UN GEST PER CADA ÀMBIT D'ACTUACIÓ

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -

Així ho explica la memòria anual que Càritas Arxiprestal Anoia-Segarra va presentar públicament el passat dimecres 26 de maig. Ens diuen que cal un gest per les persones que acullen i acompanyen, un gest amb tothom qui fan Càritas, un gest de col·laboració amb la societat, un gest de comunicació i de sensibilització i -també- un gest de transparència. 

Càritas ahir i avui

Venim d’uns temps on la caritat s’entenia com un donatiu econòmic i prou, un donatiu en el que hom es quedava tranquil en la consciència pel fet de tenir present en la seva vida als pobres, als que algú ja s’encarregarà d’atendre... Durant molt temps, i per a certa classe adinerada, era també un gest paternalista d’hipocresia, doncs amb un donatiu mostraven també la conformitat d’una societat injusta que fa diferències amb la gent pel fet de no tenir suficient recursos per viure,  mantenint privilegis i ostentant la seva riquesa. No obstant, essent el gest del donatiu tan necessari i real encara avui, ja la caritat no s’entén des d’una actitud de superioritat dels uns vers els altres, tot i que massa sovint hom pensa que la societat és així d’injusta des de sempre i que no hi podem fer res, i hi ha qui -des de la impotència- fa un veritable esforç per contribuir-hi.

La realitat dels nostres temps

Avui la situació és molt diferent, hi ha molta gent- a la que li costa reconèixer la seva situació de pobresa sobrevinguda, la que potser té un cert rubor de demanar ajut. Són aquelles persones que sempre han treballat i han pogut viure del seu propi esforç i avui, havent perdut la feina i esgotat o reduït considerablement els seus ingressos procedents de prestacions, subsidis o jubilacions anticipades que els han portat a mínims, o fins i tot treballadors amb contractes molt precaris, que no arriben a final de mes, sobretot perquè les despeses per habitatge i subministraments bàsics d’energia o d’aigua s’emporten bona part d’aquests ingressos mínims.

A qui acull Càritas?

A banda dels ajuts econòmics puntuals de sempre, avui tenim una necessitat social afegida. En la seva presentació, la seva directora Montserrat Roca Tort ens explica que: ens preocupa l’agreujament de les condicions de vida de les persones “sense papers” que veuen com es fa cada cop més difícil la seva incorporació al món del treball, a la formació i a un habitatge digne. Aquesta situació fa que el que hauria de ser una estada temporal s’allargui per manca d’oportunitats. Preocupen també les conseqüències de la precarietat laboral que comporta l’augment de persones sense cap ingrés; la dificultat de trobar un habitatge digne per a les persones sense recursos; la bretxa digital que dificulta fer les gestions telemàtiques així dom la de seguir formacions i cursos digitals; o també la desigualtat en el punt de partida dels nens i nenes pel que fa l’èxit escolar.

Es sosté a base de voluntariat

És per això que, lluny de la falsa imatge de que Càritas es sosté per l’Església Catòlica oficial, dels ajuts que rep a partir dels nostres impostos, en el gest de transparència ens mostren la claredat dels números. El major capital és el valor del lliurament de les persones que fan possible el dia a dia d’aquest servei tan fonamental per una societat injusta que el fa necessari. Potser sí que molts dels voluntaris i voluntàries ho són per les seves conviccions religioses vinculades o no a l’església, però -en tot cas- ho fan des de la seva militància de base, per convicció i -massa sovint- sense aquell suport extraordinari que li donaria un millor abast a la seva aportació.

Acollida i acompanyament

Perquè, més enllà del suport econòmic per fer front a necessitats estrictament econòmiques, la gent de Càritas d’avui ofereix un espai d’acollida i acompanyament social, amb programes d’inclusió social, d’acompanyament sociolaboral i economia solidària o d’accés a l’habitatge. Les seves iniciatives van acompanyades també d’un gest de col·laboració amb la societat, de comunicació i sensibilització, com ara la conscienciació de les causes que comporten aquesta injustícia social tot convidant a la implicació i al compromís de la societat.

Una marginació evitable

És que, mentre no ens comprometem a eradicar les causes d’aquesta injustícia social que és estructural sí, però no per això acceptable, permetrem la marginació sistemàtica d’una bona part de les persones que conformem aquesta mateixa societat, és a dir, amb ciutadania de primera, de segona i també sense ni drets de ciutadania (per ni dir també sense els mínims drets inherents a tota persona). Potser tot plegat depèn d’un gest...

Una reflexió ben contundent

La memòria va presidida per una frase de la teòloga Pepa Torres molt potent: És urgent despertar del somni de la cruel humanitat -més que un somni és un malson- i posar-nos un col·liri als ulls per fer-nos conscients de que estem sostenint un sistema que està en guerra contra la vida, perquè atempta contra les bases mateixes de la seva materialitat i es construeix sobre l’espoli del Sud global”.

maribelanoia@gmail.com