EL 8 DE MARÇ I LA PANDÈMIA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Tot just fa un any que vàrem saber que una pandèmia amenaçava la vida de les persones. Semblava que només passava a la Xina, però poc a poc es va anar expandint també als països d’Europa i a la resta d’un món molt globalitzat. Començaven a preveure’s les estrictes mesures de confinament necessàries i els governs dels estats articulaven mesures de control sanitari, impensables no ja per la nostra experiència vital, sinó a la nostra imaginació: confinaments obligats, aïllaments de les persones estimades, una riuada de gent -majoritàriament gran- que omplia no sols les Unitats de Cures Intensives de tots els Hospitals sinó sales i espais habilitats, tant als propis centres com també amb carpes improvisades; una evolució de la pandèmia que saturava -fins i tot- els cementiris, tanatoris i serveis funeraris.

Apareix la pandèmia i tot canvia

Tot just s’acabava d’estrenar el govern de coalició entre el PSOE de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias amb Unidas Podemos, gairebé no els havia donat temps de publicar al BOE tot el nomenament de càrrecs inherent als canvis de govern que ja s’havien de posar en marxa per fer front a una situació que requeria de mesures valentes sanitàriament, però -sobretot- preventives, per pal·liar els efectes d’una economia que, necessàriament, es veuria afectada per l’aturada de país i la seva activitat.

La precarietat dels serveis heretats

És normal que una força política expulsada del govern faci una oposició frontal a qui té ara el timó de les polítiques a aplicar, sobretot aquelles mesures socials que són radicalment oposades a les que han portat els governs precedents que sols han consolidat una economia liberal que ens ha dut a afrontar una situació com aquesta sota mínims. Les privatitzacions dels sectors públics, tant els essencials com els altres, tots els serveis considerats bàsics en una societat: els serveis de salut, l’educació, bombers, funció pública, han hagut d’afrontar la pandèmia en una situació tant precària que sols la vocació i la professionalitat han tret el millor de sí mateixos per procurar donar els serveis que tenen encomanat.

Pobresa esdevinguda

Malgrat les mesures de protecció de l’atur, els ERTO’s per salvar els llocs de treball o alguna protecció social també als treballadors autònoms, ajuts que necessàriament han arribat amb retard- molta gent ha patit una davallada dels seus ingressos agreujant la situació de pobresa que afecta també l’habitatge i els subministraments bàsics de la llar. Tot això amb la Llei mordassa en vigor que pesa com una llosa sobre la llibertat d’expressió.

Les dones, autèntiques supervivents

Però la mobilització de les dones és imparable, La pandèmia ho ha posat més de manifest més que mai. Confinades a casa, sense la socialització que suposa compartir el lloc de treball o la relació social. La prioritat de les cures als propis, la impotència de no poder tenir cura dels teus progenitors o els de la teva parella, ha trencat aquell fil que -sovint- sols s’aguanta per la quotidianitat del dia a dia. Moltes dones que viuen en situació d’opressió s’han vist més ofegades que mai. Els serveis d’atenció a la dona així ho palesen. De fet, el concurs de fotografia de les Dones amb Empenta d’enguany porta com a títol-reclam per participar: “Nosaltres i la pandèmia”. Segur que sortiran a la llum realitats molt comuns encara que amagades.

Treballs essencials per vocació

El personal sanitari o auxiliar d’atenció a les persones té un percentatge molt elevat de dones que se’n ocupen, per no parlar del sector de la neteja o dels supermercats.. Perquè la pandèmia ha posat en valor allò que és essencial i allò que no ho és. El valor de l’economia productiva i l’economia de reproducció, la de la vida, la que sempre hem fet les dones sense ni cobrar ni que es computi com a valor afegit en el càlcul de l’índex de riquesa d’un país.

Que Ningú ens prengui el 8 de març

Les dones continuem tenint els motius de sempre per fer-nos sentir aquest 8 de març, de la manera que la prudència aconselli, que les restriccions obligades es respectin, però -com sigui- hem de frenar aquesta nefasta agressió a les dones i els seus drets per part d’una ultra dreta que es creu amb la força suficient per fer-ho. L’auge dels seus resultats electorals no és més que una amenaça creixent. Juguen amb el marc democràtic quan no hi creuen i -sobretot els mitjans de comunicació- els han blanquejat donant-los un espai on no hi tenien ni punt de sortida.

El nostre dia és nostre

Les dones sempre hem defensat, amb ungles i dents, la vida de la nostra gent, els seus drets inclòs al de la felicitat, tant se val la condició de gènere que visqui cadascú. Per això, més que mai li farem front, perquè no permetrem ni un pas enrere. No els deixarem passar. Visca el Dia de les Dones, Visca el 8 de març.

maribelanoia@gmail.com