Dades personals

La meva foto
Vaig néixer dona en una societat summament patriarcal. La meva rebel·lia i anhels de llibertat m'ha anat forjant una consciència de classe i de gènere que em permet interpretar la vida amb ulls propis, comunicant i escrivint com a compromis. Escrivint he trobat una manera de dir allò que porto dintre i que en els marcs de relació habitual m'era impossible de comunicar amb un mínim de tenir la certesa de ser recepcionada. Quina sort haver-ho pogut conrear!

dimecres, 18 de febrer del 2015

DIFERENTS FORMES PER UNA CONFLUÈNCIA



MARIBEL NOGUÉ i FELIP
És any d’eleccions diverses i el panorama de la política electoral, candidatures, acords, desacords i possibles aliances, és el que marca la activitat política de caire més domèstic, i quan dic domèstic incloc les municipals, les autonòmiques i també les legislatives a nivell estatal, perquè la alta política, la que marca la nostra quotidianitat de debò, es decideix ben lluny de nosaltres. 

Unes eleccions diferents
Aquestes seran, en tots aquests àmbits, unes eleccions diferents, bàsicament perquè la generació que es va mobilitzar el 15-M del 2011 empeny amb força, té ganes de canviar les coses i es malfia de la política que s’ha dut a terme després de més de trenta anys de democràcia. Molts d’aquesta generació jove no varen patir la negació de llibertat i de drets de la dictadura franquista i, tot el que es fa, els pot semblar poc o insuficient. És absolutament legítim, doncs els qui lluitarem sota el franquisme per albirar les llibertats i la democràcia tampoc estem satisfets de com se’ns han anat segrestant aquests drets i llibertats arrencades a base de lluita i esforços que venen de lluny.

Els moviments socials i la democràcia
Amb aquests precedents el debat es produeix a diferents nivells. En primer lloc es debat la pervivència dels moviments socials independentment de qui governi a les institucions, però en segon lloc, les mateixes persones que participen d’aquests moviments tenen ganes de posar-se a l’altra cantó i maldar per fer realitat les seves aspiracions. Es busquen noves formes d’associar-se considerant caduques les formes de llistes avalades per partits polítics i d’acord amb la constitució, una constitució que se’ns presenta com a intocable pel que fa a la forma de Monarquia que té l’estat i a l’amenaça d’intervenció de l’exèrcit si es vol sortir del marc de les autonomies, però que des de les formacions polítiques que defensen l’alternança en el bipartidisme no varen dubtar ni un moment en modificar –en ple mes d’agost- per garantir el pagament del deute al gran capital.

La promoció d’una alternativa “controlada”
Conscient del desgast del govern del PP, com curant-se en salut per si es donava aquest bipartidisme, el recentment traspassat Sr. José Manuel Lara, conegut empresari editorial, va decidir potenciar dues cadenes de televisió diferents alhora. A aquestes alçades ningú pot negar la plataforma mediàtica que Pablo Iglesias ha tingut a les tertúlies televisives. La àrdua tasca d’oposició que estan duen a terme els Diputats al Congrés de Izquierda Unida resta invisibilitzada, minimitzant així els efectes que podria tenir el potencial creixement d’una força d’esquerres que ve de lluny, que és crítica amb les polítiques econòmiques dels darrers governs, i que podia ser una amenaça incontrolada.

Joves que malfien de qui els han precedit
És propi de la situació jove que, en adquirir un cert grau de maduresa, es vulgui deixar enrere el que han trobat, com malfiant-se’n, i voler-ho canviar per sí mateixos. I això és el que passa. Molts joves universitaris, que han assolit una consciència política teòrica, des de la ciència i la no experiència, es veuen ara amb cor de dur a terme allò que han estudiat. Alguns han participat en moviments socials, però molts altres s’estrenen ara.

Un garbuix de propòsits d’esquerra fraccionats
Hi ha una diferència de com s’organitza el que és la dreta amb com la gent vol associar-se des de l’esquerra, tot i que aquests termes avui estan una mica desdibuixats (la prioritat de la sobirania nacional ha predominat per damunt d’altres temes de caire social més propis de l’esquerra). La dreta va tota a una, els interessos econòmics són molt clars i és fàcil assolir compensacions econòmiques per ser-ne seguidors (càrrecs, compensacions, etc...). Però a la motxilla de la gent que es reclama de l’esquerra sols hi ha que voluntat de treballar pel bé comú des de la honestedat, amb ideologies i/o idees que ens mouen.

Personalismes  inevitables
Així tenim que la gent que es reclama de l’esquerra, per naturalesa té alguna cosa a dir -i per tant- el seu dret a participar, per tant les formes organitzatives són clau per cohesionar un col·lectiu que és susceptible a ser manat. Voler sotmetre-ho tot a la assemblea respon a això. És ideal, però a efectes pràctics s’acostuma a imposar qui té un caràcter més fort o és més intransigent, dificultant l’eficàcia del treball que han de dur a terme. Cal detectar a temps els aprofitats per no podrir tot un cistell...

Entre l’assemblea i/o la organització
Apostant per aquesta forma més participativa sempre he optat per estar organitzada a nivell col·lectiu. El que no he fet mai és traslladar directives alienes per damunt de la voluntat de tots i totes les participants, sinó maldar per facilitar l’èxit de les propostes del treball de grup.

Des del centralisme encara
Ens  omplim la boca d’autonomia però la pauta es marca a nivell dels partits ubicats a una capital que no renuncia al seu centralisme. Les expectatives de canvi generen estranyes aliances entre els qui –des de l’alternança bipartidista- blinden aquells acords que poden posar en perill el seu model d’estat. Es parla de la nova i la vella política i ningú dubta ja de presentar-se a les institucions, però l’esquerra es  presenta més fraccionada que mai.

Les dificultats d’articular la diversitat
Tothom parla d’anar a la una, però ningú vol que se’l confongui amb el del costat. Per fer front al Goliat que tenim davant hem de fer servir l’enginy del David i plantar cara amb força que tenim des de baix. Ara no és hora de treure pit per mesurar les forces d’un i altre, com diuen alguns, ara és l’hora de posar en pràctica allò que és essencial per la gent que es reclama de l’esquerra: la capacitat de conviure en la diferència, considerar que la diversitat és la nostra carta de naturalesa i que el repte passa per posar per davant allò que ens uneix tot respectant la singularitat de cadascú. Diversitat d’homes i dones, de joves i grans, d’estudiants i treballadors, de nascuts a casa i vinguts a casa d’altres indrets...

Uns exemples culinaris
Sovint poso exemples culinaris per il·lustrar aquesta proposta: no és el mateix que posem tota mena de verdures en una olla i en fem un puré (que perden el seu gust particular) que si fem una amanida on hi podrem barrejar tota mena d’ingredients. Cadascun preservarà un sabor singular que, en combinació als altres ingredients, li donen al plat aquella riquesa i varietat que ens alimenta. I a l’hora d’amanir-ho no ens preocupem, podrem posar l’oli i el vinagre en un sol setrill, aquests elements no es barrejaran pas i mantindran la funció d’amanir cada gust com hom desitja. No heu menjat amanides amb ingredients exòtics provinents d’altres indrets del món?. Jo sí, i m’agradarà poder-ne descobrir de nous. Aquest és el meu desig.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada