EL PATIMENT HUMÀ PER LA MANCA D'HABITATGE

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip

Eren 2/4 de vuit del matí del dimarts 8 de novembre. Diversos vehicles dels Mossos d’Esquadra amb 3 furgons de la coneguda BRIMO (la seva brigada mòbil), tancaven el Carrer Serra Marsal (en la seva cruïlla prop el Passeig Verdaguer) on hi viu el Soufian i la seva família (esposa i tres fills petits de 6, 4 i 2 anys). Què passa?, li preguntaven els seus fills a partir de l’enrenou que s’havia format al carrer, reflectit en el rostre dels seus pares, endevinaven es tractava d’alguna cosa greu.

El dret a cercar un millor futur

El Soufian prové d’Algèria. Ell és professor de llengües i la seva esposa és advocada, per tant amb coneixements i consciència suficient dels drets humans i l’anhel que, tant els seus fills com ells mateixos, en poguessin gaudir. És la opció de tants i tants emigrants que veuen limitat els seus drets i la mateixa llibertat al seu país i opten per emigrar a Europa, baluard d’aquests drets humans i dels valors socials de les seves democràcies, tot buscant un millor futur. Varen anar primer a Suècia, però allà el nivell de vida és massa car i assolir la documentació necessària per poder-hi treballar, era molt difícil. Així que decidiren venir al nostre país, aterrant a Igualada. Com tantes famílies, i degut a la manca d’habitatges amb lloguer accessible, opten per instal·lar-se en un pis buit dels que han passat a ser dels bancs, per impagament dels seus compradors, o de la mateixa constructora que, amb la crisi financera, havien fet fallida. És clar, els bancs als que se’ls va rescatar financerament (perquè poguessin estar al servei d’una economia minvada per la crisi financera), s’ho van embutxacar com a dividends i encara no en tenen prou, doncs han creat grups associats per fer-se amb tot el patrimoni immobiliari per especular-ne encara més.

Ja ho diuen: la Justícia és cega

Certament, com més lluny està el poder menys entranyes té, perquè aquesta ja era la 4a vegada que anaven a fer el llançament de la família del Soufian de l’habitatge on hi viuen. Però en aquesta ocasió, la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca de l’Anoia) havia convocat gent a la porta per impedir-ho, i eren diverses les persones que s’hi havia presentat per donar suport a la família i evitar així, en la mesura del possible, aquest llançament. Una execució de sentència que no importava que els serveis socials certifiquessin que la família no té alternativa residencial i que està en situació de vulnerabilitat, circumstància que -en aquests casos- la llei exigeix la suspensió del llançament.

Pendent ja del permís per treballar

Com tampoc han volgut recollir, ni tan sols escoltar, que en Soufian ja té presentada la documentació requerida a estrangeria per assolir la seva regularització administrativa i, tant aviat com la tingui, s’incorporarà al treball presentat pel seu permís que li permetrà desnuar la seva situació i negociar, segons el que disposen les lleis 1/2002 i 24/2015, un lloguer social per poder continuar vivint a l’habitatge que estan ocupant. El llançament es va aturar però té una prorroga de 30 dies.

L’amenaça d’endur-se els menors

Amb aquests arguments i que a la casa hi vivien menors que s’estaven neguitejant per tot plegat, calia tenir en compte també la protecció del menor. Com a resposta, la comitiva judicial que actuava en nom del “fons voltor americà Ceberus” li va dir que havia de marxar, i que, si el problema era la protecció del menors, en el cas d’haver de tornar una altra vegada, vindrien amb una delegació de la DGAIA i s’endurien els infants. La DGAIA es suposa que és per protegir els menors de famílies desestructurades, i aquesta en cap moment ho és, quina millor família poden tenir els menors si són els propis pares que sols són víctimes de les polítiques especulatives de l’habitatge?. El que el Soufian no s’explica és com el seu amic de la infància, que va optar per anar a Ucraïna i -amb la guerra- va venir aquí, en 24 hores tenia la documentació administrativa necessària per estar legalitzat i poder treballar.

No és un cas aïllat

El del Soufian no és un cas aïllat. La família de la Ghariba, que són del Marroc i porten 8 mesos vivint en un habitatge de SAREB S.A. (un altre fons voltor bancari), ha rebut ja l’ordre llançament per aquest dijous 17 de novembre. Just ha pogut presentar la sol·licitud d’advocat d’ofici per si li atorguen a temps de poder negociar un ajornament. M’explica que no ha pogut comprar ni la nevera per mor de que l’hagin de deixar allà, o sigui que ha de proveir els aliments frescs de tots els membres de la seva família, el marit i 4 fills (el de 14 anys és epilèptic)  anant a comprar-los cada dia. La Latifa, que va cursar estudis de gestió empresarial, porta aquí 7 mesos, té marit i dues filles. També la Manar, que porta bastant temps lluitant, amb el seu fill i la seva filla, després d’un divorci difícil, ja ha rebut la primera carta de desnonament.

La funció de la PAH

He parlat amb la Núria Poch de la PAH (Plataforma d’afectats per la hipoteca de l’Anoia) i m’ha explicat que, d’ençà de que es varen posar en marxa l’any 2013, primer es varen trobar que les famílies estaven majoritàriament afectades pels abusos dels interessos de la hipoteca o perquè, amb la crisi financera, s’havien quedat sense feina i minvat els seus ingressos. En principi la gent ho amagava i preferien pagar que menjar, poc a poc la gent prioritzava el menjar a risc de perdre l’habitatge. Molts varen fer una dació del pis per quedar-se sense deutes, d’altres varen poder acollir-se al lloguer social que es va legislar però que, al seu venciment, no els hi renovaven. També em diu que, en el decurs del boom immobiliari, molts es varen accidentar, no poden treballar i la seva cobertura social és del tot insuficient. Hi ha també molta dona sola en precari, i moltes dones soles amb família, algunes fins i tot han nascut aquí els seus fills...

Misèria sobre misèria

Davant la impossibilitat d’arribar al mercat de lloguer, tant per la manca d’oferta a preus assequibles, com també per la discriminació aplicada “de facto” de no llogar a persones estrangeres, molts han hagut d’acollir-se amb els familiars -si en tenen- o aquests han hagut d’ajudar-los. I si hi sumem la precarietat generalitzada de sous i contractes on molta gent no arriba a final de mes, com diu la Núria Poch, resulta misèria sobre misèria.

Cal consciència i compromís

Cal apropar-nos al rostre d’angoixa i incertesa que pateixen les persones per la manca d’habitatge en condicions, prendre consciència solidària, i posar-nos al costat de la vessant més afectada per aquesta política d’alimentar el poder d’uns bancs que hem rescatat amb els diners de tothom, condemnant a la indefensió milers i milers de famílies arreu. Tots i totes som persones, i tots i totes tenim la dignitat pròpia que ens atorga la condició de ésser humà. No ens podem quedar indiferents.

maribelanoia@gmail.com