Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -
Ja de bon matí, endeguem la ràdio, la TV, o bé obrim les notícies al propi mòbil. Cal estar connectats amb el món, amb el món que ens ha tocat de viure. La violència és el primer input que ens entra: la violència intrínseca de totes les guerres, la d’Ucraïna i la de les que no se’n parla tant però també existeixen, una destrucció de recursos vitals però -sobretot- de vides humanes, únicament per satisfer els interessos de la indústria armamentista i les empreses de reconstrucció subsegüents. Les morts o víctimes de la població civil, èxodes massius vers la incertesa de l’exili a la sort o dissort de ser acollits o refugiats, són els efectes secundaris. Un cost humà que no consta en el compte de resultats: ja s’ho faran...
Afrontem també la violència de la muntanya russa dels preus de l’energia que alteren el nostre pressupost de consum d’aquest subministra fonamental per la vida humana. També es disparen els preus dels productes de la cistella de la compra domèstica amb la limitació del nostre poder adquisitiu. Tot plegat en un marc que ens convida al consum desaforat sempre, i més ara que venen festes (amb la forçada incorporació de l’importat Black Friday, una data que ens convida a comprar i comprar, com si comprant haguéssim de satisfer els nostres anhels i ser feliços sense fi. Aquest estímul consumista és també un altre tipus de violència.
La mobilització del 8M del 2020
Aquest any, a
Igualada, la cerimònia d’encesa de les llums nadalenques que dona vida als
carrers, i que està pensada prioritàriament per donar vida també als començos
de la ciutat, coincideix amb el 25N, Dia Internacional per l’eradicació de la violència
vers les dones. Casualitat o no, sempre se’ns ha considerat com a principals
objectes de consum, per això suposa també una bufetada a la dignitat de les
dones, com si la causa de les dones s’hagués de tapar amb altres esdeveniments
perquè és massa potent, talment com va passar amb l’extraordinària mobilització
feminista del 8 de març del 2020. L’endemà ja se’ns atribuïa a que havíem estat
el detonant divulgador del mateix COVID i que les enormes mobilitzacions s’havien
d’haver prohibit de forma preventiva. I em pregunto, És que les dones som un
veritable perill per tot?.
Doncs sí, està vist. Les dones som capaces de posar el país cap per avall per fer sentir la nostra veu, i exigir mesures i lleis per fer front a una discriminació i violència que ve de lluny i que, malgrat algunes lleis aprovades, costa de que ens arribin els seus efectes. En aquest sentit, sí que som un veritable perill pels que no volen canviar res, o pitjor, anar enrere a temps enyorats, doncs els privilegis d’uns pocs per negar els drets de les persones, en particular de les dones, impregna totes les cèl·lules i capes de la societat.
Els centenars de
milers de dones que sortírem al carrer, amb un sol crit sorgit del fons de l’ànima,
denunciàvem la impunitat d’alguns agressors malgrat haver dut a terme el
patiment constant de les agressions quotidianes, ara -fins i tot – grupals. El
govern va donar una prioritat a la llei anomenada
“només sí és sí”. Però el patriarcat més ranci, un patriarcat incrustat
al moll de l’os mateix de la nostra societat, no va voler ni donar suport a cap
de les mesures preses per fer front a la pandèmia, tant se val si es tractava de
mesures sanitàries com també les d’escut social necessari per pal·liar les
seves conseqüències. En aquest temps ha sortit de les cavernes i ha desenterrat
el seu discurs més ranci i retrògrada contra les dones, l’homofòbia i la
diversitat LGTBI. L’odi al diferent els porta a enyorar patrons d’èpoques
passades, és a dir: les dones a casa i els no binaris proscrits i marginats..
Ja fa temps que les feministes venim denunciant que tenim una Justícia patriarcal amb una manca de biaix de gènere als seus instruments, que permetin donar una sortida més favorable a les dones en les mesures que té al seu abast. No obstant, des de la independència que es de suposar té el poder judicial en el marc de l’estat de benestar, la interpretació de la llei del “només sí és sí” està rebaixant -de fet- les condemnes als agressors, i la màxima autoritat en aquest poder judicial (el CGPJ) està congelat i porta ja dos anys caducat, sense renovació. No puc pas dir que el poder judicial s’hagi convertit en un actor polític, tot i que els fets em porten a pensar-ho.
Crec i vull creure en
els instruments en que es dota una democràcia per resoldre els seus conflictes
de forma democràtica, des de la mateixa essència dels seus valors, els de la
igualtat de drets entre totes les persones i -fonamentalment- els de les dones que
són inqüestionables. Hi hem posat massa morts, massa patiment, passa paciència,
massa tolerància, massa aguantar i desesperar...
Ja n’hi ha prou de la
violència que també suposa la manca d’habitatge assequible i la burla del poder
econòmic -i de la banca- per imposar-se a les nostres condicions de vida, de
posar preu a la mateixa vida, de que la televisió sigui l’altaveu del discurs
de l’odi, un odi homòfob o als col·lectius LGTBI, que algunes dones
assenyalades per dirigir políticament el país vomitin un discurs que denigra
les mateixes dones... Ja n’hi ha prou de fake-news que en diuen avui, de mentides
interessades per tergiversar la realitat, una realitat que les dones vivim i
patim en el dia a dia..
Lideratge polític de les dones
El lideratge polític de
les dones ha de ser diferent, ha d’estar basat en els paràmetres propis de la
sororitat, empàtics amb els problemes del dia a dia que -des de temps ancestrals-
carreguem les dones a la nostra esquena, al profund sentit de la justícia, a l’insubornable
suport a la legitimitat de les reivindicacions feministes dutes a terme en el
decurs dels temps, una aposta per la vida i contra la destrucció de les guerres,
apostant per l’educació i la sanitat públiques, amb reconeixement a les tasques
de reproducció de la vida i de cura dels malalts dependents i persones grans.
Davant un altre 25N erradiquem d’una vegada tot tipus de violència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada