JO SÍ QUE ET CREC

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Ens trobem davant un altre 8 de març, Dia Internacional de les Dones, un dia per tornar a fer sentir la nostra veu. Semblava que havíem deixat enrere tot allò que vivien les nostres mares i àvies i que ja hem avançat molt. Ara ja hi ha lleis d’igualtat i gairebé tots els Ajuntaments assumeixen activitats de sensibilització, en particular sobre la prevenció de la violència contra les dones. Moltes d’elles són iniciatives lloables basades en la millor de les intencions. I ens podríem preguntar, arriben realment a les dones que pateixen violència?, l’entramat d’estructures institucionals i serveis és suficient? Ofereixen solucions per tal de ser eficaces?. Sabem que la violència vers les dones existeix i potser creiem que això passa lluny de nosaltres....  Quan equivocades estem!... Molt més sovint del què ens pensem i molt més a prop del què ens sembla, les violències masclistes formen part de la quotidianitat de moltes dones del nostre entorn i les vivim des de la impotència.

Atrapada per una bombolla de violència

Sempre he estat en contacte amb dones que pateixen violència, algunes encara no en són conscients i estant dintre la bombolla del lament i el victimisme. Cal un temps perquè la dona pugui sortir del pou en que es troba, està tant anul·lada i enganxada al maltractador que, sense un suport constant, és difícil que -per sí mateixa- pugui arribar al moment de dir “prou” que li permetrà d’enfilar la sortida pel seu alliberament. Necessita suport professional sí, i també denunciar la vulneració de drets. La meva amiga, per exemple, s’ha sentit tractada molt injustament per la seva parella i, en el fons del seu cor, pensa que hi hauria d’haver justícia per tant de dolor acumulat. Però les coses no li van com ella esperava.

Pel seu fill es va atrevir a dir prou.

El detonant ha estat el seu fill: “és l’home de la meva vida”, deia il·lusionada i entusiasmada amb el seu fill als braços... Pel seu fill ho faria tot, i pel seu fill ha decidit dir prou a tants anys d’abusos i humiliacions, que havia aguantat perquè ella es pensava que així estimava, que aquesta era la forma d’estimar, donar-ho tot per “ell” sense esperar rebre res a canvi i donar-li, de propina, la superioritat i autoritat perquè ella li dediqués les 24 hores del dia sense queixar-se.

Treballar per ell sense cobrar

Durant vuit anys ha treballat per ell en la neteja d’escales de comunitats, és autònom i -al principi- li tenia un contracte laboral, però després -quan ja eren casats- la va posar d’autònoma col·laboradora de la seva empresa. En quedar-se embarassada la va donar de baixa, però ella anava a treballar amb ell, embarassada i tot, malgrat no tenia cap nòmina. Potser si que li sortia del programa informàtic però ell no li pagava, ni en efectiu ni al compte, un compte que mai va estar a nom seu i que -per fer-lo servir- ho havia de fer amb una targeta a nom d’ell i avisant prèviament del què havia de comprar, bàsicament queviures, perquè mai es podia comprar -per exemple- roba per ella. Ell sí que es podia comprar tota mena de capricis cars, fins i tot injectar-se o anar al gimnàs per tenir bona musculatura... Ella, prima com un ascle, ha dut endavant la cura de la casa i l’ajudava també a ell en l’empresa. Ell té una filla del seu primer matrimoni, es portàven molt bé en la relació de quan havien de compartir la seva custòdia, per exemple a l’estiu. Perquè va ser un estiu que, embarassada, no es va trobar bé i va haver de quedar-se al llit, i no hi havia res a la nevera... Durant una setmana, pare i filla varen anar a dinar fora de casa, mentre que a ella no li va deixar ni una ampolla d’aigua, que li va haver de pujar la seva mare.

La violència vicària

Estava molt il·lusionada per ser mare i pensava que ell també estaria il·lusionat per la seva paternitat, però s’equivocava. Mai va portar el nen al pediatra ni tan sols li va acompanyar. Amb el nen petit, estava contenta i vivia una il·lusió especial. La seva baixa maternal va durar ben poc perquè “ell” la necessitava pel treball de neteja d’escales... La seva mare, al domicili familiar o al seu propi, tenia cura del nen totes les vegades que ella ho necessitava. Un nen enganxat al pit de la mare quin alletament li ha volgut perllongar fins ben enllà, fins que li fos possible. Però aquesta actitud no era compartida pel pare de la criatura a partir de que ella es va atrevir a denunciar-lo. Es mofava de que encara s’hagués d’alletar amb un any que ja tenia... El nen tenia uns rínxols rossos que li guarnien el front donant-li motiu de joc afectiu i moixanes. Sovint jugava amb la bossa de la mare o es volia maquillar com ho feia ella davant el mirall: tu ets un nen, tu a jugar a la pilota..., li deia son pare.

Denunciar sí, segur, però...

A mesura que ella observava el menyspreu cap al seu fill se li va anar disparant la alarma del maltractament que rebia també ella, un maltractament que ve de lluny... i que ara va recordant uns detalls que ja es capaç de verbalitzar. Les poques persones que l’escoltem ens quedem garratibades de la maldat d’alguns actes i l’hem animat a que posi totes les denuncies que calguin... Però molts dels fets són coses de temps passats i no hi ha antecedents penals que puguin ser un preavís de la causa judicial oberta en aquests moments. Ell s’ha buscat un bufet d’advocats de molts diners amb intenció de burxar en les febleses d’ella, quan estava tant anul·lada per ell, per tal de desqualificar-la en la seva condició de mare per raons de salut mental... Ella és summament respectuosa, parla baixet i prudent, sense alçar la veu (no és que no tingui força per tot el que està passant, ja que és una dona forta, demostrat), però no la creuen...  

L’estratègia d’anul·lar la dona

Ens costa creure que la seva vida va estar en perill perquè ell la va “empastillar” un parell de vegades, atemptant contra la seva vida, i per atribuir-li aquesta manca de salut mental a l’hora de dirimir la custòdia legal del fill. Ella és molt sensible i un parell de vegades, per infortunis familiars, va patir atacs d’ansietat, i ara ell fa valer aquests informes mèdics per evitar que sigui la mare qui tingui la custòdia plena del fill (malgrat haver tingut cura en exclusiva tota la vida dels dos anys i escaig) i evitar així haver-li de passar-li la manutenció. Ell ni en sap ni és capaç de cuidar del seu fill (quan el té en custòdia compartida, ho fa la seva família), però fa servir el nen d’esquer perquè ella passi precarietat econòmica.

La indiferència també vers el seu fill

Un dia, en obrir la porta de casa seva (quan ell ja no hi vivia però encara estaven en tràmits de les mesures cautelars sobre la custòdia del nen) es va trobar que algú s’havia emportat la tele, l’ordinador i tots els mobles, inclòs, l’habitació del nen i també el llit de matrimoni. Aquella nit, ella i el seu fill varen haver de dormir en un jaç improvisat a terra amb mantes i catifes. La llei no li permetia encara fer el canvi de claus.... Es va quedar sense res, es va endur també els records, com si no fossin també seus...

Assetjament, vigilància i control

Mentrestant, ell va llogar un altre pis al mateix bloc on vivien i hi va instal·lar càmeres de vigilància per controlar en tot moment quan ella sortia o qui anava a casa seva... L’assetjament anava acompanyat de constants trucades al mòbil interessant-se “suposadament” pel seu fill. Trucades que, en dictar-se la custòdia compartida una setmana cadascú, es varen interrompre de cop. I quan ella va haver de portar al nen a l’Hospital de Sant Joan de Déu per un problema de respiració, en no poder-li comunicar perquè ell la té bloquejada pel mòbil, ho va fer partícip a un familiar d’ell. En cap moment es va interessar per a res de l’estat de salut del seu fill.

Allunyar-lo de la mare en ple alletament

La setmana que ell en té la custòdia no pot ni parlar amb el nen, ell no li deixa parlar amb la seva mare, ni admet que li porti -o que li vagi a buscar- la llet materna. Ella ha hagut de trencar sobtadament aquest “alletament a demanda” perquè li ho impedeix el pare del nen, suposant-li a ella una doble pèrdua, l’absència de l’infant i el deslletament forçat. És natural que, quan el va tornar,  el primer que li va demanar el nen a la mare era “teta”... Sense tenir en compte que el va tornar gairebé despullat, sense roba interior i el cap rapat al zero, sense gorra ni bufanda, i això que era un dia d’aquells que el fred apretava (la família d’ell sí que anaven embolicats fins al capdamunt...).

Haver de provar una agressió

Prèviament ella havia posat una denúncia per agressió sexual per un dia que ella no tenia ganes de relació i ell la va forçar. Conseqüència d’aquesta agressió va haver de ser intervinguda quirúrgicament. Va estar detingut però va sortir en llibertat... Un altre dia ell se’n va anar de casa deixant-la lligada a ella al llit de manera que no podia ni trucar per mòbil. Però ella, com que és molt prima, se les va enginyar per arribar fins al mòbil i va poder trucar als Mossos que la van trobar en aquest estat.

El laberint judicial, un obstacle

L’enuig i la impotència ens envaeix, perquè aquesta és només una mostra de com la violència masclista es dona al nostre entorn, com es fa servir la violència vicària (fer patir la mare a través dels infants) i es perverteix els mecanismes de la pròpia llei, previstos per protegir la dona, per fer-los servir contra ella. El procés judicial és complicat perquè tot ho has de demostrar i no de tot en tens proves, però els comportaments d’aquest maltractador són de manual, i la debilitat en què ha deixat a la víctima atacant-la per allà on li pot fer més mal, també.

Davant d’aquest sentiment d’indefensió, de sentir-te desemparada, a mans d’una justícia patriarcal que no entén dels sentiments i la vida real, sobretot davant un altre 8 de març- no  podem restar callades i hem de dir prou, empoderar-nos i fer-nos costat les unes a les altres, hem de continuar i continuar lluitant contra l’enorme càrrega de repressió i violència estructural d’una societat masclista que, per altra banda, ja anem esquerdant.

La imprescindible sororitat i complicitat

Els darrers 8 de març d’abans de la pandèmia, fartes també de les violències grupals incloses, milers i milers de dones sortirem massivament al carrer amb un crit unànime de “Jo si que et crec”, un crit perquè la Justícia exerceixi aquella funció que la societat espera d’aquesta institució tan fonamental com és el poder judicial. Ja n’hi ha prou de que la víctima hagi de demostrar sempre la seva innocència, que s’hi ha resistit.... No és de rebut que es pugui polititzar cap institució fonamental segons el govern que dicti unes o altres mesures per fer front a les violències que patim les persones, les dones en particular.

Les dones víctimes de violència no som anònimes, ni vull que ho siguem, tenim un nom i una vida i, en aquest vuit de març i sempre, saps Sobaia?: JO SÍ QUE ET CREC.

maribelanoia@gmail.com

  

NÚMERO 1000 I CONTINUA SORTINT

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Poc a poc, número a número i any rere any, l’Enllaç és present al carrer una setmana i altra, com si aquesta normalitat es produís sense molt d’esforç al darrera, una aposta que és més des d’una actitud de servei a la ciutat que cap altra.

On carai s’han ficat aquestes dones?

Ningú li augurava futur, una publicació local de caràcter gratuït on s’ha vist?, cap altra intent de publicació semblant havia reeixit, on carai s’han ficat aquestes dones?. Perquè des de la seva promotora i directora, Pepita Segura, fins a les maquetadores com ara la Vinyet, la Dolors o la Montse, i comercials com la Carme, l’Enllaç dels anoiencs ha estat sempre a mans de dones, i, casualitat o no, l’Enllaç sortia al carrer en plena commemoració del Dia de les dones l’any 2001, recollint la munió d’actes que s’hi duien a terme.

Ho celebren talment com l’aniversari del seu infant

Ha passat per diverses vicissituds i, a cada número rodó o fita anual (darrerament va celebrar els seus 20 anys de vida), ho celebra amb aquella il·lusió com si de l’aniversari d’un infant es tractés.

La responsabilitat d’informar

El sector de la comunicació és molt important, sobretot per la seva capacitat de fer arribar informació i opinió a la societat en general. Darrerament els mitjans de comunicació estan adscrits a un grup econòmic o altre, sovint grups de pressió per condicionar la opinió pública. En llegir una notícia, si tenim en compte qui hi ha darrera aquell mitjà, interpretarem la informació d’una manera o altra. Sovint enyorem els inicis de la conquerida llibertat d’expressió perquè ens va dotar d’uns periodistes excepcionals que posaven per damunt de tot la seva professió i la independència de criteri. Avui, molts semblen empleats a sou de qui els paga per influir en la política dels qui representen.

Una perversió de l’ofici gens  professional

En nom del periodisme s’ha pervertit aquesta professió. Tertulians a sou que sols s’inventen notícies i fan córrer fake news per crear animadversió a determinats polítiques i polítics de torn. S’ha donat altaveu a personatges i grups que són autèntics antisistema, i no em refereixo pas als qui viuen al marge de la societat oficial perquè creuen en valors alternatius mediambientals o de condicions socials, sinó als que hi estan posats fins al capdamunt però que només volen carregar-se la democràcia. Ningú els ha fet passar un cordó sanitari dels drets no ja constitucionals sinó simplement de drets humans, com es fa a molts països d’Europa (per exemple a Alemanya).

Parlar sense alçar la veu ni desqualificar-se

I tornant a casa nostra. La pluralitat és una norma i un valor democràtic. Pensar diferent no és cap delicte, hom pot expressar-se i parlar, sense alçar-se la veu ni desqualificant-se, simplement fent sentir la seva veu. A l’Enllaç hi cap tot tipus d’informació. N’hi ha que provenen de les mateixes institucions, sí, i hi caben sense problemes. Altres reflecteixen el pols de les diferents entitats culturals, socials o -fins i tot- esportives de la nostra comarca, les mateixes entitats se’n encarreguen de fer-los arribar la seva crònica formant el cos mateix d’aquest setmanari. Així tothom pot sortir al diari i és un motiu perquè continuï entrant a totes les cases. Per la gent que viu sola és una companyia, i sempre hi ha la iaia que espera veure-hi el seu net o neta que hi surt d’alguna manera...

Comunicació individual i aïllada

El tipus de vida avui és molt individualitzada, estem comunicats al màxim però de forma telemàtica, les llargues converses personals s’han substituït en una invasió als nostres telèfons de whatsapps o altres de missatgeria instantània.

Opinar

Les pàgines d’opinió tenen una altra funció divulgativa no menys important. Hom hi pot expressar el que hom creu, pensa o creu d’interès publicar,  i els lectors poden triar la seva lectura tan se val si la seva opinió és coincident amb qui ho ha escrit o no. 

Jo escric i tu, si vols,  em llegeixes

Així m’hi he trobat jo que porto ja, amb aquest, 587 ciutadanes dempeus. Escric perquè m’agrada, i soc conscient que puc aportar aspectes diferents de reflexió i opinió que em donen un espai propi de personalitat, permetent-me expressar i comunicar allò que penso. Arribar als lectors que em llegeixen és per mi un plaer, un honor i un privilegi, per això estic tant agraïda a l’Enllaç perquè em permet establir aquesta complicitat amb la ciutadania des d’aquest espai tant especial i que ve de lluny. Felicitats per aquests mil números i que en siguin per molts més.

maribelanoia@gmail.com

LA CIUTADANIA DE NOU DEMPEUS PER LA SALUT

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

 L’any 1977, la ciutadania de Montbui ja va haver de sortir al carrer per exigir el seu dret a la  salut, perquè s’havien quedat sense atenció mèdica al seu municipi perquè seria emplaçat al que avui és el CAP del final de Passeig. La distància i les dificultats de desplaçament (llavors no hi havia autobusos com ara) suposaven un important greuge per una població majoritàriament treballadora que cotitzava i ha cotitzat a la Seguretat Social com per tenir una millor atenció a la seva salut.

Montbui es mobilitza per la sanitat pública

El passat divendres 27 de gener hi van tornar. Aquesta vegada s’han quedat sense alguns dels serveis que consideren imprescindibles en una atenció primària que ja s’estava donant al CAP de Montbui, un CAP que -amb molta lluita i esforç- s’havia aconseguit per al municipi. Ara reivindiquen recuperar la pediatria, un servei que durant la pandèmia es va centralitzar a Vilanova del Camí i que continua estant centralitzat en el CAP del municipi veí, el que suposa un temps i despesa extra per desplaçament, ja sigui en bus o en qualsevol altre mitjà, i que suma dificultats per tal d’accedir la atenció primera d’un infant pel seu pediatra, oi més quan està malalt i són dependents, i han d’anar acompanyats.

S’han suprimit serveis bàsics

També reivindiquen que tornin els serveis d’urgències de cap de setmana, el servei de ginecologia i traumatologia i altres perquè els l’han suprimit i, segons afirmen en el manifest, volen que d’una vegada per totes es prioritzi la salut de les persones de Montbui. Paguem prou impostos com per merèixer uns serveis públics de qualitat.

Una situació que ve de lluny

El problema no és d’ara ni arran de la pandèmia, tot i que haver de fer front a aquesta situació -i la seva magnitud- ha fet més difícil l’equilibri d’uns serveis que ja portaven temps de precarietat per les respectives polítiques de privatització, pròpies del neoliberalisme aplicat per part dels governants de torn. Saben que, quan hom està malalt, afronta el seu guariment com sigui  està disposat -si convé- a gastar-se allò que té i fins i tot allò que no té, com si la salut es pogués comprar. I això ho saben els qui han vist que el servei a la salut és un potencial de benefici en aquesta societat de mercat, comercialitzant amb la nostra salut. I ho fan sense escrúpols, amb la complicitat dels qui tenen la responsabilitat pública de la salut de la població. S’ha permès obrir tot tipus d’empreses per oferir aquest serveis en competitivitat al que han d’oferir els serveis públics per naturalesa, quan els articles 43 de la Constitució i el 23 de l’Estatut reconeixen el dret a la protecció de la salut i encomanen als poders públics crear mesures preventives i els serveis i prestacions necessàries, sense tenir en compte que, segons la OMS (Organització Mundial de la Salut) es considera que un estat de salut complert consisteix en “un benestar físic, mental i social, no solament l’absència d’afeccions o malalties”.

Aplaudiments a la pandèmia, i ara?

Així ho han entès la majoria dels professionals sanitaris i no sanitaris que continuen deixant-s’hi la pell per dur a terme no ja el seu treball sinó el que és la seva professió, que en mols casos és autèntica vocació. Així ens ho varen demostrar en el decurs de la pandèmia i així els aplaudíem des dels balcons i terrats de casa en reconeixement a la seva dedicació, malgrat portar ja una llarga temporada d’esforç extra i sacrifici per mor de les retallades dels governs respectius, tant de tipus econòmic com de doblar torns per manca del personal necessari.

Esgotament personal i professional

Però ja no poden més, el desgast castiga la seva pròpia salut, amb les conseqüències familiars subsegüents i una degradació del servei que han de donar a la població. Els responsables polítics d’aquestes polítiques desmantelladores del sistema públic, que va endegar CIU amb la Llei de l’any 1990, li han seguit els passos, els polítics de la Comunitat de Madrid i d’altres indrets d’arreu de l’estat. No tenen la intenció de posar-hi solucions, ans el contrari, sembla que ja els vagi bé que la gent hagi d’optar per la alternativa d’anar als centres privats perquè la gent no pot esperar un mes perquè li donin visita per al seu metge de família o que les llistes d’espera per ser visitats per especialistes, proves o intervencions quirúrgiques es retardin d’una manera inacceptable. Això sí, tant a la Comunitat de Madrid s’ha construït un nou Hospital sense ni quiròfans ni pressupost per contractar el personal necessari, i a l’Ajuntament de la seva capital s’han produït milionàries comissions per la compra de mascaretes: pa la saca!!!.

La privatització té conseqüències negatives

Amb aquestes polítiques de privatització dels serveis públics hi perdem tots, els usuaris en primer lloc, però de forma important també els empleats públics que veuen decréixer els seus emoluments i empitjorar les seves condicions de treball, repercutint en la qualitat d’una atenció que desitgen donar però que -si es salva- és pel seu lliurament i vocació, no perquè tinguin cap estímul o incentiu de qui té la obligació de tenir-ne cura dels seus professionals per tal que puguin donar un millor servei.

Descontent general per la pèrdua de drets

No pot ser, això no pot continuar així. La gent es queixa i es pregunta com s’ha pogut arribar fins aquí. Per experiència sabem que els drets no plouen del cel sinó que s’han guanyat a pols, arrencats als qui en tenen la responsabilitat tot exercint un dels altres drets fonamentals, els d’una ciutadania que no vol contemplar passivament com s’està duent a la nostra cara un canvi de model, on es consolida al servei de les grans transnacionals i lobbys empresarials del sector que condicionen uns preus de mercat, tant de medicaments com d’aparells per a proves i demés. A pols vàrem conquerir els nostres drets socials i a pols els hem de defensar.

La salut no és negociable

Que curiós que se’ns presenti la medicina privada associada a unes instal·lacions de luxe que enlluernen, quan -sovint- els seus professionals tenen una situació laboral tan o més precària encara, i que curiós que per a tractar aquelles malalties més complicades -i no tan vistoses- la mateixa sanitat privada derivi aquests pacients a la sanitat pública. Aquest tipus de malalties no deixen beneficis, és clar...

Mobilització també davant l’Hospital d’Igualada

Per això, divendres passat, la població de Santa Margarida de Montbui va anar en manifestació des del CAP Montbui fins al CAP Igualada, i aquest dimecres, professionals i usuaris s’hauran concentrat de nou, davant l’Hospital d’Igualada, per fer-nos costat els uns als altres i exigir els nostres drets.

maribelanoia@gmail.com

LA VIDA, EN LA SEVA NUESA

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Sembla mentida que valors bàsics i universals, com ara la mateixa vida humana, ja no formin part de la prioritat dels qui ostenten les directrius a nivell mundial, com si volguessin esborrar-la de la història. Els drets humans, consagrats per tot el món l’any 1948, semblava que havien arribat per quedar-se. Sortíem d’una guerra d’abast mundial en la que es varen travessar tots els límits pel que fa al respecte a la persona, als valors humans que sempre han existit i que es varen trepitjar amb una crueltat i maldat infinita. Encara avui hi ha qui nega holocaust i és com si ens fessin posar una bena als ulls per no veure els holocausts dels nostres temps.

Donar resposta i acolliment

Les principals entitats que viuen a peu de carrer de la ciutat la realitat de l’exclusió social, en particular de la manca d’habitatge, han presentat a la regidoria d’Acció Social i Habitatge de l’Ajuntament d’Igualada, i la Conselleria d’Acció Social del Consell Comarcal de l’Anoia, una proposta de servei que doni resposta a la necessitat d’acollir a les persones sense sostre, transeünts o passavolants, que tenim a casa nostra. Ho han fet just quan entrem a l’hivern, doncs es preveuen situacions del malestar que es genera “no saber quina resposta donar quan ens trobem amb la situació o quan alguns veïns de la ciutat ens interpel·len davant la presència de persones que dormen al carrer en ple hivern”.

Solidaritat és tendresa

Vivim en una societat on tot es comercialitza, a tot s’hi posa preu i, en haver-hi tanta precarietat i gent que no arriba ni a final de mes, es palesa la pobresa lligada a la manca de condicions bàsiques per a viure en un mínim de dignitat com la que es mereixen totes pes persones, sense distinció. Els valors de la solidaritat, de la humanitat en que cal afrontar aquesta situació, resten cada cop més distants de les nostres prioritats. És difícil implicar-se en aquest tipus de necessitats tan grans, doncs se’ns fan inabastables. Per això aquelles petites o grans donacions econòmiques, més necessàries que mai, poden tranquil·litzar una consciència que ens fa mal consolant la nostra impotència, però no és la solució.

Llums que ens enceguem pel consum

No, no ho podem normalitzar. Sempre n’hi ha hagut de pobres, diuen alguns, i és cert. Precisament aquests dies, la nostra cultura commemora el fet del naixement d’una vida enmig d’un procés migratori per raons d’empadronament. Uns fets que pretenen enaltir la gran grandesa de la vida  despullada de tota altra condició. No obstant, en profanem el seu missatge. És com si en l’enllumenat extra dels carrers ens volguessin encegar amb la dinàmica del consumisme, de saciar els legítims anhels de felicitat a base de comprar-ho tot, per tenir de tot i per donar forma a l ‘estima vers els nostres mitjançant regals materials, sovint a costa de desequilibrar el propi pressupost, l’actual i el del més immediat, endeutant-se, els bancs viuen d’això i és el que toca.

Alimentar també l’ànima

Tenim dret a un sostre digne on poder viure, que disposi de serveis bàsics com ara l’aigua o l’energia i tot allò necessari per la supervivència. Però el que ens diferència dels animals és el que en diem l’ànima, una ànima que necessita ser alimentada des d’una llar que doni aixopluc per fer front al fred, o a alimentar-se del caliu de la convivència; a una societat que garanteixi el dret a l’educació i a la sanitat per tothom, però sobretot a una cultura que doni sentit a la grandesa de la persona humana, la seva realització com a persona.

Empatia i suport, l’almoina ofèn
Els responsables de les institucions han de facilitar tot allò que calgui per garantir les necessitats dels més vulnerables, no és de rebut que ho deleguin a qui ja es dedica a la “caritat”... La caritat des d’una actitud paternalista, la almoina, pot ser ofensiva per les persones que la reben. Tan sols l’empatia, el suport i una solidaritat entesa des de la cooperació d’acollida i vehicular ajuts per reforçar una dignitat malmesa per unes injustes causes socials de les que no en són culpables pot ajudar a curar ferides, recuperar la autoestima perduda i continuar endavant.

Recuperar la humanitat perduda...

I si a més podem transmetre els valors d’una humanitat, gairebé oblidada, potser la podrem recuperar per la nostra vida quotidiana. Una mica va surar a la superfície, com si restés adormida, en els moments més durs de la pandèmia, però no podem tancar les nostres portes -com va passar fa més de dos mil anys- a qui ens truca per demanar ajut.

Viure, la vida és el camí

La vida és respirar, respectar la natura per fruir-la, tant del seu paisatge com també dels fruits que ens pot donar. Tenir ideals, projectes i esperances per poder decidir el nostre propi camí. Però -sobretot- estimar, aquella paraula que hem sentit sempre en la infantesa i que -de grans- només s’interpreta pels amors platònics de parella amb els conflictes amorosos de serials i l’anomenada premsa del cor. Afortunadament és molt més que tot això, potser és l’essència de la mateixa vida, expressat en la seva crua nuesa.

Que passeu molt bones festes.

maribelanoia@gmail.com

LA VIOLÈNCIA QUOTIDIANA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Ja de bon matí, endeguem la ràdio, la TV, o bé obrim les notícies al propi mòbil. Cal estar connectats amb el món, amb el món que ens ha tocat de viure. La violència és el primer input que ens entra: la violència intrínseca de totes les guerres, la d’Ucraïna i la de les que no se’n parla tant però també existeixen, una destrucció de recursos vitals però -sobretot- de vides humanes, únicament per satisfer els interessos de la indústria armamentista i les empreses de reconstrucció subsegüents. Les morts o víctimes de la població civil, èxodes massius vers la incertesa de l’exili a la sort o dissort de ser acollits o refugiats, són els efectes secundaris. Un cost humà que no consta en el compte de resultats: ja s’ho faran...

La violència dels preus a pagar per la vida

Afrontem també la violència de la muntanya russa dels preus de l’energia que alteren el nostre pressupost de consum d’aquest subministra fonamental per la vida humana. També es disparen els preus dels productes de la cistella de la compra domèstica amb la limitació del nostre poder adquisitiu. Tot plegat en un marc que ens convida al consum desaforat sempre, i més ara que venen festes (amb la forçada incorporació de l’importat Black Friday, una data que ens convida a comprar i comprar, com si comprant haguéssim de satisfer els nostres anhels i ser feliços sense fi. Aquest estímul consumista és també un altre tipus de violència.

La mobilització del 8M del 2020

Aquest any, a Igualada, la cerimònia d’encesa de les llums nadalenques que dona vida als carrers, i que està pensada prioritàriament per donar vida també als començos de la ciutat, coincideix amb el 25N, Dia Internacional per l’eradicació de la violència vers les dones. Casualitat o no, sempre se’ns ha considerat com a principals objectes de consum, per això suposa també una bufetada a la dignitat de les dones, com si la causa de les dones s’hagués de tapar amb altres esdeveniments perquè és massa potent, talment com va passar amb l’extraordinària mobilització feminista del 8 de març del 2020. L’endemà ja se’ns atribuïa a que havíem estat el detonant divulgador del mateix COVID i que les enormes mobilitzacions s’havien d’haver prohibit de forma preventiva. I em pregunto, És que les dones som un veritable perill per tot?. 

Les dones podem canviar les coses

Doncs sí, està vist. Les dones som capaces de posar el país cap per avall per fer sentir la nostra veu, i exigir mesures i lleis per fer front a una discriminació i violència que ve de lluny i que, malgrat algunes lleis aprovades, costa de que ens arribin els seus efectes. En aquest sentit, sí que som un veritable perill pels que no volen canviar res, o pitjor, anar enrere a temps enyorats, doncs els privilegis d’uns pocs per negar els drets de les persones, en particular de les dones, impregna totes les cèl·lules i capes de la societat. 

Només sí és sí

Els centenars de milers de dones que sortírem al carrer, amb un sol crit sorgit del fons de l’ànima, denunciàvem la impunitat d’alguns agressors malgrat haver dut a terme el patiment constant de les agressions quotidianes, ara -fins i tot – grupals. El govern va donar una prioritat a la  llei anomenada “només sí és sí”. Però el patriarcat més ranci, un patriarcat incrustat al moll de l’os mateix de la nostra societat, no va voler ni donar suport a cap de les mesures preses per fer front a la pandèmia, tant se val si es tractava de mesures sanitàries com també les d’escut social necessari per pal·liar les seves conseqüències. En aquest temps ha sortit de les cavernes i ha desenterrat el seu discurs més ranci i retrògrada contra les dones, l’homofòbia i la diversitat LGTBI. L’odi al diferent els porta a enyorar patrons d’èpoques passades, és a dir: les dones a casa i els no binaris proscrits i marginats..

Front la justícia patriarcal - justícia feminista

Ja fa temps que les feministes venim denunciant que tenim una Justícia patriarcal amb una manca de biaix de gènere als seus instruments, que permetin donar una sortida més favorable a les dones en les mesures que té al seu abast. No obstant, des de la independència que es de suposar té el poder judicial en el marc de l’estat de benestar, la interpretació de la llei del “només sí és sí” està rebaixant -de fet- les condemnes als agressors, i la màxima autoritat en aquest poder judicial (el CGPJ) està congelat i porta ja dos anys caducat, sense renovació. No puc pas dir que el poder judicial s’hagi convertit en un actor polític, tot i que els fets em porten a pensar-ho.

La democràcia, un mitjà per conviure

Crec i vull creure en els instruments en que es dota una democràcia per resoldre els seus conflictes de forma democràtica, des de la mateixa essència dels seus valors, els de la igualtat de drets entre totes les persones i -fonamentalment- els de les dones que són inqüestionables. Hi hem posat massa morts, massa patiment, passa paciència, massa tolerància, massa aguantar i desesperar...

El discurs de l’odi

Ja n’hi ha prou de la violència que també suposa la manca d’habitatge assequible i la burla del poder econòmic -i de la banca- per imposar-se a les nostres condicions de vida, de posar preu a la mateixa vida, de que la televisió sigui l’altaveu del discurs de l’odi, un odi homòfob o als col·lectius LGTBI, que algunes dones assenyalades per dirigir políticament el país vomitin un discurs que denigra les mateixes dones... Ja n’hi ha prou de fake-news que en diuen avui, de mentides interessades per tergiversar la realitat, una realitat que les dones vivim i patim en el dia a dia..

Lideratge polític de les dones

El lideratge polític de les dones ha de ser diferent, ha d’estar basat en els paràmetres propis de la sororitat, empàtics amb els problemes del dia a dia que -des de temps ancestrals- carreguem les dones a la nostra esquena, al profund sentit de la justícia, a l’insubornable suport a la legitimitat de les reivindicacions feministes dutes a terme en el decurs dels temps, una aposta per la vida i contra la destrucció de les guerres, apostant per l’educació i la sanitat públiques, amb reconeixement a les tasques de reproducció de la vida i de cura dels malalts dependents i persones grans. Davant un altre 25N erradiquem d’una vegada tot tipus de violència.    

maribelanoia@gmail.com

EL PATIMENT HUMÀ PER LA MANCA D'HABITATGE

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip

Eren 2/4 de vuit del matí del dimarts 8 de novembre. Diversos vehicles dels Mossos d’Esquadra amb 3 furgons de la coneguda BRIMO (la seva brigada mòbil), tancaven el Carrer Serra Marsal (en la seva cruïlla prop el Passeig Verdaguer) on hi viu el Soufian i la seva família (esposa i tres fills petits de 6, 4 i 2 anys). Què passa?, li preguntaven els seus fills a partir de l’enrenou que s’havia format al carrer, reflectit en el rostre dels seus pares, endevinaven es tractava d’alguna cosa greu.

El dret a cercar un millor futur

El Soufian prové d’Algèria. Ell és professor de llengües i la seva esposa és advocada, per tant amb coneixements i consciència suficient dels drets humans i l’anhel que, tant els seus fills com ells mateixos, en poguessin gaudir. És la opció de tants i tants emigrants que veuen limitat els seus drets i la mateixa llibertat al seu país i opten per emigrar a Europa, baluard d’aquests drets humans i dels valors socials de les seves democràcies, tot buscant un millor futur. Varen anar primer a Suècia, però allà el nivell de vida és massa car i assolir la documentació necessària per poder-hi treballar, era molt difícil. Així que decidiren venir al nostre país, aterrant a Igualada. Com tantes famílies, i degut a la manca d’habitatges amb lloguer accessible, opten per instal·lar-se en un pis buit dels que han passat a ser dels bancs, per impagament dels seus compradors, o de la mateixa constructora que, amb la crisi financera, havien fet fallida. És clar, els bancs als que se’ls va rescatar financerament (perquè poguessin estar al servei d’una economia minvada per la crisi financera), s’ho van embutxacar com a dividends i encara no en tenen prou, doncs han creat grups associats per fer-se amb tot el patrimoni immobiliari per especular-ne encara més.

Ja ho diuen: la Justícia és cega

Certament, com més lluny està el poder menys entranyes té, perquè aquesta ja era la 4a vegada que anaven a fer el llançament de la família del Soufian de l’habitatge on hi viuen. Però en aquesta ocasió, la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca de l’Anoia) havia convocat gent a la porta per impedir-ho, i eren diverses les persones que s’hi havia presentat per donar suport a la família i evitar així, en la mesura del possible, aquest llançament. Una execució de sentència que no importava que els serveis socials certifiquessin que la família no té alternativa residencial i que està en situació de vulnerabilitat, circumstància que -en aquests casos- la llei exigeix la suspensió del llançament.

Pendent ja del permís per treballar

Com tampoc han volgut recollir, ni tan sols escoltar, que en Soufian ja té presentada la documentació requerida a estrangeria per assolir la seva regularització administrativa i, tant aviat com la tingui, s’incorporarà al treball presentat pel seu permís que li permetrà desnuar la seva situació i negociar, segons el que disposen les lleis 1/2002 i 24/2015, un lloguer social per poder continuar vivint a l’habitatge que estan ocupant. El llançament es va aturar però té una prorroga de 30 dies.

L’amenaça d’endur-se els menors

Amb aquests arguments i que a la casa hi vivien menors que s’estaven neguitejant per tot plegat, calia tenir en compte també la protecció del menor. Com a resposta, la comitiva judicial que actuava en nom del “fons voltor americà Ceberus” li va dir que havia de marxar, i que, si el problema era la protecció del menors, en el cas d’haver de tornar una altra vegada, vindrien amb una delegació de la DGAIA i s’endurien els infants. La DGAIA es suposa que és per protegir els menors de famílies desestructurades, i aquesta en cap moment ho és, quina millor família poden tenir els menors si són els propis pares que sols són víctimes de les polítiques especulatives de l’habitatge?. El que el Soufian no s’explica és com el seu amic de la infància, que va optar per anar a Ucraïna i -amb la guerra- va venir aquí, en 24 hores tenia la documentació administrativa necessària per estar legalitzat i poder treballar.

No és un cas aïllat

El del Soufian no és un cas aïllat. La família de la Ghariba, que són del Marroc i porten 8 mesos vivint en un habitatge de SAREB S.A. (un altre fons voltor bancari), ha rebut ja l’ordre llançament per aquest dijous 17 de novembre. Just ha pogut presentar la sol·licitud d’advocat d’ofici per si li atorguen a temps de poder negociar un ajornament. M’explica que no ha pogut comprar ni la nevera per mor de que l’hagin de deixar allà, o sigui que ha de proveir els aliments frescs de tots els membres de la seva família, el marit i 4 fills (el de 14 anys és epilèptic)  anant a comprar-los cada dia. La Latifa, que va cursar estudis de gestió empresarial, porta aquí 7 mesos, té marit i dues filles. També la Manar, que porta bastant temps lluitant, amb el seu fill i la seva filla, després d’un divorci difícil, ja ha rebut la primera carta de desnonament.

La funció de la PAH

He parlat amb la Núria Poch de la PAH (Plataforma d’afectats per la hipoteca de l’Anoia) i m’ha explicat que, d’ençà de que es varen posar en marxa l’any 2013, primer es varen trobar que les famílies estaven majoritàriament afectades pels abusos dels interessos de la hipoteca o perquè, amb la crisi financera, s’havien quedat sense feina i minvat els seus ingressos. En principi la gent ho amagava i preferien pagar que menjar, poc a poc la gent prioritzava el menjar a risc de perdre l’habitatge. Molts varen fer una dació del pis per quedar-se sense deutes, d’altres varen poder acollir-se al lloguer social que es va legislar però que, al seu venciment, no els hi renovaven. També em diu que, en el decurs del boom immobiliari, molts es varen accidentar, no poden treballar i la seva cobertura social és del tot insuficient. Hi ha també molta dona sola en precari, i moltes dones soles amb família, algunes fins i tot han nascut aquí els seus fills...

Misèria sobre misèria

Davant la impossibilitat d’arribar al mercat de lloguer, tant per la manca d’oferta a preus assequibles, com també per la discriminació aplicada “de facto” de no llogar a persones estrangeres, molts han hagut d’acollir-se amb els familiars -si en tenen- o aquests han hagut d’ajudar-los. I si hi sumem la precarietat generalitzada de sous i contractes on molta gent no arriba a final de mes, com diu la Núria Poch, resulta misèria sobre misèria.

Cal consciència i compromís

Cal apropar-nos al rostre d’angoixa i incertesa que pateixen les persones per la manca d’habitatge en condicions, prendre consciència solidària, i posar-nos al costat de la vessant més afectada per aquesta política d’alimentar el poder d’uns bancs que hem rescatat amb els diners de tothom, condemnant a la indefensió milers i milers de famílies arreu. Tots i totes som persones, i tots i totes tenim la dignitat pròpia que ens atorga la condició de ésser humà. No ens podem quedar indiferents.

maribelanoia@gmail.com