SOTA LA PLUJA SURA EL MILLOR DE LES NITS

Ciutadana Dempeus - MARIBEL NOGUÉ i FELIP -

Ni la pluja ha impedit viure la màgia especial de les Nits Culturals de Sant Pere Sallavinera. Tot era a punt ja el divendres a la nit. Els nervis i els entrebancs sorgits a contratemps no han impedit reeixir la il·lusió de tot un poble per oferir, a un públic més que fidelitzat, la bellesa especial d’unes Nits que qui les viu ja les anhela per tornar-les a reviure.

Un poblet vestit de gala

Tot estava a punt, començant per la majestuosa entrada a la Plaça per la catifa vermella que acompanya tota la baixada que voreja el rierol, amb els seus parterres de flors i els llums col·locats de forma escaient, enaltint la bellesa del pont, com si d’un pessebre es tractés. Enguany però s’oferien algunes sorpreses, doncs les entusiastes persones organitzadores volien renovar-se sense canviar l’essència, i a fe que ho van aconseguir.

Novetats en el disseny

El disseny presidia les novetats d’ enguany. Per una banda, l’espai on –en acabar els concerts- s’ofereix carquinyolis i cava els assistents, presentava unes mini taules per facilit r el brindis i estava cobert per una lona il·luminada -amb gust- per donar el caliu que propicia la relació social que s’hi dóna i que permet estrènyer -encara més- els llaços i vincles entre tota la gent que forma part de les Nits Culturals.

Artesania popular per les Nits

Damunt de cara cadira encoixinada, tant la nit del dissabte com la del diumenge, en hi trobàvem un petit pom amb una espiga i una bengala: no és per encendre-la ara, ens recordava el presentador, és per endur-se de record. Amb tot, la nit del dissabte s’oferia –a banda- una novetat afegida, doncs damunt l’escenari hi havia una catifa ornamental elaborada amb 2000 flors fetes per les dones del poble a partir de tovallons de paper de colors. Llàstima que la pluja que va caure a la mitja part les va fer malbé.

La pluja s’hi fa present

És que, un xic abans que s’acabés la primera part que havia de donar pas al descans, les gotes que començaven a caure tímidament damunt la nit es varen fer més grosses i seguides, obligant als músics a interrompre la seva actuació per procedir, d’una forma àgil i molt acurada, a la protecció del piano i l’escenari per evitar que es mullés.

El públic acollit pels veïns

Qui no va poder evitar mullar-se va ser el públic que es va poder protegir sota la parra que penjava d’una de les cases de pedra que ornamenten la plaça i que, com moltes d’altres cases, s’havien obert de bat a bat per acollir un  públic convidat a entrar-hi –si convé- ocupant tots els pisos. Això sí que és acolliment i hospitalitat!.

El cava i els carquinyolis a la mitja part

Veient que alguns assistents començaven a marxar sense esperar una segona part incerta, els organitzadors varen sortir al pas de la situació anunciant que els músics estaven disposat a tocar sí o sí, i que – segons el servei d’informació meteorològic, esperaven que al cap de poc amainés (el cel·lista Roman Garioud havia vingut expressament des de Frankurt per tocar i no vola marxar sense fer-ho). Mentrestant es va aprofitar per compartir –a l’avançada- el cava i els carquinyolis que sempre es guarda pel final.

Un públic fidel fins i tot sota la pluja

És així com, al cap d’una estona, ja se’ns avisava que els músics estaven a punt. A tota pressa s’havia procedit a eixugar les cadires que havien quedat mullades (els coixins s’havien tret a corre-cuita) i algunes persones ocupàrem les primeres files, ja sense numerar. Moltes d’elles seguiren les actuacions d’uns músics lliurats a fons per deixar embadalit un públic assistent que, fins a un terç de la seva entrada, havia decidit esperar sota la pluja.

Una interpretació que arribava i feia emocionar

El premi va ser total. La interpretació musical va ser brillant i va valdre la pena. Una persona de les assistents em va manifestar que no coneixia Joan Manén, que la seva música l’havia fet vibrar i emocionar, i es preguntava com era possible que un músic de casa, coetani nostre, ens hagués pogut passat per alt fins ara.

Un profund agraïment a tothom

Certament, el final de les Nits Culturals d’aquest any va ser una experiència inoblidable, doncs es va haver d’afrontar les inclemències del temps sense renunciar a l’essència que les manté tan vives i especials. Tal i com ho reconeixia l’Angelina (la presidenta de l’Associació que s’estrenava al micròfon) calia agrair l’esforç i lliurament dels músics i al públic fidel i pacient, però també –i sobretot- a la gent del poble de Sant Pere Sallavinera que posa el seu segell i l’empremta perquè la màgia d’aquests nits es mantingui any rere any (un ocellet m’ha dit que ja tenen aparaulada una actuació per l’any vinent...). Allà ens hi veurem, segur. Moltes gràcies a tothom per aquest regal.

maribelanoia@gmail.com

UNES ALTRES NITS CULTURALS BEN REEIXIDES

CIUTADANA DEMPEUS - MARIBEL NOGUÉ i FELIP -

Un any més, a primers de juliol Sant Pere Sallavinera es vestia de gala i ens oferia la màgia de les seves Nits Culturals amb una programació de qualitat que ja les caracteritza. Salvant el contratemps de la pluja la nit del dissabte, l’edició d’enguany ens oferia nous detalls, bàsicament de disseny, per renovar-se una mica. Tot i la renovació, però, el programa mantenia el seu alt nivell i rigurositat musical que li són propis.

El “Rèquim de Mozart”

De nou el poeta Miquel Desclot va ser qui va fer la presentació musical de la nit del divendres, el “Rèquiem de Mozart”, ofert per l’Orquestra del Reial Cercle Artístic de Barcelona dirigit per l’igualadí Josep Miquel Mindán Seuba. Un cor de 40 persones omplia l’escenari, acompanyats per la soprano Alícia Martínez, de Beverley Green com a alt, el tenor Joan Francesc Folqué i Josep Casademont con a baix, així com pel conjunt de corda. A la primera part, aquest conjunt de corda va interpretar la Simfonia per a orquestra de corda n. 6 en mi bemoll major, de Félix Mendelssohn, i a la segona part, acompanyada del Cor Contrapunto Vocale, el ja esmentat Réquiem de Mozart, delectant els presents.

Joan Manén deixa de ser desconegut

La nit del dissabte va ser especialment particular, tant pel fet de dedicar-se a un músic coetani tant injustament desconegut com és en Joan Manén (1883-1971) com per les inclemències de la pluja que li varen donar un toc molt especial. En Xavier Chavarria, conegut musicòleg vinculat a Catalunya Música, ens va donar a conèixer qui era Joan Manén, la seva biografia i obra. Una obra que va sorprendre els oients per la virtuositat de la violinista Kalina Macuta, nascuda a Olsztun (Polònia) i que actualment forma part de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del liceu de Barcelona. Per la seva banda, el pianista Daniel Blanc, en la seva interpretació, va palesar la passió que sent per en Joan Manén i la seva música, fent possible que arribés al cor de la gent. Blanch és un músic molt compromès en la recuperació d’obres de compositors catalans i és, alhora, President i fundador de l’Associació Joan Manén dedicada a la recuperació de la figura d’aquest gran violinista. La aparició de la pluja no va eclipsar, però, la increïble actuació del violoncel·lista Romain Garioud, que va esperar a que amainés per poder oferir-nos una actuació efusiva i molt lluïda.

L’afeccio´a la música comença de ben petits

I com no podia faltar, a la tarda els més menuts tingueren també el seu propi espai a la programació de les Nits Culturals. La Companyia Mumusic Circus va interpretar el seu espectacle “Merci Bien” fent que, tots els anys, l’afecció a la música comenci ja de ben petits. Potser per això és possible la continuïtat en el temps d’aquest esdeveniment musical tan singular que des de Sant Pere Sallavinera ens regalen any rere any.

maribelanoia@gmail.com

ACOSTANT DIVERSITATS DES DE LA IGUALTAT

MARIBEL NOGUÉ i FELIP - Ciutadana Dempeus

Aquest era el lema escollit per la Jornada de Portes Obertes a la Mesquita d’Igualada organitzada per l’ Associació Cultural Alfarabí. Una bona proposta que va convocar diverses persones, vinculades a associacions i entitats socials diverses, perquè estem convençudes de que no es tracta sols d’un tema de cortesia, d’educació i convivència amb els veïns i veïnes de torn, sinó que, en el context actual, cal obrir-nos especialment a una comunitat especialment vulnerable cara als prejudicis que s’estan generant pel cúmul de tòpics i rumors que es fan córrer de forma intencionada per un discurs de l’odi que –dissortadament- va penetrant en la vida quotidiana de massa sectors de la nostra societat.

Jornada de portes obertes a la Mesquita d'Igualada

Un curs sobre islamofòbia de gènere

El passat mes de juny, la Fundació Sociocultural ATLAS va dur a terme un curs sobre “Islamofòbia de gènere. Eines per descolonitzar la mirada” impartit per Brigitte Vasallo, escriptora, professora i una coneguda activista feminista i antiracista. En aquest curs es va posar de manifest que la islamofòbia no és més que una excusa per atiar una interessada confrontació civil per raons de la religió que professa una comunitat determinada (només cal recordar com va actuar el nazisme contra els jueus).

Una aliada de l’odi

Els darrers temps hem viscuts enfrontaments on, el fet d’anar-se obrint mesquites per tal que la comunitat musulmana que conviu amb nosaltres pugui dur a terme els seus cultes, s’ha fet servir com a objectiu per atiar l’odi. Com si el terrorisme no hagués causat víctimes en la comunitat musulmana, com si la gent senzilla de peu de carrer estigués d’acord amb el terrorisme.... Mohamen Mustafa, en un article titulat “la islamofòbia és una aliada del terrorisme” escriu que les mesquites s’han convertit en el principal objectiu de l’odi, i assenyala DAESH com qui els ha arrabassat uns símbols que no els pertanyen per fer-los servir cara al seu propi benefici propagandístic.

Gent de pau perjudicada per les elits

Qui coneix persones que professen la religió musulmana sap que són gent de pau i que denuncien, com qui més, el terrorisme. És com la gent que es diu cristiana de la nostra societat, hi ha bona gent i gent compromesa i n’hi ha que, fins i tot des de la jerarquia, dóna un discurs prepotent i excloent, amb continguts inequívocament misògins i homòfobs, i no per això qualifiquem tothom qui es manifesten de confessió cristiana, practiquin o no aquesta religió, de misògins o homòfobs.

Res d’odi, res de por

Ho hem vist al carrer a casa nostra mateix. Quan hem sortit al carrer per denunciar- per exemple- la situació que viuen les persones refugiades que fugen horroritzades pel terror, ho hem fet plegats. “Res d’odi” “Res de por” dèiem en la darrera concentració el Dia Mundial dels Refugiats. És que mica en mica perdem la por, és una de les poques coses que no podem perdre, i la perdem colze a colze amb els nostres veïns i veïnes. A nosaltres no ens enganyen. Quins escrúpols han tingut alguns governants (per exemple Donald Trump o Felip VI) per signar acords de venda d’armament als xeics dels emirats àrabs?. Perquè algunes mandatàries europees que han estat a l’Aràbia Saudí o als Emirats no s’han hagut de tapar el cabell com obliguen a les dones dels seus països, uns països on fins i tot hi obliguen les turistes que hi van?. Hipòcrites.

Concentració a Igualada el 20 de juny de 2017

Construir identitats alienes a la mateixa biografia

En un dels seus escrits Brigitte Vasallo ens diu que “Més enllà de les creences i les pràctiques religioses de cadascú, s’entén com a persona musulmana a qualsevol que sigui llegida, correcta o incorrectament, com a tal. Persones de tradició musulmana, però laiques o atees, pateixen la islamofòbia. Sense anar més lluny el policia assassinat a París, de nom Ahmed, el varen definir com a musulmà sense cap tipus de dubte i sense preguntar al seu entorn si s’identificava com a tal o no. Mentre que els terroristes de Paris també els van definir com a musulmans sense més, sense parar compte que alhora eren francesos, nascuts a França i educats en l’entorn francès d’una institució d’acolliment francesa. Es potencia així el cognom i el lloc de naixement dels pares per construir una identitat aliena que nega la seva pròpia biografia”.

Interessos que amaguen polítiques d’exclusió

No es pot reduir l’entramat de la islamofòbia a la construcció d’un mite identitari europeu a partir d’una fictícia oposició binària: Europa com a laica (o cristiana) i el Islam i les persones musulmanes com a estrangeres, exògenes. És a dir, l’enemic extern”. És per això que, a la mesura que apropem diversitats, trobem la manera de reconèixer en l’altre suposadament “diferent” la igualtat humana que ens uneix, fent una distinció dels interessos que s’amaguen en aquelles polítiques d’exclusió.

La religió com a ciència a l’escola, la doctrina fora

La visita a la Mesquita d’Igualada ens va mostrar la consolidació d’una edificació feta a partir de les aportacions de la gent, amb unes aules com cal per impartir coneixements. Jo sempre he estat defensora de la laïcitat de l’escola, i que els ensenyaments de les religions i el seu culte han de fer-se, per exemple- en espais propis.

Coincidir en la convivència quotidiana

Així, des de la llibertat religiosa i de consciència coincidirem molt més sovint en el nostre dia a dia i, perquè no, en els nostres objectius de forjar un món millor, més humà, més just i més igualitari, un món on la guerra formi part d’una assignatura per conèixer la història, però també com s’ha avançat en el temps pel que fa a drets humans, i tot seguit posar els mitjans per evitar que es puguin repetir episodis de destrucció tan dolorosos com el que estem vivint actualment. O és que ja ens estem tornant insensibles?.

maribelanoia@gmail.com

COM LA PLUJA EN PLE MAIG

MARIBEL NOGUÉ i FELIP

CIUTADANA DEMPEUS - La darrera xerrada - tertúlia duta a terme pel col·lectiu Compartim Ciutadania va caure damunt les assistents talment com es rep la pluja tan desitjada en ple sol del mes de maig. La jove Ikram El Ouahabi va ser qui, en nom d’aquest col·lectiu, va presentar Saida Ehliluch, Secretaria de Polítiques d’Igualtat i Immigració de CCOO del Baix Llobregat, Alt Penedès, Anoia i Garraf, l’encarregada de desenvolupar el tema proposat en aquesta ocasió: El Món del Treball, Drets Laborals i Estrangeria.

IKRAM EL OUAHABI i SAIDA EHLILUCH

Prioritat: regularització

La Saida havia estat també assessora del C.I.T.E (Centre d’Informació per a Treballadors Estrangers) que recentment ha presentat un balanç de l’activitat que aquest servei gratuït ofereix a la Comarca de l’Anoia. Segons aquest estudi, un dels temes que més es demanda és el de les targetes comunitàries, seguit de la nacionalitat, l’arrelament social, el reagrupament familiar i les renovacions d’autoritzacions de residència i treball.

Complicitat i suport

A partir d’aquest fet, va dir la Ikram, des de Compartim Ciutadania hem cregut oportú parlar obertament d’aquests temes, per compartir les nostres preocupacions reals i fer-nos costat a l’hora de fer front a totes aquestes dificultats afegides, cara a la normal integració a la societat on vivim, per part de les persones que tenim encara que superar un tractament diferent per la nostra condició de migrants, tan se val que sigui de pocs anys o –fins i tot- que ja haguem nascut aquí.

Empatia i solidaritat

És que, malgrat que per a moltes de nosaltres aquests són temes primordials, per a molta part de la mateixa ciutadania no s’imaginen els maldecaps que comporta la regularització de la nostra situació administrativa i les dificultats afegides per trobar un treball que, excepte raríssimes excepcions, serà –majoritàriament- precari.

Una informació necessària

En aquest sentit, Saida Ehliluch va desplegar tota la informació necessària i que versava sobre les particularitats que suposa l’aplicació de la Llei d’Estrangeria que regeix aquest país, un tema prioritari que ocupa de forma preferent la vida de totes les persones, -provinents de processos migratoris- que conviuen amb nosaltres, perquè pateixen en la seva pròpia pell tots els obstacles i pegues que li són inherents.

Els costos, un obstacle

La seva va ser una explicació exhaustiva de tots els requisits necessaris per l’obtenció del permís de residència i/o de treball i els drets de ciutadania. Un tema que han hagut d’aprendre per necessitat i que, per la seva complexitat, els dubtes i les preguntes sobre els ditxosos “papers” que impliquen tràmits diversos, documents i certificats de les administracions, despeses i taxes.. s’hi varen fer ben present. De fet, el seu cost i el complicat d’aquests tràmits és la realitat de que moltes famílies no puguin regularitzar la situació de tots els seus membres i hagin de fer-ho “un a un” i “un després de l’altre”...

Les obligacions primer que els drets

De les obligacions no en va parlar gaire perquè la majoria de les persones assistents ja fa temps que les han de complir preceptivament i per endavant. Per molt que hi hagi un discurs interessat en alimentar tòpics i rumors, les persones que són tractades per la Administració com a estrangeres paguen tants o més impostos que la resta. Segons dades del Ministeri d’Ocupació i Seguretat Social, el nombre de persones estrangeres que cotitzaven al juliol a la Seguretat Social s’ha situat a Catalunya en 423.746, el que suposa un 7,12 % més respecte al mateix mes de l’any passat.

Una aportació important

I si tenim en compte que moltes d’aquestes persones formen part del sector social més precari, és a dir, dels que treballen sense contracte o en un contracte menor que les hores de treball que hi dediquen, o que –particularment les dones- ho fan com a empleades de la llar, en treballs de neteja o de cura de gent gran o malalta, la Seguretat Social surt –de fet- del seu salari i no de l’empres on treballen, doncs ja tenim qui i perquè no es poden escapolir de pagar els seus impostos.

Pagar com tothom per drets rebaixats

Mentrestant, no poden gaudir dels mateixos drets que marquen les lleis perquè s’imposa la llei del mercat, i com passa a molts altres treballadors i joves, es veuen obligats a acceptar les rebaixes econòmiques i en drets que les empreses van imposant.    

Uns drets que cal vetllar

Aquell dia havia llegit per internet una frase que em venia com anell al dit per compartir-la: “els drets són com els déus, si no els tens present i els fas servir, acaben desapareixent”...

La criminalització dels “sense papers”

Només cal que ens apropem a qualsevol de les famílies que han vingut des de l’emigració per copsar la complexitat de la seva regularització administrativa. La Llei d’Estrangeria ja posa prou obstacles, però les polítiques dels governs de torn no fan sinó complicar-ho per gairebé criminalitzar els “sense papers”, si convé deportant-los al seu país d’origen previ reclusió en els nefastos CIE’s, veritables camps de concentració on el tracte que reben és inhumà i són tractats com a delinqüents.

Emigrar per llaurar un futur millor

El dret a emigrar és un dret humà per sí mateix, i si l’únic argument és el dret a cercar un millor futur, doncs no s’hauria de tractar pas com un delicte. Si el que pretenen els governs de torn és “fortificar” una Europa basada en el privilegi dels qui són tractats com a ciutadans de primera, aplicant polítiques d’exclusió i discriminació per la resta, no ens queda altra remei que maldar –cada dia més- per establir la complicitat necessària entre la gent de bé que, des d’una consciència de ciutadania exercida per convicció, estima els principis de drets humans, d’asil i acolliment que al seu dia feren gran la vella Europa que defensem. Potser per això hi ha qui arrisca la pròpia vida per tal d’arribar al vell continent, ja sigui fugint de les guerres, de la misèria, de la destrucció i la manca de futur.

La nostra complicitat necessària

A mi no m’estranya que rebin, talment com rebem la pluja en  ple mes de maig, les actituds de complicitat i la informació que necessiten pel seu empoderament ciutadà i la veritable integració.  

maribelanoia@gmail.com

FER PAÍS DES DE LA DIVERSITAT I LA INCLUSIÓ

MARIBEL NOGUÉ i FELIP

La gent que varem viure les mobilitzacions socials i polítiques dels anys seixanta i setanta, compromeses en la lluita antifranquista, teníem clar que les reivindicacions socials i les nacionals anaven de bracet.

En aquest sentit tal i com ens havia deixat clar Francisco Candel en el seu llibre “Els Altres catalans” consideràvem, per convicció, que “era català tothom qui vivia i treballava a Catalunya”. Sense aquesta premissa no s’hauria comprès la implicació del moviment obrer, tant viu en aquells anys, en les principals manifestacions organitzades per l’Assemblea de Catalunya on cridàvem tots a una “Llibertat, Amnistia i Estatut d’autonomia”. És que ningú, tant o més que els obrers, acumulaven darrera seu el suficients morts i anys de presó com per comprendre el que significava la manca de llibertat i l’abast d’una “amnistia” que s’exigia pels encausats per raons polítiques.

Una societat plural i no excloent

Molts d’ells, fruit del seu treball, varen poder assentar-se i tenir un habitatge on acollir també la família que havien deixat al poble. Aquí naixeren els seus fills i filles, i avui els seus néts, netes i potser besnéts i tot. Aquí els portaren a l’escola; i aquí, també en les relacions de treball, aprenguérem a relacionar-nos i a conviure a partir de les nostres tradicions i costums. Els primers anys de la democràcia l’escolarització era plena, i la possibilitat de cursar estudis universitaris, no sense esforç per part de les famílies, va ser accessible per a moltes i molts joves. En general estàvem satisfets amb el “status” que havíem assolit. Uns i altres ens hem sentit orgullosos d’aquest esforç perquè havíem estat capaços de sumar, i fer així una societat més diversa i rica culturalment. 

Crisi i discriminació

Més ai, vingueren temps de crisi i de polítiques de dretes, d’economia liberal des de l’esquerra i de retrocés democràtic per part de la dreta pura i dura. El tancament de les fàbriques i l’atur forçós arribava per quedar-se i la vida s’ha anat afrontant costa amunt, sobretot pels joves que -amb els seus estudis a l’esquena- han hagut d’emigrar com varen fer al seu dia els seus pares i avis per tal de llaurar el seu propi futur.

Drets de ciutadania a partir de la residència

En aquest sentit, amb l’experiència i la lliçó apresa els anys seixanta, els obrers d’avui (amb papers o sense, precaris o amb el salari mínim, aturats amb subsidi o sense), o també els pensionistes i jubilats amb una pensió mínima o incerta, hem de tornar a anar a la una, considerant que som catalanes totes les persones que residim a Catalunya, foragitant qualsevol amenaça de fractura social conseqüència de l’exclusió. Tant sols així podrem fer front al discurs de l’odi que ens amenaça i aixecar aquest país que tant estimem.

maribelanoia@gmail.com

TEIXIR UN MÓN DE COMPLICITATS QUOTIDIANES

MARIBEL NOGUÉ i FELIP

CIUTADANA DEMPEUS

El resultat de les eleccions al país veí ens deixa molts elements per a la reflexió, doncs el feixisme ens mostra cada dia el seu rostre amenaçador i, no per haver evitat avui que Marie Le Pen entri al Palau de l’Elisi, hem de baixar la guàrdia del perill que suposa el creixement del suport que rep el discurs de l’odi, avantsala del feixisme i el racisme, que va penetrant de forma preocupant entre la població. Aquest creixement important ens ha de suposar, als demòcrates, un toc d’atenció, un estímul per fer front al racisme quotidià que, de forma preocupant, conviu enmig nosaltres.

Una xenofòbia soterrada

És que, malgrat resti com soterrat, es pot fer palès quan menys ens ho pensem. Des de la incertesa de futur dels sectors amb risc d’exclusió per l’atur forçós que sembla va arribar per quedar-se, des de les retallades en prestacions socials o amb un sistema de pensions públic amenaçat per la voracitat del poder bancari, es pot atiar l’aspecte més conservador de l’ésser humà fent emergir, per exemple, una por al diferent que és –en part- el que comporta escenes quotidianes de xenofòbia.

Front el menyspreu, educació

M’ho explica la Karima. Un dia, sortint d’un centre públic, es va trobar amb un gos deslligat que se li va abraonar damunt. En dir-li, a qui semblava ser-ne la mestressa, que havia d’estar al cas per evitar que el gos vagi descontrolat, va haver de sentir-se dir que el gos era més net i educat que elles (referint-se a ella mateixa  i a una altra amiga de les que han optat per portar el mocador). Nosaltres, que tenim l’educació de respectar el país que ens acull, que fem l’esforç d’integració aprenent català i coneixent la seva cultura, em diu la Karima...

Complicitats espontànies

També a la passada Mostra de Teatre, en portar els seus fills a un dels espectacles a l’aire lliure, es va trobar amb la dificultat de que al davant hi havia files d’adults que impedien el pas als infants. La nena va aconseguir passar enmig de les files i assolir un lloc per gaudir-ne, però el nen –més petit- no ho aconseguia malgrat no parava de moure’s per arribar a la seva germana. Una senyora de les que li tapaven la vista la va advertir que havia de vigilar millor el seu fill que no parava de molestar... Menys mal que, veient el menyspreu amb què era tractada, el noi d’una parella que tenia al costat se li va oferir per pujar el petit a collibè perquè pugues gaudir també de l’espectacle, i una noia de la organització que ho va veure, en acabar, se li va atansar per demanar-li disculpes...

Resposta solidària

La Trini passava un dia per un carrer cèntric d’Igualada i va sentir que havien tirat alguna cosa des d’una finestra propera, just quan va veure que hi passava una noia jove que portava el mocador. Des seguida va veure, pels efectes damunt la roba de la noia, que el que li havien tirat era lleixiu. Ho havia fet una senyora des del seu balcó tot insultant la noia jove comminant-la a que marxessin d’aquí (en plural). La Trini va fer costat a la noia i van fer baixar la senyora al carrer perquè veies el que havia fet i dir-li que s’havia de fer càrrec de la roba feta malbé pel lleixiu, comprar-li roba nova o portar-la a la tintoreria.

Realitat lletja, actituds positives

És cert, els insults i menyspreu que pateixen moltes de les nostres conciutadanes el reben en silenci, en la humiliació i potser en la resignació, però també és cert que, a banda de constatar la negativitat dels fets, vull posar l’accent en les actituds de complicitat positives que, cada vegada més, anem prenen tots plegats per fer front a un racisme i una xenofòbia quotidiana que, per convicció, ningú desitgem.

Discriminacions que afecten els infants

És –sobretot- en el món de l’escola i la seva quotidianitat on es donen també fets i gestos de discriminació, sense ser del tot conscients que, directa o indirectament, són precisament els infants qui ho reben. L’escola, a banda de servir per adquirir coneixements, és –sobretot- escola d’educació i convivència, és suposa. Una educació en el creixement personal i una convivència que, també es suposa, s’ha de donar en igualtat de condicions.

Diferències a l’escola entre els propis companys

Els infants no entenen, o no haurien d’entendre, de diferències. Els seus companys i companyes de classes són també els seus amics i amigues, per això els pot costar d’entendre –per exemple- que alguns dels seus amics no els acompanyin en les excursions. Alguns són conscients de que és perquè no poden pagar-la, però als que resten exclosos sempre els quedarà la recança de sentir-se diferentment tractats. Una cosa és la precarietat econòmica d’algunes famílies, potser moltes d’origen migrant tot i que els mateixos infants ja han nascut aquí, però es barregen els conceptes de tal manera que alguns s’han vist obligats a exhibir -davant els seus companys- els rebuts que les seves famílies han pagat -com tothom- per desmentir el tòpic de que “ells” no paguen...

Estigmatització per situacions de precarietat

El mateix passa amb les beques menjador o d’altres ajuts. S’estigmatitzen les famílies d’origen immigrant perquè potser, per mor del fet migratori,  viuen més la precarietat i la necessitat essent majoritàriament susceptibles de rebre els ajuts, però no pas per ser de diferent cultura i/o religió, sinó per la seva condició precària. Una cosa no té res a veure amb l’altra.

En nom de la religió es nega el fet religiós

I parlant de diferent cultura i/o religió: quin exemple de respecte i tolerància pot donar alguna escola concertada d’Igualada que presumeix de ser religiosa si es nega a adaptar el seu menú escolar perquè els infants de les famílies que ho necessiten puguin gaudir de la beca menjador a la que hi tenen dret?. Sí, sí, una escola religiosa d’Igualada fins i tot posa obstacles a lliurar els impresos a una mare perquè –si el menú contempla menjar porc i ells no en mengen- no cal perdre el temps...

Un compromís solidari

On és la resposta ciutadana de complicitat que cal per neutralitzar aquest greuge?. Si tots els pares i mares que porten els seus infants a aquesta escola s’enfrontessin amb la seva direcció (que per cert al·lega que és una “empresa” i pot fer el que vulgui), no es podria evitar així una discriminació entre els infants d’una mateixa escola, companys/es i amics/gues dels seus propis fills i filles, que han de renunciar a la beca menjador per no contemplar menjar halal en el menú?. Perquè no fan com les altres escoles que, en el seu menú, contemplen menjar halal de la mateixa manera que hi ha dietes adients per diabètics, celíacs o vegetarians?.

Complicitats necessàries

Si no teixim la nostra societat de les necessàries complicitats quotidianes, ens podem trobar demà, com ja amenaça avui, amb un feixisme real que haurà jugat a democràcia arravatant tots els drets més bàsics que li són inherents. Cal tenir present que, com en el conte, són el llop amb la pell d’ovella. Feixisme mai més!!!.         

maribelanoia@gmail.com

PER SABER ON ANEM CAL FER MEMÒRIA D 'ON VENIM

MARIBEL NOGUÉ i FELIP -  Ciutadana Dempeus - 

Aquest dilluns ens aplegàvem al Mont-Àgora molts veïns i veïnes del Montbui d’avui, però també –i sobretot- del Montbui d’ahir, un ahir que va marcar fondament les nostres vides i que, a través d’un treball dut a terme per Òmnium Cultural en la seva campanya de Lluites Compartides”, recull –en una exposició i sis vídeos- el testimoni de les lluites veïnals dutes a terme la dècada dels anys setanta del segle passat al Barri de Sant Maure, unes mobilitzacions que ja formen part de la nostra història i que ara es recuperen per la memòria.

Treballar sense tenir on viure

Tal i com s’afirma en la presentació d’aquest treball de recerca, el que és avui el Barri de Sant Maure va néixer a partir del procés migratori que es va donar a Catalunya els anys seixanta on gent provinent majoritàriament de terres d’Andalusia, Extremadura o d’altres indrets de la resta de l’Estat, venien pel reclam de feina que oferien les fàbriques d’Igualada, però que la gran ciutat no havia previst on havien de residir, amb les seves famílies, els treballadors que acollia. Per tant, aquests es varen haver de buscar la vida instal·lant-se a l’altre cantó de la palanca que travessava el riu Anoia, encara que fos un altre terme municipal, doncs eren terrenys barats...

D’esquena als Ajuntaments implicats

Com que, pel que respecta a l’Ajuntament d’Igualada, aquest era un problema de Montbui (doncs els terrenys pertanyen a aquest terme municipal), i per l’Ajuntament de Montbui (llavors sols hi havia el que és avui el Casc Antic i les masies), aquest era un problema d’Igualada, uns i altres varen mirar cap un altre cantó i els nous residents varen haver d’espavilar-se pel seu compte. És així com varen improvisar uns habitatges d’autoconstrucció que s’anaven fent ells mateixos els dissabtes i els diumenges. Fins i tot l’església de Sant Maure es va fer per compte dels propis veïns.

Despertar de la consciència d’allò col.lectiu

Pel que fa als mínims serveis comunitaris, ens recorden que no hi havia res i es va haver de lluitar per tot, per aconseguir tenir habitatge i els seus serveis (llum o aigua), llar, d’infants, escoles, ambulatori... Aquesta situació era insostenible, i coincidia en uns moments on la població començava a despertar de la llarga nit franquista i prenia consciència dels seus drets més col·lectius. Tot plegat va propiciar que es mobilitzessin per tal d’assolir les mancances a que hi tenien dret.

L’Associació de Veïns l’aglutinador

És en aquest context, i a partir de la legalització de les associacions de Veïns de l’any 1974, que va sorgir “La Convivència”, veritable artífex de totes les mobilitzacions dutes a terme per tal d’assolir les necessitats més primeres en un nucli urbà que creixia molt de presa. Molts problemes varen ser encaminats per la mateixa associació de veïns, d’altres varen trobar la solució – sobretot-  partir dels primers Ajuntaments democràtics on el barri va donar un gir per fer possible un canvi urbanístic radical, un canvi que s’ha anat completant fins al Montbui que coneixem avui, on els torrents i els barrancs ja no són el problema i la barrera que separa els barris (es construïa a peu de barranc i els torrents eren clavegueres a l’aire lliure), sinó un espai lliure i enjardinat que els uneix.

Reviure experiències per renovar conviccions

Amb l’exposició “la gent del barri dempeus” es vol fer memòria i reconèixer la lluita impulsada, durant els anys setanta, per l’Associació de Veïns “La Convivència”. L’exposició ve acompanyada d’uns vídeos enregistrat a sis persones que formaven part del nucli de l’Associació de Veïns La Convivència”. En el record hi són present també molts dels absents protagonistes significats d’aquestes lluites. El seu és també un exemple cabdal per renovar les conviccions de que la única forma d’avançar col·lectivament és lluitar per allò que hom creu just, i que no ens hem de rendir davant les dificultats, doncs val la pena viure-ho i que no ens passi de llarg.

Passar el testimoni per un relleu generacional

La trobada va servir no sols per recordar sinó –sobretot- per transmetre el testimoni de la lluita d’ahir a les generacions d’avui. En aquest sentit cal tenir present que, lluny de discursos institucionals i/o protocol oficial, varen ser tres alumnes de l’IES Montbui, que curiosament reflectien la realitat diversa del Montbui d’avui, les que varen llegir algunes ressenyes o cròniques publicades als diaris de l’època o al butlletí Sant Maure. Tres noies més, components del grup The Curlies, un trio de musiques amb un estil molt intimista, amenitzaren una vetllada que va resultar entranyable perquè tenia en compte el passat, sí, però mirava –sobretot- al futur.

L’oblit ens mena a la indiferència

És que no s’entén cap recuperació de la memòria col·lectiva si no és per mirar endavant i continuar construint el propi futur, en particular el futur col·lectiu que avui ens toca reprendre renovant el nostre compromís amb la societat que ens ha tocat viure, perquè -com va deixar dit José Saramago- “cal recuperar, mantenir i transmetre la memòria històrica, perquè es comença amb l’oblit i s’acaba amb la indiferència”.

maribelanoia@gmail.com

TREURE'NS EL VEL QUE ENS SEPARA DEL DIFERENT

Ciutadana Dempeus - MARIBEL NOGUÉ i FELIP

D’un temps ençà, i de forma intencionada, els qui porten la batuta dels esdeveniments a nivell mundial ens estan induint a la islamofòbia amb la mateixa intencionalitat que –al seu dia- es va atiar l’antisemitisme. Avui s’assenyala els musulmans com a responsables de gairebé tots els mals que tenim al damunt, com si la usura i avarícia de l’imperi no fos la veritable causa de la desestabilització de la vida humana, de la destrucció de països sencers, tant el seu territori com les seves ancestrals civilitzacions.

Enemic d’occident amb les dones com a excusa

La islamofòbia ve de lluny, ens diu David Karvala en el llibre “Combatre la islamofòbia, una guia antiracista”: va créixer entorn els anys noranta, quan es va començar a perfilar l’ islam com el gran enemic d’occident després de l’enfonsament del bloc de l’Est. Ja l’any 1992, la “comunitat internacional” (EEUU i els seus aliats) va recolzar el cop d’estat militar a Algèria amb l’objectiu d’evitar una victòria electoral islamista. Sí, efectivament, la particular persecució de les dones duta a terme per l’ integrisme religiós era inadmissible, tant la que es va patir a Algèria com a l’Afganistan dels talibans. Perquè la situació de les dones sempre ha de justificar intervencions externes i bèl·liques?. En que ha canviat la vida de les dones en aquests països on se’ns justificava implicar-nos en la guerra per salvar-les de les seves dissorts?.

Preservar una certa identitat per no ser dissolta

Fa uns anys, des d’Europa, s’associava indiscutiblement la imposició del vel islàmic, o  conductes d’interpretació fonamentalista de l’ islam, a la manca de llibertat de les dones sota aquesta religió, generant – amb la denuncia d’aquestes imposicions- un rebuig alhora de l’islam i dels musulmans en general. El que no podem fer, però, és jutjar cap dona pel fet de vestir d’una manera o d’una altra. Potser és la manera que ha adoptat per preservar la seva identitat en una Europa que no facilita la seva integració?, o és que –en el fons- desitjaríem que es dissolgués i esdevingués anònima?.

L’odi canviava de bàndol

Els atemptats de l’11-S del 2001, varen donar un nou impuls a la hostilitat que ja estaven induint vers l’ islam. No obstant, com que el moviment anticapitalista sorgit arran de les protestes de Seattle el 1999 estava prenent força, gran part d’aquest moviment es va bolcar en la mobilització contra les guerres imperialistes, amb el seu punt més àlgid en la manifestació mundial del 15 de febrer de 2003 contra la guerra a l’Irak. L’odi canviava llavors de bàndol i es va dirigir als responsables de les diferents guerres a l’orient mitjà com ara Bush, Blair o el mateix Aznar.

Protagonistes a la primavera àrab

Aviat ressorgirien les anomenades primaveres àrabs on les dones d’aquests països tingueren un paper preponderant. Moltes d’aquestes dones s’havien empoderat demanant llibertat i democràcia al carrer, havien mostrat al món que, darrera de la seva indumentària habitual -tant injuriada per occident- prenien els carrers per alçar el seu crit a favor dels drets democràtics i civils. Una altra cosa seria valorar, ara, com han patit elles mateixes i en aquests mateixos països, la brutal experiència de les guerres a la recerca del petroli del seu subsòl.

Protegir l’orgull i la dignitat

En el seu article titulat “la islamofòbia té rostre de dona”, Fatiha El Mouali ens diu que de l’11-S ençà, la memòria humana –i més encara la de molts musulmans- ha acabat marcant l’ inici d’una etapa en la que ser musulmà o musulmana difícilment es percep sense prejudicis i/o estereotips. Cada vegada que hi ha un atemptat sembla que t’hagis de justificar que no hi tens res a veure, sembla que t’assenyalin pel carrer, diu. Tots aquests sentiments que es transmeten diàriament fan que, amb el pas del temps, haguem après la tàctica d’evitar i desviar la mirada per salvar i protegir l’orgull i la dignitat. Llicenciada en Ciències Econòmiques, doctorant a la Universitat Autònoma de Barcelona, tècnica d’ acollida a l’Ajuntament de Granollers i portaveu de Unitat Contra el Feixisme i el Racisme, Fatiha El Mouali va estar a Igualada divendres passat parlant precisament del tema sota el títol ”aquest vel tan rebel”.

La llibertat personal, un valor propi d’occident

El que va quedar clar és que, més enllà dels motius religiosos o no pels quals les dones musulmanes opten per posar-se el mocador, hi ha la llibertat personal de vestir-se com a una li plagui. Aquest és un valor propi d’occident. A qui se li acut “censurar” a les noies que porten una minifaldilla molt “mini”, o que van amb el melic a l’aire amb un pearcing, o si els joves porten cresta o rastes, per exemple?. Si la llibertat és un dels baluards de la cultura occidental, perquè es vol imposar ningú cap forma de vestir?.

Fondar en la mirada de l’altre

Potser tots plegats ens hem de treure aquest vel invisible que portem a sobre i que ens impedeix arribar al cor de qui considerem diferent simplement per la seva aparença. En aquest sentit sí que ens hem de treure la bena dels ulls i fondar en la mirada de l’altre per trobar-hi l’essència de l’ésser humà que tothom -sense excepció- portem dintre i que ens ha de permetre conviure en pau i construir la societat que compartim en el nostre dia a dia a cada barri, poble o ciutat. I perquè no, condicionar la construcció del propi país?.

maribelanoia@gmail.com

AQUEST VEL TAN REBEL, UNA TROBADA PER SENTIR-NOS MÉS A PROP

MARIBEL NOGUÉ i FELIP - Malgrat la pluja i el fred primaveral de la tarda del divendres, moltes dones no es van voler perdre la oportunitat d'escoltar Fatiha El Mouali, tècnica d'acollida de l'Ajuntament de Granollers i portaveu de la Unitat contra el Feixisme i el Racisme, convocada pel col·lectiu Compartim Ciutadania en el seu acte commemoratiu del 8 de març, Dia de les Dones.

Karima El Hattabi, una de les promotores del col·lectiu, va presentar-la i donar-li la benvinguda. Es tractava de dur a terme una xerrada pensada per tal de fer front a tòpics que no ajuden a la convivència, sovint per una trista peça de roba.

“Aquest vel tan rebel” era el títol escollit. Fatiha El Mouali va explicar, a través d’un grapat de diapositives com -a través de la història-  moltes dones de les que hi ha deixat petjada, optaven per cobrir-se el cabell. Algunes ho feien per motius religiosos i altres per correspondre a la vestimenta de la cultura on pertanyien, però el seu llegat –malgrat la general invisibilització de les dones en la història- ens ha arribat al marge de com es vestien. També es va referir a la hipocresia europea de no acceptar –fins i tot menysprear- les dones musulmanes per portar el seu mocador, quan algunes de les seves màximes mandatàries -en els seus periples als països àrabs per mor dels interessos del petroli- no han tingut cap escrúpol per  cobrir-se elles el cap davant els responsables dels emirs i reis del petrodòlar.

És que, més enllà de les teories que poden justificar o no el perquè les dones que així ho desitgen es posen el vel, en aquest cas el mocador marroquí, es va posar l'èmfasi en la llibertat que tenen aquestes dones, i totes les dones, per vestir-se com els plagui i que ningú és qui per imposar ningú com i quan han de portar tal o qual peça de roba, doncs aquesta decisió pertany al seu àmbit privat i a ningú ens pertoca qüestionar-lo.

Amb fred primaveral, i sota la pluja, les nombroses persones assistents – expressió diversa de la societat on vivim- sortirem ben contentes d'haver pogut compartir un espai on, parlant d'un tema que ha suscitat tants tòpics i tabús, ens varem sentir molt més a prop. Felicitem-nos.

maribelanoia@gmail.com

TENIR EN COMPTE LA MIRADA DE L'ALTRE

MARIBEL NOGUÉ i FELIP - CIUTADANA DEMPEUS - 

Vivim en una societat plural i diversa, qui ho dubta, però sovint afrontem aquesta realitat des d’ una perspectiva de superioritat, és a dir, com si la nostra forma de pensar i viure fos la autèntica, talment com si el fet de “ser d’aquí de tota la vida” ens donés algun tipus de prebenda, d’autoritat moral per a fer prevaler la nostra raó, les nostres creences, costums i tradicions des del nostre prisma, considerant que els que són “diferents” han d’adaptar-se a nosaltres, només faltaria...

Una realitat tossuda

Si no fos perquè la realitat és tossuda, i que el fet de tenir uns principis humans i solidaris, que ens permeten empatitzar i creure també en l’altre, tot apostant per la diversitat cultural com a valor que enriqueix el conjunt de la societat, diríem que la tendència és tot el contrari, doncs el model de societat que dibuixen els governs que tenim aquí caminen en la direcció oposada als valors de la convivència, i sinó parlem-ne.

Canviar la pròpia mirada

És que l’altre dia vaig posar la pota fins al fons. Una amiga em comentava que, des d’un servei públic com el que hi treballa, els darrers temps notaven un canvi d’actitud en relació a les persones usuàries provinents de la immigració i d’altres cultures, com si estesin més disteses a l’hora de comunicar-se, menys tenses, com més confiades, i ho atribuïa a la sortida a la llum del col·lectiu Compartim Ciutadania, pel fet d’haver-nos visibilitzat i apostat per una normalització ciutadana dels suposats diferents. Tota cofoia els ho vaig comentar en una de les trobades que tenim amb aquest grup. “No és sols això”, em va dir la Ikram, “és que també vosaltres heu canviat la vostra mirada...”.

La saviesa de vida del “diferent”

Glups, “touchée”. Com deia al principi, tenim la tendència de partir d’una certa actitud de superioritat a l‘hora d’apropar-nos al que anomenem “diferent” ja des d’una forma pejorativa. Potser obviem que el “diferent” té moltes coses que aportar-nos, per la seva pròpia saviesa de vida, pels seus propis valors... I nosaltres, sense pretendre cap “colonització” (i ara!), escoltem prudentment i acceptem la seva realitat. Fins i tot potser ens interpel·la la situació que pateixen per mor de la precarietat social que suposa el seu procés migratori quan aquest ha comportat un començar de nou en ares a un futur que esperen millor que el comptaven tindrien al seu país d’origen, encara que això els hagi suposat deixar enrere no sols la terra i els records –potser el més dolorós- el d’haver deixat allà els essers estimats que no han fet el mateix camí que els que han vingut han decidit emprendre.

Llegir la mirada de l’altre

Amb tot, davant la creixent presència de conciutadans i conciutadanes de religió musulmana, ens entestem a posar per davant la seva confessió religiosa com a tema de conversa, com si aquesta pràctica fos una barrera que, si bé acceptem de forma paternalista, condescendent, ens impedeix entrar al seu interior simplement com a persones, només llegint a través de la seva mirada. Diuen que la mirada és el mirall de l’ànima, llavors?.

Els ous de la serpent ens alerten 

És cert que, per part dels qui ostenten el poder econòmic, diguem-ne occidental, ja interessa que existeixi aquesta barrera, alimentant la islamofòbia com a enemic a batre, gairebé per criminalitzar-los simplement per les seves creences. Aquesta és una actitud pròpia del feixisme, els ous de la serpent que ressorgeixen com varen ver els anys trenta del segle XX, amenaçant la pau i la convivència entre els humans.

Un fòrum contra la islamofòbia

Per això hem d’enfortir les nostres conviccions per barrar-los el pas, impedir el racisme, la xenofòbia i la intolerància de conseqüències tan negatives pel conjunt de la humanitat. Per això són tan necessaris fòrums com el que es va dur a terme aquest cap de setmana passat a Barcelona per combatre les confusions i els rumors islamòfobs, on es palesa que la Catalunya actual és un país divers i ric culturalment, i les persones musulmanes –totes diferents- en formen part, que una societat integrada no vol pas dir una societat monocromàtica.

Desmuntar tòpics

Que, en relació al vel o mocador, és inadmissible que es critiqui el vestit d’una dona musulmana o se la violenti per aquest motiu, de la mateixa manera que és també inadmissible que s’’imposi a qualsevol dona formes o conductes de vestir. Que, en relació a l’islam i l’escola, cal seguir treballant perquè el món educatiu disposi de les polítiques i els recursos necessaris per defensar els drets de tot l’alumnat així com garantir la igualtat d’oportunitats. Que l’islam no és terrorisme, així ho afirmen la majoria dels 1.700 milions de persones musulmanes que hi ha al món: “aquests grups gihadistes no ens representen” insisteixen en proclamar ben alt. Que la lluita contra el terrorisme sol servir pe restringir els drets civils, primer els d’un grup concret, però després els de tothom. O que la violència només es resoldrà quan s’abordin les causes que la generen i que són diverses (l’enorme desigualtat social, el colonialisme, les ingerències estrangeres...).

Ingerències del tot forasteres

Efectivament, les úniques ingerències estrangeres són les del neoliberalisme econòmic que, com a imperialisme, destrueix sense entranyes països sencers, recursos medioambientals, cultures i vides senceres, sense respectar ni la del mateix planeta que ens la regala.

Conèixer totes les veritats

Orientar la nostra mirada a la veritat de l’altre ens aproparà, segur, i farà possible que establim les complicitats necessàries  per poder forjar –en pau i convivència- la societat que ens envolta sobre la que tenim la obligació d’implicar-nos. Si no ho fem nosaltres altres ho faran, però des d’un altre punt de vista inhumà i excloent, i aquesta no és ni la meva forma de pensar ni de compromís. Per sort encara som molts més dels que volen i diuen. 

maribelanoia@gmail.com

LES DONES ALCEN LA SEVA VEU UN ALTRE VUIT DE MARÇ

Malgrat molts mitjans de comunicació ho han silenciat, gairebé un milió de dones varen sortir al carrer el passat 8 de març. També a Igualada.  A partir de les sis de la tarda es va anar plegant la gent per la concentració anunciada. Un taller per preparar les pancartes en roba i en cartolina ja li donava l’ambient.

Un ambient molt participat per la mainada que acompanyava les mares que poc a poc s’hi anaven congregant. Per a moltes d’elles era la primera vegada que podien sortir al carrer un 8 de març. Potser no sabien ni quan ni on es convocava, ni tan sols si es feia res. El més important és que, aquesta vegada, han salvat l’escull i, sobretot per la seva vinculació a l’espai ciutadà de recent funcionament, sabien que també anava per elles i com podien participar de la concentració convocada a la ciutat on viuen. Se les veia contentes i participatives al costat de les de sempre, crescudes en l’ empoderament necessari per sortir del risc d’exclusió que la societat que ens envolta els ofereix.

La convocatòria d’aquest 8 de març, Dia de les Dones, ha reeixit en una concentració de molt color, en la que tothom estava satisfet de poder compartir una visibilització de la ciutadania plural, la que va deixant de ser la que hi participen “dels de sempre”. Crec que a tots els assistents ens ha omplert d’orgull, d’orgull de palesar que la causa de la dona trenca silencis i obre barreres per trenar i teixir la societat diversa que ens ha d’ajudar a fer front al feixisme que s’amaga darrera el sectarisme, la hipocresia del racisme soterrat, la xenofòbia, la homofòbia, la fòbia general de tot allò diferent.

Plegades hem llegit, de forma ben repartida, el Manifest de la xarxa Feminista. Veus de sempre, veus que s’estrenaven i veus joves que, a més, van voler escriure el seu propi missatge en cartolines i pancartes. Una veu plural reclamant –a la una- poder decidir-ho tot perquè som: la revolució imparable de les dones!.