RELIGIÓ I ADOCTRINAMENT, ESCOLA I EDUCACIÓ

MARIBEL NOGUÉ i FELIP

Cada vegada es viu més entrelligat allò que hauria de ser tractat estrictament pels governs dels diferents estats i allò que pertany al camp de la religió, quan arriben aquestes festes tenim ocasió de constatar-ho. La forta influència de l’Esglèsia Catòlica en les costums i tradicions de la nostra societat continua ben viva, i condiciona la festivitat d’ aquests dies com a crucials per ella mateixa i els seus feligresos, mentre que per a la majoria de la societat es manté la festivitat d’ aquests dies com unes vacances de primavera.

La religió al currículum escolar

Aquest enunciat ve a tomb per reflexionar sobre la proposta publicada al BOE pel Ministre Wert d’introduir a la LOMCE  el currículum de Religió, un currículum que no contempla pas l’estudi de la religió com a ciència de les humanitats, per conèixer com les civilitzacions que ens han precedit en el temps han tractat i viscut la religiositat i/o transcendència de l’ésser humà; tampoc sobre els principis ètics o valors de ciutadania que substituïssin  l’assignatura que el govern del PP es va afanyar a retirar de la circulació en la darrera reforma educativa.

Opinions des de la ciència

El diari El País de diumenge publicava alguns testimonis per abordar aquest tema des de la ciència: “aquest nou currículum sobre la religió té un plantejament excessivament confessional”, diu Jesus Losada, president de la Federació Estatal de Professors d’ensenyament Religiós que porta 30 anys donant classes de Religió catòlica, i hi afegeix que “el temari confon la docència amb la catequesi”. Per la seva banda, Dionisio Llamazares, catedràtic emèrit de Dret eclesiàstic de l’Estat a la Complutense i ex director general d’Assumptes Religiosos entre 1991 i 1993, amb el govern de Felipe González, diu que “és un ensenyament confessional que intenta fer proselitisme, no ensenyar”, que el que ha fet la LOMCE és cedir a les pressions de l’Església”, per això, la única solució possible és no fer cas a l’acord vigent, diu. O el que afirma Fernando Savater: el problema és l’existència mateixa d’una assignatura confessional organitzada pel bisbat, amb professors elegits pels bisbes i pagats per l’Estat, i diu també: un demòcrata no hauria de votar un partit que s’entossudeixi a mantenir el concordat amb la Santa Seu”.

El Concordat amb la Santa Seu vigent del tot

Cal tenir en compte que 3 de gener de 1979 l’Estat Espanyol i la Santa Seu varen renovar el Concordat signat l’any 1953, on -entre d’altres aspectes- conté un acord sobre assumptes econòmics de l’Església Catòlica d’Espanya contemplant el seu finançament i l’exempció d’impostos a més d’altres avantatges fiscals, com ara que l’Església no paga l’ IVA en les seves compres ni paga l’ impost de successions o de donacions. Mentre que l’Església exigeix anualment a l’Estat milions d’euros en subvencions.

Ho financem amb diners públics

A més, cal tenir en compte que l’Estat subvenciona nombrosos centres privats d’educació que pertanyen a l’Església i que -a banda de no pagar l’IBI- reben diners de les diferents administracions públiques en concepte de conservació i manteniment del patrimoni, mentre que molts centres públics pateixen situacions penoses, amb infraestructures escasses, massificació, manca de mitjans, etc... 

Som un estat aconfessional o no?

Que es sàpiga, la Constitució diu que Espanya és un estat aconfessional en el que imperen els principis d’igualtat i neutralitat religiosa, sense que cap religió tingui caràcter oficial, però el currículum de religió catòlica decretat per la Conferència Episcopal, i acceptat pel Ministeri d’Educació, és contradictori, absolutament dogmàtic i adoctrinador, admet la teologia més arcaica fonamentada en la idea del pecat original i de la necessitat del sacrifici diví per tal que els descendents d’Adan i Eva puguin ser perdonats. I a ningú se li ocórrer posar una denúncia al Tribunal Constitucional per vulneració de la Carta Magna.

Expulsar els mercaders del temple

Perquè això no té res a veure amb el que aquests dies se’ns fa reviure fins i tot en les clàssiques pel·lícules que programen les diferents cadenes de televisió. L’important dels seguidors del veritable Jesús era imitar-lo, seguir un mode de vida basat en l’amor als demés. Després -però- de grans concilis, el cristianisme es va convertir en la acceptació d’un credo basat en sospites metafísiques, on es parla molt de teologia, de l’església i de la història sagrada però no es parla gens de la caritat, publica Franco Silvi a El Confidencial. I em pregunto: veuríem avui un Jesús que tornaria a expulsar els mercaders del temple?.

El laïcisme com a convicció

Crec en el laïcisme, la laïcitat ha de ser el principi que regeixi la convivència ciutadana, la que impulsi la construcció d’un espai públic fonamentat en els drets humans, en els valors de la pluralitat, de la tolerància activa i del respecte democràtic per a totes i cadascuna de les opcions filosòfiques i religions personals.

L’educació a les escoles i la religió a les esglésies

Les escoles han de servir per aprendre i educar en saber i convivència. Les famílies o la comunitat són les que han de conrear els aspectes de creences i pràctiques religioses, per viure en comú els aspectes més coincidents però per conviure en la diversitat i el respecte.

El que cal és dedicar les escoles a l’educació, i tractar la religió des de les esglésies, i si aquestes poden servir per donar respostes de valors i comportament humans des del convenciment, faríem front i podríem eradicar el dogmatisme i el sectarisme que –en nom de la religió- tan de mal ens ha fet i fa a tots plegats.

maribelanoia@gmail.com

UNA NOVA BEFA DES DE L'ODI I LA XENOFÒBIA

MARIBEL NOGUÉ i FELIP

Els de Plataforma x Catalunya han anunciat per aquest divendres una altra recollida d’aliments “pels de casa” al Barri de Fàtima d’Igualada, oferint a canvi –i com a reclam- “pa amb pernil”, considerant-ho –a més- com una Festa de la Solidaritat. Amb aquest gest, en primer terme, el que fan és convertir un acte suposadament solidari en una transacció mercantil; i, en segon terme, en basar aquesta activitat en la discriminació i la xenofòbia, el que es pretén és excloure les persones que professen la religió musulmana.

Els de PxC hi tornen

No és la primera vegada que es proposen dur a terme aquesta activitat com tampoc és la primera vegada que es troben amb una resposta per part de qui considera que aquest tipus d’activitat atempta contra els drets humans i la dignitat de les persones. Ja  al mes de juny, a iniciativa de la Fundació SocioCultural ATLAS, un grup de persones (moltes d’elles nouvingudes i bàsicament dones) feien la seva aportació solidària -i sense discriminació- a la parada de recollida d’aliments que PxC havia posat a l’exterior del Mercat de la Masuca, tot rebutjant –molt educadament- l’oferiment de pa amb pernil que els oferia el Secretari General d’aquesta formació política i regidor a l’Ajuntament d’Igualada Robert Hernando. Aquests fets varen quedar enregistrats en un vídeo que va donar la volta al món.

 

El risc d’exclusió per pobresa creix

És cert que els efectes de la crisi del capitalisme colpegen fortament la vida de moltes persones: la gran pèrdua de llocs de treball que s’ha produït els darrers temps, l’abocament massiu a un atur que despenja del mercat de treball ingents col·lectius de persones expulsades en una edat massa gran per trobar feina i massa jove per poder jubilar-se dignament, l’èxode obligat de joves que han estudiat i que s’han de buscar la vida a d’altres indrets, la pèrdua generalitzada d’un nivell salarial que volen reduir fins i tot per sota del Salari Mínim Interprofessional, les retallades en educació (sobretot la gradual eliminació de les Escoles Bressol, beques i ajuts de menjador), la promoció de la sanitat privada en detriment de la pública, la reducció d’ajuts a la dependència i d’altres prestacions socials, han fet que els índex de pobresa s’hagin incrementat fins a extrems humiliants per qualsevol societat que es vulgui situar en el mapa com a independent i entre les més avançades.

La pobresa no distingeix per raons d’origen

Hi ha persones necessitades procedents de totes les classes socials, cultures i religions. Les persones que treballen en organitzacions d’ajut, tant les que ho fan des de la vessant professional a través de les institucions com les que hi dediquen el seu temps des del voluntariat, ho palpen cada dia, i rubriquen la dramàtica situació que viuen moltes famílies. El que passa és que la seva feina es multiplica mentre que els recursos institucionals es redueixen, no podent arribar a tot arreu havent de dir sovint – i amb impotència- que no.

Per rebre ajut, caldrà un carnet de pobre

Ens han dut a una societat on obliguen gairebé a rivalitzar entre pobres de solemnitat i pobres que no arriben a final de mes, tant per poder pagar els subministres bàsics (energia, aigua o el mateix habitatge) o simplement per alimentar la seva gent. Fins i tot es parla de que volen instaurar una mena de “carnet de pobre” per tenir fitxats administrativament les persones necessitades (sense que els hi caigui la cara de vergonya, hi afegeixo).

Hipocresia no, denúncia i ajut: sí

Institucionalitzar la pobresa és un pecat, les situacions de pobresa han de ser sobrevingudes només de forma puntual, mai poden esdevenir cròniques i mantenir-se estructuralment en una societat que tingui una mica de respecte per sí mateixa. És la cara més hipòcrita de la solidaritat, la que està basada en una mala entesa “caritat cristiana” que, pagant un cert delme, té la consciència neta per continuar mantenint un privilegi basat en la injustícia. Cal ajut i suport, sí, però cal –alhora- denunciar les injustícies i els seus responsables promovent polítiques.

La perversió de confondre’ns amb el fet migratori

Confondre la situació de pobresa amb la immigració és pervers i nociu. Quan les persones es veuen obligades a emigrar, deixar el seu país i la seva gent per obrir-se un futur, saben que comencen de zero i que no ho tindran fàcil, però estan disposades a lluitar. Cal recordar com varem viure la immigració dels anys seixanta que, en haver-hi treball per tothom, fa permetre una socialització integradora, amb algunes actituds de rebuig, certament, però també amb moltes mans i portes obertes d’una societat que els acollia. Perquè ara no es fa el mateix?. Algunes persones ho varen passar tan malament que potser ho han volgut esborrar de la seva memòria (el subconscient és intel·ligent i esborra els records traumàtics), i això explicaria algunes actituds, però ara ens envaeix un discurs xenòfob  molt perillós, perquè qui l’atia són les persones d’ideologia feixista, i no cal recordar com de nociu ha estat per tota la humanitat patir sota el seu fuet.

Un atemptat als drets fonamentals

“La solidaritat és la tendresa dels pobles”, han deixat escrit els pobles germans de llationoamèrica, per això la campanya “Primer els de casa” que promou PxC és especialment insultant i atempta contra els drets fonamentals, consagrats -entre d’altres- per l’article 14 de la Constitució espanyola (la igualtat davant la llei sense que pugui prevaler cap discriminació per raons de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevulla altra condició o circumstància personal o social) per la que es regeix la democràcia que tenim i que se’n valen per proclamar valors absolutament contraris.

No a la confrontació per raons de cultura o religió

Barrem el pas als qui volen confrontar-nos fins i tot en la pobresa per raons de religió. No permetem cap actitud que doni a la solidaritat un sentit pervers, i menys des d’una actitud paternalista que pretén donar solucions emmetzinades.   

maribelanoia@gmail.com

NOVES - VELLES FORMES PER DECONSTRUIR EL PATRIARCAT

 

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                               

MARIBEL NOGUÉ I FELIP 
Ens trobem davant un altre 8 de març, una cita on les dones ens enfrontem de nou amb la realitat que ens envolta i maldem per fer palès la nostra reivindicació permanent, la que duem a terme des de lluny i que segurament prevaldrà fins centúries enllà. Ens ho ha deixat dit la il·lustre investigadora feminista Victòria Sau en el seu ric llegat escrit on aposta per la deconstrucció del patriarcat.

La llosa del patriarcat

El patriarcat és un model d’organització social que porta segles funcionant i, per tant, ha donat lloc a una multitud de complexitats i d’interessos difícils d’esbrinar. Una estructura d’aquest tipus –diu- no es canvia de cop i volta, sinó que serà en un procés llarg que durarà en el temps, i que exigeix a les dones que viuen a cada moment històric la gestió del canvi, creant les circumstàncies idònies per a què les properes generacions no hagin de preguntar-se per enèsima vegada què fer, sinó que senzillament continuïn, en certa mesura, el que van deixar iniciat les dones de la Revolució Francesa (el dret a la ciutadania, per exemple), les de Sèneca Falls (el dret al diner propi, entre d’altres), les sufragistes i així successivament, per no remetre’ns encara més enrere en el temps per enllaçar amb el camí endegat....

El procés de consciència feminista segons Victòria Sau

Segons Victòria Sau, el patriarcat és una forma de poder històrica que exerceixen els homes sobre les dones, quin factor ocasional va ser el factor biològic, però elevat a la categoria política i econòmica. Aquesta presa de poder passa, necessàriament, per la submissió de les dones a la maternitat, la repressió de la sexualitat femenina i la apropiació de la força de treball total del grup dominat, del que el primer –que no l’únic- producte són els fills: i defineix el feminisme com el moviment cultural, social, polític i econòmic de les dones per donar una alternativa a la societat patriarcal. Pensa que el procés de consciència feminista de les dones passa per tres fases: el victimisme, que es limita a deplorar el sotmetiment i l’explotació, representat en la figura de Cassandra; la denúncia dels abusos de poder i de les seves lleis que els hi són permeses, encarnada en la figura d’Antígona; i –finalment- l’actuació -el moment de Lisístrata- en el qual les dones decideixen transformar l’àmbit sociocultural polític i econòmic.

Les decisions patriarcals del poder

Segons aquesta il·lustre investigadora, són molts els estudis i tesi universitàries que aborden, en clau de gènere, la especificitat de totes les temàtiques, des de les més properes fins les més llunyanes. Però alerta de que, estudiant, reivindicant i modificant el que de forma més directa o immediata afecta aquesta meitat de la humanitat “no s’oblidi de que l’altra meitat continua gestionant el món en solitari i prenent –a cada moment- milers de decisions que afecten la totalitat del gènere humà així com del planeta Terra que l’habita. I ho fan, a més a més de per abús de poder i per suposat, amb decisions patriarcals.

Vella saviesa per una lluita que no és nova

És que, davant les noves formes de mobilització social i també de lluita feminista, he recorregut al llegat de Victòria Sau, una dona que –fins a la seva avançada edat- va mantenir la seva lucidesa per aportar el seu pensament transformador, agressor com també se la qualifica, però ben vàlid i útil avui. El motiu és perquè, després de 17 anys de vida, l’Associació Dones d’Igualada ha arribat a final de trajecte. Segur que hem passat la fase del victimisme i també la de la denúncia dels abusos de poder que ens han estat permeses, però potser ara, fins i tot en diferents formes, hem d’afrontar la necessària transformació de l’àmbit sociocultural, polític i econòmic que els temps demanen. Això no vol pas dir que la causa del feminisme s’hagi extingit, sinó que ha arribat el moment de passar el relleu també generacional, doncs les joves, si bé duen a terme activitats des de la reivindicació, tenen formes organitzatives pròpies (diferents a les tradicionals de la generació que deixem enrere).

Davant un altre 8 de març

El manifest feminista d’aquest 8 de març titulat “La revolució serà feminista o no serà” ens recorda, per exemple, que la pobresa, al nostre país, té rostre de dona; que la destrucció de llocs de treball suposa una precarització generalitzada que recau –bàsicament- sobre les dones; que ser dona no és una malaltia mentre se’ns nega el dret a una assistència com cal per la nostra salut i la dels nostres; que portem dècades aportant i sostenint l’equilibri de la humanitat en la tasca quotidiana de civilització i de reconstrucció de tot allò que la violència i el patriarcat volen destruir; que entre morir o matar hi ha una altra lògica: la vida.

Sense els sabers feministes no hi ha canvi possible

Mentrestant, entre d’altres, el nostre compromís en la cura de la vida no s’aturarà i continuarà treballant per aconseguir una societat mes justa, lliure i sense violències. I conclou: Cap canvi polític serà veritablement transformador sense la incorporació de les pràctiques i els sabers dels feminismes”. Des del compromís sempre viu, i amb el suport de l’experiència, sempre serà un orgull poder sumar i participar d’un nou trajecte.

!maribelanoia@gmail.com

DIFERENTS FORMES PER UNA CONFLUÈNCIA

MARIBEL NOGUÉ i FELIP

És any d’eleccions diverses i el panorama de la política electoral, candidatures, acords, desacords i possibles aliances, és el que marca la activitat política de caire més domèstic, i quan dic domèstic incloc les municipals, les autonòmiques i també les legislatives a nivell estatal, perquè la alta política, la que marca la nostra quotidianitat de debò, es decideix ben lluny de nosaltres. 

Unes eleccions diferents

Aquestes seran, en tots aquests àmbits, unes eleccions diferents, bàsicament perquè la generació que es va mobilitzar el 15-M del 2011 empeny amb força, té ganes de canviar les coses i es malfia de la política que s’ha dut a terme després de més de trenta anys de democràcia. Molts d’aquesta generació jove no varen patir la negació de llibertat i de drets de la dictadura franquista i, tot el que es fa, els pot semblar poc o insuficient. És absolutament legítim, doncs els qui lluitarem sota el franquisme per albirar les llibertats i la democràcia tampoc estem satisfets de com se’ns han anat segrestant aquests drets i llibertats arrencades a base de lluita i esforços que venen de lluny.

Els moviments socials i la democràcia

Amb aquests precedents el debat es produeix a diferents nivells. En primer lloc es debat la pervivència dels moviments socials independentment de qui governi a les institucions, però en segon lloc, les mateixes persones que participen d’aquests moviments tenen ganes de posar-se a l’altra cantó i maldar per fer realitat les seves aspiracions. Es busquen noves formes d’associar-se considerant caduques les formes de llistes avalades per partits polítics i d’acord amb la constitució, una constitució que se’ns presenta com a intocable pel que fa a la forma de Monarquia que té l’estat i a l’amenaça d’intervenció de l’exèrcit si es vol sortir del marc de les autonomies, però que des de les formacions polítiques que defensen l’alternança en el bipartidisme no varen dubtar ni un moment en modificar –en ple mes d’agost- per garantir el pagament del deute al gran capital.

La promoció d’una alternativa “controlada”

Conscient del desgast del govern del PP, com curant-se en salut per si es donava aquest bipartidisme, el recentment traspassat Sr. José Manuel Lara, conegut empresari editorial, va decidir potenciar dues cadenes de televisió diferents alhora. A aquestes alçades ningú pot negar la plataforma mediàtica que Pablo Iglesias ha tingut a les tertúlies televisives. La àrdua tasca d’oposició que estan duen a terme els Diputats al Congrés de Izquierda Unida resta invisibilitzada, minimitzant així els efectes que podria tenir el potencial creixement d’una força d’esquerres que ve de lluny, que és crítica amb les polítiques econòmiques dels darrers governs, i que podia ser una amenaça incontrolada.

Joves que malfien de qui els han precedit

És propi de la situació jove que, en adquirir un cert grau de maduresa, es vulgui deixar enrere el que han trobat, com malfiant-se’n, i voler-ho canviar per sí mateixos. I això és el que passa. Molts joves universitaris, que han assolit una consciència política teòrica, des de la ciència i la no experiència, es veuen ara amb cor de dur a terme allò que han estudiat. Alguns han participat en moviments socials, però molts altres s’estrenen ara.

Un garbuix de propòsits d’esquerra fraccionats

Hi ha una diferència de com s’organitza el que és la dreta amb com la gent vol associar-se des de l’esquerra, tot i que aquests termes avui estan una mica desdibuixats (la prioritat de la sobirania nacional ha predominat per damunt d’altres temes de caire social més propis de l’esquerra). La dreta va tota a una, els interessos econòmics són molt clars i és fàcil assolir compensacions econòmiques per ser-ne seguidors (càrrecs, compensacions, etc...). Però a la motxilla de la gent que es reclama de l’esquerra sols hi ha que voluntat de treballar pel bé comú des de la honestedat, amb ideologies i/o idees que ens mouen.

Personalismes  inevitables

Així tenim que la gent que es reclama de l’esquerra, per naturalesa té alguna cosa a dir -i per tant- el seu dret a participar, per tant les formes organitzatives són clau per cohesionar un col·lectiu que és susceptible a ser manat. Voler sotmetre-ho tot a la assemblea respon a això. És ideal, però a efectes pràctics s’acostuma a imposar qui té un caràcter més fort o és més intransigent, dificultant l’eficàcia del treball que han de dur a terme. Cal detectar a temps els aprofitats per no podrir tot un cistell...

Entre l’assemblea i/o la organització

Apostant per aquesta forma més participativa sempre he optat per estar organitzada a nivell col·lectiu. El que no he fet mai és traslladar directives alienes per damunt de la voluntat de tots i totes les participants, sinó maldar per facilitar l’èxit de les propostes del treball de grup.

Des del centralisme encara

Ens  omplim la boca d’autonomia però la pauta es marca a nivell dels partits ubicats a una capital que no renuncia al seu centralisme. Les expectatives de canvi generen estranyes aliances entre els qui –des de l’alternança bipartidista- blinden aquells acords que poden posar en perill el seu model d’estat. Es parla de la nova i la vella política i ningú dubta ja de presentar-se a les institucions, però l’esquerra es  presenta més fraccionada que mai.

Les dificultats d’articular la diversitat

Tothom parla d’anar a la una, però ningú vol que se’l confongui amb el del costat. Per fer front al Goliat que tenim davant hem de fer servir l’enginy del David i plantar cara amb força que tenim des de baix. Ara no és hora de treure pit per mesurar les forces d’un i altre, com diuen alguns, ara és l’hora de posar en pràctica allò que és essencial per la gent que es reclama de l’esquerra: la capacitat de conviure en la diferència, considerar que la diversitat és la nostra carta de naturalesa i que el repte passa per posar per davant allò que ens uneix tot respectant la singularitat de cadascú. Diversitat d’homes i dones, de joves i grans, d’estudiants i treballadors, de nascuts a casa i vinguts a casa d’altres indrets...

Uns exemples culinaris

Sovint poso exemples culinaris per il·lustrar aquesta proposta: no és el mateix que posem tota mena de verdures en una olla i en fem un puré (que perden el seu gust particular) que si fem una amanida on hi podrem barrejar tota mena d’ingredients. Cadascun preservarà un sabor singular que, en combinació als altres ingredients, li donen al plat aquella riquesa i varietat que ens alimenta. I a l’hora d’amanir-ho no ens preocupem, podrem posar l’oli i el vinagre en un sol setrill, aquests elements no es barrejaran pas i mantindran la funció d’amanir cada gust com hom desitja. No heu menjat amanides amb ingredients exòtics provinents d’altres indrets del món?. Jo sí, i m’agradarà poder-ne descobrir de nous. Aquest és el meu desig.

maribelanoia@gmail.com

Prou complicitat per dur-nos a una altra guerra

MARIBEL NOGUÉ i FELIP

Després de la gran mobilització de dissabte passat a Madrid, com despertant d’una llarga letargia, el PSOE es reclamava com “l’ esquerra seriosa d’ aquest país”. Molts dels seus votants pensaven que – per fi i en sintonia amb la gran demanda que hi ha al carrer- aquest era un indici que permetria conciliar els partits polítics de caire tradicional amb la ciutadania i allò que li preocupa cada dia. No obstant, talment com si fos un miratge, aquesta sensació s’ esvairia en un no res perquè -tan sols en unes hores- va rebrotar aquell sentit d’ estat que prima als qui es consideren alternativa de govern encara que sigui trepitjant drets fonamentals, per damunt dels principis que inspiren la mateixa esquerra.

Més lleis regressives

El PP acabava d’aprovar noves lleis que suposen més retrocés encara en relació als drets i llibertats que un dia assolirem no sense lluites i sacrificis: Wert vol reduir la durada de les carreres universitàries perquè –així- s’hauran de completar en màsters que sols podran pagar uns quants i –a més- suposaran més negoci per les empreses que s’hi dediquen; i per altra banda –sota l’excusa del terrorisme yihadista- validaran la decisió del govern del PP d’introduir la figura de cadena perpètua que ens pensàvem era incompatible amb la constitució (tant que esgrimeixen la constitució com a fortí d’ on no se’n pot sortir ni un borrall...).

El terrorisme, la gran excusa

L’excusa és l’amenaça terrorista que patim el món occidental, i cal preguntar-se si aquesta és una mesura eficaç i necessària. En un article publicat a El País per la periodista Rosa Maria Artal, es pregunta en quina mesura és diferent l’Estat Islàmic del que sempre ha estat i ha volgut fer Al Qaeda, perquè la nostra és una societat que va resistir l’ impacte dramàtic d’ una matança com la del 11M sense adulterar el sistema de llibertats ni propiciar la venjança com a bastard substitut de la justícia. Entre els molts sectors de la nostra societat que han criticat aquest pacte hi tenim els Jutges i fiscals progressistes, que consideren que no és encertat recolzar –ni que sigui indirectament- que es revisi la presó permanent, donat que suposa una “renúncia” als principis de l’ ordenament jurídic.

La situació a l’ Orient mitjà, sempre al darrere

Sempre que busco informació de fons d’ aquest tema cerco les llums de la meva amiga Nazanin Amirian i en trobo moltes: després de l’ atac terrorista a la revista Charly Hebdo la CNN emet un vídeo en el que un home –malgrat portar penjada una bandera de l’ Estat Islàmic- en reivindica l’ autoria en nom d’ Al Qaeda de la Península Aràbiga; més tard, un grup fonamentalista Iemení venç, amb les seves dagues i rifles a un exèrcit entrenat i equipat pels EUA i Aràbia Saudí durant tres dècades, assoleix rodejar el palau presidencial; es produeixen una sèrie d’ enfrontaments entre les forces rebels i les d’ EUiA. Es dóna a conèixer la mort del rei Abdullah d’ Aràbia (no es sap quan va morir) dimiteix el president Hadi i el seu govern. Comença la guerra entre les tribus sunnita i la milícia chiita. Els EUA envien dos bucs militars a les costes del Iemen. Ocupar el Iemen seria un altre cop dels sectors més bel·licistes dels EUA: la de llençar drons en lloc d’ enviar tropes. La Península Aràbiga, conclou Nazanín, talment com la resta d’Orient Mitjà, va a la deriva. A l’horitzó, davant l’estupor i9 la impotència de la seva gent, sols s’ albiren més guerres infernals.

El negoci de la guerra, primer és el primer

Aquesta situació em quadra amb el panorama internacional que tenim, el de confrontació mundial per interessos bèl·lics inconfessables: el control dels recursos energètics i l’ interès permanent de nodrir la indústria armamentista promovent la guerra arreu. Perquè encara avui, mentre es retallen salaris, pensions i drets socials, es destinen cada dia 45,27 milions d’euros per mantenir l’ estructura militar, uns diners que alleujarien enormement la situació de crisi i pobresa de la nostra societat, uns diners que servirien per fer possible un futur millor no només per a la població del nostre país, sinó també per a la d’ aquells països on la immigració és l’ únic recurs que queda a la població.

Ahir, avui i sempre: NO A LA GUERRA

Potser per això no volem acceptar la llei mordassa que restringeix el dret a manifestació, potser per això volen tornar a la revisió de la presó permanent, potser volen evitar que tornem a sortir al carrer per alçar el nostre crit contra la guerra... Però jo ja tinc a punt les cassoles: cap excusa per la confrontació entre iguals: NO A LA GUERRA.

maribelanoia@gmail.com

TOLERÀNCIA ZERO CONTRA LA INTOLERÀNCIA

MARIBEL NOGUE i FELIP

L’ atac a la seu de Charlie Hebdo a París i els posteriors incidents violents són terribles i totalment injustificables, diu la declaració de Unitat Contra el Feixisme i el Racisme a Catalunya. Tristament formen part d’una sèrie de tràgics esdeveniments (tant a Occident i a l’Orient Mitjà com a arreu del món) que –al llarg dels darreres anys- s’han cobrat centenars de milers de vides. Costarà resoldre tota aquesta dinàmica d’odi i matances – afirmen- però bé hem de ser capaços de fer-hi front.

El perill de la islamofòbia

En aquest sentit fa temps venim advertint del greu risc que representa la islamofòbia que s’està desencadenant al nostre entorn i que pot posar en perill la normal convivència que hem de tenir amb els qui són avui els nostres veïns al barri o a les ciutats degut a aquest món globalitzat.

La unitat del poble no és la unitat dels governants

Després de l’atac a París, vaig saludar molt positivament la mobilització popular que es va donar a la França ferida (que no és el mateix que la concentració de representants del poder artífexs de la situació social que provoca les desigualtats i el ressentiment de les víctimes front el poder), així com els comunicats que varen començar a emetre diverses comunitats musulmanes d’arreu, com també el posicionament de la mesquita d’Igualada que ha volgut mostrar el seu rebuig a aquest atac defensant l’Islam com una creença que vetlla per la convivència pacífica entre les persones i que en cap cas promou la violència, doncs –afirmen- en el veritable Islam no existeix la violència ni el terrorisme.

La comunitat musulmana es manifesta i desmarca públicament

Per altra banda, la Comunitat musulmana de València es va afanyar a dir que res justifica aquest atac, que és quelcom mesquí i repugnant i que no es poden emparar a cap religió o creença per ser comesos aquests actes. Són fets incompatibles amb la naturalesa pacífica de l’Islam i amb les seves aspiracions de bondat i justícia per tothom, i demanen al conjunt de la societat que no es deixi confondre pels actes d’uns criminals i que -amb ells- s’assenyali tot el col·lectiu de musulmans i musulmanes que no hi tenen res a veure. Són temps difícils per tothom, musulmans o no, i si pel col·lectiu musulmà de qualsevol societat on és minoria ja resulta dur combatre a diari els prejudicis i la creixent islamofòbia, cal afegir-hi ara l’immens dolor de la pèrdua d’unes vides humanes d’una manera tan absurda i demencial.

La hipocresia de la llibertat d’expressió

A tot això cal afegir-hi,  com ens recorda la periodista i amiga Nazanin Amirian, que la gran hipocresia del món occidental que s’esquinça les vestidures defensant la “Llibertat d’Expressió” varen callar, per exemple, quan el cámara José Couso va ser mort per soldats dels EUA a la guerra de l’Irak, o quan varen ser bombardejades les estacions de la TV pública de Bagdad, Belgrad i Tripoli. Molta “llibertat d’expressió” però s’encobreixen notícies, per exemple, sobre les decapitacions i cops de fuet a l’Aràbia Saudí, diu, (però com que són els seus socis per sostenir el poder econòmic...).

Les llums de la Nazanin

Darrere l’atemptat de París sembla que ens vulguin advertir del perill de la islamofòbia, diu la Nazanin; alguns per protegir el sector més vulnerable de la societat con són els immigrants i d’altres. Han trobat en el recolzament a l’Islam (que no s’ha d’identificar amb els immigrants musulmans) com un contrapès. A la “religió”, així com a la “nació”, no els interessen les bretxes entre rics i pobres, entre els gèneres ni entre els grups ètnics-religiosos. És cert que l’odi vers l’Islam és pels fanàtics, com l’antisemitisme ho és per la ultradreta israelí; és com l’aigua beneïda, la seva raó de ser. Però és igualment perillós subratllar la filiació religiosa dels immigrants i tractar-los com a “comunitat musulmana”, perquè separa la població “nacional” de la “intrusa” per raons de la seva fe, i després divideix els propis “intrusos” per raons del seu credo... Aquest fet, diu la Nazanín, tira per terra tot l’esforç de les forces progressistes dels països musulmans per fer que la religió es separi del poder polític.

L’amenaça del feixisme

Com varem veure els anys 30, qui realment amenaça la civilització són els feixistes. Llavors, el principal boc expiatori va ser la gent jueva, ara promouen la islamofòbia sense abandonar l’antisemitisme, la gitano fòbia, el refús de les orientacions sexuals diferents de les seves i tota la resta. Igual que abans amenacen qualsevol persona que no pensi com ells.

Unitat contra el feixisme i el racisme més que mai

Per això, diu el comunicat d’UCFR, els moviments socials i l’esquerra no podem ser neutrals davant la islamofòbia, ni molt menys fomentar-la. L’hem de combatre com qualsevol altra forma de racisme. No hem de permetre que els feixistes i els racistes ens divideixin. Ens recomana, i comparteixo, que ens unim sense importar les diferències de religió, d’origen, de gènere, de color a la pell, d’idioma, d’orientació sexual, etc...

La convivència, l’únic antídot

La convivència és d’un valor incalculable i un patrimoni de les forces progressistes, i no hem de permetre que esquerdin el que és l’autèntica vacuna-antídot per barrar el feixisme que vol tornar a obrir-se pas entre nosaltres. Feixisme mai més. Tolerància zero a la intolerància!!!

UNA IL·LUSIÓ PER A CADA INFANT

Anem a repartir il·lusió, em va dir un acompanyant del seguici del Patge Faruk quan varen venir a veure una família que ens havia permès, des del seu balcó de primer pis, contemplar –de forma privilegiada- la tradicional Cavalcada de Reis d’ Igualada. És que, certament, la paraula il·lusió és una de les claus de la màgia que es produeix cada any la nit del cinc de gener. Fa dies que, petits i grans, han esperat amb ànsia, la màgia tan especial d’ aquesta nit de la il·lusió, una il·lusió que ha precedit tot el calendari de festes que embolcallen el solstici d’ hivern.

Tothom acut a la cita

Després d’uns dies de mobilització, on nombrosos voluntaris i voluntàries s’han lliurat voluntàriament a la organització d’aquest esperat esdeveniment, arriba aquell moment en què la màgia es fa realitat, i des de primera hora de la tarda famílies senceres ja s’han posat en marxa per fer possible una nodrida participació de patges i patgesses que col·laboraran amb SS.MM. amb l’àrdua tasca de repartir tota la munió de joguines -i d’altres regals- que entraran a les llars igualadines.

Tots els preparatius en marxa

Poc abans de l’hora assenyalada, tot l’entorn ja es posa en marxa. Les proves de so, els músics de les diferents bandes que proven els seus instruments, l’estrella, les carrosses, els jeeps -i els camions amb joguines de la zona per on ha de passar la cavalcada- avisen de que tot està a punt i tothom al seu lloc. La mateixa il·lusió de la festa els motiva i fan el miracle de que tot sigui possible i surti impecable.

A l’altra cantó de la pròpia infantesa

Quan ja està gairebé tot a punt arriben, lluint les seves millors gales, el prop del miler de patges i patgesses reflectint aquella brillantor especial als ulls. Per a molts d’ells aquesta és la primera vegada que poden viure la festa de la il·lusió des de l’altra cantó de la pròpia infantesa, i es nota amb el lliurament i la generositat que van atenent el constant reclam de les famílies perquè saludin els més menuts que escolten –embadalits- que els diguin unes paraules, els donin caramels i s’hi puguin fer la corresponent foto per la posteritat.

Camions carregats d’il·lusió

La màgia d’aquesta nit continua, després, a les cases. Els camions replets de joguines i regals es despleguen per tots els racons de la ciutat per tal de fer realitat el somni de la il·lusió. A cada llar s’hi espera l’arribada d’un o més patges i o patgesses amb paquets destinats a tota la família.

Una festa a cada llar, sense exclusió

És llavors quan la festa arriba al seu punt culminant doncs són les llars, veritables protagonistes de la festa, viuen l’emoció de l’esforç que l’ha precedit. I és aquí on ha calgut ser especialment sensible socialment per maldar que cap infant es quedi sense joguina. A aquest efecte, ja fa anys que diverses organitzacions organitzen sengles campanyes solidàries per tal de què la il·lusió arribi a cada infant, sigui quina sigui la condició social o econòmica de la seva família o sigui quina sigui la cultura d’origen que tinguin els seus progenitors.

Una campanya emmetzinada amb odi

Per això m’ha resultat especialment ofensiva la recollida selectiva de joguines que els feixistes de Plataforma x Catalunya (PxC), amb amarga presència a massa Ajuntaments democràtics, han dut a terme. Una campanya emmetzinada d’odi que no té res a veure amb els millors sentiments que, des del fons del cor i des de la bonhomia que portem dintre, en aquesta nit som capaços d’aflorar. Els sentiments més nítids i sincers que suren emoció a cada mirada palesa el fet de que, per damunt del materialisme de les festes i els regals, el que es traspua és el sentiment més genuí de la humanitat, i això és absolutament incompatible amb la discriminació, sobretot entre els infants.

Il·lusions per cada dia i tot l’any

Potser hauríem de maldar perquè la il·lusió i la màgia de cada cinc de gener es pugui perpetuar la resta de l’any i eradicar –així- tot sentiment d’odi entre diferents cultures i bastir una societat més humana i solidària on els valors humans siguin els que presideixen la nostra raó de ser, de viure i de conviure.