Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -
La crisi de la construcció
Les empreses de la construcció començaven a caure
en picat deixant blocs de pisos a mig fer, però també molts operaris sense
feina, uns treballadors que ja no formaven part de la plantilla sinó que els havien
obligat a fer-se autònoms per tal de lliurar-se de la càrrega empresarial dels
costos socials. Així, mentre hi havia feina, aquests autònoms podien cobrar uns
imports elevats que, per altra banda, quan s’hi descomptaven despeses socials i
de gestió, es reduïen notablement.
Devaluació, desnonaments
Però més enllà del debat immobiliari que ens ha dut a la situació actual de devaluació del valor dels habitatges, d’insolvència sobrevinguda per pagar aquella hipoteca contreta en anys de bonança, desatenció d’habitatges antics per haver-ne adquirit de nous sense rehabilitar els antics ni llogar-los, hi ha un altre problema que s’ha generat: la manca d’habitatge. Eps!, manca d’habitatge?, no pas, en tot cas d’habitatge assequible, perquè d’habitatges n’hi ha, de nous i de vells. Molts són blocs de pisos que la insolvència de les empreses constructores va fer que -en aquests moments-estiguin a mans de la banca perquè ha executat les hipoteques per poder cobrar-se el deute. Gent que ha tingut que deixar l’habitatge que havien pagat fins que varen poder i que, a banda de veure’s forçats a “saldar” el deute, han hagut de lliurar la casa, i -amb ella- tot allò que hi havia invertit. Més que un drama, que ho és, és una injustícia flagrant, i sinó preguntem-los als de la PAH (Plataforma d’afectats per la hipoteca), que estan prop dels afectats per aquest atracament de guant blanc disfressat de llei....
La hipocresia social dels pisos buits.
Per altra banda, a Igualada s’ha posat damunt la
taula que, front la manca d’habitatge, hi ha 2000 pisos buits i degradats. Cal
dir que no tot el problema és per manca de recursos per poder-los rehabilitar,
sinó que molts dels seus propietaris, més enllà de no voler (o poder) tenen les
seves reserves per llogar, sobretot a segons qui.
Segons com et dius o com vas vestit, no hi ha pis per tu
Per la meva proximitat al que podríem anomenar la nova ciutadania, visc de prop en que consisteixen aquestes reserves de lloguer de pisos. Per exemple, si vas a una immobiliària i et dius Miquel o Joana, fins i tot Antònia o Manuel, tens possibilitats de que t’ofereixin un habitatge, però si et dius Mohamed o Fàtima, per exemple, la porta ja es tanca d’una manera insultant. M’explicava una amiga, que tot i ser musulmana ha decidit no posar-se mocador, que un matí va anar a una immobiliària per interessar-se per un pis. N’hi havia de 320 o de 330 euros. Li va dir, tot en català, que era per una amiga seva i que ja hi passaria per la tarda perquè al matí treballa. La seva amiga s’hi va presentar, també és musulmana i ha decidit portar mocador. A ella només li varen ensenyar pisos de 500 o 600 euros (és bastant improbable que els hagin llogat entre un matí i una tarda). No li varen dir a la cara que la discriminaven a ella però, per l’argúcia emprada, va quedar ben palès. Una parella jove, que ja fa molts anys que viuen aquí i que ara treballen els dos, es volen casar i busquen pis. Davant un anunci que els hi interessa, truca ella per telèfon primer: em dic Carla, va dir en un perfecte català, i la varen atendre molt correctament sobre les condicions del pis que els hi oferien. A l’hora de formalitzar el contracte, en donar ja el seu document d’identitat (tant se val si és un DNI o un NIE, s’adonaren que no es deia Carla sinó un altre nom que podria ser Hannane, i ja li varen dir que no tancant-li les portes. També li varen donar llargues a una noia que tenia carrera universitària, que treballava amb contracte i buscava pis, però en veure el seu nom i per la forma de vestir li varen dir que no tenien pisos per a ella... I així podria anar detallant situacions reals.
No vetar possibles llogaters amb excuses
No vull generar ara un debat sobre el mocador, i
ara!. Simplement pretenc arribar a la consciència de la gent que té habitatges
buits, perquè dono per suposat que les empreses immobiliàries no actuen així de
“motu propi”, sinó per indicacions de qui els han confiat la gestió de llogar els
seus habitatges, de posar-los al mercat de lloguer...
Cal trencar prejudicis
Apel·lo a trencar prejudicis i a obrir el cor. Tant se val si són parelles o joves que es volen emancipar, o persones soles, o estudiants, o famílies ja amb fills... L’habitatge és un dret humà fonamental, o diguem-ho d’una altra manera: perquè negar a ningú un sostre -amb caliu de llar- que és la base mateixa de qualsevol societat?. Negar-ho és contribuir a l’exclusió i la marginació, i això sí que és perillós per la mateixa salut d’una societat que vol viure amb dignitat i sense exclusions, no pas la por a que hi entrin okupes, perquè qui busca un habitatge sap que l’ha de pagar. El motiu de fons, com diu la cançó de Silvia Pérez Cruz: és indecent, gent sense casa i cases sense gent”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada