CIUTADANA DEMPEUS MARIBEL NOGUÉ i FELIP
 |
| CORREFOC DE FESTA MAJOR |
Qui
es recorda ja de la Festa Major del 2003 on el jovent protestava perquè
l’Ajuntament no els autoritzava a fer la seva pròpia Festa?. Protagonitzaren
llavors una protesta sonora en el moment del pregó: les festes joves es
convertirien en un “botellón” deien els qui manaven...
 |
| La víbria jove encesa |
La
coll@nada, eclosió de vida a la festa
Avui ja ningú posa en qüestió que aquell
impuls jove -que ha pres el nom de coll@nada- és una part fonamental de la
pròpia Festa Major d’Igualada. La munió dels seus actes programats omplen de
vida els carrers i places de la ciutat convivint amb les cercaviles, i demés
actes de la Festa Major més “institucional”. De fet, la aparició de
l’associació “Dessota” ha fet possible que l’imaginari festiu de la ciutat
cobri vida jove inspirant admiració, així podem veure, per exemple, els gegants
de la ciutat saltar i ballar amb coreografia pròpia, donant voltes i voltes al
vent tot donant un efecte majestuós a les seves capes airoses (i això que el
gegant sol pesa entorn els 70 quilos...).
Participació
i tradició
Aquesta integració del jovent a la festa, i
també la gran participació enregistrada entre el públic que no distingeix de
ciutadans i ciutadanes -dels qui hom considera de tota la vida- amb les
persones que Atlas defineix com “nos(altres)” que també formen part de la
nostra ciutat, pot quedar enterbolida per un excés de tradició potser mal entesa,
penso jo. M’explico.
La
incorporació d’elements tradicionals sense més, un risc
No em sembla malament que, amb aquesta
febre de recuperar la nostra història i, amb ella, les tradicions del passat,
vulguem incorporar també aquelles figures i/o comparses que amb el pas del temps
havia deixat en desús. En aquest sentit saludo l’esforç d’investigació i
recerca que s’ha fet i també la aposta de voler recuperar cada element per
celebrar la nostra festa d’avui. Però hi veig un risc, un risc d’exclusió que
em preocupa molt i molt.
El
risc d’un cert fonamentalisme
És important preservar les tradicions, però
és fonamental analitzar el context d’ on procedeixen els fets que la inspiraren
i que han permès mantenir-se vius fins als nostres dies. Continuo explicant-me:
“el fonamentalisme consisteix en el culte al text però fora del context”. Per
tant, per evitar fonamentalismes de caire integrista i excloent, cal
contextualitzar el que suposava cada comparsa à la seva època, sí, però
sobretot maldar per veure com es pot actualitzar a dia d’avui l’objectiu o
missatge pretès.
De
cercavila a processó
Parlo, evidentment, de com s’ha configurat
una festa pròpia, dintre de la Festa Major general, però segregada de la resta.
Hi ha comparses que sols desfilen a la cercavila del dia de Sant Bartomeu, que
ha canviat de nom i ara se’n diu processó, passejant una imatge estrenada
recentment on no hi desfilen tots elements de la imatgeria festiva general que
participen de la cercavila més gran del dissabte, de la mateixa manera que en
aquesta “processó” hi desfilen les danses i balls recuperats a l’àmbit del que és
la FESTHI, la que diuen és la autèntica en nom de la tradició. Així, tots els
actes que composen de la Festa Major d’Igualada (inclosos els reviscolats en
els darrers deu anys) haurien de girar al seu entorn.
De
festa patronal a imposició religiosa
Ningú posa en qüestió la celebració del dia
del patró de la ciutat, aquella que es venera des de temps immemorial fruit del
vot de poble, el que al seu dia feren els nostres avantpassats i que,
independentment de les creences religioses o no de les autoritat actuals, es
respecta des de la identitat col·lectiva de poble. Però és difícil que una
ciutadania laica, o d’una altra religió, pugui integrar-se en una manifestació
cultural que té caràcter exclusiu i efectes excloents, si més no en el context
d’una Festa Major.
El
diàleg entre el bé i el mal d’un altre temps
A veure, em sembla del tot d’un altre temps
la posta en escena d’uns Pastorets a l’estiu, amb diàleg entre àngels i dimonis
representant el bé i el mal, i no pas perquè avui dia no hi hagi al món, i a
casa nostra també, elements de bé i elements de mal que calgui distingir i –si
cal- enfrontar en nom del bé. El bé i el mal poden tenir lectures diferents
segons la subjectivitat de cada ciudatà o ciutadana que paga els seus impostos
i que té dret a celebrar -amb igualtat- la seva Festa Major.
Afegint
i actualitzant elements folklòrics la tradició es perpetúa
Fa un parell d’anys que procuro la
integració als actes de la Festa Major, bàsicament a les cercaviles, a uns petits
veïns i veïnes que varen néixer a Igualada i que mai havien copsat que la festa
també anava per ells. Fa uns anys em va costar explicar a una família de
nouvinguts el perquè el rei Ferran i Isabel la Catòlica presidien la festa i
se’ls venerava tant... Ara, amb aquesta fastuosa vestimenta dissenyada per la
Susanna Maldonado, m’és més senzill, doncs formen part de la història i hi ha
més gegants i gegantes, que a més són treballadors (el Tonet i la Conxita), que
s’hi han incorporat.... Aquest any em
vaig sentir feliç quan vivia la implicació d’aquests veïns i veïnes que –des de
l’any passat- ja esperaven els gegants, els dracs i els diables, i també quan
observava com en participaven moltes dones amb els seus fills, persones
d’aquelles que Atlas ens recorda que no són altres sinó “nos(altres)”, i em
pregunto: entendrien o podrien participar tan plenament dels actes del dia 24
amb la processó i el seu seguici?.
Una
altre naturalesa del diàleg entre el bé i el mal
Recuperar les tradicions potser vol dir
també actualitzar-les. Així, explicant tots els orígens però integrant la
diversitat cultural que ens envolta i que forma part intrínseca de la nostra
ciutat, potser els diàlegs del bé i el mal tindrien una altra naturalesa. Cada
dia penso en l’ infern que estan vivint els milers i milers de refugiats que es
veuen obligats a deixar-ho tot per fugir potser de l’autèntic infern que
suposen les guerres o la persecució fanàtica integrista d’uns governants afavorits
pels qui han finançat les seves guerres, i que són els governants d’aquí.
Estendre
la nostra mà solidària també és tradició i obligació
La veritat, com al millor missatge del bé
front el mal no se’m acut altra cosa que donar-los la mà per alimentar aquella
esperança que els va motivar a emprendre tant llarg i dur camí fent front a
tota mena de riscos i abusos. Acollir els refugiats és el nostre deure moral,
perquè –a banda de raons simplement humanitàries- la nostra història ens parla
de l’exili forçós del 1939, i tenim memòria, oi?.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada