LA DIVERSITAT PREN LA PARAULA

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -

Aquest diumenge s’esdevenia el 70 aniversari de l’aprovació de l’Estatut del Refugiat i a Igualada ens hem sumat a les mobilitzacions unitàries convocades a diferents indrets, també des de Catalunya, per reclamar de tots els governs aquelles mesures que ens permetin esdevenir un país d’acollida, un país de refugi, perquè no sols continuem sense ser ni refugi sinó que seguim essent còmplices de les causes que motiven aquests desplaçaments forçats.

Amb aquest motiu desenes de persones ens concentràvem diumenge a la tarda a la Plaça de Cal Font per fer sentir la nostra veu, la de la gent que fem prevaler la humanitat per damunt de polítiques d’altes volades que comporten greus conseqüències a ingents col·lectius de persones arreu del món. Perquè és una realitat, hi ha persones que es veuen obligades a fugir dels seus països d’origen per manca de futur, doncs molts d’ells han estat devastats per guerres provocades i fugen de tota mena de violències i destrucció per part de les grans potències mundial a causa de l’espoli usurer dels seus recursos naturals, uns interessos econòmics -de caire financer- que no tenen en compte que se’n va enlaire també l’equilibri i la vida del nostre planeta.

En conseqüència estem vivint l’èxode massiu de pobles sencers. Per raons de supervivència, han d’emprendre el llarg camí d’arribar a un país del nord, un indret del que els han dit és més segur i que -treballant- les famílies es poden llaurar aquell futur desitjat. No obstant, per arribar-hi ja han d’afrontar una travessia molt perillosa que, degut a la política de tenir les fronteres tancades, només en poden sobreviure una part, tenint en compte que la gent més gran no s’ho pot ni plantejar.

Això ha comporta i encara comporta morts a la mediterrània, i els seus camps de refugiats no tendeixen a desaparèixer sinó al contrari. La ingent quantitat d’emigrants que han arribat a les illes Canàries també viuen una situació inhumana que clama una solució responsable, i que les conseqüències sofertes per la gent que -arriscant la seva vida- ha saltat els límits fronterers de Ceuta, més enllà de les causes que l’han provocat, requereixen que no ens quedem en silenci.

No obstant, els que arriben aquí es troben davant una altra realitat, al bell mig del nord que somniaven hi ha també un altre sud. Tenir la documentació en regla és ja un problema per trobar una feina encara que sigui del sector més precari i mal pagat, però fins que no assoleixes aquests maleïts papers t’hi jugues la vida, i et toca treballar sense drets com els esclaus, viure a la intempèrie tant a l’hivern com a l’estiu, o passar fam, solitud o aïllament....

Per això, el manifest unitari llegit de forma participada per diverses persones presents, demanava llibertat de moviment per a les persones migrants i refugiades, i s’exigia a les diferents autoritats que prenguin les mesures necessàries per tal de que, davant la situació que vivim, puguem assolir el nostre compromís d’esdevenir societat d’acollida i de refugi.

En aquest sentit, la Igualada de la diversitat cultural, la que també és Igualada però que -sovint- es queda relegada a un segon pla, va prendre la paraula. En primer lloc era la comunitat colombiana la que va voler fer present la realitat del seu país, un país on la gent jove ha sortit al carrer i cauen morts a mans de la policia estatal. Edgar Manuel Gamboa, Laura Guzman i Tama Martínez ens explicaven que els “ Joves de Primera Línia” sols responen a l’atac sàdic, genocida, injustificat i injust contra les manifestacions pacífiques que tan sols són expressió del poble en el seu legítim dret a la protesta. La Claudia Torres deia que aquí tenim el privilegi de poder explicar el què està passant perquè, a Colòmbia, gairebé simplement per pensar-les, gairebé t’hi jugues la vida: “Cuidar es querer, querer es cuidar. Queremos a nuestro pueblo, cuidamos a nuestro pueblo. Somos pueblo en marcha.  Desde las calles, como un solo corazón, alzamos nuestros puños rebeldes mientras enarbolamos nuestros escudos. Nos quieren en soledad, nos tendrán en común. Hasta la Ternura Siempre”.

Tot seguit, Bouchra El Adouti va prendre la paraula per dir que la situació ens exigeix parlar de forma clara del que patim els immigrants, la inseguretat que vivim i la discriminació i la violència, doncs el racisme ens està matant. I va explicar que el 15 de juny, Younes Bilal i els seus amics estaven asseguts a un bar. Portaven tota la tarda aguantant insults racistes d’un ex-militar retirat. El jove marroquí s’hi va apropar, es va asseure a la taula de l’home que volia que marxessin del bar i li va demanar respecte. Quaranta minuts després, l’ex militar va tornar, li va disparar tres vegades i el va matar. En Younes Bilal ha estat víctima de racisme assassinat per un home de 52 anys que verbalitzava: “no quiero moros en el local”. La Bouchra, tot llegint, es preguntava si la vida dels immigrants importava, però tot seguit, i de forma espontània, va aixecar un crit colpidor: “la vida dels moros importa?.

Altres persones com ara l’Amin Bensaid o la Karima El Hattabi continuaven llegint diversos casos de joves morts als CIE o en centres de menors. I així podríem seguir afegint moltes més víctimes, encara que dissortadament no en sabrem ni el nombre real ni -molt menys- el seu nom, i segur que també hi ha dones però encara és més difícil que ens arribi la seva situació. Però tots i totes són persones, potser amb un problema administratiu de documentació, però cap d’elles il·legal, perquè cap persona és il·legal.

maribelanoia@gmail.com