construir un país, una casa i un carrer en pau, i que totes les persones puguem viure segures i valorades en la nostra dignitat humana, afirmem que necessitem la pau per defensar la vida, afermar la democràcia, per garantir la participació i la representació activa de les dones i el gaudi efectiu dels nostres drets humans. La Pau és una prioritat, superant el dolor i la tragèdia, la marginalitat i l’exclusió, transformant els dogmatismes, els fonamentalismes i les pràctiques d’una cultura que ha transitat per la guerra, per avançar –sens dubte- en la construcció d’una societat justa, pluralista, inclusiva, diversa, reconciliada i respectuosa amb tota la integritat i universalitat dels drets humans”, diu el seu manifest.

Tancar pàgina sense oblidar

“La Pau ha d’expressar les aspiracions d’un món just, lliure i igualitari. Una pau sense discriminació, sense racisme, sense pobresa, en democràcia que garanteixi les múltiples formes de desenvolupament de la meitat de la humanitat, les dones. Per això reconeixen que, l’assumpció d’aquests drets en l’acord final, és el llegat històric de les dones que les han precedit i de les organitzacions de dones de tot el país que han dedicat tota la seva vida a la causa de la pau, colombianes que han fet de la democràcia i la justícia el seu horitzó de treball: “és el temps de sanar les ferides, de transformar l’odi i la venjança en veritat, justícia, reparació i garanties de no repetició, de canviar la indiferència pel compromís amb la justícia i la pau, de superar les diferències que ens distancien no pas per negar-les sinó per enfortir la convivència democràtica. És temps de tancar la pàgina de la guerra, no pas per oblidar-la sinó per donar pas a la vida i a la llibertat”.

Les antigues bales signaran una pau que prioritzarà l'educació 

“Bolis” en lloc de bales

Així com a Portugal els fusells donaven pas als clavells, a Colòmbia les bales tindran una significació especial doncs, segons el Ministeri d’Educació ““les bales varen escriure el nostre passat, la educació el nostre futur”, i ho rubrica amb unes plomes estilogràfiques elaborades a partir de les restes de bales de fusell emprades en els camps de proves de l’exèrcit i en els enfrontaments amb la guerrilla. Amb aquestes plomes estilogràfiques  signaran l’acord totes les parts implicades.

Perdonar i demanar perdó

Aquest és un procés per extreure’n més d’una lliçó, doncs les víctimes estan donant una lliçó de reconciliació al país, les FARC comencen a demanar perdó per les atrocitats comeses i l’Estat també encara la seva responsabilitat. Aquest perdó té una força increïble per encarar la construcció de la pau, perquè la pau no és sols l’absència de guerra sinó - sobretot- la pau implica resoldre problemes estructurals darrere dels conflictes, o com diem les dones antimilitaristes: “no volem ni guerra que ens destrueixi ni pau que ens oprimeixi”.  

maribelanoia@gmail.com

REFUGIATS, UNA REALITAT QUE NO FA VACANCES

Ciutadana Dempeus                                             Maribel Nogué i Felip

“No hi som totes, ens falten les refugiades”, deia el Manifest que UCFR-Anoia va fer públic per la Festa Major i que afirmava que una de les cites de vacances més generalitzada és la trobada amb el mar, un mar que en els darrers temps ha tenyit el seu blau mediterrani de dol, doncs a les seves aigües darrerament hi ha perdut la vida més de 4.400 persones que tan sols buscaven una oportunitat a l’altra cantó de la riba, l’ esperança europea, altrament baluard dels drets humans, d’asil i de solidaritat.

Foto: Isabel Casas

Portadores de vida. Els seus records queden enrere sota la feixuga llosa de sa dissort, i es carreguen el futur a l’ esquena amb un somriure als llavis, mirant endavant, amb el cap cot. Maribel Nogué i Felip

Prioritzen el negoci de la guerra

Però avui, aquesta Unió Europea governada pel poder financer sols entén de beneficis i exclusió i els gira l’esquena. Reafirmen hipòcritament la seva solidaritat però excusen l’acolliment a la població víctima d’una guerra que occident ha contribuït a que es generés, i ens vol fer còmplices de les polítiques del negoci de la guerra prioritzant polítiques i mesures de seguretat dels estats a costa dels drets socials i humans que havien caracteritzat la vella Europa.

“Dret a viure, refugiats sense refugi”

Els dies de Festa Major es va prorrogar l’exposició fotogràfica “Dret a viure, refugiats sense refugi” que la Isabel Casas va fer a la sala de l’Agrupació Fotogràfica d’Igualada. Un recull fotogràfic de la seva estada –el passat mes de febrer- als camps de refugiats de Lesbos, al Magatzem d’Atika i el port de Mitilene. L’ impacte de les 28 fotos exposades anava acompanyat d’un peu de text escrit per diferents amigues i amics.

Peus de foto amb frases colpidores

El que expressaven aquestes frases era tan o més colpidor que les mateixes imatges, doncs respiraven un altre aire que el del llenguatge imperant oficialment. Frases com ara: “peus que fugen: peus que enfilen camins i vinclen cossos i terres sense estendards. Peus tenaços, ebris d’angoixes i lleials al somni de llibertat”, de Concepció Ramió i Diumenge”; o “Un camí ple de pedres em separa dels meus germans. El gos el travessa. El podré travessar jo?”, de Teresa Forcades, prenien una significació especial; o bé “Abatut pel cansament, la crueltat del desamor, la injustícia, el tancament, la indiferència... fins quan...? fins quan?!! El son conspira un nou principi”, Maria del Mar Albajar i Viñas, abadessa del Monestir de Sant Benet de Montserrat; “Registra’m. No tinc res. Només tinc por. Em dic Fàdia. Sóc d’Alep. Llicenciada en filosofía. ‘La llibertat és l’opció d’escollir de qui vols ser esclau’ ho va dir Hannah Arendt? Ja no ho recordo...”. Margarida Castells i Criballés; “Tres titanes armades amb graneres, rasclets, poals i pals de fregar es dirigeixen, rabentes, vers el camp de batalla. On són els titans?”, Encarna Sant-Celoni i Verger.

Més frases

També “Una humanitat –sense pàtria- abandonada a la sort d’un fals asil; i que, amb el caliu d’uns bidons, veu com els seus somnis esdevenen brases d’una dramàtica situació!, de Carmel·la Planell i Lluís; “Deixa-ho tot, abracem el neguit mentre d’altres continuem. Nosaltres agafem el camí. Verb a bord: fugir, ofegar, resistir, tremolar... Hem surat hores indignes sense aigua ni excusar. Condicions incondicionals: si arribéssim... Destinació promesa: potser podríem viure en pau i amb dignitat”, de la Mireia Rubio Molín; “Anem a la recerca de la fraternitat i la sororitat per poder reconstruir de manera urgent l’esperança i els drets allà on “resistir és existir” i la vida sembla perduda”, Ana Uroz; “Res no hi ha més perillós que un somni, res més poderós que una esperança. L’expressió ‘tanques impermeables’ mai no descriurà el que són les tanques, sinó els riscos cada vegada més grans que hauran d’assumir els somniadors per a assolir allò que somniem’. (Santiago Agrelo, Arquebisbe de Tànger)”, Montserrat Roca i Tort.

Les frases de les tres dones que hi varen anar

“Tan a prop i tan lluny. Les persones d’aquesta banda només demanen un bocí del que tenen les de l’altra banda. No és l’aigua de la barrera. És l’egoisme de la nostra societat. Entre tots la podem canviar”, Teresa Graells i Farrera, companya de viatge de l’Isabel; “Un aforisme universal pels voluntaris: ‘fes tot el bé que puguis, per tots els mitjans que puguis, de totes les maneres que puguis, a tot arreu on puguis, sempre que puguis, a tanta gent com puguis, mentre puguis’ (John Wesley)”, Mònica Margets i Soler, l’altra companya de viatge. I la foto de la Isabel deia: “Rastres de desesperació. Fugen de l’horror de la guerra o de la misèria. Han d’anar depressa, estan convençuts que Europa els espera per acollir-los i podran refer les seves vides. Cada vegada més paranys, més fronteres tancades. Quina vergonya!!!”, Isabel Casas Penas.

Però aquesta exposició no constava al programa d’actes de la Festa Major

maribelanoia@gmail.com

QUAN UN PETIT GEST ESDEVÉ GRAN

Ciutadana Dempeus                                              Maribel Nogué i Felip

Ens trobem davant una ofensiva del terror a escala mundial que ens esquitxa cada vegada més a prop, i no sols per la proximitat d’on es produeixen els atemptats terroristes sinó perquè la realitat de la globalització fa que no existeixin ja les distàncies per viure -en pròpia pell- el dolor i la ràbia de les seves conseqüències.

Morts de primera i de segona

Ara ha sigut Niça, ahir París o Bruselles, però també Bagdad, Dacca, Istanbul, Mogadiscio, Kabul, Llac Txad, Gao, Kuda, Bosso... Tan sols a l’any 2015 es produïen un total 11.774 atacs terroristes arreu del món amb 28328 morts: 2418 a Iraq, 1798 a l’Afganistan, 1009 al Pakistan, 791 a l’Índia,  589 a Nigèria, 494 a Egipte, 485 a les Filipines, 459 a Bangladesh, 428 a Líbia, o 382 a Síria. No obstant, des d’occident sembla que sols ens mobilitzem i fem minuts de silenci per la mort d’un tipus de víctimes, com si hi haguessin morts víctimes d’atemptats terroristes de primera o de segona.

Tess Asplund, una activista antiracista sueca

L’exclusió dels musulmans no hi té res a veure

L’escriptora, periodista i amiga Nazanín Amirian, gran analista del conflicte d’interessos real que s’amaga darrera aquesta epidèmia de destrucció i mort arreu, en particular a l’ anomenat Orient Mitjà, ens ho explica en el seu darrer article “El terrorisme islàmic no és fruit de la exclusió dels musulmans”.

“Des dels atemptats de l’11 de setembre del 2001 als EUA, presentats falsament com a punt de partida del terrorisme, hi ha un esforç per part de tots els polítics, sociòlegs o totòlegs tertulians dels mitjans de comunicació per explicar les raons que porten a uns fidels de l’ islam, molts d’ells nascuts a Europa, per matar persones a occident sense importar-los la seva religió, el seu origen ètnic o la seva classe social. En aquest sentit, el Ministre francès d’Economia Emmanuel Macron representa la resposta més comú quan afirma que és la exclusió dels musulmans francesos el que provoca la seva radicalització. Però, es pregunta “perquè aquesta mateixa discriminació que varen patir les dècades anteriors al 1990, per exemple, no varen tenir la mateixa manifestació de violència?. El professor tunisià Ives Charles Zarka creu que hi ha un altre motiu: la crisi moral que viu occident i el desencís que provoca en algunes persones. No obstant -es pregunta- si donaria la mateixa resposta quan es produeixen els mateixos atacs terroristes a països musulmans. També diu que la cerca de benestar, fonament de les societats europees, no constitueix per a aquestes persones un motiu suficient per viure...

Cal tenir en compte que els “decapitadors de l’Estat Islàmic”, a banda de cobrar milions de dòlars de l’Arabia Saudí i Qatar (entre d’altres mecenes) reben una ingent quantitat de diners amb el contraban de petroli iraquià i el patrimoni cultural de Síria, per viure en un estat de benestar envejable i pagar un sou als milers de joves del lumpenproletariat que estan al seu servei.

Donar la cara front una minoria fosca

Els terroristes, una minoria fosca

Nazazín ens convida a reflexionar sobre la nostra mirada mutilada preguntant perquè s’identifica a milions de persones de l’Orient Mitjà i el nord d’Àfrica (que, en unes condicions extremadament difícils, lluiten per una democràcia política i econòmica), amb una minoria fosca, totalitària i antimoderna que no és ni antiimperialista, ni guardiana de les tradicions exòtiques i alternatives...
Portes obertes a les mesquites d’aquí

És en aquest sentit que s’organitzen arreu jornades de portes obertes a les mesquites per tal que els altres ciutadans comprovin per sí mateixos que allà no s’hi amaguen ni míssils ni bombes. Aquest dissabte la varem viure a Igualada on, al seu local del Carrer Merlet rebien tothom qui s’hi apropava, amb les mans i també el cor obert. A banda d’oferir-te el seu té amb menta i aquelles pastes tan gustoses, t’oferien la seva hospitalitat i et mostraven –amb tota amabilitat i gentilesa- el seu local fet a base de l’aportació i esforç voluntari de la seva gent. La atenció rebuda es palesava ja al mateix recinte d’entrada per després acompanyar-te i donar-te tota classe d’explicacions. L’acolliment convidava a la informació i l’explicació, disposats, si cal, a la  conversa o a l’intercanvi de parers. Per això han de servir els contactes que s’hi han establert.

Una mesquita per acollir els resos i maldar per la integració a la societat protegint-la de la radicalització

Fer front a l’insult quotidià
Sóc conscient que vivim en un entorn curull de tòpics i prejudicis que afloren reaccions de caire xenòfob o racista en el nostre dia a dia, per això valoro enormement el petit gran gest que va tenir la Mariam la setmana passada. Travessava el carrer i un home, des del seu cotxe, la va insultar dient-li filla de p... i altres improperis. Ella s’hi va encarar i li va demanar, en català i en formes i maneres, si us plau, respecte. L’home li defugia la mirada talment com si li fes fàstic. Llavors, la meva veïna i amiga li va dir que si ella fos com ell, aniria a buscar el seu marit i fills i haurien d’avisar l’ambulància perquè l’anés a recollir, però que ella no era així, que el que ella feia valer era educació, cosa que ell –pel que sembla- no en feia servir... Cal dir que aquest senyor –potser avergonyit- va acabar mirant-la a la cara i demanant-li perdó.

"Jo també sóc d'Igualada" una resposta exemplar front l'insult

La seguretat front el benestar

El terrorisme, a banda de negoci, és una cortina de fum per tenir-nos entretinguts i perquè consentim a que es doni prioritat a les polítiques de seguretat front el benestar i la llibertat, drets que s’han assolit a base de llargues lluites i que el capitalisme més agressiu ens està arrabassant. És per això que, davant el dramàtic avenç de l’extrema dreta “antipobres” no els hi convé que els musulmans puguin exhibir la seva religiositat. És el que han fet, en el decurs de la història, els cristians perseguits, els armenis, els càtars, els jueus o els sunnites i chiítes als països musulmans.

Continuen perseguint qui qüestiona el poder

Certament, tenim molta feina per desfer tòpics i prejudicis imposats pels qui ens volen enfrontats, perquè el veritable enemic a batre és el terrorisme econòmico-polític que provoca que morin de gana cada dia al menys 60,.000 persones en tot el món. I aquesta és una causa comuna que no entén de creences ni d’orígens culturals diferents.

maribelanoia@gmail.com

ÈXÌT RENOVAT DE LES NITS CULTURALS

Ciutadana Dempeus               Maribel Nogué i Felip

Un any més, des de Sant Pere Sallavinera hem pogut gaudir d’unes altres nits màgiques. Es tracta d’ aquesta màgia tant especial que s’hi genera tant per la qualitat musical que se’ns ofereix com també –i sobretot- per l’ entorn únic que les acull. Un entorn que va més enllà de l’encant d’aquest petit indret de l’ Alta Anoia i que es viu en un càlid ambient acollidor de la seva gent, una gent que -de forma ben hospitalària i generosa- ens ofereix el resultat d’un esforç d’organització ben notori per tal de que els seus hostes i amics puguem gaudir del bon gust en la selecció del seu programa musical on l’ acústica de la plaça li posa la nota d’excel·lència i la fa encara més sublim. L’ exquisidesa de tot plegat potser explica la constància d’un públic assidu que ha fidelitzat la seva assistència en el decurs de les seves ja 21 edicions.

Renovació il·lusionada

Ens expliquen que la novetat d’ enguany consisteix en la renovació de la junta que promou aquestes Nits Culturals, i que no suposa altra cosa que una renovada il·lusió de les persones que passen davant tot i que hi han intervingut –d’una manera o altres- des dels seus inicis (per cert, la Presidenta i la Secretària d’ara són dones...).

Homenatge a Enric Granados

La nit del divendres estava dedicada a homenatjar la figura d’Enric Granados coincidint en la commemoració del centenari de la mort d’aquest compositor lleidatà. El poeta i escriptor Miquel Desclot, que com cada any va ser l’encarregat de presentar el programa musical cada nit, ens va introduir a la figura d’aquest músic, la seva biografia i obra. Enric Granados va crear l’Acadèmia Granados, una escola de piano a Barcelona que ha produït una llarga llista de talentosos pianistes com ara Frank Marshall i Alícia de Larrocha. Precisament és a l’Academia Marshall (la mateixa acadèmia ha pres finalment aquest nom) on la jove pianista Alba Ventura, protagonista d’aquest concert homenatge, va rebre –entre d’altres- les classes magistrals d’Alícia de Larrocha. Per tant, segons va dir Miquel Desclot, es pot dir que teníem aquella nit una pianista amb vincles musicals de descendència ben directa d’Enric Granados.

Alba Ventura, una virtuosa del piano excepcional  

Ben aviat l’empedrada Plaça de Sant Pere Sallavinera trencaria l’impressionant silenci que s’hi respira amb unes primeres notes de J. Cervelló: “Ocells a l’alba”, que ja ens endinsarien en un concert on se’ns brindava l’ocasió d’escoltar peces ben conegudes com ara el “Nocturn en do sostingut menor”, op. Pòstum de F.Chopin, o el “gran Vals Brillant” també de F.Chopin, així com uns valsos poètics del protagonista de la nit Enric Granados. Les mans d’Alba Ventura, aquesta jove virtuosa del piano, semblava talment com si dansessin damunt el teclat doncs interpretaven, amb la delicadesa i dolcesa pròpia d’aquesta jove pianista, una actuació de qualitat amb una contundència fora de dubtes. Com a anècdota dir que, a la segona part, mentre interpretava els “Cantos Populares Españoles” d’Enric Granados, es va aturar un moment perquè una abella s’havia atrevit a apropar-se fins a ella: “per aquí si que no hi passo”, va dir Alba Ventura, i va reprendre la interpretació des del darrer moviment (són coses d’actuar a l’aire lliure en ple estiu...).

Òpera a la Plaça

La nit del dissabte se’ns va oferir una Adaptació de l’òpera “Il Barciere di Siviglia” de Gioachino Rossini. Es tractava d’una producció de Villa InCanto que, sota la direcció de Ricardo Serenelli (també al piano), i la Mezzo Soprano igualadina Claudina Vallés com a la criada que narrava els fets que s’esdevenien damunt l’escenari, varen endinsar-nos en els embolics de la trama d’aquesta coneguda Òpera. Amb un superb baríton, Jorge Tello com a Fígaro, en Xavier Aguilar com el Baix buffo de Don Bartolo, Carlo Giacchetta com a tenor interpretant el Conde di Almaviva, Maria Casado com a soprano en el seu paper de Rosina, i un sorprenent baix fent de Don Basilio, interpretat per Antoni Fajardo Díaz, feren les delícies d’un públic que emplenava la plaça de gom a gom. Pel que fa a la qualitat musical va cridar la atenció l’extraordinària veu dels dos baixos i la coordinada posta en escena dels cinc protagonistes, així com l’excel·lent interpretació de tan sols cinc músics, que emplenaren tot el recinte d’una òpera tan complerta com aquesta.

Estrena d’espectacle per als infants

A la tarda, i com cada any també, els més menuts tingueren el seu espectacle particular. En aquesta ocasió es tractava de “Monsieur Croche, Els somnis del compositor Claude Debussy”, una obra que la Companyia anoienca del Príncep Totilau estrenava per la ocasió.

Acolliment de petits i grans

Des de sempre s’ha tingut aquesta atenció als infants, per això no és d’estranyar que, tot just entrar a la Plaça, siguin els més menuts els qui et facilitin el programa de mà, així com els que –en acabar les diferents actuacions- siguin aquests infants els qui surtin a l’escenari a lliurar el ram de flors a tots els artistes. És així com ja de ben petits col·laboren i gaudeixen de les Nits Culturals, i és així com –a mesura que es fan grans- (amb aquesta ja són 21 edicions) els anem veient créixer i participar en els diferents punts d’una acurada organització que -sense la participació hospitalària i generosa de la seva gent- difícilment seria possible. Felicitats de nou per fer-nos viure la màgia de les vostres nits.

maribelanoia@gmail.com

LA SEVA TRISTESA PODRIA SER LA TEVA

CIUTADANA DEMPEUS                       MARIBEL NOGUÉ i FELIP

Aquest dilluns 20 de juny, Dia Mundial de les persones refugiades, ens férem presents al carrer per fer sentir la nostra veu i denunciar les vulneracions dels drets humans comeses pels governs i els seus còmplices que tanquen les portes a dones, homes i a infants que necessiten protecció. Ja aquest diumenge els carrers de Barcelona s’havien omplert de gent per alçar el crit de milers i milers de persones que, davant tanta barbàrie, exigeixen als governs d’aquesta Europa -altre temps terra d’asil, de solidaritat i drets humans- que obrin les seves fronteres d’una vegada, tot palesant la voluntat –com a poble- d’acollir aquestes persones refugiades. Són persones que fugen del terror de la guerra i aquí no troben sinó més terror, ja que se’ls nega el seu dret a lliure circulació i a les vies legals existents, se’ls obliga a quedar exposats al negoci impune del tràfic de persones, amb fronteres militaritzades subcontractades a règims opressors i a arriscar la seva vida constantment.

Concentració, de nou a Cal Font

A Igualada, una vegada més i a través del col·lectiu Unitat contra el Feixisme i el Racisme, ens varem convocar de nou a l’espai escultòric Nos(altres) de la Plaça de Cal Font. Sensibilitzats per les informacions que ens arriben, no únicament a través dels mitjans de comunicació sinó també a través de les xarxes socials, poc a poc anaven arribant gent de la ciutadania real, la de tota la vida i la que n’ anomenem nouvinguda malgrat portar ja molts anys entre nosaltres.

Un mural per expressar sentiments

El poema de Joana Raspall que aquests dies ha cobrat tota la seva força i vigència, presidia el gran mural que serviria per poder expressar aquells sentiments que, simplement compartint la lectura d’un manifest, es poden quedar dintre cadascú.

Paraules que suraven sobre el blau

Talment com si fossin les aigües blaves d’aquest mar que, segons la plataforma STOP MARE MORTUM s’ha cobrat la vida d’unes 35.000, hi suraven les paraules: “si haguessis nascut en una altra terra podries ser blanc, podries ser negre...un altre país fóra casa teva i diries “sí” en una altra llengua”...  Enmig de les paraules hi començaven a aparèixer  contorns de mans dibuixats en guix, de més grans, de més petites, dibuixos i frases “la vida és dura” o “hem d’estimar tothom”, algunes també en àrab, la llengua maternes de molta gent present que compartíem –no obstant- un mateix sentiment.

Dibuixos i frases

“T’hauries criat d’una alta manera: més bona, potser; potser més dolenta; tindries més sort o potser més pega; tindries amics i jocs d’una altra mena; duries vestits de sac o de seda, sabates de pell o tosca espardenya, o aniries nu perdut per la selva”. I el mural anava recollint més dibuixos i frases: “podries llegir contes i poemes, o no tenir llibres ni saber de lletra; podries menjar coses llamineres o només crostons secs de pa negre”.

Un empoderament ben saludable

És així com va ser possible compartir la lectura del manifest entre un grapat de persones voluntàries, les unes de les que porten de sempre el seu compromís a la motxilla, d’altres tal volta era la primera vegada que tenien ocasió de participar en un acte semblant, segurament estrenant-se en un català que han après en uns cursets que van assistir per la seva voluntat d’integració. Hi han participat orgulloses de poder exterioritzar la seva indignació i compromís i compartir-lo amb la resta de la ciutadania, satisfetes unes i altres d’haver assolit un empoderament justament en aquest espai tant emblemàtic.

Podria ser la teva

El poema de Joana Raspall que porta per títol “Podries”, reflexiona: “per tot això pensa que importa tenir les mans ben obertes i ajudar qui ve fugint de la guerra, fugint del dolor i de la pobresa”. I conclou: “si tu fossis nat a la seva terra, la tristesa d’ ell podria ser teva”.

maribelanoia@gmail.com

SON UNS ASSASSINS!!!

CIUTADANA DEMPEUS                                                       MARIBEL NOGUÉ i FELIP

Aquestes paraules se’ns han clavat en el fons de les nostres consciències. Les manifestava l’ infermera de Castellterçol (Moianès) Gemma Poca que –com a voluntària- va anar a primers de maig al camp de refugiats d’Idomeini (Grècia). Inicialment, aquestes paraules anaven dirigides a la seva família, però la seva potència testimonial -a instàncies d’ ella mateixa- s’han erigit en una flagrant denúncia de la situació viscuda amb el desallotjament d’aquest camp de refugiats i les hem pogut sentir tant per les xarxes socials com reproduïdes a molts mitjans de comunicació.

Estant disparant, no tenen cor

Amb la veu trencada pel plor, les seves paraules ens han colpit fortament: “no sé si algú té contactes amb en Lluís Llach perquè crec hauria de tornar a cantar la cançó “assassins”, són uns assassins!!!. Està tot ple de gas i no es pot respirar, se’m ha agafat una mica a la gola i no es pot respirar, se’m tanquen els pulmons i em piquen els ulls moltíssim. Encara hi ha nens, està ple de nens a les tendes... no sé si han pogut sortir... les mares cridaven perquè algú s’emportés els nens... És terrible, estan disparant, no tenen cor, hi ha molts nens aquí, molta gent gran que no pot córrer i no pot marxar. No és només fum, és alguna cosa més, és que et crema la cara, se’t tanquen els bronquis i no es pot respirar...”.

Com ho podem permetre?

I, entre plors, es preguntava com Europa pot permetre aquest assassinat, que fa que la gent no pot respirar?. Són gent que fugen de la guerra, els han destrossat les seves cases, han sortit d’això i s’han trobat tancats en una ratonera i, a més, se’ls està gasejant. S’està gasejant a gent que fuig de la guerra pensant que a Europa hi trobarien pau i futur, i aquesta Europa s’’ho esta contemplant...  i repeteix aquest crit que li surt de l’ànima: Són uns assassins!!!, és una agressió contra éssers humans!!!. No té nom!!!. Com ho podem permetre?.

Fugen de l’horror i els oferim més horror

Això està passant ara mateix a aquesta Europa a la que –potser per un fals sentit de conservació- sembla ens hi fortifiquem. Són molts els testimonis que ens arriben malgrat hagin decidit expulsar les persones voluntàries que s’han desplaçat fins allà, potser perquè no ho expliquin.... Ens parlen de les vulneracions dels drets humans més elementals com ara tancar les portes a dones, homes i infants que necessiten protecció. Els responsables de la política europea actual neguen les vies legals existents i obliga als refugiats a quedar exposats al negoci impune de tràfic de persones, a fronteres militaritzades subcontractades a règims opressors, i –en tot cas- a arriscar la vida constantment. Fugen de l’horror i el que reben és més horror.

Més enllà de les xifres

No són ja les constants xifres de persones que han trobat la mort a la mediterrània, les que han conegut el calvari de l’explotació sexual, la escandalosa desaparició de molts infants, les sospites del tràfic d’òrgans que cauen sobre alguns dels règims responsables de tot plegat. Segons la Plataforma “STOP Mare Mortum”, al ja desmantellat campament d’Idomeini hi varen arribar a viure 15000 persones, tenint en compte que més de 3800 persones refugiades ja no varen arribar als camps militaritzats... En el decurs del 2015 més de 613.000 immigrants i refugiats varen creuar la mediterrània, gairebé 34.720 persones varen arribar a Grècia i d’altres 137333 a Itàlia, i pel que fa al 2016 algunes fonts calculen que han arribat a Grècia més de 100.000.

Privilegis econòmics per damunt de la vida humana

Estem davant una crisi humanitària que té causes morals, polítiques i econòmiques, i que evidencia una greu crisi de fons, doncs és també una crisi de les polítiques europees de control de fronteres. Els qui ostenten el govern d’aquesta Europa dels mercats i les finances posen per davant de la mateixa vida humana el manteniment dels seus privilegis econòmics, i això és inadmissible.

La ciutadania respon

Des de la impotència, sorgeixen arreu iniciatives per fer sentir una altra veu que crida també des de la mateixa Europa. Cal palesar que la ciutadania europea no comparteix les polítiques dels seus governants i que aposta per aquells valors humans basats de llibertat de les persones i els pobles, en la democràcia i els drets socials, uns valors que li han permès històricament enarborar la bandera de la solidaritat, amb asil polític i acolliment de refugiats.

Nos(altres), un espai de trobada

Des del col·lectiu Unitat Contra el Feixisme i el Racisme de l’Anoia estem maldant per veure com poder donar resposta a tanta barbàrie. El dia 9 de maig, Dia d’Europa, algunes persones ens concentràrem a l’espai escultòric “Nos(altres)” de la Plaça de Cal Font, llegírem el relat de diferents fets recollits en mitjans de comunicació i férem una cassolada de protesta. Aquest dilluns 30 de maig hi varem tornar. No podíem callar davant la bestialitat del desallotjament d’Idomeini. Amb l’impactant testimoni de l’ infermera de Castellterçol ressonant en l’ambient, persones que portem anys coincidint al carrer per denunciar aquest tipus de situacions coincidirem amb aquelles altres persones que porten ja temps essent les nostres conciutadanes. Hem trobat un espai per coincidir i fer pinya per denunciar tanta barbàrie.

Compartir plors i ràbia

Vaig copsar l’emoció d’algunes d’elles pel fet de poder cridar i denunciar uns fets que potser viuen la intensitat pròpia de qui sap és una població germana. Uns fets que veuen per la televisió i que ploren en la intimitat. Però és que –en el camp de la denúncia de la injustícia i el foment de la pau i la convivència basada en els drets humans- tots plegats formem part de la mateixa germanor, compartint el mateix plor i la ràbia que ens indigna.

Fer front a la islamofòbia

Relacionar-nos, conèixer-nos i aprendre a conviure entrellaçats tota la gent de bé, respectant la pluralitat i la diversitat cultural i religiosa de cadascú, és el millor antídot per combatre el monstre del feixisme que ens amenaça i que –a banda del racisme i la xenofòbia- darrerament pren forma la islamofòbia.

maribelanoia@gmail.com