CIUDADANA DEMPEUS
Són molts els rumors i tòpics que ens arriben en relació als
musulmans, als que pel fet de tenir una llengua i cultura diferents, i
practicar una religió menys comú a casa nostra, pretenen la contemplem des
d’una actitud de superioritat, i ens mentalitzen a acceptar que hi ha el
bé i el mal, i nosaltres –evidentment-
som el bé i els altres els -diferents- el mal.
Un context mundial
de confrontació
En el context de confrontació mundial que vivim, l’imperi
d’occident pugna amb els magnats d’orient pel control dels recursos energètics
i el poder econòmic, sense importar-los fer servir les guerres provocades per
engrossir els seus beneficis en el negoci d’armament. Ni s’immuten si –com a
conseqüència- s’exterminen poblacions senceres, indrets d’incalculable valor
històric, i suposa un alt cost de civils morts i milions de persones víctimes
del seu boig bel·licisme. Ens cal una aproximació a la realitat d’un altre món
que el que ens expliquen.
Tòpics i rumorologia
El llibre “Combatir la islamofòbia” que es va presentar
l’altre dia a Igualada, analitza clarament algun dels tòpics i rumors que
circulen per enemistar-nos amb els musulmans –pel fet de ser-ho- encara que
siguin bones persones i visquin i convisquin la seva quotidianitat a la mateixa
escala de veïns que nosaltres.
Enemics pel fet de
ser musulmans
Per començar només cal recórrer a la nostra pròpia història
on només ens expliquen conquestes i reconquestes en defensa de la pròpia
religió front els altres, pagans per suposat. Podríem referir-nos a les croades
o a l’espoli d’una llatinoamèrica conquerida material i culturalment. Però no
cal anar tan lluny, amb l’enfonsament del bloc de l’est l’any 1989 és quan es
va perfilar l’islam com el gran enemic d’occident a batre per mor de les
aspiracions de domini mundial que pretenia l‘imperi. Ja el 1992, l’anomenada
“comunitat internacional” (EEUU i els seus aliats) va recolzar el cop militar d’Algèria
quin objectiu era evitar una victòria electoral islamista.
Hostilitat amb
l’islam
Ens ho explica el coordinador del llibre, en David Karvala
que afirma que, en aquesta direcció, els atemptats de l’11-S del 2001 varen
suposar un nou impuls cara a l’hostilitat vers l’islam. A partir dels
successius atemptats terroristes duts a terme des del que representa el
yihadisme molta gent s’ha sumat a la idea de que –d’alguna manera- hi ha un
problema amb l’islam en sí mateix. S’argumenta i ens volen fer creure que les
persones musulmanes comparteixen la responsabilitat per aquestes atrocitats o
que -com a mínim- hi tenen la obligació especial de desmarcar-se’n i
condemnar-les.
Situar el
veritable enemic
Sortosament, el moviment anticapitalista sorgit de Seattle
l’any 1999 estava llavors en auge i gran part d’aquest moviment es va bolcar en
la mobilització contra les guerres imperialistes quin punt més àlgid va ser la
manifestació mundial contra la guerra d’Iraq el 15 de febrer de 2003. D’aquesta
manera, l’odi que s’havia generat –sobretot- vers la població musulmana va ser
redirigit vers els responsables de les guerres i ocupacions a l’Orient Mitjà
com Aznar o Bush.
Condemnar el
terrorisme sense islamofòbia
De les diferents aportacions que recull el llibre n’assenyalo
algunes que, per mi i avui, em semblen més significatives. Per una banda,
Brigitte Vasallo ens convida a condemnar el terrorisme sense caure en la
islamofòbia com a discurs d’exclusió. Així, malgrat la islamofòbia es defineix
com els prejudicis i la por contra l’islam i les persones musulmanes, més enllà
de les creences i les pràctiques religioses de cadascú, sofreixen islamofòbia
les persones de tradició musulmana, sí, però també laiques o atees; persones
que es llegeixen com a àrabs: tan se val que siguin cristianes àrabs, jueves
àrabs, amazigh, Kurdes o de qualsevulla ètnia o tradició cultural i religiosa,
totes pateixen la mateixa islamofòbia.
Estigmatització de
les dones: el burca a l’ull aliè
En relació a l’estigmatització de les dones entre els
musulmans, la que fins i tot va “justificar” la invasió a l’Afganistan dels
talibans perquè obligaven les dones portar el burca, la mateixa Brigitte ens
diu que és com portar el burca a l’ull aliè, que del que es tracta és del
feminisme com a exclusió.
Negar els drets
civils, al propi cos i a la indumentària
“En els debats sobre
la qüestió del vel hi ha una enorme confusió sobre l’objectiu a debatre,
centrar-nos en una peça de roba generem una cortina de fum que ens impedeix de
veure-hi clar. Darrere s’hi amaga poder exercir els drets civils i el dret al
propi cos, específicament el de les dones. Per altra banda, defensar el dret a
decidir sobre la pròpia indumentària no es basa pas en una construcció
idealitzada i orientalista del vel o de qualsevulla altra peça. El vel pot
tenir tants significats i tantes connotacions com pot tenir una minifaldilla,
una cresta o un tatuatge. És evident que les dones que són obligades a portar
un vel integral estan en una situació de violència de gènere, però ja hem après
que la violència i el masclisme no entenen de classes, ni de races: és una
pandèmia que ens afecta a totes en quan que dones”.
La islamofòbia té
rostre de dona
El testimoni de Fatiha El Mouali ens explica que la
islamofòbia té rostre de dona. Ens diu que tota manifestació de intolerància
religiosa vers les persones musulmanes és també una mena de racisme cultural
que parteix d’una posició de superioritat a l’hora de marcar una diferència
entre la cultura hegemònica (occidental) i una altra a la que se li atribueixen
tota mena de deficiències i carències. A molts països occidentals, la presència
musulmana comença a estar en el punt de mira dels partits polítics, sobretot
dels de la dreta i l’extrema dreta, i el creixent discurs sensacionalista sobre
aquestes persones ha proporcionat un ambient de por, així com la expansió d’idees
que consideren les pràctiques i la creença musulmana incompatibles amb els
valors de civilització i modernitat occidental.
Prejudicis en la
comunicació
La Fatiha hi explica, a partir de la seva pròpia experiència,
les vivències d’una dona immigrant i musulmana les peripècies d’ençà que va
arribar a Catalunya l’any 2000. A banda dels obstacles administratius trobats
al Consulat, del de reagrupament familiar, d’assolir el NIE sense permís de
treball, de visitar l’INEM o assistir a classes de llengua per aprendre l’
idioma del país que t’acull. Unes classes que sovint són propicies a explicar
vivències i –a voltes- expressar sentiments i malestar. Però el fet de
considerar –en general- aquestes dones com a víctimes de la seva pròpia cultura
i del masclisme, fa que qualsevulla
manifestació de malestar s’interpreti com a indici de violència domèstica per
part de l’home. Difícilment s’entén que el malestar és com a resultat de les
dificultats pròpies de la vida, de les frustracions viscudes arrel de la
immigració i del maltractament rebut a diari pels mitjans de comunicació, el
carrer i/o les mateixes institucions.
Portar el vel
suposa exposar-se a les mirades diferents
“Les dones que porten el vel pel carrer no poden passar
desapercebudes de cap manera. Estan exposades a molts tipus de mirades: de
llàstima, de pena, d’incomprensió de menyspreu... i tots els sentiments que es
transmeten diàriament i que fan que, amb el pas dem temps, s’aprengui una
tàctica que aconsegueixi en evitar i desviar la mirada per salvar i protegir el
propi orgull i dignitat”.
No permetre que
ens destrueixin per dintre
Quantes coses podem aprendre simplement escoltant l’altre!!!
O és que aquesta actitud no forma part de la nostra pròpia cultura?. No ens
confonguem de bàndol: l’enemic és el poder, els senyors de la guerra que
destrueixen vides i l’imperi del poder financer que condemna a la pobresa la
majoria de la humanitat, i que per sortir victoriosos de les seves gestes
necessiten que ens enfrontem entre nosaltres. Ara que de nosaltres depèn no
permetre que ens destrueixin, precisament la nostra millor defensa rau en la matèria humana que viu en totes i cadascuna
de les persones del planeta, sigui quina sigui la seva llengua, cultura o
identitat.
maribelanoia@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada