L'ODI AL DIFERENT - JUSTÍCIA PER EN SAMUEL

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Podries ser tu mateix o algú de la teva família, dels teus amics o veïns. Qualsevol podria haver estat Samuel, un jove que sortia de la discoteca i que, els busca bronques de sempre, varen anar a trobar per acarnissar-se amb ell, simplement perquè era diferent...

El millor amic de tots

Tenia 24 anys i era Auxiliar d’Infermeria al Centre Assistencial de  P. Rubinos, a La Corunya: “En Samuel es portava bé amb tothom i sempre estava allà quan el necessitaves, tant si era a les dures com a les madures”, varen reconèixer els seus amics en el seu comiat. “Quan l’anaves coneixent a fons, expliquen, sabies que tot ell era bondat i felicitat, un puntal fonamental en el grup i el millor amic de tots. Li agradava viatjar, cuidar-se, sortir de festa i estar amb els amics. Era d’aquelles persones que arriben a a la vida com un huracà carregat d’energia, d’aquells que sembla coneixes de tota la vida. Alegre, suport i company de bons records i tardes de riure, de nits llargues i de dies grisos. I si t’havia de dir alguna cosa ho deia sense donar tombs. Et feia veure les teves fallades però alhora t’ajudava, t’acceptava tal i com eres. Era la millor persona que haguessis pogut conèixer mai”, expliquen els seus amics.

“Maricón” com a insult des de l’odi

En Samuel era un jove lliure i compromès. Era la matinada del dissabte que, en sortir d’una discoteca, enmig de la més gran indefensió, uns malvats sense ànima li varen donar tal pallissa que li varen destruir la seva vida. El motiu, simplement per ser homosexual, doncs mentre el colpejaven fins la mort, a mode d’insult, li cridaven “maricón”, talment com varen fer en afusellar al estimat poeta García Lorca. El mateix crit, el mateix odi, no importa cap de les circumstàncies que poguessin envoltar els fets, només la homofòbia va ser capaç de deixar  a Samuel tirat al carrer, estroncant els seus somnis de vida jove.

La comunitat LGTBI es mobilitza

Aquest fet ha desencadenat un seguit de mobilitzacions convocades bàsicament per les diferents plataformes LGTBI que existeixen arreu, i a les que s’hi han sumat altres sectors socials compromesos amb la no discriminació per raons d’orientació sexual, però -sobretot- per frenar el discurs de l’odi que promou el feixisme latent que sol pretén criminalitzar el diferent.

Portar aliments a la concentració

Dilluns al vespre, a la plaça de Maria Pita a la Corunya, milers de persones, s’hi aplegaven per recolzar la família  i aixecar el seu crit contra la homofòbia. El pare d’en Samuel havia demanat a la gent que hi assistís que portessin bosses de menjar per aquelles persones necessitades, uns aliments que seran repartits per la Creu Roja. Potser per progenitors així en Samuel tenia una bona base humana i es feia estimar tant.

Improvisada concentració a Igualada

També a Igualada es va convocar una concentració de rebuig a la homofòbia sota el crit de #JusticiaParaSamuel. Va ser de forma improvisada, però a partir de les vuit del vespre la gent que, per un sentit de compromís permanent ens havíem sentit convocats per aquest crit, ens anàvem aplegant per donar suport als joves que ho havien convocat. El jove Victor Recio va prendre la paraula per denunciar els fets, llegir les paraules dels amics de Samuel en el seu comiat i manifestar que cal la defensa de dos dels drets humans bàsics com és el d’existir i el de viure. Finalment ens convidava als assistents a dur a terme un minut de silenci en record de tantes víctimes de la homofòbia i l’odi.

Les relacions humanes són diverses

Fa uns dies es va commemorar el dia de l’orgull, amb les reivindicacions del col·lectiu LTGBI, i el govern de l’estat ha proposat l’aprovació de la llei trans. Més enllà de les polèmiques polítiques, el què està clar és que estem fent visible tots els matisos de l’expressió sexual, i que més enllà de si aquest fet existeix ajustar o no el sistema binari de la reproducció humana, la diversitat de l’expressió de les relacions humanes s’han d’acceptar tal i com es produeixen, sense barrejar els conceptes. El que no podem acceptar de cap manera és la concepció binària integrista i intransigent dels que sols admeten unes atribucions i rols exclusius adjudicats, des d’una superioritat de gènere i a través del sistema patriarcal, que suposa una injusta i discriminatòria classificació de la divisió social de la societat que ha perjudicat -des de temps ancestral- les dones.

Aturem el discurs de l’odi al diferent

Diguem no al discurs d’odi al diferent, i abracem a canvi la diversitat, en el sentit més ampli possible, on la diferència sigui una matisació de personalitat i realització personal en el conjunt d’una societat que basi la seva riquesa en la diversitat, també la cultural, per esdevenir una societat més justa, més humana i més solidària.

maribelanoia@gmail.com

LA DIVERSITAT PREN LA PARAULA

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -

Aquest diumenge s’esdevenia el 70 aniversari de l’aprovació de l’Estatut del Refugiat i a Igualada ens hem sumat a les mobilitzacions unitàries convocades a diferents indrets, també des de Catalunya, per reclamar de tots els governs aquelles mesures que ens permetin esdevenir un país d’acollida, un país de refugi, perquè no sols continuem sense ser ni refugi sinó que seguim essent còmplices de les causes que motiven aquests desplaçaments forçats.

Amb aquest motiu desenes de persones ens concentràvem diumenge a la tarda a la Plaça de Cal Font per fer sentir la nostra veu, la de la gent que fem prevaler la humanitat per damunt de polítiques d’altes volades que comporten greus conseqüències a ingents col·lectius de persones arreu del món. Perquè és una realitat, hi ha persones que es veuen obligades a fugir dels seus països d’origen per manca de futur, doncs molts d’ells han estat devastats per guerres provocades i fugen de tota mena de violències i destrucció per part de les grans potències mundial a causa de l’espoli usurer dels seus recursos naturals, uns interessos econòmics -de caire financer- que no tenen en compte que se’n va enlaire també l’equilibri i la vida del nostre planeta.

En conseqüència estem vivint l’èxode massiu de pobles sencers. Per raons de supervivència, han d’emprendre el llarg camí d’arribar a un país del nord, un indret del que els han dit és més segur i que -treballant- les famílies es poden llaurar aquell futur desitjat. No obstant, per arribar-hi ja han d’afrontar una travessia molt perillosa que, degut a la política de tenir les fronteres tancades, només en poden sobreviure una part, tenint en compte que la gent més gran no s’ho pot ni plantejar.

Això ha comporta i encara comporta morts a la mediterrània, i els seus camps de refugiats no tendeixen a desaparèixer sinó al contrari. La ingent quantitat d’emigrants que han arribat a les illes Canàries també viuen una situació inhumana que clama una solució responsable, i que les conseqüències sofertes per la gent que -arriscant la seva vida- ha saltat els límits fronterers de Ceuta, més enllà de les causes que l’han provocat, requereixen que no ens quedem en silenci.

No obstant, els que arriben aquí es troben davant una altra realitat, al bell mig del nord que somniaven hi ha també un altre sud. Tenir la documentació en regla és ja un problema per trobar una feina encara que sigui del sector més precari i mal pagat, però fins que no assoleixes aquests maleïts papers t’hi jugues la vida, i et toca treballar sense drets com els esclaus, viure a la intempèrie tant a l’hivern com a l’estiu, o passar fam, solitud o aïllament....

Per això, el manifest unitari llegit de forma participada per diverses persones presents, demanava llibertat de moviment per a les persones migrants i refugiades, i s’exigia a les diferents autoritats que prenguin les mesures necessàries per tal de que, davant la situació que vivim, puguem assolir el nostre compromís d’esdevenir societat d’acollida i de refugi.

En aquest sentit, la Igualada de la diversitat cultural, la que també és Igualada però que -sovint- es queda relegada a un segon pla, va prendre la paraula. En primer lloc era la comunitat colombiana la que va voler fer present la realitat del seu país, un país on la gent jove ha sortit al carrer i cauen morts a mans de la policia estatal. Edgar Manuel Gamboa, Laura Guzman i Tama Martínez ens explicaven que els “ Joves de Primera Línia” sols responen a l’atac sàdic, genocida, injustificat i injust contra les manifestacions pacífiques que tan sols són expressió del poble en el seu legítim dret a la protesta. La Claudia Torres deia que aquí tenim el privilegi de poder explicar el què està passant perquè, a Colòmbia, gairebé simplement per pensar-les, gairebé t’hi jugues la vida: “Cuidar es querer, querer es cuidar. Queremos a nuestro pueblo, cuidamos a nuestro pueblo. Somos pueblo en marcha.  Desde las calles, como un solo corazón, alzamos nuestros puños rebeldes mientras enarbolamos nuestros escudos. Nos quieren en soledad, nos tendrán en común. Hasta la Ternura Siempre”.

Tot seguit, Bouchra El Adouti va prendre la paraula per dir que la situació ens exigeix parlar de forma clara del que patim els immigrants, la inseguretat que vivim i la discriminació i la violència, doncs el racisme ens està matant. I va explicar que el 15 de juny, Younes Bilal i els seus amics estaven asseguts a un bar. Portaven tota la tarda aguantant insults racistes d’un ex-militar retirat. El jove marroquí s’hi va apropar, es va asseure a la taula de l’home que volia que marxessin del bar i li va demanar respecte. Quaranta minuts després, l’ex militar va tornar, li va disparar tres vegades i el va matar. En Younes Bilal ha estat víctima de racisme assassinat per un home de 52 anys que verbalitzava: “no quiero moros en el local”. La Bouchra, tot llegint, es preguntava si la vida dels immigrants importava, però tot seguit, i de forma espontània, va aixecar un crit colpidor: “la vida dels moros importa?.

Altres persones com ara l’Amin Bensaid o la Karima El Hattabi continuaven llegint diversos casos de joves morts als CIE o en centres de menors. I així podríem seguir afegint moltes més víctimes, encara que dissortadament no en sabrem ni el nombre real ni -molt menys- el seu nom, i segur que també hi ha dones però encara és més difícil que ens arribi la seva situació. Però tots i totes són persones, potser amb un problema administratiu de documentació, però cap d’elles il·legal, perquè cap persona és il·legal.

maribelanoia@gmail.com

LA SORORITAT, UNA PRESCRIPCIÓ SOCIAL IMPRESCINDIBLE

 Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Ho deia l’altra dia a la Manifestació Feminista convocada arreu per mostrar el nostre rebuig davant l’impacte d’haver trobat sense vida el cos de la petita Olivia que, juntament amb la seva germana Ana, va ser segrestada pel seu pare abans de tornar-la a la seva mare. Aquest fet ens ha sollevat tothom des del més profund i ens qüestiona la justícia patriarcal que tenim, tot exigint una “Justícia Feminista” que contempli també els drets dels infants. 

Una epidèmia

La violència masclista és com una altra epidèmia que tenim a la nostra societat, una epidèmia que cada dia es cobra més víctimes i que qui més la patim som les dones. Per fer front a aquesta epidèmia, a banda d’exigir que als poders públics i les seves institucions (Ajuntaments, Comunitats Autònomes, Poder Judicial, etc.) perquè prenguin aquelles mesures que els correspon com a estaments responsables de la pau social i la salut col·lectiva de la seva ciutadania, cal prescriure -com una medicina- la sororitat, una sororitat entesa com aquella complicitat especial que hem de tenir les dones, i el conjunt de la societat, a les víctimes de la violència masclista, majoritàriament dones. No obstant, ens cal defensar i abraçar totes les víctimes de la violència masclista, no únicament les dones sinó també el seu entorn.

La violència del patriarcat

És que la construcció de gènere que suposa el patriarcat organitza la societat a partir de nuclis base com ara la família, amb rols ben diferenciats pels homes i les dones. Avui ja es tendeix a viure en petits nuclis base però aquest ja no el conformen exclusivament els matrimonis de sempre (heterosexuals), sinó que el poden formar parelles diferents (homosexuals o simplement companys/es de pis), sense tenir en compte que molts nuclis familiars el conformen famílies monoparentals.

Un preu diferent pel fet de ser dona

El domini de l’estructura patriarcal en la vida de moltes parelles té un preu a pagar molt comú que és la anul·lació de la personalitat de la dona perquè resta subjugada o dependent de l’home com a cap de família. Ho constatem encara massa sovint, quan la dona n’està farta i vol dir prou, sovint pel bé dels seus propis fills, topen amb el poder jeràrquic atorgat a l’home i a aquest se li gira el cervell fins assassinar la seva ex-companya sentimental o fins i tot els seus fills, simplement per fer-li mal a ella.

La sororitat vol dir agermanament en femení

La sororitat, o agermanament en femení, que prové del llatí soror (germana), reflecteix un lligam estret en dones basat en el compartiment d’experiències, d’interessos o preocupacions en un context social i polític de discriminació en societats patriarcals. És una dimensió ètica, política i pràctica del feminisme contemporani que, en paraules de la feminista mexicana Marcela Lagarde, es pot definir com una experiència de les dones que condueix a la recerca de relacions positives i l’aliança existencial i política, cos a cos, subjectivitat a subjectivitat amb d’altres dones, per contribuir amb accions específiques a l’eliminació social de totes les formes d’opressió i al suport mutu per aconseguir el poder genèric de totes les dones i, amb ell, l’empoderament vital de cadascuna d’elles.

Empatitzar amb totes les dones

A partir de la realitat del masclisme tant a prop nostre, hem de tenir la capacitat de posar-nos al lloc de cadascuna de les dones, empatitzar amb la seva lluita per decontaminar-se de la influència d’un entorn masclista que l’ha condicionat massa temps. Hem d’estar amatents als senyals de violència que visquem al nostre entorn i, en la mesura del possible, implicar-nos: no podem mirar cap a un altre cantó.

Un entorn acollidor per poder dir “prou”

Sense el consentiment de les dones, sense aquella difícil decisió de dir “prou”, és difícil, però si aquestes dones perceben senyals de complicitat al seu entorn, d’abrigar esperances de trobar acolliment i no ser censurada per haver “suposadament fallat” o aguantat potser massa anys, la sororitat es pot posar en marxa i la dona víctima de violència es pot trobar acompanyada humanament, independentment del imprescindible suport professional jurídic o psicològic que pugui rebre d’algun servei públic (perquè no totes podrien pagar-se el privat).

La sororitat, un gest feminista

Marcela Lagarde, professora de la Universitat Autònoma de Mèxic, va impartir una conferència sobre la política feminista de la sororitat. El seu títol? “Poder, poders i apoderaments i l’amor? Ah, l’amor!”. Per altra banda, Anna Jónasdóttir, professora de la Universitat d’Orebro, Suècia, va parlar del “poder de l’amor” vist com una capacitat humana explotable, i com la identificació del poder de l’amor com un poder humà inconfusible, comparable però no reductible en poder del treball que explica la persistència del domini dels homes en la igualtat normal i en nombroses societats respectuoses amb les dones.

L’amor té el seu poder

Potser sí que ens queda per demostrar el poder de l’amor, però el que no podem rebutjar és la acceptació de la medicina de la sororitat com a mesura per humanitzar unes relacions humanes estrictes, fruit de societats opressores, i estimular la necessària autoestima de tantes dones que l’han vista molt minvada per la imposició de l’atàvica costum del predomini de la raó dels homes i el rol de les dones de claudicació, obediència -massa sovint- submissió.

maribelanoia@gmail.com

UN GEST PER CADA ÀMBIT D'ACTUACIÓ

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -

Així ho explica la memòria anual que Càritas Arxiprestal Anoia-Segarra va presentar públicament el passat dimecres 26 de maig. Ens diuen que cal un gest per les persones que acullen i acompanyen, un gest amb tothom qui fan Càritas, un gest de col·laboració amb la societat, un gest de comunicació i de sensibilització i -també- un gest de transparència. 

Càritas ahir i avui

Venim d’uns temps on la caritat s’entenia com un donatiu econòmic i prou, un donatiu en el que hom es quedava tranquil en la consciència pel fet de tenir present en la seva vida als pobres, als que algú ja s’encarregarà d’atendre... Durant molt temps, i per a certa classe adinerada, era també un gest paternalista d’hipocresia, doncs amb un donatiu mostraven també la conformitat d’una societat injusta que fa diferències amb la gent pel fet de no tenir suficient recursos per viure,  mantenint privilegis i ostentant la seva riquesa. No obstant, essent el gest del donatiu tan necessari i real encara avui, ja la caritat no s’entén des d’una actitud de superioritat dels uns vers els altres, tot i que massa sovint hom pensa que la societat és així d’injusta des de sempre i que no hi podem fer res, i hi ha qui -des de la impotència- fa un veritable esforç per contribuir-hi.

La realitat dels nostres temps

Avui la situació és molt diferent, hi ha molta gent- a la que li costa reconèixer la seva situació de pobresa sobrevinguda, la que potser té un cert rubor de demanar ajut. Són aquelles persones que sempre han treballat i han pogut viure del seu propi esforç i avui, havent perdut la feina i esgotat o reduït considerablement els seus ingressos procedents de prestacions, subsidis o jubilacions anticipades que els han portat a mínims, o fins i tot treballadors amb contractes molt precaris, que no arriben a final de mes, sobretot perquè les despeses per habitatge i subministraments bàsics d’energia o d’aigua s’emporten bona part d’aquests ingressos mínims.

A qui acull Càritas?

A banda dels ajuts econòmics puntuals de sempre, avui tenim una necessitat social afegida. En la seva presentació, la seva directora Montserrat Roca Tort ens explica que: ens preocupa l’agreujament de les condicions de vida de les persones “sense papers” que veuen com es fa cada cop més difícil la seva incorporació al món del treball, a la formació i a un habitatge digne. Aquesta situació fa que el que hauria de ser una estada temporal s’allargui per manca d’oportunitats. Preocupen també les conseqüències de la precarietat laboral que comporta l’augment de persones sense cap ingrés; la dificultat de trobar un habitatge digne per a les persones sense recursos; la bretxa digital que dificulta fer les gestions telemàtiques així dom la de seguir formacions i cursos digitals; o també la desigualtat en el punt de partida dels nens i nenes pel que fa l’èxit escolar.

Es sosté a base de voluntariat

És per això que, lluny de la falsa imatge de que Càritas es sosté per l’Església Catòlica oficial, dels ajuts que rep a partir dels nostres impostos, en el gest de transparència ens mostren la claredat dels números. El major capital és el valor del lliurament de les persones que fan possible el dia a dia d’aquest servei tan fonamental per una societat injusta que el fa necessari. Potser sí que molts dels voluntaris i voluntàries ho són per les seves conviccions religioses vinculades o no a l’església, però -en tot cas- ho fan des de la seva militància de base, per convicció i -massa sovint- sense aquell suport extraordinari que li donaria un millor abast a la seva aportació.

Acollida i acompanyament

Perquè, més enllà del suport econòmic per fer front a necessitats estrictament econòmiques, la gent de Càritas d’avui ofereix un espai d’acollida i acompanyament social, amb programes d’inclusió social, d’acompanyament sociolaboral i economia solidària o d’accés a l’habitatge. Les seves iniciatives van acompanyades també d’un gest de col·laboració amb la societat, de comunicació i sensibilització, com ara la conscienciació de les causes que comporten aquesta injustícia social tot convidant a la implicació i al compromís de la societat.

Una marginació evitable

És que, mentre no ens comprometem a eradicar les causes d’aquesta injustícia social que és estructural sí, però no per això acceptable, permetrem la marginació sistemàtica d’una bona part de les persones que conformem aquesta mateixa societat, és a dir, amb ciutadania de primera, de segona i també sense ni drets de ciutadania (per ni dir també sense els mínims drets inherents a tota persona). Potser tot plegat depèn d’un gest...

Una reflexió ben contundent

La memòria va presidida per una frase de la teòloga Pepa Torres molt potent: És urgent despertar del somni de la cruel humanitat -més que un somni és un malson- i posar-nos un col·liri als ulls per fer-nos conscients de que estem sostenint un sistema que està en guerra contra la vida, perquè atempta contra les bases mateixes de la seva materialitat i es construeix sobre l’espoli del Sud global”.

maribelanoia@gmail.com

 

 

SOS PALESTINA, UN SOL CRIT PER TOTA LA CIUTAT

 Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

El dimecres 19 de maig va ser una jornada històrica. La comunitat musulmana d'Igualada ens convocava a una concentració per alçar el crit de SOS per la situació que viu Palestina. A 2/4 de vuit del vespre s'anaven concentrant, a la Plaça de Cal Font, dones i infants, famílies senceres al costat de les estàtues d'ATLAS que aquesta entitat va donar a la ciutat i que representen un monument a la diversitat que la conformem.

Presentació multilingue

Es va fer una presentació en diversos idiomes i es vàrem llegir alguns poemes, en àrab i en català. Les persones assistents es varen empoderar i varen a cridar diversos missatges, sobretot "llibertat per palestina" i "No és una guerra sinó un genocidi".

Una indignació que es porta molt endins

Es notava que portaven la indignació molt endins i que tenien granes de manifestar-se. Així, no varen parar els crits de manera que no es va poder fer el silenci ni per llegir el manifest o llegir algun altre poema. No importa, la seva fermesa, i una certa alegria de poder-se expressar, es va fer irresistible fins iniciar -de forma espontània una manifestació que va recórrer els carrers de la ciutat fins arribar a la Plaça de l'Ajuntament i tornar a la Plaça de Cal Font.

Omplir els carrers amb un sol crit

En el seu recorregut la gent palesava el seu enuig i cridava per fer sentir la seva ràbia davant aital injustícia alhora que expressar la seva impotència. En un moment donat, una dona va fer un crit d’aquells que li sortia de l’ànima i es va posar a plorar. Les persones que la rodejaven no van tardar en abraçar-la i donar-li tot el seu  suport. És que això és el que feia falta, compartir el dolor i cridar ben alt contra el genocidi que s’està duent a terme amb el poble de palestina, des de l’exèrcit més potent del món front una gent indefensa i del tot innocent, sense tenir en compte si es tracta d’infants, dones, malalts, famílies senceres o també periodistes o metges. Fins i tot han bombardejat l’únic Hospital per a infants que restava.

Denúncia del poder de les armes front la població civil indefensa

L’únic que importa són els interessos imperialistes i colonialistes inhumans, quan el poder i el diner està a les antípodes de les persones, i la humanitat és i ha d’estar per damunt de qualsevol política del governs. Aquest era el sentit, el llenguatge únic cridat en diversos idiomes però en una sola veu. La ciutadania diversa, la que es pot sentir relegada a un segon nivell per exercir de ple dret un espai que també és el seu, s’havia empoderat i havia pres els carrers, com fan altres col·lectius per manifestar-se.

Protagonistes a la pròpia ciutat

La comunitat musulmana, protagonista de la mobilització, no estava sola, els acompanyàvem ciutadans i ciutadanes dels que sempre hem sortit al carrer per mor de la solidaritat. És que la solidaritat és una veritable aliada de la diversitat, i ahir va quedar evidenciat. Així ho palesaren quan, en arribar a la Plaça de l’Ajuntament, varen ser rebuts amb aplaudiments per part de la gent que era asseguda entorn les diferents taules de les terrasses que ja omplen aquesta emblemàtica plaça.

La diversitat, un valor per a la convivència

Tothom va sortir satisfet i agraït per la oportunitat i possibilitat d'exercir el seu dret a denunciar i manifestar-se, perquè va prevaldre la humanitat per damunt de tot, i colze a colze, formàvem una sola comitiva pels carrers d’Igualada. Felicitem-nos tots plegats. Aquesta és la ciutat que desitgem molta gent tot i que costa que ens visibilitzem. La diversitat és un valor, i la solidaritat la base d’una societat on poder viure i conviure en pau i de forma constructiva per tothom.

maribelanoia@gmail.com

QUAN LA SOLIDARITAT ES POT EXERCIR DES DE CASA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Divendres passat, la Plaça de l’Ajuntament d’Igualada s’omplia de groc, blau i vermell, els colors de la bandera de Colòmbia. La comunitat d’aquest país llatinoamericà que conviu entre nosaltres havia convocat un acte de solidaritat amb el seu poble, un poble que s’ha alçat contra els seus botxins i que, de la mà de la policia estatal, està patins una massacre pel fet de sortir al carrer exigint la retirada d’una Reforma Tributària imposada per gravar els ingressos bàsics i fonamentals amb que la població no en té prou per viure, acabar amb les desigualtats i fer front a la galopant crisi econòmica i sanitària pels efectes del COVID doncs, lluny de fomentar les mesures sobre la salut de la població des de responsabilitat del govern, encara es vol privatitzar més uns serveis fonamentals que només han de ser públics.

Els poders a l'ombra militaritzen el país

La ineptitud i covardia  de l’actual president de Colòmbia, Ivan Duque, per fer front a la situació ha permès un veritable cop d’estat per part del narcotraficant 82, ex-presidiari i antic President de Colòmbia Àlvaro Uribe. En compliment de l’ordre impartida per aquest botxí, les ciutats i pobles de Colòmbia han estat militaritzades. Ciutats com Cali (Valle del Cauca) s’han convertit en un veritable camp de batalla d’un poble inerme i indignat contra unes hordes criminals del militarisme més reaccionari i criminal.

Massacre i repressàlies

Ens arriben vídeos de suposat vandalisme popular, però no diuen res sobre la barbàrie de l’Estat, els centenars abusos de la Força Pública, les desenes d’estudiants assassinats, els centenars de desapareguts, els joves de Siloé -un barri al costat de Calí- lliurats als seus familiars amb dispars a les cames, del vandalisme de policies disfressats, la gent de bé que -des dels seus confortables apartaments- disparen la gent, de la tortura per part de la policia del defensor dels drets humans i d’altres atrocitats.

Milers de víctimes

Les xifres facilitades el 8 de maig per Human Rights Internacional parlen per si soles: 43 assassinats, 1330 ferits de gravetat (2040 civils i 290 policies), 1023 detinguts arbitràriament, centenars de desapareguts, deu dones violades per policies ESMAD, defensors de drets Humans i periodistes són agredits, són les dades que ens arriben alhora que també ens indiquen que hi ha milers de ferits per les represàlies.

Els motius de la Vaga Nacional

La crida és urgent a la comunitat nacional i internacional en el sentit que el govern desmilitaritzi les ciutats i brindi les garanties elementals a la protesta i la mobilització del poble. 

Les reivindicacions que emparen la Vaga Nacional passen per l’exigència de garanties i llibertats democràtiques, la desmilitarització de les ciutats i el cessament de massacres i càstigs exemplars als responsables de les mobilitzacions, la retirada de la reforma a la salut i l’enfortiment d’una massiva vacunació contra el COVID19, dir no a les privatitzacions amb la defensa de la producció nacional, una renda bàsica, la matrícula zero i no alternança educativa, la no discriminació de gènere, diversitat sexual i ètnica, entre d’altres...

Emoció solidària

Ja quan anava a la concentració solidària que es va convocar a Igualada el divendres 7 de maig, en passar per la Plaça del Rei em vaig emocionar en veure una caravana de vehicles sonant els seus clàxons. Els seus ocupants portaven samarretes grogues i, al crit de Colòmbia, enarboraven banderes de color groc, blau i vermell, els de la bandera del seu país.

En arribar a la Plaça de l’Ajuntament aquests colors eren ben presents. Em vaig tornar a emocionar, doncs són moltes les vegades que he sortit al carrer en solidaritat amb la causa d’altres pobles d’arreu del món, també pels diferents pobles de llatinoamèrica, però aquesta era la primera volta que -a casa nostra- la gent a qui més els afecta aquesta situació en prenien la iniciativa. Aquesta vegada jo estaria al seu costat o a darrere, donant-los tot el suport i caliu necessari, acompanyant-los en el gran dolor que estan vivint.

Des de l’alegria, també denúncia

El desenvolupament de l’acte va anar des de compartir l’alegria de la seva música, amb assistents a la concentració ballant la cúmbia, fins a mostrar nombrosos rètols de denúncia de la situació, posar flors i encendre espelmes al terra tot recordant les morts que coneixem (cada dia creix el nombre de víctimes que -amb les dificultats d’una comunicació hipotecada pel control dels seus mitjans de comunicació- ens arriba en comptagotes). A cada nom que s’esmentava es responia amb un clam unànime: aquí no hi és, l’ha mort la policia!.

Les víctimes són alhora familiars i/o coneguts

En aquesta mobilització cal destacar la decisió del poble, sobretot la joventut, que hi està posant una elevada dosi de sacrifici. És així com els joves morts són també familiars i/o coneguts de la comunitat colombiana que convivim a Igualada, aquesta ciutat compartida, i que podrien ser també els propis fills o familiars més propers. Aquesta és la ciutat que reconec i estimo, la que avant posa el valor de la solidaritat acollint la seva diversitat, la que malgrat -per mor encara de les restriccions pel COVID19- no vaig poder abraçar físicament com hauria volgut, però que ens va permetre mostrar aquell sentit més pregon de la solidaritat, aquell concebut com “la tendresa dels pobles”.

Colombia no se rinde, carajo!

La lectura del manifest, el so d’algunes cançons prou significatives, el minut de silenci i l’entonació colpidora de l’himne de Colòmbia, seguit per la seva comunitat, la que compartim la mateixa ciutadania, clogueren un acte curull de fermesa i esperança. A l’ambient tornava a sentir aquell vell i càntic, veritable himne de tota la llatinoamèrica, “el pueblo unido jamás será vencido”. Es que “el pueblo no se rinde” i “Colombia resiste, carajo!”.

maribelanoia@gmail.com

QUE LES LIMITACIONS NO ENS FACIN PERDRE ELS NOSTRES DRETS

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

El país està en deute amb la gent treballadora. “Ara toca” diu l’eslògan del manifest unitari de CCOO i UGT, i és cert, després d’uns anys de suportar tota mena de restriccions i pèrdua dels drets, inherents a les condicions laborals imposades pel predomini de l’economia lliberal, ens ha vingut aquesta pandèmia que torna a carregar sobre les espatlles de la gent que matina tots els dies, el pes d’aquesta crisi.

La importància dels serveis públics

Per una banda, la pandèmia ha posat a prova la professionalitat i lliurament dels serveis públics i essencials, sense els quals potser hauríem sobreviscut diferent aquesta dura experiència, per altra banda també ha posat al descobert amb els sectors públics, bàsicament els professionals de la salut i altres serveis públics essencials, la feblesa d’un sistema molt precari per les polítiques de privatització a l’ús, la preponderància del diner, del benefici sense entranyes per damunt de la humanitat d’aquelles professions dedicades a la cura de les persones i que, possiblement, sense una voluntat d’indiscutible vocació, no hauríem pogut afrontar aquesta pandèmia.

Reconèixer el valor del treball és just

Però un sistema just no es pot recolzar en aquesta aportació tan valuosa sense reconèixer el seu valor. No seria de rebut que no s’atenguessin les seves demandes que -simplement- són de justícia. Negar-ho sols aconseguiríem cremar el personal sinó sobretot palesar una enorme ingratitud, com si els aplaudiments de cada vespre d’ara fa un any no fossin més que un ritual que hem de passar pàgina. No seria just.

Els canvis del teletreball

El món del treball ha canviat notablement. Moltes de les persones que matinen i aguanten el país des de fa molts anys s’han vist afectades per l’estabilitat a la feina. Amb sort s’hauran pogut acollir a algun dels ERTE’s que ha habilitat el govern, d’altres simplement s’han quedat sense la feina que tenien, i que sovint ja era en precari. En tot cas, molts han vist com s’ha produït un canvi important en les seves vides per la sistematització del teletreball. D’entrada hom diria: que bé, treballar des de casa!, però aviat s’hi ha vist els inconvenients. Es fa difícil abstreure’t de la feina, i l’horari laboral es barreja massa sovint amb els diferents mons de tots els membres de la família en una convivència permanent, una situació que quan l’espai no és el mateix permet. Compartir el lloc de treball, a banda de la sana socialització que representa, suposa una bona eina d’agrupar-se en la defensa dels drets laborals comuns. No obstant, amb el teletreball la relació laboral passa a ser individualitzada i exclusivament virtual, suposant una limitació a l’hora d’associar-se per defensar els drets que són propis i que, en una jornada com el Primer de Maig, la força de la unitat obrera es posa de manifest més que mai.

Treballadors empobrits

És veritat que, malgrat s’hagi disposat un escut social per frenar l’impacte d’aquesta crisi, amb subsidis de protecció per desocupació, ajuts, renda garantida o ingrés mínim vital, per a molta gent s’ha fet molt difícil acollir-s’hi i s’ha incrementat el nivell de pobresa generalitzat, no sols dels que no poden treballar o no tenen recursos sinó també els que han vist minvats i limitats els seus ingressos per fer front a la vida (els autònoms, el petit comerç i certes Pymes...).

Vergonya sí, però solidaritat també

La cua de la fam ens hauria de fer vergonya, sí, però amagar aquesta realitat sota la catifa i negar-la no ens faria més justos. La solidaritat és un valor propi de la gent senzilla, i activar serveis per pal·liar unes necessitats molt generalitzades per la situació no és sinó una obligació de qualsevol societat que tingui un mínim de sensibilitat a la situació de precarietat i necessitat que viuen moltes persones, fins i tot treballadors que no arriben a final de mes. Estic certa que la gent que es veu obligada a acollir-se als subsidis o ajuts preferiria que els seus ingressos fossin el fruit d’una nòmina, del seu treball. El més digne pel ser humà és poder viure del propi treball, ja sigui el que anhela avui o la prestació a què té cotitzada després de la seva vida laboral (els pensionistes).

La dignitat del món del treball

El Primer de maig posa en valor la aportació a la societat del món del treball i, com deia al començament, el país està amb deute amb la gent treballadora. Encara que s’hagin salvat molts llocs de treball, se’n han perdut molts, i l’entorn és amenaçant per uns drets que venen de lluny, arrencats amb la força de les nostres lluites... Per això cal estar ben alerta: que les limitacions de la situació viscuda no ens facin perdre els nostres drets, els que els treballadors i treballadores han conquerit amb els seu esforç i lluites en el decurs dels anys. En aquests moments en que estan amenaçats fins i tots els drets humans més elementals, més que mai: Visca el Primer de Maig.

maribelanoia@gmail.com