Ciutadana Dempeus - MARIBEL NOGUÉ i FELIP
D’un temps ençà, i de forma intencionada, els qui
porten la batuta dels esdeveniments a nivell mundial ens estan induint a la
islamofòbia amb la mateixa intencionalitat que –al seu dia- es va atiar
l’antisemitisme. Avui s’assenyala els musulmans com a responsables de gairebé
tots els mals que tenim al damunt, com si la usura i avarícia de l’imperi no fos
la veritable causa de la desestabilització de la vida humana, de la destrucció
de països sencers, tant el seu territori com les seves ancestrals civilitzacions.
Enemic d’occident amb les dones com a excusa
La islamofòbia
ve de lluny, ens diu David Karvala en el llibre “Combatre la islamofòbia, una
guia antiracista”: va créixer entorn els anys noranta, quan es va començar a
perfilar l’ islam com el gran enemic d’occident després de l’enfonsament del
bloc de l’Est. Ja l’any 1992, la “comunitat internacional” (EEUU i els seus
aliats) va recolzar el cop d’estat militar a Algèria amb l’objectiu d’evitar
una victòria electoral islamista. Sí, efectivament, la particular persecució de
les dones duta a terme per l’ integrisme religiós era inadmissible, tant la que
es va patir a Algèria com a l’Afganistan dels talibans. Perquè la situació de
les dones sempre ha de justificar intervencions externes i bèl·liques?. En que
ha canviat la vida de les dones en aquests països on se’ns justificava
implicar-nos en la guerra per salvar-les de les seves dissorts?.
Preservar una certa identitat per no ser dissolta
Fa uns anys,
des d’Europa, s’associava indiscutiblement la imposició del vel islàmic, o conductes d’interpretació fonamentalista de
l’ islam, a la manca de llibertat de les dones sota aquesta religió, generant –
amb la denuncia d’aquestes imposicions- un rebuig alhora de l’islam i dels
musulmans en general. El que no podem fer, però, és jutjar cap dona pel fet de
vestir d’una manera o d’una altra. Potser és la manera que ha adoptat per
preservar la seva identitat en una Europa que no facilita la seva integració?,
o és que –en el fons- desitjaríem que es dissolgués i esdevingués anònima?.
L’odi canviava de bàndol
Els atemptats
de l’11-S del 2001, varen donar un nou impuls a la hostilitat que ja estaven
induint vers l’ islam. No obstant, com que el moviment anticapitalista sorgit
arran de les protestes de Seattle el 1999 estava prenent força, gran part
d’aquest moviment es va bolcar en la mobilització contra les guerres
imperialistes, amb el seu punt més àlgid en la manifestació mundial del 15 de
febrer de 2003 contra la guerra a l’Irak. L’odi canviava llavors de bàndol i es
va dirigir als responsables de les diferents guerres a l’orient mitjà com ara
Bush, Blair o el mateix Aznar.
Protagonistes a la primavera àrab
Aviat
ressorgirien les anomenades primaveres àrabs on les dones d’aquests països
tingueren un paper preponderant. Moltes d’aquestes dones s’havien empoderat
demanant llibertat i democràcia al carrer, havien mostrat al món que, darrera
de la seva indumentària habitual -tant injuriada per occident- prenien els
carrers per alçar el seu crit a favor dels drets democràtics i civils. Una
altra cosa seria valorar, ara, com han patit elles mateixes i en aquests
mateixos països, la brutal experiència de les guerres a la recerca del petroli
del seu subsòl.
Protegir l’orgull i la dignitat
En el seu
article titulat “la islamofòbia té rostre de dona”, Fatiha El Mouali ens diu
que de l’11-S ençà, la memòria humana –i més encara la de molts musulmans- ha
acabat marcant l’ inici d’una etapa en la que ser musulmà o musulmana difícilment
es percep sense prejudicis i/o estereotips. Cada vegada que hi ha un atemptat
sembla que t’hagis de justificar que no hi tens res a veure, sembla que
t’assenyalin pel carrer, diu. Tots aquests sentiments que es transmeten
diàriament fan que, amb el pas del temps, haguem après la tàctica d’evitar i
desviar la mirada per salvar i protegir l’orgull i la dignitat. Llicenciada en
Ciències Econòmiques, doctorant a la Universitat Autònoma de Barcelona, tècnica
d’ acollida a l’Ajuntament de Granollers i portaveu de Unitat Contra el
Feixisme i el Racisme, Fatiha El Mouali va estar a Igualada divendres passat
parlant precisament del tema sota el títol ”aquest vel tan rebel”.
La llibertat personal, un valor propi d’occident
El que va
quedar clar és que, més enllà dels motius religiosos o no pels quals les dones
musulmanes opten per posar-se el mocador, hi ha la llibertat personal de
vestir-se com a una li plagui. Aquest és un valor propi d’occident. A qui se li
acut “censurar” a les noies que porten una minifaldilla molt “mini”, o que van
amb el melic a l’aire amb un pearcing, o si els joves porten cresta o rastes,
per exemple?. Si la llibertat és un dels baluards de la cultura occidental,
perquè es vol imposar ningú cap forma de vestir?.
Fondar en la mirada de l’altre
Potser tots
plegats ens hem de treure aquest vel invisible que portem a sobre i que ens
impedeix arribar al cor de qui considerem diferent simplement per la seva
aparença. En aquest sentit sí que ens hem de treure la bena dels ulls i fondar
en la mirada de l’altre per trobar-hi l’essència de l’ésser humà que tothom
-sense excepció- portem dintre i que ens ha de permetre conviure en pau i
construir la societat que compartim en el nostre dia a dia a cada barri, poble
o ciutat. I perquè no, condicionar la construcció del propi país?.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada