Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -
Ens trobem davant un altre 8 de març, Dia Internacional de les
Dones, un dia per tornar a fer sentir la nostra veu. Semblava que havíem deixat
enrere tot allò que vivien les nostres mares i àvies i que ja hem avançat molt.
Ara ja hi ha lleis d’igualtat i gairebé tots els Ajuntaments assumeixen
activitats de sensibilització, en particular sobre la prevenció de la violència
contra les dones. Moltes d’elles són iniciatives lloables basades en la millor
de les intencions. I ens podríem preguntar, arriben realment a les dones que
pateixen violència?, l’entramat d’estructures institucionals i serveis és suficient?
Ofereixen solucions per tal de ser eficaces?. Sabem que la violència vers les
dones existeix i potser creiem que això passa lluny de nosaltres.... Quan equivocades estem!... Molt més sovint del
què ens pensem i molt més a prop del què ens sembla, les violències masclistes
formen part de la quotidianitat de moltes dones del nostre entorn i les vivim
des de la impotència.
Atrapada per una bombolla de violència
Sempre he estat en contacte amb dones que pateixen violència,
algunes encara no en són conscients i estant dintre la bombolla del lament i el
victimisme. Cal un temps perquè la dona pugui sortir del pou en que es troba,
està tant anul·lada i enganxada al maltractador que, sense un suport constant,
és difícil que -per sí mateixa- pugui arribar al moment de dir “prou” que li
permetrà d’enfilar la sortida pel seu alliberament. Necessita suport professional
sí, i també denunciar la vulneració de drets. La meva amiga, per exemple, s’ha
sentit tractada molt injustament per la seva parella i, en el fons del seu cor,
pensa que hi hauria d’haver justícia per tant de dolor acumulat. Però les coses
no li van com ella esperava.
Pel seu fill es va atrevir a dir prou.
El detonant ha estat el seu fill:
“és l’home de la meva vida”, deia il·lusionada i entusiasmada amb el seu fill
als braços... Pel seu fill ho faria tot, i pel seu fill ha decidit dir prou a
tants anys d’abusos i humiliacions, que havia aguantat perquè ella es pensava que
així estimava, que aquesta era la forma d’estimar, donar-ho tot per “ell” sense
esperar rebre res a canvi i donar-li, de propina, la superioritat i autoritat
perquè ella li dediqués les 24 hores del dia sense queixar-se.
Treballar per ell sense cobrar
Durant vuit anys ha treballat per ell en la neteja d’escales de
comunitats, és autònom i -al principi- li tenia un contracte laboral, però
després -quan ja eren casats- la va posar d’autònoma col·laboradora de la seva
empresa. En quedar-se embarassada la va donar de baixa, però ella anava a treballar
amb ell, embarassada i tot, malgrat no tenia cap nòmina. Potser si que li sortia
del programa informàtic però ell no li pagava, ni en efectiu ni al compte, un
compte que mai va estar a nom seu i que -per fer-lo servir- ho havia de fer amb
una targeta a nom d’ell i avisant prèviament del què havia de comprar, bàsicament
queviures, perquè mai es podia comprar -per exemple- roba per ella. Ell sí que
es podia comprar tota mena de capricis cars, fins i tot injectar-se o anar al
gimnàs per tenir bona musculatura... Ella, prima com un ascle, ha dut endavant la
cura de la casa i l’ajudava també a ell en l’empresa. Ell té una filla del seu
primer matrimoni, es portàven molt bé en la relació de quan havien de compartir
la seva custòdia, per exemple a l’estiu. Perquè va ser un estiu que, embarassada,
no es va trobar bé i va haver de quedar-se al llit, i no hi havia res a la
nevera... Durant una setmana, pare i filla varen anar a dinar fora de casa,
mentre que a ella no li va deixar ni una ampolla d’aigua, que li va haver de
pujar la seva mare.
La violència vicària
Estava molt il·lusionada per ser mare i pensava que ell també
estaria il·lusionat per la seva paternitat, però s’equivocava. Mai va portar el
nen al pediatra ni tan sols li va acompanyar. Amb el nen petit, estava contenta
i vivia una il·lusió especial. La seva baixa maternal va durar ben poc perquè “ell”
la necessitava pel treball de neteja d’escales... La seva mare, al domicili
familiar o al seu propi, tenia cura del nen totes les vegades que ella ho
necessitava. Un nen enganxat al pit de la mare quin alletament li ha volgut
perllongar fins ben enllà, fins que li fos possible. Però aquesta actitud no
era compartida pel pare de la criatura a partir de que ella es va atrevir a
denunciar-lo. Es mofava de que encara s’hagués d’alletar amb un any que ja
tenia... El nen tenia uns rínxols rossos que li guarnien el front donant-li motiu
de joc afectiu i moixanes. Sovint jugava amb la bossa de la mare o es volia
maquillar com ho feia ella davant el mirall: tu ets un nen, tu a jugar a la pilota...,
li deia son pare.
Denunciar sí, segur, però...
A mesura que ella observava el menyspreu cap al seu fill se li va anar disparant la alarma del maltractament que rebia també ella, un maltractament que ve de lluny... i que ara va recordant uns detalls que ja es capaç de verbalitzar. Les poques persones que l’escoltem ens quedem garratibades de la maldat d’alguns actes i l’hem animat a que posi totes les denuncies que calguin... Però molts dels fets són coses de temps passats i no hi ha antecedents penals que puguin ser un preavís de la causa judicial oberta en aquests moments. Ell s’ha buscat un bufet d’advocats de molts diners amb intenció de burxar en les febleses d’ella, quan estava tant anul·lada per ell, per tal de desqualificar-la en la seva condició de mare per raons de salut mental... Ella és summament respectuosa, parla baixet i prudent, sense alçar la veu (no és que no tingui força per tot el que està passant, ja que és una dona forta, demostrat), però no la creuen...
L’estratègia d’anul·lar la dona
Ens costa creure que la seva vida va estar en perill perquè ell la
va “empastillar” un parell de vegades, atemptant contra la seva vida, i per
atribuir-li aquesta manca de salut mental a l’hora de dirimir la custòdia legal
del fill. Ella és molt sensible i un parell de vegades, per infortunis familiars,
va patir atacs d’ansietat, i ara ell fa valer aquests informes mèdics per
evitar que sigui la mare qui tingui la custòdia plena del fill (malgrat haver
tingut cura en exclusiva tota la vida dels dos anys i escaig) i evitar així haver-li
de passar-li la manutenció. Ell ni en sap ni és capaç de cuidar del seu fill (quan
el té en custòdia compartida, ho fa la seva família), però fa servir el nen d’esquer
perquè ella passi precarietat econòmica.
La indiferència també vers el seu fill
Un dia, en obrir la porta de casa seva (quan ell ja no hi vivia però
encara estaven en tràmits de les mesures cautelars sobre la custòdia del nen) es
va trobar que algú s’havia emportat la tele, l’ordinador i tots els mobles, inclòs,
l’habitació del nen i també el llit de matrimoni. Aquella nit, ella i el seu
fill varen haver de dormir en un jaç improvisat a terra amb mantes i catifes. La
llei no li permetia encara fer el canvi de claus.... Es va quedar sense res, es
va endur també els records, com si no fossin també seus...
Mentrestant, ell va llogar un altre pis al mateix bloc on vivien i
hi va instal·lar càmeres de vigilància per controlar en tot moment quan ella sortia
o qui anava a casa seva... L’assetjament anava acompanyat de constants trucades
al mòbil interessant-se “suposadament” pel seu fill. Trucades que, en dictar-se
la custòdia compartida una setmana cadascú, es varen interrompre de cop. I quan
ella va haver de portar al nen a l’Hospital de Sant Joan de Déu per un problema
de respiració, en no poder-li comunicar perquè ell la té bloquejada pel mòbil, ho
va fer partícip a un familiar d’ell. En cap moment es va interessar per a res
de l’estat de salut del seu fill.
La setmana que ell en té la custòdia no pot ni parlar amb el nen, ell
no li deixa parlar amb la seva mare, ni admet que li porti -o que li vagi a
buscar- la llet materna. Ella ha hagut de trencar sobtadament aquest “alletament
a demanda” perquè li ho impedeix el pare del nen, suposant-li a ella una doble pèrdua,
l’absència de l’infant i el deslletament forçat. És natural que, quan el va tornar,
el primer que li va demanar el nen a la mare
era “teta”... Sense tenir en compte que el va tornar gairebé despullat, sense
roba interior i el cap rapat al zero, sense gorra ni bufanda, i això que era un
dia d’aquells que el fred apretava (la família d’ell sí que anaven embolicats
fins al capdamunt...).
Prèviament ella havia posat una denúncia per agressió sexual per un
dia que ella no tenia ganes de relació i ell la va forçar. Conseqüència d’aquesta
agressió va haver de ser intervinguda quirúrgicament. Va estar detingut però va
sortir en llibertat... Un altre dia ell se’n va anar de casa deixant-la lligada
a ella al llit de manera que no podia ni trucar per mòbil. Però ella, com que
és molt prima, se les va enginyar per arribar fins al mòbil i va poder trucar
als Mossos que la van trobar en aquest estat.
L’enuig i la impotència ens envaeix, perquè aquesta és només una
mostra de com la violència masclista es dona al nostre entorn, com es fa servir
la violència vicària (fer patir la mare a través dels infants) i es perverteix
els mecanismes de la pròpia llei, previstos per protegir la dona, per fer-los
servir contra ella. El procés judicial és complicat perquè tot ho has de
demostrar i no de tot en tens proves, però els comportaments d’aquest
maltractador són de manual, i la debilitat en què ha deixat a la víctima
atacant-la per allà on li pot fer més mal, també.
Els darrers 8 de març d’abans de la pandèmia, fartes també de les
violències grupals incloses, milers i milers de dones sortirem massivament al
carrer amb un crit unànime de “Jo si que et crec”, un crit perquè la Justícia
exerceixi aquella funció que la societat espera d’aquesta institució tan
fonamental com és el poder judicial. Ja n’hi ha prou de que la víctima hagi de
demostrar sempre la seva innocència, que s’hi ha resistit.... No és de rebut
que es pugui polititzar cap institució fonamental segons el govern que dicti
unes o altres mesures per fer front a les violències que patim les persones,
les dones en particular.
Les dones víctimes de violència no som anònimes, ni vull que ho
siguem, tenim un nom i una vida i, en aquest vuit de març i sempre, saps Sobaia?:
JO SÍ QUE ET CREC.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada