Dades personals

La meva foto
Vaig néixer dona en una societat summament patriarcal. La meva rebel·lia i anhels de llibertat m'ha anat forjant una consciència de classe i de gènere que em permet interpretar la vida amb ulls propis, comunicant i escrivint com a compromis. Escrivint he trobat una manera de dir allò que porto dintre i que en els marcs de relació habitual m'era impossible de comunicar amb un mínim de tenir la certesa de ser recepcionada. Quina sort haver-ho pogut conrear!

dimecres, 10 de febrer del 2021

VIURE I CONVIURE DES DE LA DIVERSITAT



Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

El proper diumenge tenim unes noves eleccions al Parlament de Catalunya. Podrem escollir els nostres representants per prendre, en nom de tots i totes, les millors decisions per les persones que vivim en aquest país tan estimat per tothom, els uns l’estimen d’una manera i els altres d’una altra. Alguns pertanyen a famílies que han viscut aquí tota la vida; d’altres ja fa uns anys que hi varen arribar els seus pares i avis per buscar-se aquí el seu futur; n’hi ha que fa més poc que hi han vingut per buscar-se la vida i, fins i tot  els seus fills, ja han nascut aquí. Des de sempre que Catalunya s’ha considerat una terra de pas i tots plegats formem part d’una societat que ve de lluny i que sempre s’ha caracteritzat per la seva capacitat d’acolliment. Què és el que ha canviat avui que fa que bona part de la seva gent visquin al llindar de la pobresa, siguin víctimes d’una actitud xenòfoba, de rebuig i d’exclusió o tot plegat?.



Una línia divisòria

Els partits polítics que es presenten en aquestes eleccions tenen els seus programes electorals, uns programes que -sovint- no es poden aplicar en la seva literalitat perquè s’han acabat les èpoques de les majories absolutes i calen polítiques basades en l’acord. Això sí, hi ha una línia per on es poden delimitar les actuacions: a una banda les que prioritzen continuar amb la trama de negocis basada en polítiques d’economia liberal que ja coneixem, i a l’altra la que s’hi alineen els qui coincidim en les polítiques socials a aplicar, les que es basen en les persones i no en els beneficis multimilionaris d’uns pocs en detriment de la majoria.

El neoliberalisme ens aixafa

Abans es deia que Catalunya era rica en treball i benestar. No podem dir el mateix avui, amb una degradació del mercat laboral -tant en l’increment de la taxa d’atur- com en la qualitat de les seves condicions molt més precaritzades, per no parlar del greu problema de l’habitatge o la privatització de serveis tan essencials com ara l’aigua, la llum o el gas. No tot es pot atribuir a causa de la pandèmia que estem vivint, sinó que són els efectes d’unes polítiques econòmiques que venen de lluny.

Fer prevaler els nostres valors

Pel que fa als valors tradicionals d’aquest país, la justícia social, la fraternitat, la solidaritat... eren trets característics de la seva gent, però la preponderància del capitalisme que basa la felicitat humana en el tenir i no en el ser, en tenir de tot però no poder-hi arribar, ens ha convertit en una mica més frustrats, més egoistes i potser també un pèl resignats.  

Tres voltes rebel

Jo no m’hi conformo. No em conformo a que un nombre cada vegada més gran de ciutadans i ciutadanes no puguin participar -de ple dret- a l’hora de prendre les decisions que ens afecten col·lectivament a tots i totes. No em conformo a que, en els darrers anys, s’hagin reduït els recursos destinats a millorar i posar al dia els serveis públics com ara la sanitat o l’educació sota l’excusa de la llibertat d’elecció. I no parlem ja de salut. Ho hem vist ara amb la pandèmia, una pandèmia que no distingeix de classes però que afecta la qualitat de l’atenció assistencial que teníem: les institucions públiques van al límit de personal i eines mentre que -amb diners- pots accedir a consultes d’especialistes que -per raons de llista d’espera- la xarxa pública no et pot oferir com abans. A la salut no se li pot posar preu, ni a l’educació, ni a l’habitatge, ni a l’aigua... són drets universals.

Encara patim efectes de residus no democràtics

Ho hem vist -fins i tot- als altres serveis públics com ara bombers o les administracions, i als serveis considerats essencials. Sembla però que tota la culpa és de Madrid (com si aquesta capital no la formessin els seus ciutadans i ciutadanes aliens del tot a la veritable causa de la situació generada). Cal assenyalar, això sí, la responsabilitat de les polítiques dels diferents governs centrals de l’Estat, el seu model centralitzat que nega els drets de la perifèria, o que encara arrossega uns valors que venen del franquisme, incrustats al moll de l’os d’alguns estaments oficials (com ara el Tribunal Suprem o el Consell Judicial del Poder Judicial) que avergonyeixen el sentit més pregon dels drets humans i la mateixa democràcia.


El perill de l’abstenció

Al nostre Parlament hi aniran representants elegits per un percentatge no majoritari de la totalitat de la ciutadania (i no pas per la més que previsible abstenció dels seus votants censats per mor del COVID) sinó pels que no tenen dret ni a estar inclosos al cens i - en conseqüència- poder votar. Tant que ens hem omplert la boca i els carrers de que volíem votar...

Votar, un dret polític

Però, els que podem, tenim la obligació de participar (deixant ara de banda les pugnes electoralistes de si s’havien d’ajornar o no). Ens cal afrontar d’una vegada la magnitud de problemes que ens afecten en la vida de cada dia i no ajornar-les més sota altres interessos com ara la rivalitat de lideratges o la pugna per uns personalismes encastats en les experiències traumàtiques viscudes en els darrers anys.

No passaran

El que tots plegats ens hem de comprometre és a blindar l’entrada de cap diputat dels qui corrompen el color amb que es volen identificar. El verd és i serà sempre símbol de l’ecologisme, el de maldar per tenir cura del planeta, del seu clima, de respectar un creixement sostenible... El seu verd és vomitiu i abominable, perquè es basa en la mentida per confondre la gent, no té res a veure amb el fons i les formes que han arravatat d’una democràcia que en blasmen i que sols propugnen l’odi, el racisme i la xenofòbia contra la mateixa vida de totes les persones sense excepció. Ens hem de conjurar amb aquell “No passaran”·


És català tothom qui hi viu

En aquest país divers hem d’aprendre a viure i a conviure amb la gent que el conformem, els de sempre i els nouvinguts, sigui quina sigui la seva procedència d’origen, convicció religiosa o la seva orientació sexual, per exemple. Hi hem de cabre tots i totes i hi hem de viure i conviure tots i totes, perquè tan sols serem un país lliure si estan garantits els drets més fonamentals per a tothom sense exclusions.

Prioritzar fons i formes comuns

Si més no així ho he defensat tota la meva vida, perquè no és el mateix escollir diputats en una candidatura de VIPS (basada en els personalismes per atreure vots i després fer seguiment dels que manen), o bé confiar en una candidatura basada en gent que treballa en equip pel bé comú, i no sols “en nom” d’allò comú com a fons, sinó “en comú” també de formes, perquè aquest és l’ADN d’En Comú Podem. Jo ja he votat, i ho he fet des de la opció per correu, per ser personal de risc i per respecte a les persones que els hi ha tocat estar a la taula en aquestes condicions tan especials. Visca Catalunya lliure d’interessos excloents i xenòfobs.

maribelanoia@gmail.com


maribelanoia@gmail.com










Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada